Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: març, 2015

QUÍMICA (un conte)

Imatge
Aquest any, per celebrar vint-i-cinquè aniversari de l’empresa química a on faig de director, em vaig proposar fer una gran celebració. No som pas molts treballadors ; després de superar un munt de dificultat, d’un concurs de creditors i un llarg etcètera, l’empresa està sanejada i les coses ens van prou bé com perquè ho poguéssim celebrar amb tots els ets i uts els nostres vint-i-cinc anys. Sempre m’ha agradat muntar saraus i aquesta vegada no m’hi vaig posar pas per poc. Un cap de setmana en una casa de turisme rural, des de dissabte al matí fins diumenge a la tarda-nit. Havia previst que el dissabte al matí el dedicaríem a fer jocs d’aventura en un bosc proper; faríem una calçotada per dinar i a la tarda, una petita caminada. Al vespre, un petit còctel seria el preludi d’un sopar de gala, una petita entrega de premis ( a on tothom tindria obsequi) i un ball de gala, amenitzat per un grup de versions; en cas de més ganes de gresca, una de les noies del laboratori faria de punxa-disc…

Un altre poema del gran Guillem d'Efak

Imatge
L'ARBRE Primavera d'estiu
Aleshores ¿aquella espera compacta i farcida de sorolls  portava a la presència de colors  i de crits continguts  d'aquella pell nova i exigent?

     Les feredats antigues em floreixen amb un goig  gronxat i bategat i el vent m'adora  i em broda moixonies  per les fulles.

     Amb els dits blaus, ha arribat el meu espòs   de més enllà de les muntanyes.

De nou cap als Països Catalans

Imatge
S’acaba una altra etapa als EUA, aquesta societat amb la qual, com ja he comentat en d’altres ocasions, m’hi uneix una forta relació d’amor-odi. Em sento ben tractada, respectada, però no m’agraden moltes coses de la manera de fer d’aquesta societat: massa amor a vegades pels animals i per les persones, el racisme, etc. Però bé, agraeixo una vegada més l’oportunitat d’haver pogut passar unes quantes setmanes a Kennett Square. D’haver conegut gent maquíssima, entre ella molts catalans i catalanes i també gent d’altres indrets del món. Però el que sí que no enyoraré és el paisatge, i a la capseta de la memòria m’enduc la bellesa del paisatge nevat. Ara és el moment de tornar a casa, als Països Catalans, amb la meva gent (família, amics, etc), amb els meus animalons, amb les meves pors i les meves alegries, amb les meves lluites personals i col·lectives. És hora de tornar a casa i bastir i fer realitat nous somnis i projectes! 

Un poema de Francesc Garriga

Imatge
Un gran poeta que no fa gaire temps que ha marxat, però que ha deixat un llegat increïble

Si véns, amor, i jo no hi sóc... Si véns, amor, i jo no hi sóc, sobre els fogons, hi trobaràs les restes d’un silenci mal cuinat.
Després distreu el cos pel meu estudi. La teva llum aclarirà les ombres de totes les mentides que dormiten damunt la meva taula.
Sabré trobar-t’hi al meu retorn? Quan marxis, tanca la porta sense fer soroll.

La Rosa (un conte)

Imatge
El despertador sona. Són les 6.30 del matí. Sempre, o gairebé sempre, toca a la mateixa hora. La Rosa ja fa estona que està desperta, però espera escoltar el “riing-riing” per posar-se dempeus i regalar-se una dutxa ràpida, mentre el seu marit encara continuarà roncant, com a mínim, durant una hora més. Es pren un cafè amb llet, bullent, com li agrada a ella i comença a feinejar per casa. A l’hora de dinar la casa s’omplirà, com cada dia: la seva filla, el seu gendre, els seus dos néts i els seu fill. Avui té pensat cuinar macarrons per dinar. Descongela carn picada i mentre bull la pasta, prepara un parell d’entrepans. El sofregit està a mig fer quan son marit es lleva. Sent la dutxa i aprofita per preparar-li un cafè i una torrada. A dos quarts de nou, mentre ell mira la tele, la Rosa ja té el dinar enllestit i surt per la porta amb el parell d’entrepans, que seran l’esmorzar dels néts. Fa un dia rúfol i agafa el paraigües. Es dirigeix a casa la seva filla a recollir els infants i e…

Una nit de festa per Filadèlfia

Imatge
Vagi per endavant que segur que  hi ha un munt de locals en tota la ciutat, però aquest parell que citaré són, dels pocs que he trobat més autèntics i diferents. Segurament amb més temps i més nits de festa , encara trobaria més llocs peculiars, per dir-ho d’alguna manera. El primer d’aquests locals es diu “Dirty Frank” (http://www.dirtyfranksbar.com/) . Queda en una cantonada i un cop a dins, és tot un altre món. Les cambreres són senyores, no noies, ben arreglades però no excessivament simpàtiques. Pots demanar cervesa en gerres per compartir o bé qualsevol altra beguda.  A dins hi ha un munt de fotografies, dianes per jugar a dards, gent de tota mena, etc. També em conten que a vegades amos amb els seus gossos. Els animals s’asseuen a la barra i els posen el seu bol d’aigua.  Una cosa impensable en molts altres bars.  Un altre indret per visitar és el “Bob and Barbara’s” (http://www.bobandbarbaras.com/) , un bar que ja fa anys que funciona i a on cada divendres a la nit hi ha músic…

“Incerta glòria”, de Joan Sales

Imatge
L’editor Joan Sales (http://ca.wikipedia.org/wiki/Joan_Sales_i_Vall%C3%A8s ) no només va ser un editor, sinó també un gran escriptor. Després de moltes recomanacions, em vaig autoregalar “Incerta glòria”( http://ca.wikipedia.org/wiki/Incerta_gl%C3%B2ria) , la seva obra cabdal, que la va anar ampliant des de la seva primera edició per allà el 1955. Una novel·la impressionant, que en el fons, podrien ser unes quantes novel·les compilades. Un relat que té com a base la Guerra Civil espanyola, des de la trinxera, des de la primera línia de foc, però també des de la vida a la rereguarda i les vides anteriors dels seus protagonistes. Les vides d’en Lluís, d’en Soleràs, d’en Cruells, d’en Picó, de la Trini es barregen de manera magistral. Les bestieses dels dos bàndols (Sales crea la novel·la a partir dels testimonis del bàndol republicà), les contradiccions de la vida dels protagonistes es mesclen enmig d’un llenguatge planer. Amors, desamors, guerra, pau, vida quotidiana, històries estrany…

Un poema de Guillem d'Efak

Imatge
ARBRE Primavera d'hivern
     I que me'n fan de mal aquestes branques teves  vinclades pel pes excessiu  de la fruita no recol.lectada!

     Inútilment madurares somnis.  Avui tornen a terra  sordament desplomats.

     El pelegrí no ha trobat la teva ombra  ni el pastor el teu fruit.

     I que me'n fan de mal els estels  que entre el brancam   encara me conviden!

Ell

Imatge
ELL Ell, al seu aire, com sempre ha fet; ja no canviarà, viurà com vulgui viure. Ell, a voltes taciturn, d’altres eufòric. Alhora que tant estima, tant hermètic per expressar les emocions. Ell, fill de la postguerra, educat en una llengua que no era la seva, creixent en l’ostracisme d’un cruel dictadura. I malgrat tot, estimant i gaudint la vida. Ell i  les tardes amb motocicleta, els cinemes clandestins, les feines per aquí i per allà, lluitant dia a dia per tirar endavant. Ell i la família, fills i aficions, les pors i  les preocupacions, els somriures i  les emocions, han bastit els seus anys. Ell i els dinars amb els amics, les caminades amb els gossos, i  les partides de cartes. Ah, ell i les sempre velles i estripades novel·les “de l’oeste” a les mans Ell i les sorolloses migdiades, i els dolços per postres que no manquin! I així, dia a dia, la vida passa. I per molts anys més.
Ell, el meu pare.

Pròxima estació: Costa Rica

Imatge
Demà la vida em regala la possibilitat de fer un nou viatge: a Costa Rica. Allà hi tinc uns amics als quals tinc moltes ganes de visitar. Fa temps que tinc ganes de conèixer la flora i la fauna d'aquest indret del món, la seva cultura, la seva gent. Un altre motiu, encara que molt secundari, és també recuperar forces després del fred hivernal americà, tant diferent del fred mediterrani. Ganes d'enriquir-me una mica més l'ànima i la ment!! Volcans, natura, història, vida! Costa Rica, quines ganes! ;)





“Ocho apellidos vascos”

Imatge
Durant una de les tardes d’hivern vaig veure “Ocho apellidos vascos”, una pel·lícula que em va fer riure. Me la vaig agafar com això, com una comèdia, amb un argument còmic-romàntic. Però alhora és una pel·lícula que cau excessivament en el tòpics de sevillans i bascos. He de confessar que als dos minuts ja la volia deixar de veure, però vaig aguantar. No tots els andalusos són com es pinten a la pel·lícula ni tots els bascos tampoc. Ja està bé riure’s dels tòpics, però el que s’aconsegueix és perpetuar estereotips , sobretot ara que el panorama polític i social a Euskal Herria és bastant diferent. De totes maneres, si  hom s’ho agafa amb humor i no hi para gaire atenció, es pot riure una estona. No és ni de bon tros la millor pel·lícula que hagi vist mai, però pot arribar a ser entretinguda.  

D’infants malalts

Imatge
Durant aquesta estada aquí als EUA, he tingut l’oportunitat de conèixer gent molt maca i acollidora, entre ells un metge cubà que treballa amb infants amb càncer. Durant una agradable vetllada a casa seva, amb la seva dona i un grapat de gent més, per veure la SuperBowl, vam tenir temps de parlar de moltíssimes coses, entre les quals va sortir el tema dels infants malalts de càncer.  La reflexió que va fer ell va ser que els infants viuen el present, no tenen consciència que en algun cas, moriran. No tenen visió de futur, viuen el present i són feliços. Estan més preocupats pels seus progenitors, a qui veuen patir, que per ells mateixos.  Tot i patir i estar malalts, només veuen demà, no veuen demà passat i dins del seu món són feliços. La veritat és que se’m va posar la pell de gallina i poca cosa em restà a dir. Només esperar que per tots hi hagi no només demà, sinó també demà passat.

Follia

Imatge
FOLLIA Empresona’m entre els teus braços; immobilitza’m amb els teus llavis. Acarona’m el rostre, passeja la teva llengua damunt la meva pell, mossega’m al bescoll fins que esclati l’èxtasi; m’hi prestaré amb gran delit. Besa’m allí a on plaer em desfà, endinsa’t dins de les meves entranyes, i empeny rítmicament, sí, així, fins que els tremolosos gemecs ens facin callar les pors. Deixa que les nostres gotes de suor es mesclin amb els fluids del clímax, tot clavant-me les pupil·les al fons de l’ànima. Adorm-te amb la teva mà damunt del meu pit; embolcallada de silencis i pensaments, esperaré que et desvetllis. I llavors, suaument, a cau d’orella, et diré: enfolleix-me de desig;
una altra vegada.

De restaurant (i II)

Imatge
Els cambreres i cambreres tenen un sou baix. Baixíssim. He conegut una noia, que per acabar de guanyar uns dinerons i poder arribar a final de mes sense haver de patir, fa de cambrera els dissabtes, tot i la seva formació en veterinària. El sou base és baixíssim i es guanyen la vida amb les propines, que són obligatòries. Això és un incentiu per a elles i ells, per tal que facin bé la seva feina, però també una explotació. Si es troben amb clientela garrepa (per sort, no n’hi ha gaire), no guanyen pràcticament res tot i les hores treballades. Normalment s’ha de deixar entre un 15 i un 20% del preu de la nota com a propina. Hi ha bars i restaurants que ja te la calculen i tot! Si pagues amb targeta, ja hi ha un espai reservat a la propina i tot. Ni que vagis a prendre una cervesa has de pagar propina. Si un dia, pel que sigui, per exemple, per les males condicions meteorològiques, no hi ha clients, el cambrer/a de torn es quedarà amb un sou de merda, tot i haver treballat 12 hores, que…

De restaurant (I)

Imatge
De tant en tant, també vaig a dinar o a sopar fora per aquí als EUA. D’anar de restaurant també en podem aprendre, alguna, alguna cosa.  Per exemple, només d’arribar ja et serveixen aigua. L’aigua no es paga, ja sigui en un pub o en un restaurant, i en pots demanar tanta com vulguis. D’altra banda, les racions solen ser abundoses, massa, però d’acord amb el preu que es paga per elles. Quan acabes de menjar, ja tens el cambrer o cambrera de torn que et demana si vols emportar-t’ho. En cas afirmatiu, et proporcionen un carmanyola d’un sol ús, de manera que el malbaratament de menjar és molt petit. Els cambrers i cambreres acostumen a ser gent molt simpàtica, que només d’asseure’t a taula es presenten dient el seu nom i dient que estan allí per servir-te i que s’ocuparan de tu mentre estiguis a l’establiment.  Però darrere l’amabilitat també hi ha sovint unes condicions laborals precàries...

A Ovidi Montllor

Imatge
A OVIDI Ovidi, hui fa vint anys que marxares de vacances amb ella, la teva inseparable fera ferotge, tot travessant vinyes verdes vora el mar. No saps pas quant se t’enyora! Segurament estareu prop del blau mediterrani, no lluny de ta casa, allí, a Alcoi, la terreta. T’entretindràs mirant el teu voltant i no podràs evitar exclamar: “Xe collons, que bonico!” Ovidi, artista, cantant, pallasso, t’imagino gaudint de les teves vacances,  amb somriure entremaliat, i mirada seductora, tot veient passar les hores, cassalla en mà, i amb samarreta vermella, mentre rellegeixes “Els Amants” i repenses l’enèsim homenatge a Teresa. Hui, aquí, vint anys després que creuessis la verda i espessa vall encara tampoc ens alimenten molles, i continuem reclamant el pa sencer! Malgrat tot, però, quan arriba de bell nou cada matí, el plor que tenim és d’alegria, arreu floreixen flors, cants i alegries, i crits i plors i paraules, en aquest dia que ha de durar anys,

Més contradiccions americanes

Imatge
Les contradiccions dels americans i americanes no deixen de sorprendre’m. Per exemple, el cas d’una persona que conec; és una maniàtica de la neteja. És d’aquelles persones que sempre porten al damunt líquid desinfectant. Desinfecta els poms de les portes, els interruptors, etc. També es neteja bastant sovint les mans. Fins aquí ho puc mig entendre, tot i que no ho comparteixo. Però el més curiós del cas és que llavors aquesta persona dorm amb el gos dins del llençols. El cuida bé i el té net, però hom sap que els animals porten un munt de bacteris, per exemple a la llengua mateix; aquesta persona es deixa llepar per l’animaló, li permet dormir dins del llit i en canvi desinfecta els poms de les portes.  Una altra contradicció a la qual no trobo explicació. This is America :)

Un dia qualsevol, poema en motiu del dia de la dona treballadora

Imatge
UN DIA QUALSEVOL Es lleva aviat, negra nit encara. Dutxa ràpida i prepara l’esmorzar. El seu company vesteix a la nena; mentre ella omple les carmanyoles. Últim repàs als papers de la feina i bes al marit. Deixa la seva filla a l’escola; marxa escopetejada cap a l’oficina. Reunions, papers que s’acumulen, per cobrar tres quarts del sou, del seu company de despatx, que fa la mateixa tasca. Aprofita l’hora de dinar, per mirar-se els papers de la reunió, després que s’acabi la funció del seu treball remunerat. Avui toca assemblea veïnal, per fer del barri un lloc millor. Quan acaben, cap a la manifestació, per una millor educació. Quan ja la lluna domina el cel, entra a casa i fa el sopar d’avui i el dinar de demà mentre el seu company banya la petita. Li llegeix un conte mentre sa filla s’adorm. Sopa  i xerra la parella. En acabat, ella renta els plats i escombra la cuina, mentre ell s’endormisca al sofà. Contesta els correus de la PAH, i organitza la trobada de cosins. S’ajeu al llit, després d’haver escrit l’acta de…

3 anys de grau, 2 de màster: No!!!

Imatge
El govern espanyol ha aprovat un decret que permet  que els graus universitaris siguin de 3 anys, seguits de 2 anys de màster, segons diuen, per equiparar-ho a d’altres països europeus. Personalment trobo que és un gran error. En primer lloc perquè els màsters són molt més cars que els graus, i ara per ara, no sembla que s’hagi d’ampliar el nombre de beques que donaran als estudiants.  Per tant, només qui s’ho pugui pagar, podrà fer un màster i especialitzar-se. I qui seran aquests estudiants? Doncs majoritàriament fills de famílies riques. Retorna l’elitisme a l’educació. Sembla que enlloc d’avançar, retrocedim. Separació de classes cada vegada més gran. En segon lloc, m’hi oposo ja com a docent. Hi ha estudiants molt bons, però la majoria no tenen un nivell molt elevat. Si reduïm els graus a tres anys, crec que encara sortiran estudiants menys preparats. No són pocs els que acaben els graus i tenen deficiències grans de coneixement, sovint acompanyades de problemes d’expressió, sobr…

Una nit diferent (i II)

Imatge
Els que viuen a la casa, un diumenge al mes, perden la seva intimitat. Les habitacions es transformen en improvisats camerinos, el lavabo es veu envaït per tot d’estranys, etc. Però la gent es comporta de forma exquisida. L’acte es divideix en dues parts, entremig de les quals hi ha un refrigeri molt ben muntat. El que em cridà més l’atenció, però, a part del nivellàs, és que aquest acte sense propaganda tingui tanta acceptació. Fins i tot la mestressa ens explicà que ha aconseguit, mitjançant mecenatge, poder mantenir la casa i continuar el seu “Saloon”, que es remunta, segons va explicar, a l’època dels grecs i que a Europa va ser molt comú també. Veient l’espectacle, l’organització, el lloc, etc., vaig pensar que seria genial poder fer una cosa així a Catalunya. Però malauradament, no crec que fos possible: no es donarien permisos, es consideraria, amb la nova i dictatorial llei de seguretat ciutadana, una reunió clandestina... Una diferència abismal entre un país i l’altre en el t…

Una nit diferent (I)

Imatge
En l’estada aquí als EUA, un diumenge a la tarda vaig anar a Filadèlfia amb l’altra noia catalana que hi ha per aquests verals. Vam trobar-nos amb un grup de catalans que hi ha a la ciutat (déu n’hi do els que som! La majoria han hagut de fotre el camp per les polítiques que hi ha a l’altre costat de l’Atlàntic i es dediquen a la recerca...) i vam anar a un concert molt particular. L’anomenen el “Saloon” i es fa en una casa particular, al mig de la ciutat. Ja fa més de 25 anys que es fa, un diumenge, cada mes, a les 7 de la tarda. Va ser casualitat que un dels catalans viu a la mateixa casa i ens va colar. Vam haver de pagar uns  15 dòlars i vam pujar a les golfes, a on la mestressa i organitzadora va fer la presentació dels i les diferents artistes, alguns de talla internacional, que van interpretar tot tipus de música. Especialment em va agradar un grup de nens d’un cor que em van fer posar la pell de gallina. L’habitació estava plena de gent de totes les edats, però abundava la gen…

"La vida de Adèle", d’Abdellatif Kechiche

Imatge
En les llargues tardes d’hivern a Pennsylvània, he tingut oportunitat de veure algunes pel·lícules. Una d’elles va ser “La vida de Adèle”, del director Abdellatif Kechiche, una història del descobriment de la sexualitat d’una noia adolescent, Adèle, que encara va a l’institut. La noia descobreix que li agraden les noies i a partir d’aquí  es deslloriga la història vital d’Adèle, el descobriment del plaer, de la bogeria de la passió, de les dificultats socials que encara hi ha a vegades pels i per les homosexuals, les pors d’explicar-ho als pares, etc. El film va ser guanyador de la Palma d’or de Cannes el 2013 i està magistralment interpretat per Adèle Exarchopoulos i Léa Seydoux. Personalment m’ha agradat molt com està gravat, tot i que en algun moment , les explícites sessions de sexe es fan massa llargues. Una pel·lícula per explorar els límits de la passió, les pors i la bogeria de l’amor.