Dublín, del 17 al 19 de novembre de 2017; dies 1 i 2 (de terres gironines a Dublín i visita a la capital d’Irlanda) (17 i 18 de novembre de 2017) (XXIV)
1.480 homes foren internats a
Anglaterra i Gal·les segons la Regulació 14B de la Llei de Defensa del Regne de 1914, molts dels quals, com Arthur Griffith, tenien molt poc a veure amb
l'alçament. Camps com el Frongoch es van convertir en "Universitats
de la Revolució" on els futurs líders com Michael Collins, Terence McSwiney o J. J. O'Connell començaren a planificar la
propera lluita per la independència. L'execució dels líders de l'alçament
condemnats a mort es va produir en un període de nou dies:
·
3 de
maig: Patrick
Pearse, Thomas MacDonagh i Thomas J. Clarke
·
4 de
maig: Joseph
Plunkett, William Pearse, Edward Daly i Michael
O'Hanrahan
·
5 de
maig: John MacBride
·
8 de
maig: Éamonn Ceannt, Michael Mallin, Sean Heuston i Conn Colbert
·
12 de
maig: James
Connolly i Sean MacDermott
Sir Roger Casement fou jutjat a Londres
per alta traïció i penjat a la presó de Pentonville el 3 d'agost.
Investigació
Es va establir una comissió reial
per realitzar una investigació sobre les causes de l'alçament. Les audiències
es van iniciar el 18 de maig sota la direcció de Lord Hardinge de Penshurst. La comissió va escoltar les
proves de Sir Matthew Nathan, Augustine Birrell, Lord Wimborne, Sir Neville Chamberlain (Inspector General
del Royal Irish Constabulary), el General Lovick Friend, el Major Ivor Price de la intel·ligència militar, entre
d'altres. L'informe, publicat el 26 de juny, va ser molt crític amb
l'administració de Dublín, dient que "Irlanda, durant molts anys, ha estat
administrada en el principi que era més segur i més convenient deixar la llei
en suspens si això evitava qualsevol col·lisió amb el poble
irlandès." Birrell i Nathan havien renunciat al seu càrrec just
després de l'alçament. Wimborne, que també havia dimitit, amb recança, va ser
cridat a Londres per David Lloyd George el 1917 però finalment va recuperar el
càrrec. Chamberlain també va dimitir poc després.
Reacció de la societat dublinesa
En un primer moment, molts
membres de la societat dublinesa es van mostrar desconcertats i espantats per
l'inici de l'alçament. James Stephens, que es trobava a Dublín aquella
setmana, va pensar que "cap d'aquelles persones estava preparada per la
insurrecció. Els fets els han arribat tant de cop que es van mostrar incapaços
de prendre partit".
Hi va haver una hostilitat
considerable cap als voluntaris en algunes parts de la ciutat. Quan aquests
estaven ocupant posicions a la South Dublin Union i a la fàbrica de Jacob, els
rebels es van veure immersos en una confrontació física amb civils que
intentaven impedir que ocupessin els edificis. Quan els voluntaris van obrir
foc i van agredir als civils es van convertir en individus molt impopulars en
aquestes àrees. També hi va haver manifesta hostilitat per part de les
conegudes com a "dones de la separació" (conegudes així perquè rebien
"diners de la separació" per part del govern britànic), que tenien
els marits i els fills lluitant a l'exèrcit britànic en la Primera Guerra Mundial, i entre els unionistes. Els seguidors del Partit Parlamentari Irlandès també van veure la
rebel·lió com una traïció al seu partit.[
El fet que l'alçament també va
causar moltes morts i destrucció, així com la interrupció de l'arribada de
recursos alimentaris, també va contribuir en generar antagonisme envers els
rebels. Després de la rendició, els voluntaris van patir xiulets, llançament
d'escombraries, i van ser titllats d'"assassins" i "culpables de
la fam del poble". El Voluntari Robert Holland, per exemple,
recordaria més tard haver estat "subjecte de diversos insults i xiulets
per part de les classes més pobres" quan marxava cap a la rendició. També
explicava que havia estat agredit per persones que coneixia quan es dirigia cap
a l'àrea de Kilmainham i cap al captiveri,
exposant que les tropes britàniques el salvaren de ser linxat per la multitud.
Tot i així, l'hostilitat envers
els insurgents no va ser universal. Alguns espectadors restaven silenciosos més
que no pas hostils, i a alguns voluntaris els va semblar que aquells que els
miraven en silenci empatitzaven amb ells. El periodista canadenc i
escriptor Frederick Arthur McKenzie va escriure que, a les zones pobres,
"hi havia grans quantitats de simpatia cap als rebels, particularment
després que aquests fossin derrotats." Thomas Johnson, líder del Partit Laborista, pensava que "no hi havia cap senyal de
simpatia pels rebels, però sí admiració general pel seu coratge i
estratègia."
Els dies posteriors a l'alçament,
en particular la reacció britànica, van ajudar al fet que grans sectors dels
nacionalistes irlandesos canviessin la seva opinió envers la rebel·lió, passant
de l'hostilitat o ambivalència cap a una posició de suport explícit cap als
revoltats. L'empresari dublinès i quàquer James G. Douglas, per exemple, fins llavors un convençut
"Home Ruler", va
escriure que el seu punt de vista polític havia canviat en el transcurs de
l'alçament, principalment a causa de l'ocupació de la ciutat per part de l'exèrcit britànic, convencent-se que els mètodes parlamentaris
no serien suficients per eliminar la presència britànica d'Irlanda. (Continuarà)
Comentaris