Exposició sobre cinc fites de la humanitat

Durant gairebé un parell de mesos a la plaça Ovidi Montllor de Girona hi ha hagut instal·lada una exposició itinerant sobre l’evolució de l’ésser humà. Em va agradar poder passejar-me entre l’evolució humana. Ben estructurada i ben explicada, l’exposició, apta per a tots els públics, explica com hem anat evolucionant, adquirint la capacitat de caminar drets, de parlar, de fer-nos còmplices dels nostres congèneres... Que n’és de sàvia la mare natura! I quan ens queda encara per descobrir sobre les etapes i els esculls que ens han portar a ser com som...L’exposició s’estructura al voltant de cinc fites en l’evolució humana: la locomoció bípeda, les eines, el domini del foc, l’autoconsciència i els símbols. Si som capaços d’haver fet tot aquest camí per arribar a on som avui, crec que ens cal a tots un esforç col·lectiu per no massacrar-nos... al cap i a la fi, tots tenim una mateixa evolució i partim del mateix origen, mal que els hi pesi a algunes ments obtuses...

Tortures

Fa mal sentir aquest nom. Més aviat esgarrifa, però és el que succeeix diàriament arreu del planeta. Per motius religiosos, per motius polítics, per motius d’orientació sexual hi ha homes i dones sotmeses a horribles vexacions. No deixar-los dormir, fer-los creure que faran mal als seus éssers més estimats, posar-los sons estridents... i per no parlar de la tortura física, amb amputacions, cremades i un llarg etcètera. Sovint m’esgarrifo en sentir testimonis de gent que ha patit tortures tan físiques com psicològiques. I immediatament em pregunto per què ho fem, per què som capaços de maltractar-nos uns a altres fins a extrems inhumans... I la resposta de l’odi per mi no és cap excusa. Però també és extremadament trist que hi hagi governs que emparin aquesta pràctica, i fins i tot entrenin personal perquè practiquin tortures. Tot i que sembla una utopia, espero que aviat aquest mot tan sols sigui una reminiscència d’un passat que no es repetirà... Somniar és gratuït i a vegades, els somnis es fan realitat...

Ratafia

És novembre. I amb aquesta època, arriba el moment de les fires de ratafia, aquesta típica beguda catalana feta a base de nous verdes i anís. Una beguda ben nostrada, que segons el mestre Jacint Verdaguer, tingué el seu origen en una reunió de tres bisbes, el de Vic, el de Barcelona i el de Tarragona en una masia, per tractar un assumpte de concili territorial. Després de l’entesa, van demanar a la persona que s’encarregava de la masia quelcom per beure. El masiaire, els hi va treure com a present una ampolla de d’una exquisida beguda, que va sorprendre el paladar dels presents. Sorpresos, els tres bisbes en preguntaren l’origen al masiaire, i aquest els respongué que la beguda la feien ells mateixos. En qüestionar al masiaire pel nom de la beguda, aquest els respongué que no en tenia. Els bisbes es van decidir a donar-li un nom i al final a un d’ells se li ocorregué dir-li Rata fiat (queda firmat). I d’aquí al nom d’aquesta beguda tan nostrada i tan gustosa! Voleu un gotet de ratafia?
(La imatge és d’una placa que hi ha a la localitat de Besalú, explicant la història de l’origen del nom de la ratafia).

Correllengua

Torna a ser tardor. I amb la tardor, de nou, el Correllengua, aquesta flama que recorre la totalitat dels Països Catalans per tal de promoure la llengua i la cultura del nostre país. I demà, aquest recorregut per la geografia dels Països Catalans acaba a Perpinyà, coincidint amb el 350è aniversari del tractat dels Pirineus, aquell que ens prengué malauradament la nostra estimada Catalunya Nord. Durant gairebé tres mesos la flama del Correllengua s’ha passejat per la geografia per transmetre que cal preservar la nostra llengua i la nostra cultura. Des de Salses a Guardamar i des de Fraga fins a Maó, centenars de persones han fet possible aquest recorregut. Tan de bo no s`haguessin de fer més Correllengües per promoure l’ús de la llengua... Mentrestant continuarem lluitant dia a dia, pas a pas, perquè el català sigui una llengua ben viva, una flama de llibertat arreu dels Països Catalans!

Collarets de llum

Un poema preciós de Miquel Martí i Pol! Ai els collarets de llum!

Collarets de llum
Collarets de llum
Quan la tarda fina;
Si el rostoll s’adorm
Tot és de joguina

Un estel petit
Obre l’ull i parla:
-¿On serà l’amor
Que no puc trobar-la?

-On serà l’amor?
- fa la Lluna bruna.
L’he cercat pertot,
Que n’estic dejuna.

I l’amor ocult
Entre satalies
Riu que riu content
De ses traïdories.

Collarets de llum,
Quan la tarda fina;
Si el rostoll s’adorm
Tot és de joguina

Prou l’estel petit
I la Lluna clara
Cercaran l’amor
Més i més encara.

Se’n riuran els camps
I les ribes pures
I els pollancs i el riu
I el pla i les altures..

Se’n riuran els grulls
I els ocells cantaires
I el vent remorós
I els follets rondaires.

I ell, entaforat
Entre satalies
Contarà a la nit
Noves traïdories.

Collarets de llum
Quan la tarda fina;
Si el rostoll s’adorm
Tot és de joguina.

http://www.youtube.com/watch?v=kS8sA9W7Jog (versió musicada del grup Rauxa)

Nous casos de corrupció

En aquestes darreres setmanes van apareixent més i més casos de corrupció. Polítics que amb connivència amb constructors i altres patums, s’han embutxacat uns bons dinerals. Em fa vergonya que aquesta gent sigui la que em representa, la que ha de vetllar pels meus interessos com a ciutadana, quan només miren per la seva butxaca. És realment tristíssim que juguin així amb els seus càrrecs públics. He de continuar creient amb els polítics? No gràcies! Enlloc de preocupar-se pel poble només ho fan per ells i per les seves butxaques. Quan de temps passaran a la presó? Sincerament, ja m’agradarà veure-ho. Mentrestant, gent com l’Enric Duran, que es va dedicar a mostrar les falsedats de la banca, són perseguits per mostrar les veritat. I sincerament, crec que aquests casos descoberts fins al moment no són més que la punta de l’iceberg d’un bon piló d’estafes, que espero que no restin impunes. Prou polítics corruptes i més persones que pensin en global i no només en el dineral....

El silenci

Aquest és el títol del llibre del garrotxí Gaspar Hernàndez, guanyador del Premi Josep Pla 2009. Una novel·la ambientada en la tranquil·la Formentera i que explica com la ment és capaç de fer miracles i meravelles. Un interessantíssim recorregut a través dels laberints de la ment, de la capacitat que tenim, tot i que sovint la ignorem, de governar el nostre cos a través de la ment i de l’energia que ens recorre. Personalment, una lectura recomanable que m’ha ajudat a entendre la preciositat d’un silenci, com podem canviar els nostres pensaments canviant el sentit de veure les coses, essent hom capaç de governar la seva pròpia vida i els seus propis sentiments i sensacions. En alguns moments de la lectura, se’m posà la pell de gallina en comprovar l’immens poder que tenim dins nostre però que sovint les coses supèrflues emmascaren. Un llibre ple d’energia positiva, que tot i no ser un manual d’autoajuda, ho podria ben esdevenir. No us el perdeu!