Meteorologia (un conte)

Fa anys que es coneixen,  més d’un parell de dècades, des de que eren uns marrecs que vivien al mateix barri. Fins i tot van compartir escola durant uns anys. Però els atzars de la vida els van separar. Ell va marxar a viure a un altre país, creuant l’oceà, a on el seu pare se l’emportà juntament amb la seva germana i la seva mare. I la cosa els hi va anar bé, ja que s’hi van establir i van fer una petita fortuna per viure més que folgadament. Però el noi, sensible de mena, tenia sempre en ment el barri a on va créixer. Finalment, com que la terra tira, tota la família va decidir retornar. Ell ja tenia 28 anys, havia estudiat dret i havia conegut una compatriota en una trobada d’immigrants. Es van enamorar i ella emprengué el retorn amb ell i un fill al ventre. Ell, tossut, va voler comprar-se una casa al barri a on havia passat els primers anys de la seva vida i no li va costar gaire. I al mateix barri encara hi havia aquella xiqueta amb qui havia compartit els primers anys de consciència. La va reconèixer de seguida quan va entrar al bar a fer un cafè i la va trobar servint taules amb un somriure que li omplia la cara. Ella també el reconegué a l’instant i no va poder evitar abraçar-lo amb força. De seguida es van posar a compartir un cafè i a explicar-se la vida de cap a peus o de peus a cap. Rememoraren les tardes jugant a fet-i-amagar amb els altres infants del barri. Una pregunta que no va mancar a la conversa va ser mútua: encara tens aquella afició per la meteorologia? I sí, els dos encara la conservaven. La tarda es va escolar com ho faria la neu sota el sol d’agost. Van quedar que ja es tornarien a trobar, i així fou. Hi va haver un parèntesi en els cafès o cerveses que feien cada dimarts, una norma mai escrita ni dita que es van autoimposar sense ni ser-ne conscients, quan va néixer el fill d’ell.  Ella, tot i tenir els seus escarafalls amorosos,  encara romania soltera i sense parella estable. Quan van retornar els cafès, també sorgí una proposta, enmig de les entretingudes converses que tenien, que els va entusiasmar de seguida: la de fer una estació meteorològica en un turó pròxim a on de petits anaven a jugar. Van fer un pot comú, la van comprar i la van anar a col·locar, després de demanar permís al propietari del terreny, que gustós, els hi va dir que no hi havia cap mena de problema. Concordant agendes van arribar a l’acord que cada dia hi aniria un dels dos, alternativament, però que els dissabtes al matí, sempre i quan els hi fos possible, s’hi trobarien i esmorzarien allí enlloc de fer el toc els dimarts. I així ho feren durant mesos i mesos. Mentrestant, ell continuava amb la seva feina i amb un matrimoni planer, sense sobresalts i amb el pas del temps, basat més en l’amistat que en l’amor. I ella continuava amb les seves aventures amoroses, a voltes més freqüents, d’altres més espaiades.  El dia que va fer un any que havien “inaugurat” l’estació meteorològica van decidir passar-hi el dia i fer un repàs de tot el temps de l’últim any. Van portar un pícnic i també un ordinador per fer estadístiques. Van passar tot el matí parlant dels vents, de la quantitat de pluja, de les temperatures màximes i mínimes i tot de temes relacionats amb la meteorologia. Després de dinar, es van endormiscar sota el sol i quan es van despertar, estaven abraçats. En un primer moment ella va fer el gest d’allunyar-se, però veient que ell la premia més fort contra el seu pit, va desdir-se’n. I amb el vent de llevant, ell li va besar per primera volta els llavis. I del primer bes en va venir un segon, i un tercer, fins que sense que ni ells se n’adonessin, el temps s’havia capgirat i havia començat a ploure. Van retornar a casa seva sense dir res; en tota la setmana va regnar el silenci entre ells, però es van tornar a trobar el dissabte següent a la mateixa hora a l’estació meteorològica. I no es van dir res;  simplement, amb una lleugera tramuntana ell li va descordar la camisa i li va llepar els pits erectes ja des de feia estona. Ella, riallera, i entreveient per a on aniria a petar la cosa, li va proposar un joc a cau d’orella. Cada dissabte, quan es trobessin, gaudirien un de l’altri o conjuntament, i de manera diferent segons quin temps fes. Avui que feia tramuntana i ell li llepava els pits, ella li proposava empresonar la verga calenta i dreta entre les seves sines i fer-lo córrer tot movent-les amunt i avall pel seu fal·lus. Ell hi accedí immediatament.  Amb els seus pits arrodonits, ben ferms, coronats amb un mugró petit, no va parar fins que ell es va córrer. Paral·lelament, ell li pessigava lleument les sines, que de tant dretes que estaven, amb cop ben donat, li haurien pogut treure un ull! La cambrera es va extasiar amb el tacte suau de les gemmes dels seus dits sobre les aurèoles marronoses de sons pits, i ell es va vessar deixant un lleu reguitzell blanquinós entre l’escot. Es van besar i van desfer el camí que els manava cap a les seves respectives llars, en complet silenci. El següent dissabte, un matí boirós i amb xim-xim, ell va enfilar el turó. Sempre hi anaven per separat i en tornaven junts. Però aquell matí ella es va fer esperar més de mitja hora. Ell ja estava desesperat pensant que no hi acudiria; quan ja es disposava a marxar, va aparèixer ella, talment una deessa apareguda enmig de la boira. Ell estava dubitatiu. No sabia com saludar-la i es va deixar impulsar pels seus instints; la va besar als llavis, suaument.  Però de la suavitat van passar a ser dos éssers salvatges, posseïts per l’instint de sentir-se un dins de l’altre. En prou feines van tenir temps de baixar-se la roba interior i sense gaires preàmbuls, ell la penetrà per primera volta amb gran passió i frenesí. Potser pel nerviosisme, però, ell amb un parell d’embranzides en féu prou per córrer’s i deixar-la a ella a mig fer; però amb aires de seductor cavaller medieval, acabà amb les mans el que no havia acabat amb la verga. En aquesta ocasió, no regnà el silenci, sinó que un esclat de rialles desferen la densa boira meteorològica i personal que s’havia instal·lat al capdamunt del turonet. La tornada capa  la ciutat fou molt més amena que no la que tingué lloc la setmana anterior.. Durant les dues setmanes que s’havien trobat, les dues amb una meteo del tot diferent, havien experimentat el plaer de forma distinta. Van acordar que la setmana següent improvisarien : si feia tramunta o hi havia boira amb xim-xim, ja sabien què farien, però si apareixia alguna altra conjuntura meteorològica, ja veurien què farien. També van confabular per escriure en una petita llibreta el seus particulars manaments de comportament segons el temps que fes. I la setmana passà ràpidament; els dos, en el seu silenci, esperaven ansiosos que naixés el dia acordat per a poder pujar al turó i descobrir quin plaer carnal es podien regalar. Divendres a la nit els dos es van arreglar la pell i els pèls, esperant quina sorpresa els hi deparava el destí.  I sí que fou prou grossa la sorpresa, ja que tot i ser principis de novembre, una freda pertorbació s’havia apoderat del país i tot enfilant el camí cap a l’estació meteorològica, es va posar a nevar! Un cop fetes les anotacions corresponents, fou el moment de decidir què farien. I fou la noia que sense ni més ni més li va descordar els pantalons, li va engrapar ous i botifarra i va començar a sacsejar-la amb la mà i amb la boca fins que va nevar no només a fora, sinó també a la comissura dels seus llavis humits. Ja tenien una altra pràctica per escriure a la llibreta: què fer els dies de neu.  Per Nadal es va donar un descans, ja que ambdós , més ell que ella, tenien obligacions familiars. Però passades les festes a on sembla que per força tot hagi de ser concòrdia i felicitat, van reempendre les seves furtives experiències disfressades per l’amor a la meteorologia. I l’hivern els deparà també una pedregada que van relacionar amb un 69 memorable; més neu, vent de llebeig (que va acabar amb una masturbació lingual d’ell a ella) el vent de ponent que els va fer companyia mentre es masturbaven mútuament amb les mans: ell fent anar àgilment només un parell de dits damunt del clítoris i ella fent anar les dues palmes de la mà avall i amunt del seu membre. Van passar setmanes i van anar experimentant i/o repetint experiències segons com es llevaven els déus del temps.  Però no fou fins als primer dia de primavera, que casualment s’esdevingué un dissabte que feu un dia ben ennuvolat, que aprofitaren per provar la penetració anal. Un altre element per apuntar a la llibreta que gelosament guardava la noia sota el seu matalàs, un matalàs que de tant en tant compartia amb amants ocasionals amb qui assajava postures, fel·lacions o d’altres pràctiques sexuals que llavors repetia amb els seu particular home del temps.  Van passar mesos i setmanes, i cada dissabte, amb algunes poques interrupcions per qüestions familiars, particularment del noi,  s’anaven trobant a l’estació meteorològica i practicant com donar-se plaer.  I per inversemblant que sembli, no van topar encara amb cap dia de plou i fa sol fins a finals de maig. Aquell dia, entre les suaus gotes de pluja i l’arc de Sant Martí, després de fer una barreja de masturbació manual mútua i un coit breu però intens que acabaria amb ella cavalcant damunt d’ell (el que havien decidir que farien en dies a on acabés sortint l’arc de Sant Martí). I així transcorregueren gairebé tots els dissabtes de l’any durant gairebé una dècada, enmig de plaers predestinats segons la meteorologia fins que, un dissabte de febrer, ella no es va presentar.  Ell la va esperar tot el matí i en no aparèixer va anar a cercar-la al bar a on encara feia de cambrera; allí li van donar una carta que ella li havia deixat. Consternat va tenir la intuïció de tornar a pujar al turó per llegir-la. Assegut  sota un sol preciós, la va obrir i va trobar la llibreta que els dos havien escrit amb la seva passió per la meteorologia i pel cos de l’altre i també una nota de comiat que li deia : “Gràcies per fer-me partícip d’una meteorologia que mai m’hauria imaginat que fos tant dolça i plaent. Però ara me’n vaig a fondre’m amb les gotes de pluja, a formar un sol ésser amb un floc de neu, a volar amb el vent. La vida se m’ha escolat sota un sol radiant durant els últims anys: tu. Però el llamp de la malaltia em va ferir i va ser el detonant que esclatés un tro fatal dins del meu cos. Volia gaudir del temps amb tu sense interferències, perdona el meu silenci. Sé que estàs a nostra particular l’estació meteorològica llegint la carta; no pot ser de cap altra manera. Com a record et dono una cosa, que de fet, et pertany: la llibreta del temps. Fins sempre”.

I així aquell dia, com si els déus del cel li volguessin fer companyia, van acompanyar el noi entremig d’una tempesta imprevista que va fer encara més trist l’adéu d’un temps que mai més tornaria.