Mallorca, dies 3 (7 de desembre de 2017): volta per l’illa i retorn cap a casa (V)
Malgrat que la Inquisició fins aleshores
havia romàs poc activa, el 1675 i 1679 es produïren dos actes de fe. La persecució culminà amb
l'acte de fe de 1691, en el qual
foren cremades prop del Castell de
Bellver 37
persones (3 d'elles vives). L'episodi va ser descrit pel llibre de Francesc Garau La fee triunfante.
L'Estudi
General Lul·lià es
convertí en Universitat a partir d'una butlla de Climent X. El lul·lisme tenia
molts de seguidors dins i fora de la Universitat Lul·liana, però també molts
d'enemics, entre els quals destacaven els dominics. Bartomeu Llull (1629)
fundà el Col·legi
Lul·lià de Nostra Senyora de la Sapiència.
És notable la figura del franciscà maonès Francesc
Marçal autor
de diverses obres i edicions lul·lianes.
A la mort de Carles II els illencs reconegueren com a rei a Felip V. Aquest destituí el virrei Josep
Galceran de Cartellà i el
reemplaçà per Francisco
Miguel de Pueyo, fervent
partidari seu, com el bisbe Francisco
Antonio de la Portilla. Els
partidaris de Carles III eren majoritaris entre la població mallorquina i quan
la flota de Leake es presentà davant Ciutat el 24 de setembre de 1706 es va precipitar la rendició de les autoritats borbòniques.
La Pau d'Utrecht (1713) reconegué els drets successoris de Felip V.
L'ocupació de Mallorca i Eivissa es produí el juliol de 1715. Menorca passà a ser un domini britànic.
Felip V signà el 28 de novembre de 1715 un decret que establia la Reial Audiència de Mallorca. Amb cinc decrets més es configurà la Nova Planta de govern del Regne de Mallorca. El Gran i General Consell va ser dissolt i les seves competències passaren a la Reial Audiència de Mallorca, depenent del Consell de Castella. Desaparegueren també les universitats locals reemplaçades pels
ajuntaments de tall castellà. El nom de la Ciutat de Mallorca fou substituït per l'arqueològic de Palma. La hisenda pública s'integrà dins la Reial Hisenda de la monarquia,
desapareixent l'autonomia financera del regne que ara passava a ser dirigida
des de Madrid.
Les noves institucions borbòniques representaren
la centralització i el predomini de l'aristocràcia filipista (botifarres). D'altra banda la militarització del territori insular
comportà l'establiment de lleves forçades a partir de Ferran VI (1747). La marina illenca participà en els conflictes
bèl·lics al costat de l'Armada espanyola. L'any 1745 Mallorca tenia 120.000 habitants, el 1787
eren 135.900 i el 1797 140.700, amb un creixement global d'un 35%.
La propietat agrària s'havia concentrat, en part cap a la noblesa
terratinent que garantia la preservació del patrimoni amb la transmissió al
fill major (fideïcomís). La major
part de les grans propietats es gestionaven amb arrendaments de curta durada.
La manufactura tèxtil seguia sent important i mantingué la projecció exterior.
L'exportació era d'oli, teixits, tàperes, aiguardent, formatge, ametles, flassades, barrets de llana i cítrics. Però les
importacions superaven les exportacions. Entre 1780 i 1800 el port de Palma s'obre
legalment al tràfic amb les colònies americanes.
En el segle XVIII la
monarquia borbònica imposà la subordinació del català al castellà. Bisbes
com Francisco
Garrido de la Vega (1763-72)
o Juan Díaz de
la Guerra intentaren
imposar el castellà a l'església. Malgrat tot l'Església continuà usant el
català en la catequesi i la predicació. En temps de Carles III, l'any 1778, es
creà la Societat
Econòmica Mallorquina d'Amics del País,
ajuntant un nucli de nobles, clergues i burgesos intel·lectuals que
envoltaven Bonaventura
Serra i Ferragut (1728-1784),
que va impulsar els ensenyaments professionals i les millores econòmiques.
Entre els il·lustrats mallorquins destaca el cardenal Antoni
Despuig i Dameto (1745-1813)
i el bisbe Bernat Nadal
i Crespí (1745-1818),
que arribà a presidir les Corts de Cadis.
La guerra de 1804, al costat de França, contra
Anglaterra no va ser gens bona pel comerç balear. I el sosteniment de les
nombroses guarnicions militars empitjorava la situació financera dels
municipis. Miquel Gaietà Soler, ministre d'hisenda amb Godoy el 1798, va haver de pujar la pressió fiscal provocant protestes a les viles
mallorquines. La protesta tornà a esclatar el 1808. El maig de 1808 Mallorca va prendre partit per la revolta antifrancesa
i es constituí la Junta Suprema de Govern de les Balears que declarà la guerra a França. Mallorca
contribuí amb tropes a la campanya militar a la península.
A les illes hi arribaren milers de refugiats, sobretot procedents
de Catalunya. Els queviures eren escassos i el 1812 esclatà una forta crisi de
subsistències.
El buit de poder deixat per les abdicacions de Baiona (maig
de 1808) i la
revolta antifrancesa va ser ocupat per institucions sorgides des de baix que es
coordinaren en la Junta Suprema
Central, que convocà
les Corts el gener de 1810. Aquestes Corts ja no foren estamentals sinó el
resultat d'una elecció per sufragi indirecte. El debat polític entre liberals i
absolutistes es reflectí en nombroses publicacions: La Antorcha i Aurora Patriótica Mallorquina,
liberals, i El amigo de la Verdad, Semanario Cristiano Político, Diari de Buja, Lluna Patriòtica
Mallorquina i Nou
Diari de Buja, absolutistes, entre altres. La Constitució
de Cadis de 1812 fou proclamada a Palma el 22 d'agost. Separava el poder polític del militar i
transformava l'Audiència en una instància sols judicial, mentre es creava un
organisme nou: la Diputació
Provincial. En els
municipis obria les portes a la participació del poble i facilitava les
segregacions d'entitats locals (a Mallorca es crearen 13 municipis nous).
El maig de 1814 hi hagué a Mallorca aldarulls contra els liberals i
celebracions pel retorn de l'absolutisme. La diputació
Provincial fou
suprimida i foren restaurats els ajuntaments de 1808. Es reimplantà la Inquisició i els
elements liberals foren reprimits. La ineficàcia i corrupció dels màxims
dirigents de l'estat, encapçalats pel mateix rei, facilitaren les conspiracions
antiabsolutistes. El pronunciament de Rafael
del Riego (1820)
va tenir èxit i el rei va haver de restablir la Constitució de 1812. La Inquisició tornà a
ser abolida i el convent de
Sant Domingo de Palma va ser
enderrocat l'any 1823. Finalment l'any 1823 l'absolutisme for reinstaurat per
l'exèrcit francès (Cent Mil
Fills de Sant Lluís). El 18 de
setembre de 1868 l'almirall Topete es
revoltà a Cadis i Isabel II es veié forçada a exiliar-se a França. El dia 1
d'octubre les Balears s'uniren a la revolució. La Junta Provisional de Govern
fou presidida per Marià de
Quintana i hi
participaren progressistes, demòcrates i unionistes. La Junta definitiva fou
elegida per sufragi
universal masculí, la primera
vegada que s'aplicava aquest procediment a Balears.
Les eleccions
a diputats del gener de 1869 foren
guanyades àmpliament per la Coalició
Liberal. L'oposició
catòlica es mobilitzà amb la finalitat de mantenir el catolicisme com la
religió única de l'estat (els carlins organitzaren una conspiració a la caserna
del Carme de Palma). Els republicans defensaven la llibertat de cultes i
d'ensenyament i havien constituït el Partit
Republicà Federal. El novembre
de 1869 aparegué a Palma El Obrero, la primera
publicació obrerista de les Balears. Un dels seus promotors era el
picapedrer Francesc
Tomàs Oliver. El desembre
de 1869 es fundà el Centre
Federal de Societats Obreres de Palma,
que s'adherí a l'Associació
Internacional de Treballadors.
El Govern presidit pel general Prim finalment
trobà un monarca en Amadeu de Savoia. A les
eleccions de 1871 els carlins, dirigits per Josep Quint
Safortesa triomfaren
als cinc districtes mallorquins, utilitzant pràctiques caciquistes i amb el
suport de l'església. Amadeu de Savoia abdicà
el febrer de 1873 i es proclamà la República, que fou rebuda amb entusiasme pels republicans illencs. El
moviment catòlic predicava l'adhesió al carlisme. La
consolidació del nou règim no era fàcil, estret per conflictes de tota casta i
dividit internament. Per això, el gener de 1874 el general Pavía dissolia
el Congrés i es destituïen les autoritats republicanes.
La
Restauració
La proclamació d'Alfons XII fou
celebrada per les classes oligàrquiques que ara tornarien a ocupar posicions de
privilegi i per la gent que aspirava al final de les turbulències
polítiques. Els conservadors illencs s'uniren amb el nou règim i
s'allunyaren del carlisme, optant pel canovisme.
El sistema es basava en l'alternança dels partits en el poder. Les eleccions no
eren més una paròdia, organitzada i dirigida des de la Governació, els
governadors civils i la xarxa caciquista. Quan el sistema censatari (vot dels més
rics) va ser substituït pel sufragi universal masculí
(1891), el sistema el desvirtuà per complet. El cunerisme era
la denominació de la pràctica d'incloure a les llistes electorals persones
alienes a la circumscripció, conseqüència del sucursalisme. Antoni Maura
i Montaner (1853-1925)
ja destacava a les files liberals i va fer una ràpida carrera a l'ombra del seu
cunyat Germán Gamazo.
(Continuarà)
Comentaris