Sud est asiàtic, del 9 al 30 d’agost de 2016: descobrint Hanoi, Vietnam (dia 12, 20 d’agost de 2016) (II)

Aquesta presó era coneguda originàriament com la Maison Centrale i va ser construïda sobre un poblat pels colons francesos, que l’utilitzaven com a presó contra els dissidents vietnamites. Es poden veure les sales originals, on hi ha reconstruccions dels presos, enganxats amb grillons a les superfícies que els hi feien de llit. Tot i que és un xic propagandístic, val molt la pena. Els francesos van cometre autèntiques atrocitats contra el poble del Vietnam a principis del segle XX... Fins i tot es pot veure la guillotina que utilitzaven contra els dissidents polítics i com els seus caps tallats eren mostrats al públic. També es pot veure un ametller a fora, la fulles del qual servien als presos per combatre la disenteria i els fruits, per alimentar-los. Dins de la presó també hi ha un apartat ampli dedicat a la guerra del Vietnam (https://ca.wikipedia.org/wiki/Guerra_del_Vietnam ), que tal i com s’explica a viquipèdia “La Guerra del Vietnam, també anomenada Segona Guerra d'Indoxina, és el conflicte bèl·lic entre el Vietnam del Nord i el Vietnam del Sud, que va tenir lloc entre els anys 1954 a 1975, amb la intervenció directa i indirecta de diversos països estrangers, (al sud, principalment els Estats Units, d'acord amb la Doctrina Truman, fins a la seva retirada el 1973; i al Nord els diversos països del Bloc comunista).

Les faccions al conflicte van ser, per un costat, la República Democràtica de Vietnam, amb el suport de guerrillers nord-vietnamites com el Viet Cong o Front d'Alliberament Nacional (NLF, per les seves sigles en anglès), amb ajut i subministraments soviètics i xinesos. Per l'altre costat, hi havia la República del Vietnam, amb el suport militar i logístic dels Estats Units. Al costat dels nord-americans també van lluitar altres estats anticomunistes, i van lluitar soldats provinents d'Austràlia, Corea del Sud, les Filipines, Nova Zelanda i Tailàndia. D'altres països com l'Alemanya Occidental, Iran, Marroc, el Regne Unit o Suïssa van contribuir enviant subministraments materials i equipament mèdic. A més, Taiwan i Espanya van enviar contingents testimonials en suport dels Estats Units (Espanya va enviar un reduït nombre de metges militars en missió sanitària).

La guerra es distingí per transcórrer sense la formació de les tradicionals línies del front, llevat les que s'establien als voltants dels perímetres de les bases o dels camps militars, de manera que les operacions se succeïren en zones no delimitades, i proliferaren les missions de guerra de guerrilles o de recerca i destrucció, juntament amb accions de sabotatge a les rereguardes de les zones urbanes, l'ús de la força aèria per a bombardeigs massius i l'ús extensiu d'agents i armes químiques, constituint aquestes darreres operacions violacions de diverses convencions internacionals que prohibeixen l'ús de l'armament químic o biològic.

La cobertura del conflicte realitzada pels mitjans de comunicació va permetre la denúncia de les freqüents violacions i abusos dels drets humans comesos per ambdós bàndols, però autors com Luciano Garibaldi afirmen que atreien molt més l'atenció les perpetrades pels Estats Units, alimentant d'aquesta manera la creixent oposició de l'opinió pública occidental cap a la intervenció nord-americana.

Davant la resposta i divisió de la societat nord-americana, els acords de pau de París de 1973 van suposar la retirada de les tropes nord-americanes i el cessament de la seva intervenció directa, però no aconseguiren posar final al conflicte. Aquest va seguir fins que, el 1975, després de la captura de Saigon, es forçà la rendició incondicional de les tropes sud-vietnamites i la unificació del país, sota el control del govern comunista del Vietnam del Nord, amb el nom de la República Socialista del Vietnam, el 2 de juliol de 1976.

La guerra havia causat la mort, segons el govern de Hanoi, d'entre 2 i 5,7 milions de persones, la majoria d'elles civils; a més de causar grans danys mediambientals.

Pels Estats Units, el conflicte resultà ser la confrontació més llarga en la qual mai s'han vist embolicats. Va sorgir el sentiment de derrota o "Síndrome de Vietnam" en molts ciutadans, que es va reflectir en el món cultural i la indústria cinematogràfica, així com en un replegament de la política exterior fins a l'elecció de Ronald Reagan com a Presidentel 1980.

«	Amb la nostra potència de foc podem destruir qualsevol exèrcit del món. Aquí la fem servir contra els arbres i la brossa		»
— Un soldat americà
«	Aquests boscos i aquestes muntanyes són la nostra terra natal, la nostra arma	»
— Un dirigent comunista (continuarà) (La imatge és de Nôtre Dame de Hanoi)