Irlanda, dia 3: Dublín-Limerick-Cliffs de Moher-Burren-Badia de Galway-Dublín (26 de març de 2013) (II)
L’anècdota del viatge succeeix de camí. El guia, per permetre’ns passar per un
camí que han fet però que encara no han inaugurat, ens porta per uns camins de
cabra a on l’autocar passa amb dificultats. La cara dels passatgers és de pànic
i es fa un silenci sepulcral. Finalment, arribem a on ens volia portar ell i
baixem del bus. Ens saluda,com no, un vent glacial i un paisatge que talla la
respiració de bell que és.
Els penya-segats
de Moher (http://ca.wikipedia.org/wiki/Penya-segats_de_Moher;
http://en.wikipedia.org/wiki/Cliffs_of_Moher)
fan una mitjana de 120 m ,
però en algun punt arriben als 214m i tenen una llargada de 8 km . Es poden veure des
d’allí les illes Aran. També hi ha un mirador, la torre O’Brien. Realment
passejar per aquesta meravella de la natura és un tot un regal pels sentits (llàstima
del vent un pèl massa gèlid). Una cosa que també és curiosa és que hi ha
cartells amb números de telèfon d’ajuda per si la gent té temptacions de
suïcidar-se...Passem una estona màgica, preciosa carregant la retina i la
capseta dels records de les instantànies del paisatge. Però les coses bones
sovint són efímeres i hem de marxar. La següent parada ja és per recuperar
forces i fer un mos en un petit poble no allunyat del centre neuràlgic dels
penya-segats. Allí el guia ens mostra una petita estàtua al capdamunt d’un
petit turó. Ens conta que significa un símbol ancestral de fertilitat i que les
noies l’anaven a tocar per tal de poder ser mares. Com que queda un xic
allunyat, no hi vaig i aprofito per dinar. I després d’omplir la panxa i
recuperar forces és el moment d’anar cap a la zona de Burren (http://en.wikipedia.org/wiki/The_Burren;
http://ca.wikipedia.org/wiki/The_Burren
), amb un paisatge gairebé lunar i espectacular. Pedres i més pedres esteses.
També es veu que és una zona fòssil important i amb una vegetació ben
característica que neix entre les pedres. Val la pena, realment, contemplar la
immensitat de l’oceà Atlàntic des d’aquesta zona. La següent parada del periple
és a l’abadia de Corcomroe (http://en.wikipedia.org/wiki/Corcomroe_Abbey)
, que està bastant en runes. I tot seguit, ja no ens parem fins al poblet de
Kinvara (http://www.kinvara.com/; http://en.wikipedia.org/wiki/Kinvara),
a la zona de la badia de Galway (http://en.wikipedia.org/wiki/Galway_Bay
). Allí estirem les cames i poca cosa més, ja que el poble és petit. A la
sortida del poble hi ha un petit castell, el castell de Dunguaire, que es veu
que està en venta. La llegenda conta que la filla del noble que hi habitava
esperava el seu amant mariner i donava tres voltes al castell en el sentit
contrari a les agulles del rellotge. Si es vol tenir sort en l’amor es veu que
s’han de fer... I ja el viatge dóna per poc més. Ja de tornada, el guia també
ens explica que el gaèlic s’ensenya obligatòriament a les escoles, però que
molta gent l’utilitza de forma habitual a les converses. De totes maneres, és
bonic de comprovar que tot la retolació és bilingüe a tot al país, en gaèlic i
també en anglès.
Un cop a
Dublín, encara amb els últims rajos de sol, fem una visita ràpida a la zona del
castell (http://en.wikipedia.org/wiki/Dublin_Castle;
http://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Dubl%C3%ADn
), a la església de Crist i directament cap a Temple Bar a beure una Smithwicks
amb una mica de Guinness al damunt, mentre a fora no para de nevar (per sort no
agafa!). Anem a sopar a un bar de Temple Bar i res més, cap a dormir i gaudir
de les últimes hores en terres irlandeses...
La fotografia correspon als penya-segats de Moher
Comentaris