Jordània, dia 5: recorrent el desert de Wadi Rum (1 de gener de 2018) (IV)

Els projectes colonials

A tota la rebel·lió participà l'oficial britànic Thomas Edward Lawrence, més conegut com a Lawrence d'Aràbia. La seva missió fou la de coordinar l'avenç àrab amb els objectius dels aliats. En les seves memòries, Els set pilars de la saviesa, Lawrence afirmà creure de forma sincera en la promesa britànica de donar suport a la creació de l'Estat àrab, una promesa que, com el temps no trigaria a mostrar, resultava falsa. Els acords secrets de Sykes-Picot de 1916 dividiren tota la regió entre França i la Gran Bretanya, alhora que la Declaració Balfour de 1917 mostrà el suport britànic a la creació de la «casa nacional jueva» a Palestina.

Els acords van romandre en secret fins que la Revolució Russa portà els bolxevics al poder i els feren públics. Els otomans denunciaren llavors la maniobra aliada i proposaren als àrabs un estatut d'autonomia. Malgrat tot, el final de l'Imperi era inexorable, i el 30 d'octubre de 1918 Istanbul firmà l'armistici de Mudros amb les potències aliades.

Per sortir de la situació creada per la publicació dels acords Sykes-Picot, britànics i francesos feren una declaració conjunta el 9 de novembre, en la qual afirmaren que l'objectiu que perseguien era «l'alliberament complet i definitiu dels pobles oprimits pels turcs durant tant de temps», «animant i ajudant» a l'establiment de «governs i administracions indígenes a Síria i Mesopotàmia» en els territoris alliberats. Insistiren que no pretenien «imposar» als pobles locals «unes o altres institucions» sinó «assegurar, mitjançant la seva ajuda i una assistència eficaç, al funcionament normal dels governs i administracions que els àrabs es constitueixin lliurement». El text sembla donar suport a les pretensions d'autodeterminació que animaren la rebel·lió àrab, però al mateix temps parla de governs i administracions, en plural, de Síria i de Mesopotàmia per separat i d'assistència, el que remet a la intenció de dividir el territori en zones d'influència i establir mandats i tuteles sobre els governs locals. En definitiva, encara que sembli el contrari, es tractà d'una reafirmació dels acords de Sykes-Picot. La idea de la tutela estrangera, d'altra banda, va ser avalada per la nova Societat de Nacions (juny de 1919), ja que, dins de la idea general que existien nacions «avançades» i nacions «endarrerides», es referia específicament a les antigues comunitats otomanes per a dir que podien constituir-se en Estats independents sempre que un país «mandatari» dirigís la seva administració «fins al moment en què poguessin conduir-se per si mateixes».

L’efímer Estat àrab (1918-1920)

En aquells dies, des de la Damasc alliberada dels otomans, els àrabs organitzaren el projectat Estat sota el control de l'emir Faysal. L'Estat hagué de fer front, des del seu naixement, a la negativa aliada a permetre que la seva autoritat s'estengués fins a la costa mediterrània, considerada estratègica per britànics i francesos tal com s'havia establert a la correspondència entre Husayn i McMahon i als acords de Sykes-Picot. Bàsicament, es tractava de la costa de la Síria històrica, és a dir, de les actuals Síria i Líban. Faysal acabà per acceptar aquesta retallada i la tutela francesa sobre Síria, que semblaven inevitables, a la conferència de pau de París (novembre de 1919), on acudí com a representant àrab. Aquesta decisió, però, contrarià a les resolucions del Congrés Àrab, que s'havia reunit aquell mateix estiu a Damasc i s'havia oposat a qualsevol divisió o interferència estrangera. Un segon congrés Nacional, constituït en Parlament, es refermà en aquesta oposició i proclamà, el 7 de març de 1920, la independència de Síria «dins dels seus límits naturals». Faysal es convertí en el cap del nou Estat, regit per una constitució democràtica.

El repartiment d’Orient Mitjà

Els successius tractats signats (com ara bé la Conferència de San Remo o el Tractat de Sèvres, ambdós de 1920) serviren de suport legal dels interessos colonialistes i establiren, malgrat tot, el repartiment definitiu de la regió entre les dues grans potències. En poc temps, aquesta divisió fou segellada per una resolució de la Societat de Nacions, i el text dels mandats fou aprovat el 1922. Vuitanta mil soldats francesos desplegats a Síria obligaren a Faysal a exiliar-se, fet que establí definitivament el mandat francès sobre el país. Amb el temps, els francesos dividiren el país en diferents Estats independents (com ara bé el Líban) i regions autònomes, tot i que més tard es van veure forçats a desfer algunes d'aquestes divisions. A la zona britànica, les províncies otomanes de Mosul, Bagdad i Bàssora s'uniren per formar una nova entitat coneguda com a Iraq, sota mandat britànic, al tron del qual col·locaren al príncep Faysal. Palestina també quedà en mans dels britànics, que es comunicà amb l'Iraq a través d'un passadís al desert anomenat Transjordània (més endavant Jordània), amb el príncep Abdal·là com a Rei. D'aquesta manera quedà conformat el mapa d'Orient Mitjà per a les dècades següents.

En l'actualitat, els haiximites descendents de l'emir Abdal·là segueixen governant a Jordània. Aquest país, malgrat haver estat creat del no-res, ha mostrat una sorprenent estabilitat. Precisament, la monarquia jordana és, segurament, la institució que més es proclama com a hereva de la rebel·lió àrab.”

I en la revolta hi va tenir un paper important Laurence d’Aràbia  (https://en.wikipedia.org/wiki/T._E._Lawrence; https://ca.wikipedia.org/wiki/Thomas_Edward_Lawrence ):” El tinent coronel Thomas Edward Lawrence CB, DSO (16 d'agost de 1888 - 19 maig de 1935), conegut com a T. E. Lawrence,fou un funcionari britànic reconegut per la funció d'enllaç que va dur a terme durant la Rebel·lió Àrab del 1916 al 1918. Les notes autobiogràfiques, juntament amb l'extraordinària amplitud i varietat de les seves activitats i associacions, l'han convertit en objecte de fascinació i l'han popularitzat com a Lawrence d'Aràbia, un nom que va ser donat a conèixer arreu del món l'any 1962 amb la pel·lícula Lawrence d'Aràbia, que es basa en la seva vida.

La projecció pública de la imatge de Lawrence es va deure en bona mesura al periodista americà Lowell Thomas, qui publicà un reportatge de la Rebel·lió Àrab, com també a l'obra autobiogràfica de Lawrence, que titulà Els set pilars de la saviesa.

Biografia

Primers anys

Lawrence va néixer a Gorphwysfa a Tremadog, Caernarfonshire (ara Gwynedd), Gal·les. El seu pare, d'ascendència anglo-irlandesa, Sir Thomas Tighe Robert Chapman, que el 1914 va heretar el títol de setè Baronet de Westmeath a Irlanda, havia abandonat a la seva esposa Edith per la institutriu de les seves filles Sarah Junner (nascuda il·legítimament d'un pare anomenat Lawrence, i que faria que ella mateixa s'anomenés "Miss Lawrence" a la llar Chapman). La parella no es va casar.

Thomas Chapman i Sarah Junner van tenir cinc fills il·legítims, d'entre els quals hi havia Thomas Edward, que n'era el segon més gran. La família vivia al 2 de Polstead Road, a Oxford sota el nom del senyor i la senyora Lawrence. Thomas Edward (conegut familiarment com a "Ned") va assistir a la City of Oxford High School for Boys (on posteriorment una de les quatre cases va ser anomenada "Laurence" en honor seu; l'escola va tancar el 1966). Com a escolar, un dels seus passatemps favorits era anar en bicicleta a visitar les esglésies del país, on feia calcs dels relleus que, en coure o metall, cobrien moltes tombes antigues. Lawrence i un dels seus germans es van convertir en oficials de la Church Lads' Brigade a l'Església de Sant Aldate.

(Continuarà)
(La fotografia és del desert de Wadi Rum)