Sud est asiàtic 2017: dia 13, de Luang Prabang (Laos) a Siem Reap (Cambodja); (21 d’agost de 2017) (V)

La situació de Cambodja al final de la guerra era un caos. La França Lliure, al comandament del general Charles de Gaulle, estava decidida a recuperar Indoxina, tot i que oferia a Cambodja i a la resta de la regió un cert grau d'autogovern dins de l'anomenada Unió Francesa. A Phnom Penh, Sihanouk, en qualitat de cap d'Estat, es va veure col·locat en una posició summament delicada, tractant d'entaular negociacions amb França per la plena independència i, alhora, tractant de neutralitzar als polítics i simpatitzants del Khmer Issarak, que el consideraven un col·laborador dels francesos. El Khmer Issarak era un moviment guerriller molt heterogeni que operava a les zones frontereres i incloïa a esquerrans, nacionalistes antimonàrquics (Khmer Serei) lleials a Son Ngoc Thanh, i simples bandits que aprofitaven el caos per terroritzar als vilatans. Tot i patir diversos revessos (un gran cop va ser l'enderrocament d'un govern amic a Bangkok el 1947), el Khmer Issarak, que operava amb el Viet Minh vietnamita, el 1954 controlava un 50 per cent del territori cambodjà, segons algunes estimacions.

El 1946 els francesos van permetre als cambodjans formar partits polítics i la celebració d'eleccions per a una Assemblea Consultiva que assessorarà el monarca en la redacció de la constitució del país. Els dos principals partits van ser encapçalats per prínceps reials. El Partit Democràtic, liderat pel príncep Sisowath Yuthevong, impulsava la independència immediata, reformes democràtiques i el govern parlamentari. Els seus partidaris eren mestres, funcionaris públics, membres actius del clergat budista. Molts demòcrates simpatitzaven amb els mètodes violents del Khmer Issarak. Per la seva banda, el Partit Liberal, liderat pel príncep Norodom Norindeth, representava els interessos de les elits rurals, inclosos els grans terratinents. Preferia conservar d'alguna manera la relació colonial amb França, i advocava per una reforma democràtica gradual. En les eleccions de l'Assemblea Consultiva, celebrada el setembre de 1946, els demòcrates van guanyar cinquanta de seixanta-set escons.

Amb una sòlida majoria a l'assemblea, els demòcrates van redactar una constitució inspirada en la de la Quarta República Francesa. El poder quedava concentrat en les mans d'una Assemblea Nacional, d'elecció popular. Tot i que el reconeixia com a "líder espiritual de l'Estat", la constitució reduïa al sobirà a la condició de monarca constitucional. El rei, de mala gana, va promulgar la nova Constitució el 6 de maig de 1947.

En les eleccions per a l'Assemblea Nacional de desembre de 1947, els demòcrates van tornar a obtenir una àmplia majoria. Malgrat això, la dissensió dins del partit estava molt estesa. El seu fundador, el príncep Yuthevong, havia mort i cap líder clar havia sorgit com el seu successor. Durant el període 1948-1949, els demòcrates semblaven units només per la seva oposició a la legislació patrocinada pel rei o pels seus designats. Un tema important va ser l'acceptació per part del rei de la independència dins de la Unió Francesa, proposta en un projecte de tractat ofert pels francesos a finals de 1948. Després de la dissolució de l'Assemblea Nacional al setembre de 1949, l'acord es va aconseguir a través d'un intercanvi de cartes entre el Rei Sihanouk i el govern francès, entrant en vigor dos mesos després, encara que la ratificació per part de l'Assemblea Nacional del tractat mai es va aconseguir.

El tractat va concedir a Cambodja el que Sihanouk va anomenar una "independència del cinquanta per cent": la relació colonial acabava formalment i es donava als cambodjans el control de la majoria de les funcions administratives. Les forces armades cambodjanes van rebre llibertat d'acció dins d'una zona autònoma que comprenia les províncies de Battambang i Siem Reap, que Tailàndia havia tornat després de la Segona Guerra Mundial, però que els francesos, en dificultats en altres llocs, no podien controlar. Cambodja, però, tenia l'obligació de coordinar els assumptes de política exterior amb el Consell Superior de la Unió Francesa, i França conserva un important grau de control sobre el sistema judicial, les finances i les duanes. El control de les operacions militars en temps de guerra, fora de la zona autònoma, romania en mans franceses i a França se li permetia també mantenir bases militars en territori cambodjà. El 1950 Cambodja va rebre el reconeixement diplomàtic dels Estats Units i la majoria de les potències no comunistes, però a Àsianomés Tailàndia i la República de Corea (Corea del Sud) van brindar el seu reconeixement.

Els demòcrates van aconseguir novament la majoria en la segona elecció per l'Assemblea Nacional el setembre de 1951, i van continuar la seva política d'oposició al rei en pràcticament tots els fronts. El juny de 1952, Sihanouk va suspendre la Constitució, va dissoldre l'Assemblea Nacional i va assumir el control del govern com a primer ministre. Després, va crear un Consell Consultiu per suplantar la legislatura i va designar al seu pare, Norodom Suramarit, com a regent, proclamant la llei marcial el gener de 1953.

Al març de 1953, Sihanouk va anar a França per convèncer els francesos de concedir al seu país la independència completa. Però aquests, en principi, no van accedir. No obstant això, la situació militar s'estava deteriorant a tot Indoxina, i el govern francès, el 3 de juliol de 1953, es va declarar disposat a concedir plena independència a Cambodja, Vietnam i Laos. Sihanouk va insistir en els seus propis termes, que incloïen el control total de la defensa nacional, la policia, els tribunals i qüestions financeres. Finalment, la policia i el poder judicial van ser transferits al control de Cambodja a finals d'agost i, a l'octubre, el país va assumir el comandament complet de les seves forces militars. El rei Sihanouk, ara un heroi als ulls del seu poble, va tornar a Phnom Penh triomfant i el dia de la independència es va celebrar el 9 de novembre de 1953. El control dels assumptes pendents que afectaven a la sobirania, com ara els assumptes financers i pressupostaris, es van cedir al nou estat de Cambodja el 1954. (Continuarà)

(La fotografia és del capvespre a Siem Reap)