Visitant els llocs de la Batalla de l’Ebre (de l’1 al 3 de desembre de 2017): de terres gironines a Corbera d’Ebre (dia 1; 1 de desembre de 2017) (XIV)
Violència i repressió a la
rereguarda republicana
Des de l'endemà mateix de la
victòria popular sobre els militars revoltats aconseguida als carrers de
Barcelona, a la majoria de pobles de Catalunya van començar a produir-se
assassinats d'eclesiàstics i de persones que tenien
alguna mena de vinculació -sovint remota- amb l'Església, amb partits de dreta
o simplement fossin acabalades, a càrrec de les Patrulles de
Control o de simples incontrolats. La situació es va
allargar durant nous mesos i mig i no es va aturar del tot fins que els Fets de Maig van tornar la societat catalana a la legalitat
republicana.
Malgrat la instrumentació per
part del règim franquista de les víctimes de la repressió revolucionària a la
rereguarda republicana i de les exagerades valoracions que hi va projectar, els
darrers estudis han estimat en 8.148 persones el nombre d'assassinats produïts
a Catalunya durant aquest període. D'aquests, més de 2.000 foren eclesiàstics,
dels quals uns 1.190 eren capellans, uns 795 religiosos regulars i 50 monges.
El clima de terror que durant aquests mesos es
va apoderar de bona part de la població es va complementar amb la destrucció
d'un gran nombre d'esglésies i d'altres estructures religioses, així com de
moltes obres d'art i d'imatgeria religiosa que van ser cremades o destruïdes
gairebé impunement pels escamots, els quals adoptaven sovint la tàctica d'anar
a assassinar o destruir les esglésies de pobles veïns, però no del propi.
Diversos historiadors consideren
que aquesta sagnant repressió a la rereguarda republicana durant els primers
mesos de guerra fou un element que contribuí especialment a
"espantar" les democràcies occidentals i a què no decidissin ajudar
obertament el règim republicà legítim.
1938: ofensives i contraofensives
fins a la Batalla de l’Ebre
En el context de la caiguda
d'Astúries i quan s'anunciava una ofensiva franquista generalitzada sobre Guadalajara i Madrid, la República, per primer cop,
es va avançar duent a terme la seva pròpia ofensiva contra Terol. La batalla de Terol va ser iniciada el dia 15 de desembre de 1937 i va agafar per sorpresa
els defensors. El dia 21 eren derrotades les defenses exteriors, i l'endemà era
presa pels republicans, a desgrat que el coronel Rey d'Harcourt,
que comandava la «plaça», no es va rendir fins al dia 8 de gener de 1938. Immediatament, el general Franco decideix iniciar una contraofensiva de desgast amb
una superioritat de material manifesta, que només es va aturar a causa de les
fortes nevades caigudes sobre Terol la nit de cap d'any i de les temperatures
extremes, que van arribar als 18 °C sota zero. Represa la contraofensiva a
mitjan gener de 1938, i sotmeses les tropes republicanes a intensos bombardejos
aeris i d'artilleria, els nacionals recuperaven
la ciutat definitivament el 22 de febrer.
La batalla de Terol va deixar exhaust l'exèrcit republicà, mentre que
Franco planteja una ofensiva al llarg de tot el front d'Aragó per poder arribar al mar Mediterrani i dividir en
dos les zones controlades pel govern republicà. Amb aquesta fita va concentrar
bona part de les seves tropes -uns 100.000 homes, prop d'un miler d'avions, 200
tancs i 150 peces d'artilleria- i el dia 9 de març iniciava l'atac generalitzat
en tota la línia de front. L'efecte va ser fulminat: el 3 d'abril les
tropes nacionals van
ocupar la ciutat de Lleida i Gandesa. Al cop de pocs dies
conquerien Balaguer, Tremp i Camarasa, ocupaven les centrals hidràuliques del Pirineu, i pel sud arribaven a la
Mediterrània on ocupaven 60 quilòmetres de costa. L'ofensiva havia situat el
front de guerra en els rius Segre i Ebre, havia deixat Catalunya aïllada de les
zones sota control republicà i va permetre que Franco, el 5 d'abril de 1938, adoptés la seva primera acció
simbòlica: publicar el decret pel qual es derogava l'Estatut
d'Autonomia. A mitjan abril, Amposta va ser conquerida, mentre
que el bloqueig marítim dels italians i els bombardejos sovintejaven.
Bombardejos a les ciutats
catalanes
La rereguarda catalana va
conèixer freqüents bombardejos de l'aviació italiana, com per exemple el Bombardeig
de Barcelona (març de 1938), entre els dies 16 i 18 de març, que va causar un miler
de morts, o el de Granollers, del dia 31 de maig que va ocasionar més de dos-cents morts. Durant la
guerra, Barcelona va ser bombardejada en 194 ocasions per l'exèrcit colpista
que fou ajudat per l'Alemanya de Hitler i la Itàlia de Mussolini i que
convertiren Espanya en un banc de proves per a la Segona Guerra Mundial, essent
la primera gran capital bombardejada per l'aviació moderna, sobretot per
l'Aviazione Legionaria italiana. El primer bombardeig va ser del creuer italià Eugenio di Savoia el 13 de
febrer de 1937, que va deixar 18 morts. El primer bombardeig aeri va tenir lloc
el 29 de maig (60 morts), al qual es van succeir nombroses rèpliques a tot el
llarg de la contesa (amb especial virulència de l'1 al 30 de gener de 1938 i
del 16 al 18 de març de 1938 en què es calcula que van morir la meitat de les
víctimes dels dos anys de bombardeigs). El balanç final va ser d'unes 2.500
víctimes, la majoria civils. Arran dels bombardeigs, els ciutadans construïren
més de 1400 refugis arreu de la ciutat per poder-se protegir.
La ciutat va ser ocupada per
l'exèrcit facciós el 26 de gener de 1939, que va abolir
l'autonomia catalana i les seves institucions polítiques, com la Generalitat, i
va prohibir l'ús de la llengua catalana i les seves manifestacions culturals.
Barcelona es va veure sumida, durant els gairebé quaranta anys de la dictadura
franquista, en una gran decadència social i cultural.
La batalla de l’Ebre
La primavera de 1938 la situació
al bàndol republicà és de desmoralització per causa dels desastres militars,
pels problemes de subsistència i per la reproducció dels conflictes polítics
interns. En aquest context el doctor Negrín dóna a conèixer els seus «tretze punts» per la
victòria, i els comunistes insisteixen en la consigna de resistir. Mentre el
president Azaña parla de «pau,
pietat, perdó».
En aquest clima de tensions, el
govern republicà va decidir llançar una ofensiva a
l'Ebre per aturar l'avanç franquista cap a València, guanyar temps per reorganitzar l'exèrcit i reconnectar
el seu territori. El general Rojo havia de ser l'estrateg de
l'exèrcit republicà i, el dia 25 de juliol, sis divisions de l'exèrcit de
l'Ebre creuen el riu per dotze punts diferents en el sector comprès entre Xerta i Faió, i agafaven per sorpresa
l'enemic. Durant quatre mesos la batalla de
l'Ebre es va plantejar com una batalla de desgast, amb
combats front a front i bombardejos constants. La superioritat artillera i
aèria franquista va obligar l'exèrcit republicà a replegar-se i a creuar de
bell nou el riu, el 16 de novembre de 1938. Acabava la batalla que
sentenciaria la guerra civil, amb almenys 90.000 baixes, 60.000 en el bàndol
republicà i 30.000 en el franquista.
A nivell internacional,
l'apaivagament francobritànic davant Hitler, amb l'acord de Munic que concedia Txecoslovàquia als nazis, de retruc destruïa els darrers
vestigis d'esperança d'una aliança antifeixista amb les grans potències. La
retirada de l'Ebre va determinar el resultat final de la guerra, ja que vuit
dies abans de l'any nou, el general Franco va llançar forces massives per conquerir
Catalunya. (Continuarà)
Comentaris