UN ALTRE VUIT DE MARÇ

UN ALTRE VUIT DE MARÇ

Obre un ull. Parpelleja.

Els tènues rajos de sol,

escolant-se per la persiana,

maldestrament baixada,

anuncien que el dia que ja clareja.

S’aixeca i en el silenci del pis

es pren un cafè amb llet,

amb un poema entre els dits.

Avui, Maria-Mercè Marçal,

no escollit a l’atzar:

“A l’atzar agreixo tres dons:

haver nascut dona,

de classe baixa i de nació oprimida.

I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel”.

Vuit de març, és avui.

Un dia qualsevol o un dia diferent.

Es dutxa i es vesteix.

Mentre li prepara l’esmorzar,

a la cadena de música,

comença a sonar la banda sonora d’una vida.

Quan la va a despertar, ja està asseguda al llit;

les arrugues li solquen els ulls,

cansats, però encara ben vius i lluitadors.

No els hi calen les paraules.

S’abracen i se somriuen.

L’ajuda a vestir-se i li dóna l’esmorzar.

Ella,  la vella lluitadora, balbuceja: “Anem”.

S’asseu a la cadira de rodes i baixen al carrer.

Violeta en mà,

van a homenatjar,

que són valentes.

La viva herència del passat,

l’esperança del futur.

Caminen fermes, orgulloses.

Res aturarà el seu i el nostre demà:

La llibertat de ser dones,

la llibertat de ser el que vulguem ser.