Bretanya i Normandia, del 7 a l’11 de desembre de 2016 (dia 5; 11 de desembre de 2016): de Llemotges cap a casa (IX)
Tot i
les previsions d'un altíssim nombre de baixes (Leight Mallory calculava que les
divisions americanes podrien patir fins a un 80% de baixes), aquesta invasió
aèria durant la nit va tenir un èxit considerable; però la nit i el terreny
desconegut van fer que alguns soldats triguessin dies a reagrupar-se.
L'experiència va causar tal impressió en els seus caps que la resta
d'operacions aerotransportades aliades serien en hores de llum: l'Operació
Overlord s'inicià amb la primera i darrera invasió paracaigudista nocturna de
la història.
Operacions
aerotransportades britàniques
A
l'est de la zona d'aterratge, la zona oberta i plana (i inundada) entre els
rius Orne i Dives era ideal perquè els alemanys poguessin llançar
contraatacs blindats. Però la zona d'aterratge i les zones inundades estaven separades
pel riu Orne, que fluïa al nord-est de Caen fins a l'estuari del Sena. L'únic punt per on
travessar-lo al nord de Caen estava a 7 km de la costa, entre Bénouville i Ranville. Pels
alemanys, la travessia oferia l'única ruta per poder realitzar un atac des del
flanc a les platges des de l'est. Pels Aliats, aquest mateix punt era vital per
poder llançar un atac cap a Caen des de l'est.
Els
objectius tàctics per la Sisena
Divisió Aerotransportada britànica
eren:
1. Capturar
intactes els ponts de la carretera Bénouville-Ranville
2. Defensar-los
davant dels inevitables contraatacs blindats alemanys
3. Destruir
l'artilleria alemanya de la bateria situada a Merville, que amenaçaria les
operacions a Sword
4. Destruir
cinc ponts sobre el Dives per restringir els moviments de les tropes
d'infanteria provinents de l'est
Per
capturar els ponts de Bénouville intactes, el Major-General Richard Gale envià una partida especial d'assalt composta per
uns 150 homes voluntaris, a les ordres del Major John Howard, perquè aterressin a les 00:15 en 6 planadors en
silenci i poguessin reduir la guarnició dels ponts. Aquest fet passà a la història com "el Pont Pegàs", sent el primer gran èxit del Dia-D.
Les
tropes aerotransportades, principalment paracaigudistes de la 3a i la 5a
brigades, incloent-hi el 1r
Batalló Aerotransportat Canadenc (en total, uns 4.225 homes) van començar
l'aterratge cap a les 00:50, arribant la majoria al seu lloc correcte o en un
radi màxim de 6 km, havent-se d'enfrontar de manera gairebé immediata amb
elements de la 716a
divisió alemanya. La 3a Brigada va saltar més separadament que no
pas la 5a, però els homes es van poder reunir en petits grups, i al matí ja
havia aconseguit destruir els 5 ponts sobre el Dives. El 9è Batalló tenia la
missió de destruir la bateria de Merville, la qual cosa aconseguiren després
d'un dur combat; però amb la foscor, el fum i la confusió del combat, els
paracaigudistes es retiraren sense haver destruït completament els canons, i
els alemanys reocuparen la posició.
A
l'albada, el Grup de Batalla von Luck de la 21a Divisió Panzer contraatacà des del sud a les dues ribes del riu
Orne, però des de les 3:30, els britànics ja havien establert un perímetre
defensiu al voltant dels ponts. Les
baixes van ser molt elevades en ambdós bàndols, però els britànics van
aconseguir mantenir la posició. Poc després de migdia, els britànics de Pegasus
Bridge van ser reforçats
amb comandos de la 1a
Brigada de Serveis Especials; i al vespre, la 6a Aerotransportada havia assolit
tots els seus objectius. Dels 6.256 homes que havien desembarcat a Normandia,
comptaven unes 650 baixes.
Les
operacions aerotransportades americanes
Les
divisions aerotransportades 82a i 101a, formades per 13.000 homes, van ser menys
afortunades en completar ràpidament els seus objectius. Per aconseguir la
sorpresa, els llançaments es van planejar arribant a Normandia des de l'oest.
Nombrosos factors van afectar la seva actuació, però el primer de tots va ser
la decisió de llançar un salt massiu a la nit (una tàctica que no es tornà a
emprar durant la resta de la guerra). A més, es van afegir el mal temps, una
visibilitat escassa, un intens foc antiaeri, i el fet que un gran nombre
d'exploradors haguessin caigut massa lluny de les zones que havien de senyalar
(només 38 dels 120 exploradors llançats van caure on estava previst que ho
fessin). També s'ha de tenir present la inexperiència en vols de combat dels
pilots dels DC3 que, a causa del pànic es van desorientar, allunyant-se de la
ruta preestablerta. Com a
resultat, un 45% de les unitats quedà fragmentat i eren incapaços de funcionar.
Els esforços de la primera onada d'exploradors per marcar les zones d'aterratge
no van servir de gaire. (continuarà)
(La imatge és de quan cau la tarda a Carcassona)
Comentaris