Taca (un conte)

Avui la meva germana té hora al dentista. Anit, mentre miràvem la tele, em va preguntar si la volia acompanyar. A vegades l’Èlia és un xic poruga i s’ha despertat més d’una vegada amb el dentista i el corresponent ajudant ventilant-la i reanimant-la. Com que estic a l’atur i gaires perspectives de trobar feina a curt termini no tinc, li he dit que sí. Ella està estudiant tercer de filologia catalana, i com que és molt aplicada, ha demanat una hora que no li interfereixi en cap de les classes (en això no s’assembla gens a mi! Jo hauria demanat una hora que se’m solapés amb alguna classe! Qualsevol excusa és bona per a fer campana!). A dos quarts menys cinc de set ja estava davant de la porta del cèntric carrer a on l’odontòleg té la consulta. I ai las! Ella encara ha estat més puntual; amb una mirada reprovadora em diu que ja fa cinc minuts que m’espera. Pugem i l’assistent ens commina a entrar a la sala d’espera. Agafo un còmic que hi ha per infants i hi entaforo el nas, mentre que l’Èlia es dedica a repassar els apunts que ha pres a les classes de la tarda (a vegades em fa ràbia quant n’arriba a ser d’aplicada la meva germana!). No tinc temps ni de llegir un parell de pàgines que ja la criden. Faig el gest d’aixecar el meu cul (avui amb els texans elàstics m’ha encantat la forma que té) però la infermera em diu que m’he d’esperar, que són les normes higièniques. Així doncs, l’Èlia, amb la cara entre esporuguida i resignada, segueix la noia vers el que ella anomena sovint “la sala de la tortura” (que exagerada que és a vegades ma germana!). I jo amb una cara de mona, em concentro de nou en el còmic per a infants. De sobte, però, hi ha quelcom que em crida l’atenció. Una taca damunt la tapisseria vermella de la cadira del meu costat és el que em distreu de la lectura. Blanquinosa, irregular. Què caram deu ser? No, no, no, no nooooooooooo! Una taca de sement, segur! Tan blanca, segur, seguríssim, que algú que ha fet servir la cadira no només hi ha apuntat les natges... Fútil intent el de tornar a reemprendre el fil del còmic. Tinc la vista a les vinyetes però em sembla que els ulls no perfilen gaire bé els dibuixos... Enlloc de la tira còmica hi veig com una nit de fa una setmana el dentista va entrar a la sala d’espera a cridar l’última visita de la tarda. La infermera estava malalta (la tos que fa estona que li sento ho corrobora) i era ell qui es va encarregar tant de les qüestions mèdiques com de les burocràtiques. Així doncs, va entrar a demanar a l’última visita del dia que passés. Era una noia que anava amb el carnet de la mútua per a fer-se una neteja bucal. Ella va entrar i es va estirar pertinentment a la cadira i el doctor va començar a realitzar la seva feina. La jove, que s’aproximava a la trentena, estava relaxada, els ulls closos i la ment en blanc. Però el dentista, a part de la blancor de les seves dents, també intuïa la dels seus pits. L’home es començà a posar nerviós; una lleu tremolor se li apoderà de les mans i sense voler va punxar una miqueta la galta de la noia que obrí ràpidament els ulls. Els ulls verds de la xica es clavaren en els marrons de l’odontòleg. I tal fou la intensitat de l’esguard que l’home notà com tots els pèls del seu cos s’eriçaven. Fins i tot aquell tant gros del baix ventre! S’apresà a finir la seva feina, alhora que havia de fer un immens esforç per contenir la tremolor del seu cos excitat. La clienta s’adonà aviat de què li passava al dentista. Veure’l amb aquell frenesí la féu posar calenta a ella, de manera que amb un ràpid i calculat gest s’obrí una mica més els botons de la camisa. I aquí sí que el dentista ja era tot ell un flam. Acabà com bonament pogué la preceptiva neteja bucal i marxà espaordit a omplir la fitxa per la mútua, essent difícil el trajecte fins a la recepció, car notori volum del seu entrecuix li dificultava tal menester. Mentrestant, la noia es cordà la brusa, no sense notar-se una mica xopes les calcetes. S’entetirà d’una revolada de la cadira i es dirigí a la sala d’espera, a on s’havia oblidat una bossa amb la compra pel sopar. Fou en aquest instant que entrà l’odontòleg amb la fitxa omplerta i esclatà: l’abraçà sense que ella hi oposés resistència, la besà, la despullà, salvatgement li feu l’amor. Va gaudir de cada centímetre de la seva pell, al temps que la noia restava immòbil, com una mòmia que només gemegava de plaer. Ella es va treure un condó de la cartera, li enfundà i es deixà penetrar. En el moment àlgid, mentre ell treia l’eina del forat, li despullà el membre del condó i deixà que s’escorregués damunt d’ella, però.... ai! Un gota va caure a la cadira de la tapisseria vermella! Tot i que s’apressaren a eixugar-la, hi va restar una taca. Sí, aquesta taca que ara els meus ulls contemplen impàvidament, mentre la meva imaginació en dibuixa l’origen. Alhora, mentre les successives imatges es reprodueixen al meu cervell, les meves mans es passegen àvides pel meu entrecuix. Les poso sota els pantalons, moc els dits indolentment i sí, esclato amb mi mateixa. Crac! S’obre la porta! Temps just de treure les mans molles de dintre les calcetes! L’Èlia, intenta esbotzar un somriure amb la galta mig inflada. Darrere seu, el dentista diu que ha anat tot bé. Com puc, surto del pas dient que ja marxem... M’hauran enxampat? Diria que no... Tanco la porta de la sala d’espera mentre l’Èlia paga els 150 euros (quin mal a la butxaca!) de la visita. I abans de marxar, em miro el dentista, que tot sorneguer, em pica l’ullet mentre dibuixa un somriure d’anunci de pasta de dents....