Sud est asiàtic 2017: dia 12, coneixent més Luang Prabang (Laos) i nova visita a les cascades de KongSi; (20 d’agost de 2017) (XIV)

En el passat, es pensava que els pandes eren criatures estranyes i nobles— la mare de l'Emperador Wen de Han fou enterrada amb un crani de panda en la seva tomba. Es diu que el nét de l'Emperador Taizong de Tang donà al Japó dos pandes i una làmina de pell de panda com a senyal de bona voluntat. A diferència d'altres animals a l'Antiga Xina, es pensava que els pandes no tenien usos medicinals. Els pocs usos medicinals coneguts són en la tribu Sichuan, on utilitzaven l'orina de panda per desennuegar, i l'ús del pelatge de panda per controlar la regla, com es descriu a l'enciclopèdia de la Dinastia Qin Erya.

La criatura anomenada mo (貘) mencionada en alguns llibres antics s'ha interpretat com el panda gegant.  El diccionari Shuowen Jiezi (Dinastia Han Oriental) diu que el mo, de Shu Han (Sichuan), és un animal semblant a un ós, però és de color groc i negre,^] encara que Erya, un diccionari més antic, descriu molt simplement com a "lleopard blanc" .També és comuna la interpretació de la criatura ferotge llegendària pixiu (貔貅) com a panda gegant.

L'obscuritat relativa del panda gegant al llarg de la major part de la història de la Xina la il·lustra el fet que, malgrat que hi ha un gran nombre de representacions d'óssos en l'art xinès des dels temps més antics, i el bambú és un dels temes preferits pels pintors xinesos, no hi ha representacions artístiques de pandes gegants anteriors al segle xx.

L'Oest va conèixer coses sobre el panda gegant el 1869 perquè el missioner francès Armand David rebé una làmina de pell d'un caçador l'11 de març de 1869. El primer ciutadà d'Occident a veure un panda gegant viu fou el zoòleg alemany Hugo Weigold, qui va comprar un cadell el 1916. Kermit i Theodore Roosevelt, Jr., foren els primers ciutadans d'Occident a disparar a un panda, en una expedició patrocinada pel Museu Field d'Història Natural en els anys 20. El 1936, Ruth Harkness fou la primera ciutadana d'Occident a portar un panda gegant viu, un cadell que es deia Su Lin que va anar a viure al Zoo de Brookfield a Chicago. El 1938, cinc pandes gegants foren enviats a Londres; aquestes activitats es van aturar per culpa de les guerres i, durant la següent meitat del segle, Occident en va saber poc, dels pandes.

Les cessions de pandes gegants a zoos dels Estats Units i del Japó foren una part important de la diplomàcia de la República Popular de la Xina en els anys 70, ja que va marcar alguns dels primers intercanvis culturals entre la República Popular de la Xina i l'Oest. Aquesta pràctica s'anomena "Diplomàcia del panda".

Cap a l'any 1984, tanmateix, els pandes ja no es feien servir com a símbol de diplomàcia. En comptes d'intercanviar, la Xina va començar a oferir pandes a altres nacions en cessions de només 10 anys. Les condicions estàndard de la cessió inclouen una tarifa de fins a un milió de dòlars l'any i estipulen que tots els cadells que neixin durant la cessió seran propietat de la República Popular de la Xina. Des del 1998, degut a un judici de la WWF, el Servei de Pesca i Vida Silvestre dels Estats Units només permet a un zoo dels Estats Units d'importar un panda si el zoo pot assegurar que la Xina canalitzarà més de la meitat de la tarifa de cessió cap a esforços de conservació del panda gegant i el seu hàbitat.

El maig de 2005, la Xina oferí un parell de pandes perquè es reproduïssin a Taiwan. El tema es va embolicar en les relacions entre Taiwan i la Xina- tant pel valor simbòlic com per temes tècnics com ara si el traspàs seria "domèstic" o "internacional", o si l'intercanvi tindria algun fi de conservació real.

El panda gegant és una espècie en perill d'extinció, ja que està amenaçada constantment per la degradació del seu hàbitat i que té molt poca natalitat, tant en llibertat com en captivitat.

El panda gegant ha estat un objectiu de la caça furtiva pels locals des de fa molt de temps i per estrangers des que es va presentar a Occident. A partir dels anys 30, els estrangers no van poder caçar pandes a la Xina per culpa de la Segona Guerra Sinojaponesa i de la Guerra civil xinesa, però els pandes van continuar sent una a font de pell fina pels xinesos. El boom de població a la Xina després de 1949 va afectar molt l'hàbitat dels pandes, i les subseqüents fams feren que augmentes molt la caça d'animals salvatges, inclosos els pandes. Durant la Revolució Cultural, tots els estudis i activitats de conservació als pandes es van aturar. Després de la reforma econòmica xinesa, la demanda de pells de pandes de Hong Kong i Japó van provocar la caça il·legal per la venda al mercat negre, que les autoritats locals del moment generalment toleraven.

Encara que el Parc Nacional de Wolong fou establert pel govern de la Xina el 1958 per salvar la població en declivi de pandes, es feren pocs avenços en la conservació dels pandes, degut a la inexperiència i el coneixement insuficient de l'ecologia. Moltes persones creien que la millor manera de salvar els pandes era engabiar-los. Per tant, al mínim símptoma de declivi, engabiaven els pandes, i patien condicions de vida terribles. Per culpa de la contaminació i la destrucció del seu hàbitat natural, juntament amb la segregació degut a l'engabiament, la reproducció dels pandes en llibertat era molt limitada. Els anys 90, tanmateix, algunes lleis (incloent control de l'armament i l'allunyament dels humans de les reserves) van afavorir les possibilitats de supervivència dels pandes. Amb aquests esforços renovats i mètodes de conservació millorats, el nombre de pandes en llibertat ha començat a créixer en algunes àrees, encara que continuen estant classificats com a espècie poc habitual. (Continuarà)

(La fotografia és de les KuangSi falls)