dimecres, 29 de març de 2017

Sud est asiàtic, del 9 al 30 d’agost de 2016: de Cameron Highlands a Kuala Lumpur (dia 6, 14 d’agost de 2016) (i II)

El metro de Kuala Lumpur és un petit reflex de la societat: gent tapada fins a dalt i gent ben destapada.  També destaquen els cartells per evitar “comportaments indecents”, com ara que un home i una dona es besin. Un cop fora de l’estació, preguntem com arribar a l’hostal... i aquí comença l’odissea. Un policia i una dona ens envien en direcció contrària. Preguntem a un senyor que ens indica amb el GPS, però tampoc ens en sortim. Qui ens acaba donant informació més fefaent és el noi de la recepció d’un hotel, que ens indica la direcció correcta. La seguim, però de nou ens perdem en l’entramat de carrers i carrerons per trobar l’hostal. Preguntem a un munt de gent, i al final, ja exhausts i descoratjats, ens indiquen correctament. Just abans de trobar el carrer correcte, comprem un parell de cerveses tailandeses, un parell de Chang per veure’ns a gust a l’hostal. Fem el preceptiu check-in i pugem a descansar i a beure les cerveses i a picar una mica del blat de moro que vam comprar ahir a les Cameron Highlands. La tarda ja comença a decaure i li preguntem al recepcionista un lloc per passejar i menjar quelcom, i ens recomana el Jalan Alor (http://www.malaysiasite.nl/jalanaloreng.htm; http://www.lonelyplanet.com/malaysia/kuala-lumpur/restaurants/street-food-hawkers/jalan-alor) , a tocar de l’hotel. Hi anem, passegem i bevem suc de sucre de canya, tastem una cosa de bolets i ens desfem com podem de la gent que vol que sopem en el seu establiment. Continuem caminant per carrers adjacents i quan ja és fosc, retornem a Jalan Alor, a on després de dubtar entre la múltiple oferta banyada amb una xafogor exasperant, sopem amb la humitat ambiental en un dels restaurants. Noodles, arrel de lotus amb nous de macadàmia i tofu fregit, tot regat amb Tiger, componen el nostre menú. Després d’omplir l’estómac, passegem per la zona, solcada també d’establiments de menjar i beure per a estrangers, a on hi ha ben poca gent local. Finalment, el dia ja no dóna per a gaire més i anem a descansar l’espinada i a resguardar-nos de la calor que tot ho embolcalla...
(La fotografia és d'una panoràmica de Jalan Alor)

dimarts, 28 de març de 2017

Sud est asiàtic, del 9 al 30 d’agost de 2016: de Cameron Highlands a Kuala Lumpur (dia 6, 14 d’agost de 2016) (I)

Anit no em va costar gens ni mica adormir-me, però a la matinada em desvetllo i em costa una bona estona tornar a agafar el son. Finalment, ho aconsegueixo, però em vaig mig desvetllant a mesura que el dia també s’alça. Quan sona el despertador el meu son ja és lleuger, de manera que no em costa gaire esforç poder llevar-me. S’esdevé el moment de preparar la maleta, esmorzar i recollir les coses ja per marxar d’aquest bell indret, un oasi enmig de la tempesta, que és Cameron Highlands. Fem el check-out de l’habitació, contemplen les carpes que es veuen des del passadís en la part de l’hotel més luxosa i tot xino-xano i amb les maletes fins dalt de tot, marxem cap a l’estació de busos, prèvia compra d’una postal de record i contemplant les últimes essències de Tanah Rata. A l’estació no hem d’esperar gaire per pujar al bus de Uniti Express per marxar cap a Kuala ­Lumpur. El bus va bastant ple, però el seient que em toca és d’allò més còmode.  Malgrat tot, però, em costa adormir-me quan el bus es posa en marxa. De nou, hem de resseguir la tortuosa carretera que arriba fins a Tanah Rata però en aquesta ocasió, en sentit descendent. Em marejo una mica i intento distreure’m amb algunes plantacions de te, amb la jungla i la seva immensa vegetació i també amb les cases de bambú de tribus aborígens que viuen per aquests verals i venen els seus productes a peu de carretera. La veritat és que sembla gent bastant pobra i alguns turistes es paren a comprar. De nou, la vella dicotomia del pobre i el ric en pocs quilòmetres de distància. Els meus esforços per adormir-me, finalment són reeixits i m’adormo després de patir les corbes incansablement. Em desvetllo momentàniament quan fem una parada tècnica en una àrea de servei. Quan ja em desvetllo, em fixo en la dona del meu costat, tapada fins dalt de manera que només se li veuen els ulls, té certs problemes per poder menjar i beure un suc de fruita... Un dels seus fills es dedica a jugar al Pokémon Go durant la part del viatge a on em mantinc desperta. I ja a primera hora de la tarda arribem a l’estació de BST, a on baixem. El  primer que fem és anar a dinar una mica, i de manera econòmica, a un 7eleven. Tot seguit, preguntem com ho hem de fer per tal d’arribar a l’hostal, el Rainforest (http://rainforestbnbhotel.com/) . Un dels nois d’informació ens diu que enlloc de taxi, agafem el metro. Per un taxi de dues persones ens cobrarien unes 50 ringgits, mentre que en transport públic, per a dues persones, costarà menys de 10. Anem a buscar el metro i ens equivoquem a la primera, ja que aquí es va per línies. Trobem la línia marró i paguem des de l’estació fins a ta... . Allí fem transbord a la línia verda fins a l’estació de Air Asia..., que no són més que un parell de parades. La sorpresa, però, s’esdevé quan volem sortir, ja que la fitxa blava que ens han donat com a tiquet no serveix. En canviar de línia, s’ha de pagar de nou, no compta el transbord. El noi de la taquilla no ens posa cap problema, ens cobra el trajecte en línia verda i sortim al carrer. (continuarà)
(La fotografia correspon a una de les parades de menjar del carrer Jalan Alor, a Kulala Lumpur)


dilluns, 27 de març de 2017

Sud est asiàtic, del 9 al 30 d’agost de 2016: descobrint Cameron Highlands , de bell nou (dia 5, 12 d’agost de 2016) (i IV)

Amb no recordo quin pretext els van desallotjar i quan van retornar a la seva zona, ja s’estaven construint hotels que els tapaven les vistes i la seva regió ja havia estat destruïda. I d’això no en fa pas gaires anys (https://watchers.news/2011/08/08/landslide-buried-several-houses-in-a-village-near-cameron-highlands-resorts-in-malaysia ) ....  actualment, la gent aborigen de la zona es confon molt fàcilment amb l’amalgama de xinesos, indis i malaisis que habiten en aquesta zona. I aquest interessant tour arriba a la seva fi. El guia ens acomiada i ens deixa els seu telèfon per si volem tornar i contractar un tour directament amb ell. És un senyor molt culte i que explica moltíssimes coses, de manera que si algú llegeix aquestes línies i vol anar al es Cameron Highlands, el recomano ferventment com a guia. Aquí deixo el seu telèfon: +60124424781 ; a més, cal dir que parla un anglès molt clar i fluid, fet poc habitual en la majoria d’habitants de la zona. Just abans de deixar-nos ens conta que avui és el dia que una comunitat hindú fa una processó fins a un temple proper. Abans, el mateix temple estava a la zona de plantacions, però la pressió de determinats col·lectius per la disminució de fidels, va fer traslladar el temple a altres zones. Després d’acomiadar-nos d’ell, anem a comprar alguns accessoris per la càmera de fotografiar que hem oblidat en terres catalanes. Anem a comprar el bitllet de retorn a Kuala Lumpur a l’estació de busos i topem amb un senyor que es defineix com a naturista i ens explica moltes coses sobre la “flor” raflessia. Ens fa passar una estona molt agradable i un cop el bitllet, malgrat els problemes amb internet, comprats, anem a comprar alguns souvenirs. Retornem a l’hotel, ens regalem una agradable dutxa i tornem a sopar al Jasmine. Tot i que hi ha molts altres establiments al voltant, la relació qualitat preu i el fet que es pugui veure cervesa ens fa repetir per tercera nit consecutiva, amb uns deliciosos noodles, tofu fregit amb salsa de soja i un gelat amb litxies. El lloc, ambientat amb elements d’equips de futbol holandesos, però, té l’inconvenient que tanca molt aviat. Abans de les nou del vespre, els propietaris ja no accepten més clients. I després de sopar, ja marxem cap a l’hotel, ja que al poble no hi ha gaire res més a fer. I ja en la tranquil·litat de l’habitació, i com que fa una temperatura més aviat fresca, per acabar de passar la vesprada, la reguem amb un vi xinès d’arròs comprat el dia anterior. I com que les profunditats del son i de la nit ens criden, ja no es queden gaires més forces que colgar-nos sota els llençols i gaudir de la darrera nit en aquest indret increïble i màgic...
(La fotografia correspon, de nou, a una planta carnívora a Mossy Forest)



divendres, 24 de març de 2017

Sud est asiàtic, del 9 al 30 d’agost de 2016: descobrint Cameron Highlands , de bell nou (dia 5, 12 d’agost de 2016) (III)

Ens conta també que la seva muller és filipina i que té fills, a qui no ha vist gaire zona de Penang, i sempre que pot, fa viatges turístics allí per compartir estona amb els seus. La seva dona és cristiana i ell hinduista, però això no és cap obstacle perquè comparteixin oficis religiosos. Acabat l’àpat, continuem l’excursió i ens parem a un mercat local, a on podem tastar un blat de moro dolcíssim i cru. Ens agrada tant que per un mòdic preu, n’acabem comprant. També ens ofereixen molt salvatge, boníssima, però no n’acabem pas comprant. Passegem una mica per allí i la propera parada del tour la fem al “Time Tunnel” (http://www.cameronhighland.net/time-tunnel.htm) , una mena de túnel de temps a on s’explica la història de les Cameron Highlands. Es veia com es desenvolupava la vida, com Malàisia es va independitzar del jou japonès, i finalment de l’anglès el 1957.  També s’explica la independència de Singapur, que abans formava part de Malàisia. Dins el museu hi ha estris tradicionals, la recreació d’un búnquer durant la guerra, altres recreacions de bars (amb un àbac per comptar), escoles, barberies o tavernes. També es conta la història d’un anglès que va desaparèixer per aquests verals i del qual mai més se n’ha sabut res (https://en.wikipedia.org/wiki/Disappearance_of_Jim_Thompson). La veritat, és que el 6 ringgits invertits han valgut la pena. Quan ens enfilem de nou al Land Rover, ja només ens queda una parada del tour, un temple budista, a on diferents branques d’aquesta religió professen la seva fe. Veiem un Buda Somrient, un Buda Protector i també gent resant fervorosament. El nostre guia s’hi afegeix per uns moments. Després de passejar per l’ampli lloc, amb diferents recreacions budistes, ja és moment de retornar a Tanah Rata. De tornada passem per Birnchang, el poble veí, un poble bàsicament basat en mercats i establiments pel turisme. Cada nit s’hi celebra una mercat, que el guia ens desaconsella. De tornada també ens deixa anar la seva amargura envers part de la comunitat musulmana. Ens diu que el seu país es paga als aborígens per convertir-se a l’islam i que el govern, no només el de la zona, sinó el de país en general i que les posicions de poder només les ocupa la gent que professa aquesta religió. També deixa anar que a voltes els veïns es denuncien per si no se segueixen els preceptes musulmans, és a dir, no menjar porc ni beure alcohol, i que llavors reben gratificacions. Si és veritat o no, ja no ho sé, però deixo escrit la seva versió, tot i que no puc contrastar l’altra. A ell tampoc li agrada passejar turistes de determinats països musulmans, ja que diu que després del Ramadà, van de vacances amb moltes exigències i se sulfuren i criden a cada pas, a més de no voler seguir les normes del grup. Ja abans de deixar-nos a Tanah Rata, ens relata que fins no fa gaire els tours oferien visitar un poblat aborigen, però que la pressió urbanística els ha destruït l’hàbitat. (continuarà)
(La imatge és d'una de les papallones que es poden observar de manera natural per Cameron Highlands)

dijous, 23 de març de 2017

Sud est asiàtic, del 9 al 30 d’agost de 2016: descobrint Cameron Highlands , de bell nou (dia 5, 12 d’agost de 2016) (II)

El paisatge sembla de la pel·lícula “El senyor dels anells”. Els arbres són altíssims, impressionants, grans troncs amb formes impossibles. La gent, però, no fa cas del senyals i surt del camí marcat, de manera que la molsa adjacent es fa malbé molt fàcilment. Tot i que el guia ens ha dit que no marxéssim gaire del camí marcat, fem uns metres del sender que mana a una excursió de tot un dia pel bosc, però ens comenta que és millor fer-la amb un guia. Desfem el camí marcat i un cop a l’aparcament, en Selvam ens mostra uns lliris “cobra” endèmics de la zona, ja que tenen aparença d’aquesta serp. Tot seguit marxem i pel camí trobem a alguna llumenera que pretén pujar per la carretera esparracada amb cotxes baixíssims, i fins i tot veiem com algun hi deixa part del xassís. La propera parada torna a ser a la fàbrica de te, pleníssima de gent, ja que és cap de setmana. Com que la vam visitar ahir, avui prenem un te normal i un te de vainilla (aquest amb pètals de la flor), boníssim, a més d’un bon tros de pastís  ensenya un arbre florit que ens fa ombra i que no sabem atènyer que és una planta d’albergínia gegant, però tòxica. També arriba un grup escolar, amb les nenes ja tapades fins als ulls, fet que em fa mal al cor i tot... Nenes que veuen i respiren darrere un mocador i mengen tot aixecant-lo... en fi, hi ha coses que no entendré mai, com ara que a Cameron Highlands hi hagi hotels i restaurants només per a musulmans, que molts no serveixin ni porc ni alcohol i que les botigues hagin d’amagar les samarretes de tires de les noies. Em fa certa ràbia, la veritat,  que per unes creences en coarti la llibertat. Reprenem la marxa i de camí cap a la propera parada, en Selvam ens explica un bon grapat de coses. Per exemple, que el nom de Cameron Highlands prové de que un senyor anglès de cognom Cameron, per allà al 1800 va fer una expedició a la jungla i va veure que era una zona molt fèrtil i amb comandaments d’allí, van desforestar la zona i la van convertir en zona de cultiu i li van donar el nom. S’hi cultiven una bona colla de fruites i verdures pel consum local bàsicament. El guia també ens explica el creixement de la zona és desmesurat. La majoria de gent es dedica a l’agricultura i compren en mercats allunyats del turisme, a preus molt més barats. També es construeixen molts hotels, alguns de luxe i ell tem que la competència ferotge acabi fent destrossar l’economia de la zona i el propi medi ambient. Les seves reflexions són d’allò més interessants- Per exemple, ens explica com es cultiven les maduixeres. El cultiu d’aquesta fruita no es fa a terra, sinó hidropònic i es poden fer moltes banquetes en tres espais. La terra és una barreja de pols de coco i també de pedra volcànica, uns petits fragments blancs que aguanten la humitat. Si el dia és assolellat, cada maduixera, importada d’Holanda i amb una vida mitjana de dos o tres anys, rep un parell de cops al dia, un parell o tres de minuts d’aigua. Si el dia és plujós, només es rega un cop. Passem una estona per allí, fem un cafè i ens acomiadem de la meitat del grup, que només fan el tour de mig dia. El guia i dos persones més seguim la ruta i anem a dinar a un restaurant indi, a on mengem molt bé i molt econòmicament. En Selvam s’asseu amb nosaltres i ens explica una mica la seva vida. Oriünd de la zona a on estem, va estudiar enginyeria electrònica i va estar tres anys a Londres abans de tornar a treballar a Malàisia. Tenia una bona posició i treballava  a una bona empresa, amb un bon sou i progressava dins l’organigrama. Però després de moltes vicissituds es va trobar amb un cap més jove, que tot i haver estudiat a Londres no parlava anglès i li va fer la vida impossible, fins que va decidir plegar i canviar de vida. Va retornar a Londres, a on va treballar en un hotel durant una bona temporada més abans de retornar a Malàisia, a on després de treballar en d’altres fàbriques es va decidir dedicar com a guia turístic freelance, de manera que fa tours pel seu compte, no com el d’avui, que l’han subcontractat. (continuarà)
(La imatge correspon a una planta carnívora) 

dimecres, 22 de març de 2017

Sud est asiàtic, del 9 al 30 d’agost de 2016: descobrint Cameron Highlands , de bell nou (dia 5, 12 d’agost de 2016) (I)

Tot i el cansament acumulat del dia anterior, la veritat és que em costa tenir un son sostingut. Em desvetllo en alguns moments, però finalment, aconsegueixo agafar el son. La veritat és que no fa pas gaire calor a les Cameron Highlands. Quan sona el despertador ja fa una estoneta que tinc un ull obert. Esmorzem a l’habitació mateix amb les coses que vam comprar el dia anterior i quan s’esdevé l’hora, baixem cap a recepció, a on no triga en arribar en Selvam, el senyor que avui serà el nostre guia i que ens ve a recollir amb un Land Rover. Recollim més gent fins a acabar essent 8 persones. La primera parada que fem és en una granja de papallones, a on de nou, no entrem, sinó que ens quedem passejant pels voltants, ja sigui observant cactus o els nous hotels; esperem fins que la gent que ve amb nosaltres acaba la visita. Passem per davant de camps de golf, que daten de l’època dels anglesos i a on encara a dia d’avui hi van a jugar a aquest esport.  Tot seguit, ens enfilem de nou al cotxe i per la concorreguda carretera, anem de nou a les plantacions de te vistes el dia anterior. El nou guia, amb un molt bon anglès, ens conta encara moltes més coses. Ens conta que el te en realitat no és un arbust, sinó un arbre, que sinó és tallés pot arribar a assolir alçades de gairebé sis metres (algun arbre acabarem veient!). Els arbustos de te tenen una vida mitja de 100 anys, i els que hi ha en l’actualitat en tenen ja cap a 80, ja que la fàbrica i la plantació de te van ser fundades per allà el 1929. A la plantació ja hi ha nous arbustos, ja que es van anticipant a la seva vida útil. Cada 4 mesos els tallen totes les fulles i esperen un parell de mesos per tal que tornin a rebrotar amb molta més forca. En aquesta zona, el te que hi ha és el te negre. Ens torna a explicar que la majoria de gent que hi treballa són de l’Índia, Nepal, Bangladesh o Sri Lanka i que cobren uns 1200 ringgits,  la moneda local, que és molt poc. La majoria de gent viu a la pròpia plantació, ja hi ha cases, així com alguna botiga, escola i tres tipus diferents de lloc de culte: mesquita, temple hinduista i una església cristiana. Les plantes de te que hi ha en aquests verals van ser portades de Sri Lanka i abans de transplantar-les, es cultiven en cultiu hidropònic. Tot passejant enmig dels arbustos també podem veure alguna flor de te, i ens explica que el fruit té com una consistència gelatinosa. El te és pel consum local i de nou ens explica que cal trencar-lo per tal que s’alliberin els enzims que permetran l’obtenció dels aromes, abans d’assecar la fulla. Durant la selecció de les fulles ja trossejades, les que són més grans són per fer tes de bossa, mentre que les més petites són per fer bosses de te.
Després de la completa explicació ja enfilem cap a la muntanya de Brinchang (https://en.wikipedia.org/wiki/Mount_Batu_Brinchang) , a més de 2000 metres d’alçada. De camí, passem per més plantacions de te i la carretera costeruda, a on trobem molt de trànsit rodat i gent pujant a peu. I és que per la zona hi ha una sèrie de rutes de trekking que permeten pujar a aquesta muntanya i conèixer també d’altres camins. Un cop a dalt, anem directes a un mirador, però la veritat és que està ben ennuvolat i no es divisa res. Allí, hem d’esperar a alguns dels nois que fan el tour, que van a la seva i fins i tot volen que el guia també porti a un amic seu que fa “postureo” amb ells. En Selvam diu que són musulmans rics que vénen de fora i que no li agraden gaire. Retornem al cotxe i ens parem una miqueta més enllà, a on el guia ens explica coses sobre la flora. Hi ha grans falgueres, de més de 20 metres d’alçada i moltes espècies diferents, com també hi ha moltes espècies de flors carnívores (https://en.wikipedia.org/wiki/Pitcher_plant; https://en.wikipedia.org/wiki/Nepenthes) . Es veu que tenen tota la zona del voltant com amb gust de mel i els insectes s’hi senten atrets, però cauen a l’interior del con, queden atrapats i els enzims digestius els desfan, de manera que esdevenen aliment per a la planta. Són plantes anuals i la flor dura uns quants dies. En veiem algunes que encara no s’han obert, d’altres ja obertes i algunes ja marcides. A Borneo hi ha plantes carnívores gegants que fins i tot s’empassen insectes grans i petits mamífers. Només poden viure en determinades humitats i temperatures, ja que sinó els enzims es desnaturalitzen. En distingim algunes espècies i també ens encantem amb les molses. També podem observar gerds salvatges. També veiem alguna orquídia que encara no ha florit. La propera parada és el “Mossy Forest” (http://www.ecocameron.com/the-mossy-forest-of-gunung-brinchang.html) un bosc humit i cobert de molsa, amb boira pixanera permanent. Els nois musulmans es canvien i es posen una nova samarreta de marca per no sortir igual en totes les fotografies! Tot seguit, resseguim el camí marcat de fusta per dins del bosc, que sembla un bosc encantat, màgic, a on de cada racó ple de molsa sembla que n’hagi de sortir un follet o una fada. (continuarà)
(La imatge correspon al Mossy Forest)

dimarts, 21 de març de 2017

Sud est asiàtic, del 9 al 30 d’agost de 2016: descobrint Cameron Highlands (dia 4, 12 d’agost de 2016) (i IX)

·         Fabricació de fluor de te, per a prevenir l'aparició de càries a la dentadura.
·         A més de la presentació en bosses per a infusió, el te es pot trobar en preparats comprimits o càpsules.
·         Per a teràpies de naturopatia i bellesa, es preparen mascaretes i banys de te per a combatre pells seques, dermatitis i processos de l'envelliment.
El te s'ha utilitzat des de l'antiguitat en l'Extrem Orient, i és una de les 50 plantes més utilitzades en la medicina tradicional xinesa. Aquesta llarga tradició oriental amb aquesta planta, fa que s'hagin desenvolupat moltes cerimònies i rituals propis, com ara la cerimònia del te. El consum de te es va estendre per Europa a partir del segle XVII. Actualment és la beguda més consumida en el món, per davant fins i tot del cafè i depenent del territori, es pot trobar diferents maneres de preparar el te, variant així les seves propietats segons la manera de preparar-lo.
·         El primer a patentar una bosseta de te fou Thomas Lipton.
·         El consum de te gelat va ser introduït a la Fira Mundial de 1904 en Saint Louis per Richard Blechynden, que no aconseguia vendre el te a causa de la calor i el va barrejar amb gel.
·         Diferents activitats i qüestions polítiques sobre el te com el motí del te a Boston van provocar l'inici de la guerra d'independència dels Estats Units.”

Tot seguit, entrem a veure una petita exposició, a on es conten els orígens britànics de la fàbrica a on estem, per allà als anys 20 del segle XX. També veiem un vídeo, mig promocional, mig didàctic, sobre la fàbrica de te i em quedo, entre problemes coronaris. També en crida l’atenció que fertilitzen i tiren insecticides als camps amb avionetes. Seguidament, comprem alguns tes a la botiga i anem a espera per  marxar. Ho fem durant una bona estona i acabem canviant de conductor. Ens esperem i al final acabem essent 13 al Land Rover, molt ben decorat, però anem molt estrets a la part de darrera. La següent parada la fem en una “granja” de papallones. No hi entrem, ja que s’ha de pagar i  a més, és un lloc molt artificial, a on després usen les papallones per dissecar-les. Optem, mentrestant, per fer un “white cofffee”, un cafè típic de la zona, molt dolç i semblant a un capuccino. Mentre ens esperem, parlem amb el guia, un senyor sense gaires trets físics malaisis que ens conta que el nom de “Cameron Highlands” prové de l’ocupació anglesa. Abans, sota ocupació japonesa, ja no recorda ni quin nom tenia, i abans segurament devia tenir un nom aborigen que ni recorda. També ens pregunta d’on venim i ens conta que ell ha viatjat a Finlàndia, ja que hi té un fill estudiant enginyeria mecànica. Ens diu que quan torni, si vol, es pot fer càrrec d’una botiga. Finalment quan ja arriba la resta de gent, reemprenem la marxa i ens parem a una fàbrica intensiva de maduixes; les fan créixer en taulons i a tot drap. Fem temps mentre la resta de passatge s’entreté i quan ens reunim tots de nou, ja no pararem fins a arribar a Tanah Rata. El conductor va molt ràpid, però hem d’endevinar la velocitat, ja que el velocímetre ni funciona! Un cop a lloc, anem a reservar, amb penes i treballs, un tour pel dia següent. Ens costa una mica, ja que la majoria estan ja plens, però finalment, ho aconseguim.  Després de retorna a l’hotel i fer una reparadora dutxa, tornem cap a la zona més cèntrica a sopar. Abans, però ens trobem amb una parella de bascos molt simpàtics que ens pregunten les nostres impressions sobres el lloc. Repetim sopar al Jasmine, però anem és tard que el dia anterior i com que ja han tancat cuina, no ens volen servir postres. I com que durant la tarda ha plogut (ens ha enganxat un xic la tempesta de camí a les terrasses de te), internet ha deixat de funcionar. Sortim de l’establiment i anem a un parell de supermercats a proveir-nos de queviures per esmorzar i fer el toc a l’hotel.  I després del sopar “incomplet” i la compra “exprés” anem a fer una cervesa “Tiger” a l’únic pub que trobem obert, el Travellers (http://www.chtravellersinn.com/ ),  i això que només són les 21.30h!), a on hi ha bastants estrangers, i seguidament, ja enfilem el costerut camí que ens mena a l’hotel per anar a descansar unes quantes horetes...
(La fotografia correspon a l'interior d'una flor de rafflesia)