Dublín, del 17 al 19 de novembre de 2017; dies 1 i 2 (de terres gironines a Dublín i visita a la capital d’Irlanda) (17 i 18 de novembre de 2017) (XVIII)

Un cop feta l’explicació, el guia ens fa mig cantar la cançó de la Molly Malone. La veritat és que em sembla ridícul l’espectacle que muntem... li donem els diners que considerem oportuns i marxem cames ajudeu-me a buscar un lloc a on fer un mos abans de tornar a fer un  recorregut per la ciutat. Anem a dinar, a corre-cuita (de fet, no m’acabaré pas el dinar) a la zona de Temple Bar, i concretament a Zaytoon (http://zaytoon.ie/ ).

En un tres i no res ja estem a punt per començar l’altre tour, també just davant de l’ajuntament. Hi ha una simpàtica noia, que ja ens hi espera. El dia es comença a tapar  una miqueta i l’ambient ja no és tant agradable. És més, fa una mica de fresca, tot i que tot just és migdia.

No som pas tants com al matí i ja emprenem la ruta. El primer que fem és creuar el riu Liffey (https://ca.wikipedia.org/wiki/Riu_Liffey; https://en.wikipedia.org/wiki/River_Liffey ). Ho fem pel pont de  Ha’penny (https://en.wikipedia.org/wiki/Ha%27penny_Bridge ), que deu el nom a que té certa similitud amb una moneda de mig penic i també perquè es cobrava una peatge per passar-hi, que en un primer moment era de mig penic i més tard, va passar a ser d’un. El pont fa, a dia d’avui, 201 anys que va ésser construït.

De seguida, en la grisor de la tarda, ja agafem una de les artèries principals de la ciutat, la que és l’avinguda O’Connell, a on hi ha molts centres comercials. El nom d’aquesta avinguda és degut al primer alcalde catòlic de la ciutat, al segle XVII, que fou Danny O’Connell (https://en.wikipedia.org/wiki/Daniel_O%27Connell ), també conegut com el “Llibertador” o “Emancipador”. De fet, a part del carrer que porta el seu nom, també hi ha una estàtua al mig del mateix. De fet, si hom s’hi fixa, l ‘estàtua està aguantada pel poble, per estàtues que volen simbolitzar diferents professions, en una al·legoria al poble. En aquest mateix carrer també hi ha una estàtua d’un conegut líder sindicalista i comunista, James (Jim) Larkin (https://en.wikipedia.org/wiki/James_Larkin ), que va proposar una vaga general, entre d’altres coses, per alliber Irlanda del jou anglès.

La guia ens explica moltíssimes coses sobre la història recent d’Irlanda. A viquipèdia, sobre aquest període hi ha fins i tot una entrada específica (https://en.wikipedia.org/wiki/History_of_Ireland_(1801%E2%80%931923) ).

Ens va desgranant, a vegades amb més relat cronològic que en d’altres, fets de la història d’Irlanda. Per exemple, aquests es van intentar alçar en armes el 1916 per desfer-se dels anglesos, però van fracassar. Eren pobres, i a més, les armes que compraven als alemanys eren molt velles. Des del 1914 que en tenien d’amagades per tot el país, però no els va servir de res per intentar-se alliberar. De fet, molts irlandesos eren a files britàniques, ja fos de grat o per força.

Anem fent camí i arribem fins a l’edificis de correus, en el mateix carrer O’Donnell, a on s’hi van atrinxerar 100 republicans a dins i 3000 anglesos, en un setge que va durar sis dies durant l’alçament de Pasqua del 1916. Sobre aquest moment històric, a viquipèdia es conta el següent (https://ca.wikipedia.org/wiki/Al%C3%A7ament_de_Pasqua; https://en.wikipedia.org/wiki/Easter_Rising ):” L'Alçament de Pasqua (en gaèlic Éirí Amach na Cásca i en anglès Easter Rising), també conegut com a Revolta de Pasqua, fou una rebel·lió succeïda a Irlanda en el transcurs de la setmana de Pasqua del 1916. L'alçament va ser organitzat per part d'alguns republicans irlandesos amb l'objectiu d'acabar amb el domini britànic a l'illa i establir una república irlandesa, aprofitant que el Regne Unit es trobava immers en la Primera Guerra Mundial. Aquesta acció va ser l'alçament més important a Irlanda des de la rebel·lió de 1798.

Organitzat per set membres del consell militar de la Germandat Republicana Irlandesa, l'alçament va començar el dilluns de Pasqua, és a dir, el 24 d'abril de 1916, i s'allargà durant sis dies. Membres dels Voluntaris Irlandesos, liderats pel mestre i activista per la llengua irlandesa Patrick Pearse, secundats pel petit Exèrcit Ciutadà Irlandès de James Connolly i 200 membres del Cumann na mBan, van ocupar diversos emplaçaments al centre de Dublín i van proclamar la República Irlandesa. També es van produir accions aïllades en altres llocs d'Irlanda, destacant l'atac a la caserna del Royal Irish Constabulary d'Ashbourne i els intents d'assalt als barracons del comtat de Galway i a les d'Enniscorthy, al comtat de Wexford.

Gràcies a la seva superioritat numèrica i d'artilleria, l'exèrcit britànic va suprimir la rebel·lió ràpidament, obligant Pearse a acceptar la rendició incondicional el dissabte 29 d'abril. La majoria dels líders foren executats després dels judicis marcialsque se'ls practicà com a conseqüència de la revolta, tot i que l'aixecament i les posteriors execucions van aconseguir tornar a situar el republicanisme al capdavant de la política irlandesa. El suport pel republicanisme va continuar creixent a Irlanda. El desembre de 1918, els republicans, aleshores representats pel partit Sinn Féin, van aconseguir 73 escons de 105 a Irlanda en les eleccions generals del Regne Unit d'aquell any, practicant una política abstencionista i manifestament independentista. El 21 de gener de 1919 van constituir el First Dáil i van declarar la independència de la República d'Irlanda, iniciant-se aquell mateix dia la Guerra Angloirlandesa amb l'emboscada de Soloheadbeg.

Antecedents

L'Acta d'Unió, promulgada el 1800, va unificar el Regne de la Gran Bretanya i el Regne d'Irlanda per constituir el Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda, a més d'abolir el Parlament d'Irlanda i atorgar als irlandesos representació a Westminster. Des d'aquell moment, molts nacionalistes irlandesos es van oposar a la unió, que veien com una explotació i empobriment del seu país. (Continuarà)