La fauna del centre: les vaques simpàtiques!

Des de petita he tingut l’oportunitat de viure prop de les vaques, però d’una temporada ençà hi havia perdut bastant el contacte. Aquí a Pensilvània, però, l’hi he recuperat. Prop del centre hi ha un tancat amb vedells i vedelles. Tot passejant, s’acosten amb molta facilitat i s’esperen que els toquis. I com a animals joves que estan descobrint la vida, els hi encanta jugar, que els hi diguis coses i fins i tot, talment un gos fidel, et segueixen caminant o corrent. I quan l’espai físic és ja ben petit, es queden amuntegats a la barana mirant. Hi ha un vedell (o vedella) especialment simpàtic, que porta el número d’identificació 558. Des d’un tros lluny sembla que ja t’intueix i es posa a la barana i espera pacientment que arribis. Anar a passejar i veure-les és un bon moment per recordar que sovint ens oblidem del respecte als animals. Ells, si més no a mi, amb la seva companyia i els seus estirabots em fan passar una bona estona J

Teresa Pàmies, in memoriam

Fa pocs dies que ens ha deixat Teresa Pàmies, un referent cultural de nostre país. Una lluitadora nata que va haver de passar molts anys a l’exili i només veient clandestinament el seu marit, el dirigent comunista Gregorio López Raimundo. Morí als 93, després d’una vida dedicada a lluitar per un món millor. Nascuda a Balaguer va haver de passar molts anys de dolorós exili. Des de ja molt jove, l’autora de “Testament a Praga”, premi Josep Pla el 1970, entre altres obrers, va militar en moviments d’esquerre.  El 2001 se li va donar el Premi d’Honor de les lletres catalanes. Més enllà de la seva trajectòria com a escriptora, també ho fou la seva com a dona compromesa i lluitadora. El nostre país ha perdut un altre referent. Descansi en pau. El millor homenatge, la victòria de veure un país lliure i un món millor.

http://www.vilaweb.cat/noticia/3994378/20120313/mort-lescriptora-teresa-pamies.html

Benvinguts al llarg viatge, de Txarango

L’estiu passat, casualment, vaig poder assistir a un concert d’aquest grup del Ripollès. I fa ben poc que han tret el seu primer disc, “Benvinguts al llarg viatge”, que es pot descarregar gratuïtament al seu web (www.txarango.com). La veritat és que m’ he ben enganxat a l’alegria i a l’energia que traspuen les cançons. Tendresa, alegria, reivindicació es barregen al llarg de les 14 cançons de què consta el disc.  A “Vola” també hi ha la sorpresa d’un bon grapat de col·laboracions molt encertades, que l’enriqueixen enormement. Dolçor pura a “La dansa del vestit”, la força vital de “No deixis de caminar”, o els records de Sant Jordi a on la lletra de “Amagada primavera” et fa transportar.  Un bon grapat de cançons per a fer ballar l’esquelet i també per somniar i perdre’s pels paradisos imaginaris que si volem, ens podem construir. I com no, que no hi falti la música de Txarango per fer-los més alegres!



La densitat del repòs de la cendra

Aquest és el títol que Jordi Fornos ha donat al seu últim poemari, després de publicar el 2009 “L’opi d’una nit d’hivern”. En aquest nou volum d’exquisida poesia, també s’hi poden trobar els dibuixos d’Oriol Tuca i el pròleg de Josep Maria Uyà. Vaig tenir la sort d’assistir a la presentació del llibre a l’auditori Viader de la Casa de cultura de Girona i gaudir de la bellesa dels poemes acompanyats pel grup Sonsotons. Uns poemes que comminen a pensar, a meditar sobre diferents paisatges, després d’un fantàstic preludi: paisatges urbans, paisatges corporis, paisatges onírics o bé paisatges naturals. És difícil fer-ne una tria, car tots els versos ideats per Fornos tenen un no-sé-què que enganxa... però n’hi ha alguns que m’han copsat tota l’atenció, com ara “Surrealistes a Llançà”, “Roma”, “Pontós” o  “Extremera”, per destacar-ne alguns. Un poemari per delectar-lo poc a poc, lentament, assaborint cada mot, cada poema, per enriquir-se un mateix deixant anar el pensament i la imaginació. Filosofia pura. Llegir “La densitat del repòs de la cendra”, un plaer pels sentits!

Un secret que t'havia de dir, una genial cançó de Brams!

Aquest és el títol d’una de les cançons que personalment, més m’agraden del darrer disc de Brams, “Oferta de diàleg”. I la lletra, basada en fets reals, fa posar realment la pell de gallina. I el mateix passa amb el videoclip, dirigit per Joan Lluís Bozzo...

Un secret que t’havia de dir

Samir, hem de parlar
ara que ningú no ens veurà,
potser no saps ni com em dic.
Sóc Dragan Drulović
i visc en el bell mig
del veí poble serbi enemic.

De fet no és sorprenent
que no em tinguis present,
els bosnians no soleu baixar.
I amb la mala maror
que hi ha jo tampoc no
aquí, al teu poble, havia pujat mai.

Pot semblar estrany però et vinc a dir
que els meus soldats vindran aquí
a primera hora del matí
per atacar.
Si troben homes al poblat
acabaran en un fossat:
la guerra aquí també ha arribat.

I ara fuig, salveu la pell,
la nit serà un bon moment
per marxar cap a ponent
camineu incansablement.
Busqueu refugi segur
abans que no surti el sol
i us encengui els ulls de dol.

No deus saber, però,
per què t'explico això,
per què amb els meus sóc deslleial.
El que t'explicaré
no és d'ara, que ja ve
de la II Guerra Mundial

El meu pare era amic
del teu des de ben xic,
i els xètniks el van reclutar.
Van quedar als dos extrems,
ton pare en aquell temps
va ser policia bosnià.

Hi va haver una nit que el meu
a la cel·la pregava a Déu:
l'havien d'afusellar
l'endemà al matí.
Ton pare, que era el guardià,
la clau el pany va fer voltar.
S'abraçaren i va fugir.

Cinquanta anys després
la memòria m'ha empès
a vindre d'amagat aquí
i dur-te aquest record
i alliberar del cor
aquest secret que t'havia de dir.

Emporta't ben lluny els teus fill
a bon recer d'aquests perills
que creixin forts, sans i valent
perquè amb el temps
puguin salvar els meus dels danys
de la guerra que els averanys
preveuen per d'aquí a uns anys.

El Longwood Garden

El Longwood Garden és una de les principals atraccions turístiques que hi ha per aquests verals (http://www.longwoodgardens.org). I la veritat és que la visita que hi vaig fer em va encantar. L’entrada val 18 dòlars, però si tens carnet d’estudiant, el preu es redueix 10 dòlars! Entrar allí és entrar a la tranquil·litat. A l’hivern, però, tot es veu tristoi, no hi ha excessius colors que facin de la caminada un espectacle visual. Les fonts estan tancades, els arbres estan completament desfullats i l’aire no és precisament càlid. Tot i així, passejar, pujar a la casa niu, anar a la zona d’aiguamolls o visitar la casa del fundador (el sr. Dupont) és una experiència totalment recomanable. També hi ha un divertit parc per a infants i un espectacular hivernacle a on hi havia una increïble exposició d’orquídies. En ma vida havia n’havia vist tanta varietat, com tampoc havia vist un espectacle de color naturals tan bell. La veritat és que m’hi hauria passat hores i hores impregnant-me de l’energia positiva de les flors. Entenc que hi hagi gent que es faci sòcia i aprofiti per visitar-lo sovint. Una bonica experiència, que si puc, repetiré.

(La fotografia correspon al Longwood Garden)

Kennett Square, una petita impressió

Kennett Square és el poble al qual està adscrit el centre a on estic. El centre està a uns 3 o 4 km del centre. He tingut l’oportunitat de visitar la capital mundial del xampinyó, com ja vaig explicar dies enrere. El poble es veu que és un atractiu turístic important de la zona de Filadèlfia. Vaig quedar sorpresa: pensava que hi havia elements molt interessants, però el poble només és un carrer principal de menys d’un km a on hi ha uns quants restaurants, una cafeteria de delicatessen a on també serveixen sopars per a com a màxim dues persones (i la llista d’espera és gairebé d’un any...) el Talule, , un parell o tres de botigues de roba, una botiga de beneficència, tres botigues (interessantíssimes) de llibres de segona mà. I als carrers adjacents, una església i cases familiars. I als afores, res més que grans centres comercials. El més interessant que té Kennett Square és la botiga CAP mushroom, un petit establiment regentat per una simpàtica senyora que ven tot d’objectes relacionats amb bolets i fins i tot, bolets mateix. I també un pub restaurant, el Half-Moon, a on es poden tastar deliciosos plats fets amb bolets i bona cervesa. I ja també apartat del nucli urbà, hi ha el Iordanos, un pub típic americà, amb menjar d’aquí i esports les 24h. Això és Kennett Square... un carrer i poc més...