Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: febrer, 2009

Retallables (un conte)

Imatge
Avui he pujat a les golfes de casa els avis, a Bescaran, a l’Alt Urgell, aquell petit poblet perdut enmig de les muntanyes camí d’Andorra. Els pares de la mare són oriünds d’allí, i fins que servidor no es va convertir en un tendre adolescent, cap allà als 14 anyets, cada estiu passàvem amb la meva germana les sufocants calors de juliol i agost en companyia dels avis, dels gossos i les ovelles. Just acabada l’escola, amb el solstici d’estiu encara recent, els pares ens pujaven a Bescaran i fins que l’agost no s’esgotava, només en marxàvem per anar a passar el dia per poblets o muntanyes veïnes. Amb la meva germana, la Cristina, 3 anys més petita que jo, després d’esmorzar un bol de llet de les vaques de l’avi amb una llesca de pa i mantega casolans, seguíem l’àvia al corral o l’avi als camps. Dinàvem sempre menges exquisides sota l’ombra d’un roure del pati de casa dels iaios, sempre acompanyades amb un bon i escàs traguinyol de vi! A la tarda, després de trencar el son a l’escó de la…

Roma IV: contrastos

Imatge
Com molts altres indrets, Roma és una ciutat de contrastos. Opulència i decadència es donen la mà. Monuments impressionants, milers de diners gastats. I al peu d’ells, gent que viu en la més absoluta pobresa. En uns carrers la neteja és evident; en altres, la brutícia gairebé no copsar el parterre. Uns pidolen per viure, altres compren en caríssimes botigues estris que potser mai ni utilitzaran. Mentre una parella es besa apassionadament, un grup es discuteix a crits. Segurament aquestes escenes es viuen diàriament a la meva adoptiva Girona, però potser pel fet de ser fora, els sentits estan més aguts que mai i es capten molt més els matisos... En el fons vivim en un món de contrastos i contradiccions, oi?
(La foto és de l’estàtua (una rèplica de l’original) de Ròmul i Rèmul amamantats per la lleona que hi ha a l’Ajuntament de Roma)

Roma (III)

Imatge
Després de la regeneradora dormida, ens llevem de nou ben aviat. Després d’esmorzar a l’alberg, a buscar el metro per anar en direcció al Vaticà. Però per error ens equivoquem i anem a petar a una altra punta de Roma... Sort que els metros passen sovint i aconseguim prendre la línia correcta, la que ens durà al Vaticà. De seguida notem que no ens hem equivocat, car el metro està ben ple! Baixem i de seguida ens saluda una immensa cua per entrar al museu vaticà. De seguida descartem la idea i anem directe a la plaça de Sant Pere del Vaticà. Impressionant l’esplanada, les escultures de marbre, la majestuositat. I encara més quan entrem a la basílica. Gent i més gent voltant segles d’història, precioses estàtues... En sortim i anem a visitar les tombes del papes. El recolliment és el que impera en aquell indret a on reposen els que han estat els màxims capitosts de l’església catòlica. Continuem la visita per la cúpula del Vaticà. Després de pagar religiosament (mai més ben dit) l’entrad…

Roma (II)

Imatge
Divendres a la nit: plàcid vol direcció Roma. Arribem ja tard i ens dirigim al cèntric hostel per a passar la primera nit. Fem un mos, ens distribuïm les lliteres i a gitar-se. Però no passem pas gaires hores dormint... Ben aviat el nou dia ens saluda i després d’un bon esmorzar, les cames comencen el seu periple per la bella ciutat. La primera parada és el Coliseu. Immens, ple de venedors de records i de moment (car és molt d’hora, ni les 8 del matí), poca gent. Entrem i quedo esmaperduda. La imaginació vola segles i segles endarrere... M’imagino les lluites que allí hi tingueren lloc, la cridòria de la gent, i les ànimes que allí hi deuen habitar. De seguida, però, el monumental habitacle es comença a omplir de turistes amb faccions d’arreu del planeta. Sortim i ens dirigim a passejar pel Palatino. I aquí ja em quedo sense paraules. Columnes, esglésies, art colossal en estat pur. Em quedo embaladida pensant la història que amaguen aquells monuments, els petons furtius que han vist, …

Calçots

Imatge
Són dies de calçotades. Colles d’amics s’ajunten al voltant de la taula per tastar aquesta hortalissa de la família de les liliàcies, ben sucada amb la pertinent salsa de calçots. Cuits a la flama, estires la part cremada, suques a la salsa, i talment com faria l’Estellés amb el pimentó torrat, l’enlairo, m’imagino el seu gust orgàsmic, i me’l foto! I després, un bon traguinyol de vi, un cafetó i una ratafia per pair! I tot molt més intens si estàs ben envoltat d’amics! Les calçotades, un bona manera de gaudir d’aquesta delícia de menja i de passar una estona inoblidable amb els amics i amigues, i si pot ser, enmig de la natura!
Deixo un petit escrit de viquipèdia sobre els calçots (per a l’article complet, http://ca.wikipedia.org/wiki/Cal%C3%A7ot)
Els calçots són una varietat de cebes tendres, cebes poc bulboses i més suaus, que es fan grillar calçant-les a mida que creixen. Sobre l'origen del calçot hi ha diverses versions però la més coneguda és la que atribueix a en Xat de Bena…

Roma

Imatge
Aquest vespre m’enlairaré per passar el cap de setmana a la b/vella Roma. Em fa realment il.lusió poder visitar aquesta immemorial ciutat mediterrània, bressol de la civilització romana de la qual encara en tenim reminiscències ben vives en el nostre dia a dia. Però capital també d’un estat governant per una centredreta oligarca i corrupta. Però em consta que també allí hi ha molta gent que lluita cada dia per un país sense feixisme ni corrupció... La setmana que ve us ho explico! Oh Bella ciao, bella ciao, bella ciao... :-)

Ser de poble: amb molt d'orgull!

Imatge
En un partit de bàsquet, uns seguidors d’un equip del Maresme van dir a l’àrbitre, com a insult, que era de poble. I em vaig sufocar! Ser de poble no és cap insult, ans el contrari, és un orgull. Orgull rural. Per mi ser de poble és una manera de viure. Les cares conegudes de la gent, la familiaritat; no ser un/a més dins del formiguer en el qual es converteix sovint la gran ciutat. Ser de ciutat no és cap mal, també té els seves coses bones, però no per ser de poble has de ser menys educat ni menys persona. Tot el contrari: sovint la gent de poble és més educada que la ciutat. Abans ser una pagesa que una habitant de ciutat maleducada com els seguidors d’aquest partit! Un país el forment tant gent de poble com gent de ciutat, però amb veu ben viva crido: visca el poble! Visca l’orgull rural!

Voràgine

Imatge
Voràgine
Els dies s’escolen,
Impertinents.
Enmig l’espiral de l’estrès
Les hores s’esgoten
La vida s’enfada.
I et pregunta, dolguda,
Per què no em vols gaudir?

Eleccions

Imatge
Aquests dies al país germà d’Euskal Herria estan en plena campanya electoral. Però no tots els ciutadans podran votar la seva opció política, ja que per dissort, de nou el carrincló aparell judicial espanyol ja s’ha posat en marxa per tal d’il·legatizar algunes organitzacions polítiques sota el pretext que pertanyen a organitzacions terroristes. De nou, coartada la llibertat d’expressió d’una gran part del ciutadans d’aquest bonic país. Com han d’expressar pacíficament el seu anhel de llibertat, si els tallen les ales cada vegada que ho intenten? En quin cony de món vivim? En el món de la repressió o el de la il·lusió? Malauradament em sembla que la resposta és clara... Però cal continuar lluitant perquè a les pròximes eleccions aquests ciutadans que ara no poden expressar lliurement el seu pensament puguin celebrar la victòria de la llibertat de la seva nació...

Sau

Imatge
El proppassat 13 de febrer va fer 10 anys de la mort de Carles Sabater, cantant de Sau, grup que marcà una època de la meva vida. A bastants concerts vaig anar d’aquest grup que cantava en català. I aquests dies m’he tornat a emocionar amb les lletres i les melodies d’aquest grup nascut a la Catalunya interior; i encara més amb l’esguard dels penetrants ulls de Carles Sabater. M’ha agradat retrobar-me amb una part del meu passat recent. I mentrestant, observant al meu voltant, amb més força que mai, parafrasejo al cançó de que Això es pot salvar. Si tots hi posem de la nostra part, podem canviar i salvar el món que ens envolta. Per sempre en el record, les cançons de Sau i Carles Sabater!

2016

Imatge
Sí, el 2016 la capitat de l’estat veí vol ser la seu d’uns Jocs Olímpics...I des d’aquí, els nostres governants, fins i tot aquells que es declaren obertament independentistes, hi donen suport. Es veu que la poltrona enganxa i la memòria se’ls esborra. Ja no recorden que estan en contra de les nostres seleccions? I de la nostra llengua? I que quan pretenem organitzar competicions amb presència catalana no fan res més que posar traves? Amb quins diners es pagarà tot això? De nou amb el nostre espoli fiscal? I Barcelona haurà de ser subseu olímpica amb tota l’espanyolització que això comportaria? Què passaria amb el català? Segur que encara ens farien tapar els rètols! Però encara tinc l’esperança que el 2016 ja serem independents: llavors que facin el que vulguin! Jo dic no a Madrid Des d’ara mateix, em faig voluntària de Tòquio, Rio de Janeiro o Chicago 2016!

Assetjament rural

Imatge
Aquests dies estan apareixent per molts mitjans de comunicació casos d’assetjament rural. Gent, sobretot de les grans ciutats que busquen la tranquil·litat de la natura, però que es creuen que tenen dret a tot per tenir diners. Viure a la natura és viure envoltats dels sorolls de les esquelles de les vaques, la pudor de les femtes dels animals de les granges, del quiquiricic dels galls que canten les hores, i fins i tot el repicar de les campanes! Em fa moltíssima ràbia que vulguin canviar models de vida centenaris per tal que aquesta gent egoista pugui gaudir de la natura. En alguns casos, fins i tot, la injusta justícia ha fet tancar granges per tal que aquesta “genteta” pugui estar tranquil·la! Prou assetjament rural, si us plau. Podem conviure amb respecte, i per sobre de tot, visca el camp, la pagesia, i la pudor dels animals!

París, une autre fois: La jeune fille au pair

Imatge
El segon dia a París, de congrés. Congrés a la RATP, un imponent edifici ple de sales de reunions. I a tocar de l’estació de Lyon. I aquí em sobrevingué a la memòria el record d’un llibre que vaig llegir a un curs de francès: Le jeune fille au pair, de Joseph Joffo. En aquest llibre es parla de l’estació de Lyon, és un dels centre de la narració, en la qual una jove s’enfronta al tèrbol passat: el seu pare era un dels caps del nazisme. Em va agradar veure com és realment l’espai que la meva ment havia imaginat. I em vaig tornar a estremir recordant el llibre i el que allí s’hi conta; sobretot la força de superació de la protagonista, les ganes de tirar endavant i enfrontar-se a allò que li fa mal, que li impedeix gaudir del que té al voltant, un llibre que parla de la valentia i d’un passat que cal recordar perquè no es torni a repetir. Us el recomano!

Josep Carner: 125 anys

Imatge
Ahir es va celebrar el 125è aniversari del naixement. I per gaudir-ho, deixo un poema seu: Cançó d’amor i amistat...

CANÇÓ D'AMOR I AMISTAT
Qui tingués tanta ventura que un amor aconseguís, que tothora fos encís i cap hora fos malura. Qui tingués tanta ventura.
Car l'amor és una rosa que el mal temps esfullarà. No coneix el llarg durar: nou, fa goig; lassat, fa nosa. Car l'amor és una rosa.
Una mica d'amistat fins a morir diu que dura. Vés, amor, metzina impura; vull la mel, vull el brossat d'una mica d'amistat.
Amistat, l'amor m'occí: tu, guareix-me les ferides. I, qui sap, elles guarides, bé hi hauria un amor fi que em fes plànyer i penedir.

París, une autre fois (II)

Imatge
Dilluns passat vaig arribar a París enmig d’una intensa nevada. Carreteres plenes de neu, autobús relliscant, i al final, la gran cité! I comença la voràgine de buscar les parades de metro i l’alberg, tot sota una fina pluja que anava fonent la neu que moments abans havia emblanquinat els carrers. Finalment, a passejar pel barri de Montmartre, a on hi havia alguns carrers tallats per evitar les caigudes dels vianants. I per passar el fred, un simple té que em costa 5 euros (i per això que era el local més barat de tots!). Seguidament, per sort, vaig poder entrar (aquesta vegada sí!) dins la majestuosa catedral de Nôtre Dame, però no vaig pas veure en Quoasimodo :-) I finalment, amb la nit ja decaient, a descansar al cèntric alberg, ple de sorollosos nens, tot il.luminant per la simpàtica lluna sobre la gèlida ciutat de París... (La foto correspon al Sacre Coeur, tot nevat...)

Un divertit poema de Josep Maria de Segarra

Imatge
I també interpretat pel genial Ovidi Montllor!

Dancing girl
Un instant, un instant només,
Després vindria el tornar enrera,
El meditar després...
Tot un instant, tota una primavera.
És un instant que passa... i ja ha fugit;
Què hi fa. En el llavi posa
Un gust indefinit
Un gust pàl·lid de llet de mel i rosa.
Ets tu i ella, al voltant la gent, qui sap?
Pell i esperit de tota mena...
Damunt del front cap maldecap;
Tots els neguits us ballen per l’esquena.
Ets tu i ella... Tu dius això i allò,
Ella somriu i calla,
Escolat el teu parlar de llamp i tro,
I et fa l’ullet i xucla amb una palla
El vas de color indefinit,
I fa veure que es torna vermella,
I el que suara lentament li has dit
Li surt per l’altra orella.
Tu ja hi comptes, però vas endavant;
Hi ha la tèbia i suau malenconia
De sentir-se sincer i un xic farsant...
Demà, què vols? Ja serà un altre dia...
U anar parlant d’amor i passió
I mossegar paraules inflamades
Tot té la seva implícita raó
I distreu de vegades
I ella s’ho val, aquelles cames roses,
Que has vist…

L'amic retrobat

Imatge
Fa temps vaig llegir aquest preciós llibre i únic llibre de Fred Ulhman, publicat per primer cop el 1966. El llibre es desenvolupa a partir de : "L'arribada de Hitler al poder el 1933 posa punt final a l'amistat de dos companys d'escola. Un d'ells és jueu, l'altre és membre d'una de les famílies més aristocràtiques de Suàbia. Al llarg d'un any ho havien compartit tot, però arriba un moment en què les seves diferències esdevenen insalvables. El jueu deixarà Alemanya per anar-se'n a Amèrica i oblidar allà el seu país nadiu i el seu gran amic. Trenta anys després, sense esperar-s'ho, el retrobarà novament." És un llibre curt, però que realment impacta. Sensacions a cada pàgina, vivències, amistat i també el dolor de la separació sense arguments. Una novel·la ambientada en el nazisme, que parla de dos amics, un alemany no jueu i un alemany jueu. No en diré gaire res més; només que si en teniu l’oportunitat, llegiu-lo. Pell de gallina a cada pà…