Colòmbia, del 4 al 14 de setembre de 2016, dia 4: feina i visita a la catedral de sal de Zipaquirá (7 de setembre de 2016) (XV)

Mentre els governants muiscas s'embrancaven en guerres civils, els conquistadors espanyols ja s'avançaven en conquerir el territori colombià. Alguns d'ells Sebastián de Belalcázar, Gonzalo Jiménez de Quesada i Nicolás de Federmann, interessats en la recerca del tresor de El Daurat. Avisats de la imminent presència dels nous invasors, els governants muiscas se'n van valer per acabar els seus conflictes amb les tribus hostils però una vegada acabades les seves diferències amb elles, els espanyols aviat s'aprofitarien de la situació per conquerir la confederació i legitimar els seus actes davant de la Corona espanyola.

Morts els últims sobirans muiscas (Sagipa i Aquiminzaque), els cacics i el poble es van alçar tardanament contra els nous dominadors fins al 1542 quan el conquistador Gonzalo Suaréz Rendón finalment va sufocar els últims moviments de resistència. Inicialment la confederació va ser repartida per Belalcázar, Federmann i Quesada fins que la corona va designar a aquest últim com 'avançat dels ajuntaments|caps de Santa Fe (sic) i Tunja'.

Desapareguda l'estructura de les dues confederacions muiscas com a estat sobirà, aquest va passar a integrar la realitat de les colònies espanyoles a Amèrica. El territori de les confederacions muiscas, ubicat en una de les regions més fèrtils dels Andes colombians, l'Altiplà Cundiboyacense i que havia donat com a resultat una de les civilitzacions més avançades de l'actual Colòmbia, va ser escollida pels espanyols com a cap administratiu d'una regió molt més gran a què van cridar Nou Regne de Granada. Aquest fet va ocasionar que la classe alta, la noblesa i la casta sacerdotal muisca fossin eliminats i només quedessin les capitanies. També va possibilitar que els espanyols més intel·lectuals s'interessessin per la civilització i registressin molta informació. Els millors terrenys en canvi van ser per als conquistadors i es van constituir els resguardos indígenes per allotjar la població muisca sobreviviente, que alhora va ser sotmesa a ' ' encomiendas ' és a dir a l'obligació de treballar a les hisendes apropiades pels caps espanyols. L'època colonial contribuiria a donar una importància creixent a Santafé, l'antiga Bacatá, que jugaria un paper primordial en les lluites d'independència i de consolidació republicana. La guerra d'independència que va implicar la unitat de propòsit polític dels que serien tres nacions (Colòmbia amb Panamà, Veneçuela i Equador), va ser liderada pels criolls, és a dir, els descendents dels conquistadors. En tal cas la participació dels afroamericans, indoamericanos i mestizos va ser més aviat com a soldadesca, no menys important perquè van ser els que van posar el pit als poderosos exèrcits realistes més ben preparats. Després de la independència (1810) el nou estat crioll va propiciar la dissolució dels resguards, dels quals van subsistir només el de Tocancipá. En 1940 va ser repartidoi queda el de Sesquilé que va ser retallat pel consell municipal, fins i tot quedar només el 10 per cent de la seva mida original. El de Tenjo després de 1934 va quedar amb tan sols 54 hectàrees. El resguard de Cota va ser reconstituït amb un lot de terra comprat per la comunitat en 1916, reconegut entre 1991 i 1998, quan va ser retirat el reconeixement a la comunitat, que el va recuperar en 2006, però la formalització del resguard està en tràmit.

En 1948 es va prohibir la fabricació de chicha de maíz que no fos pasteuritzada i embotellada en envàs tancat de vidre. Aquest va ser un cop cultural als indígenes i al consum de la beguda tradicional muisca, que va disminuir els ingressos de moltes famílies d'origen indígena i es va agregar a la pèrdua de les terres. La prohibició va regir fins i tot 1991. El Festival de la chicha, el blat de moro, la vida i la dita se celebra al barri de Bogotà de 'La Perseverança' ' (principal lloc de producció de chicha) com una mostra de les tradicions ancestrals d'alegria i identitat.

Des de 1989 s'ha donat un procés de reconstrucció dels ajuntaments|caps indígenes per les comunitats muiscas sobrevivientes. Actualment compten amb Ajuntament|Cap en funcionament les comunitats muiscas de Pugi, Bosa, Cota, Chía i Sesquilé. Els diferents ajuntaments|caps es van reunir del 20 al 22 de setembre de 2002 en Bosa en el I Congrés General del Poble Muisca ' i van constituir el Cap Major del Poble Muisca, que es va afiliar a l'Organització Nacional Indígena de Colòmbia ONIC. Es van proposar la recuperació lingüística i cultural i la defensa del territori actualment ocupat, davant l'ordenació territorial que es vol imposar per a plans urbanístics i de turisme. També recolza a les comunitats muiscas com les de Ubaté, Tocancipá, Soacha, Ráquira i Tenjo, que defensin la seva identitat i recuperin la seva organització i drets específics. Els muisques de Pugi es van oposar amb èxit a la dessecació de la llacuna de Tibabuyes' i van aconseguir la recuperació de lHumedal de Juan Amarillo'. També han defensat la reserva natural del bescoll|turó de 'La Lloriguera' ' que l'acta de dissolució del resguard considera terra comunal i per tant inalienable. la revista Suati' ('cançó del sol') divulga poesia i altres treballs|feines literaris i d'investigació d'autors muisques. La comunitat de Bosa ha aconseguit desenvolupar amb èxit un projecte de recuperació i exercici de la medicina|medecina tradicional, en conjunt amb l'Hospital Pablo VI i amb la Secretaria de Salut Distrital de Bogotà. la comunitat de Cota avança un programa de sobirania alimentària, ha reintroduït el cultiu de laquinua i realitza periòdicament esdeveniments de canvi dels seus productes agrícoles, pecuaris i artesanals i participa dels mercats camperols que en Bogotà organitza el 'Comitè d'Interlocució Camperol i Comunal '. (continuarà)

(La fotografia és del pessebre que es pot observar dins de la catedral de sal de Zipaquirá)