divendres, 22 de setembre de 2017

Colòmbia, del 4 al 14 de setembre de 2016, dia 5: dia de feina (8 de setembre de 2016) (i II)

La feijoa, tal i com s’explica a viquipèdia (https://ca.wikipedia.org/wiki/Feijoa_sellowiana; https://es.wikipedia.org/wiki/Acca_sellowiana  ):” Feijoa sellowiana o el sinònim Acca sellowiana és un arbre de fins a 6 metres de talla. Escorça de color gris pàlid, aspra i una mica escamosa. Fulles de 4 a 6 cm de longitud i de 3 a 4 cm d'amplada, són de color verd fosc, de marges un poc robustos. Flors d'uns 3,5 cm de diàmetre, solitàries o en grups de 2 a 4 en les branquetes terminals. El calze amb 4 sèpals blancs i corol·la amb 4 pètals corbats, de color blanc a l'exterior i rosats a l'interior. Estams nombrosos de color vermell molt sortits.
Prové de l'Amèrica tropical, Brasil i nord de l'Argentina. Cultivat en zones tropicals i subtropicals.
Fruits carnosos, ovoides, de 3 a 3,5 cm de diàmetre, de color verd fosc tintat de vermell, són fragants i comestibles. Aquest fruit és ric eniodina, proteïnes, vitamines A, E, C”.

Amb la Yaneth parlem animadament i m’explica que a Colòmbia no és gens comú això que fem els catalans i catalanes d’anar a caçar bolets, sinó que els cultiven. Després de dinar ja tornem cap a la facultat. De nou, em fixo com s’està edificant, gairebé descontroladament, de manera que queden pocs camps, que pel que sembla, són ultrafèrtils, per conrear. En alguns s’hi veuen enciams, en d’altres coliflors en d’altres bledes, etc, però per desgràcia sembla que estigui condemnat a desaparèixer... El totxo s’ho menja tot, i precisament, no a preus barats. I tot seguint un patró de luxe o almenys, ho intenta. Quan arribem a la facultat, em poso a treballar tota la tarda, tinc reunions i ja passades les quatre, hora oficial de plegar, don Jorge ja ens espera al cotxe. Una visita ràpida al servei de reprografia i una animada conversa al cotxe són el que dóna de sí la jornada. Cerveseta, feina i a dormir acaben de complementar una altra jornada en terres colombianes. 
(La fotografia correspon a bunyols colombians)

dijous, 21 de setembre de 2017

Colòmbia, del 4 al 14 de setembre de 2016, dia 5: dia de feina (8 de setembre de 2016) (I)

Em llevo dos minuts abans que soni el despertador. I això que és ben aviat, no són ni les cinc del matí, però avui toca matinar més que mai. Així doncs, em llevo, em vesteixo i a baix a recepció demano si em puc endur quelcom per esmorzar. Rampinyo algunes coses i ja no tarden gaire a arribar en Jorgito i la Yaneth per anar cap a Cajicá. A les sis del matí ja està el dia ben llevat i el trànsit comença a ser abundant. Avui canviem una mica de ruta. Veig com el tren que porta gent a la universitat ja està a punt de marxa. Avui passem per la zona més elevada de la ciutat, pugem una mica i passem per carrers que es desperten, nens que van corrents a agafar el bus per anar a escola. Estem a la perifèria de Bogotà, en un lloc a on em conten els dos que fins fa 15 anys hi havia “haciendas” dedicades a la ramaderia. Moltes es van derruir per fer-hi blocs de pisos, tots iguals, la majoria encara sense ni pintar i de rajola. Sembla que és una zona bastant més humil, ja que hi ha carrers sense asfaltar, moltes més botigues i gent més pobra. De tant en tant, trobem encara “haciendas”, que don Jorge em conta que serveixen com a plató per a algunes telenovel·les. M’agrada veure una altra part del país, la Bogotá més rural, no la ciutat més rica i transitada. Anem tirant i com que el tràfic és prou bo, arribem bastant abans d’hora. Per això, decidim parar-nos a un bar de carretera a Cajicá a prendre un cafè i un bunyol. El cafè el serveixen bullent, però quan ells l’han pres, en prou feines he tingut temps de fer un glop. El bunyol (http://www.recetasgratis.net/Receta-de-BUnUELOS-COLOMBIANOS-receta-31441.html ), però, és una cosa molt diferent dels bunyols catalans. És una massa rodona de pa fregida, que és prou bona, però que em deixa l’estómac ben ple. Mentre mengem, parlem sobretot de gastronomia. Don Jorge, que és tot un expert, m’explica la multitud de menges que hi ha arreu del país, la majoria fetes amb carn. També hi ha diferències entre el que ells anomenen botifarra i el que nosaltres anomenen botifarra!  La veritat és que la gastronomia de país és d’allò més variada i pintoresca (https://es.wikipedia.org/wiki/Gastronom%C3%ADa_de_Colombia )! . M’agrada molt parlar amb ells i que m’expliquin coses. Ja marxem i la següent parada ja la fem a la Universitat, a on tinc el temps just de preparar les coses i marxar a fer un taller. Acaben venint alumnes i tècnics, però la veritat és que m’agrada molt com s’hi esforcen i com estan atents. Passa l’estona volant i un cop acabat el taller, ja em passaré la resta del matí treballant fins a l’hora d’anar a dinar. Avui anem a dinar a un altre lloc, un altre centre comercial, el Centro Chia (www.centrochia.com.co/ ). que està a punt de celebrar 20 anys. La veritat és que és enorme i hi anem per fer un encàrrec per propers dies i aprofitem ja per dinar, com no, crep. Avui acompanyo la crep amb un suc de feijoa, que em recorda a alguna cosa que ja he tastat. I sí, efectivament, quan ho comprovo veig que és el mateix que els haihobers. (continuarà)
(La fotografia correspon a un mural en un dels carrers de Bogotà)


dimecres, 20 de setembre de 2017

Colòmbia, del 4 al 14 de setembre de 2016, dia 4: feina i visita a la catedral de sal de Zipaquirá (7 de setembre de 2016) (i XVII)

La contestació vindria de Vicente Restrepo que pren una via oposada: si els primers van voler veure en els muiscas un element de civilització superior, Restrepo a la seva obraEls chibchas abans de la conquesta española els mostra en canvi com a bàrbars. Però Miguel Triana en la seva obra La civilització chibcha obre les portes a un nou interès i de nou es veuen centrades les investigacions al voltant dels muiscas. Triana va arribar a suggerir fins i tot que els nombrosos símbols d'art rupestre no eren una altra cosa que escritura, teoria aquesta bastant contestada. Un altre autor de destacar en aquesta època va ser l'arqueòleg colombià Wenceslao Cabrera Ortíz, el qual va proposar projectes d'una profunda investigació per a la interpretació de tot el material existent, especialment aquell de l'art rupestre. Cabrera replantejaria la teoria de la procedència migratòria dels muisques. La seva importància rau en la seva intenció de registrar i fer de l'arqueologia de Colòmbia una matèria d'estudi a les escoles i en cada regió. En 1969es publica Monuments rupestres de Colombia i informes de les excavacions de El Abra el que, segons Argüello, obre una verdadera època de la investigació científica a Colòmbia.
Després de la interessant explicació del vídeo (http://www.catedraldesal.gov.co/index.php/pelicula-nucuma-3d.html; https://www.youtube.com/watch?v=RtHSX-Z3L_4; http://www.nucuma.co/; https://vimeo.com/74673791  ) , entrem a veure una petita pel·lícula en 3D sobre la catedral de Sal. Allí, de nou, s’explica com es va formar la muntanya, com els indis la van començar a explotar i de com un d’ells a preveure que s’acostava una catàstrofe amb l’arribada dels colonitzadors espanyols. El vídeo està molt ben fet i recreat i s’acaba amb l’explicació de tots els nivells de la muntanya de sal dins de la qual estem immersos. Un cop acabada, ja marxem. Tornem pel mateix camí que a l’anada. També fem fotos, ja que la guia ens ha aconsellat fer-les de tornada. Un cop ja la superfície, don Jorgito ja ens espera per retornar-nos a Bogotà. Però abans, encara tinc una petita sorpresa preparada: una visita amb cotxe pel centre de Zipaquirá, una ciutat de la qual me n’enamoro i m’agradaria poder visitar més. Està ple de cases colonials i té una catedral espectacular, que amb la seva lluminositat fa més màgica la tarda. Hi ha bastanta vida i passem per davant de l’institut, avui transformat en centre cultural, a on va estudir batxillerat el gran Gabriel Garcia Márquez. Tal i com s’explica a viquipèdia (https://ca.wikipedia.org/wiki/Gabriel_Garc%C3%ADa_M%C3%A1rquez ): “El 1943, se li va concedir una beca per assistir al Liceo Nacional de Varones de Zipaquirà, una ciutat propera al nord de Bogotà, per acabar els dos últims anys de batxillerat alLiceo Nacional de Varones, avui (colegio nacional San Juan Bautista de La Salle). En una entrevista, va assenyalar García Márquez:
«
Durant aquest període, vaig llegir una àmplia varietat de clàssics europeus, espanyols i de literatura colombiana. Si jo no tenia res a fer i evitava avorrir-me, em ficava a la biblioteca de l'escola, on tenia la Aldeana col·lecció. Vaig llegir-ho tot !... Des del primer volum fins a l'últim! Vaig llegir El Carnero, memòries, biografies... vaig llegir-ho tot! Per descomptat, quan vaig arribar a l'últim any de l'escola secundària, sabia més que el professor”.·
Allí també hi va estudiar don Jorge, que va créixer en aquesta bella ciutat. Em recorda una mica a Santa Clara, a Cuba, o a Granada, a Nicaragua, per l’estil de cases i de carrers. Després de la visita, ja retornem cap a Bogotà. Ens trobem bastant trànsit pel camí, però finalment arribem a l’hotel. Estic força cansada, però encarta tinc esma per anr a comprar una cervesa i coses per l’endemà treballar, abans de tornar a l’hotel i anar a dormir a l’hora de les gallines...
(La fotografia és d'una de les naus dins de la catedral de sal de Zipaquirá)



dimarts, 19 de setembre de 2017

Colòmbia, del 4 al 14 de setembre de 2016, dia 4: feina i visita a la catedral de sal de Zipaquirá (7 de setembre de 2016) (XVI)

Cap a finals de l'any 2006 aquest és l'informe de la població muisca contemporània:
·         3 ajuntaments|caps muiscas: Cota, Chía i Sesquilé amb una població de 2318 persones.
·         En el Districte Capital estan censades 5186 persones pertanyents a l'ètnia muisca, principalment a les localitats de Pugi iBosa.
·         Això no compta altres comunitats muisca en altres sectors del territori de les antigues confederacions ni de Colòmbia i no té en compte el mestissatge, és a dir, les persones que tenen avantpassats muisques.
Des d'algunes perspectives polítiques, la cultura muisca va desaparèixer a fi de l'estructura polític-organitzativa de les confederacions de Hunza i Bacatá a començaments delsegle XVI. Fins i tot es diu que l'idioma muisca va morir definitivament cap a finals del segle XVIII. Però l'esmentada percepció és un desencert històric i una negació cultural. Al contrari la cultura muisca viu, està present d'una o una altra forma en la cultura nacional colombiana i està present en moltes comunitats camperoles que han sobreviscut els convulsos segles que van arrabassar la sobirania d'un poble que encara ha d'aportar molt.
Els estudis sobre la cultura muisca són abundants i tenen una llarga tradició. Les primeres fonts històriques sobre l'existència d'aquest poble estan en els anomenats Cronistes d'Índies la tasca del qual va durar els tres segles de l'existència de la Colònia Nou Regne de Granada. Després de les gestes de la independència (1810), es va presentar un fenomen que va ser útil als estudis sobre els muiscas: els criolls van establir com a capital la que fos la capital colonial, Santafé i la que al seu torn fos la capital de la Confederació del Zipa, Bacatá. Es va donar, doncs, un interès per documentar la idea que el territori de l'Altiplà Cundiboyacense havia estat en realitat el bressol d'una civilització avançada el procés d'esplendor del qual va ser bruscament detingut per la conquista

Aquest fenomen social de recerca de la identitat que va beneficiar als muisques, va fer que la resta de les cultures que van habitar el territori de la qual cosa avui és Colòmbiaanessin vistes com a salvatges. Un altre problema va ser la creença inicial de la qual els muiscas havien poblat un territori inhabitat, pel qual totes les troballes arqueològiques van ser atribuïdes als muiscas. El president Tomás Cipriano de Mosquera va convidar en 1849 al cartògraf italià Agostino Codazzi, qui va dirigir la Comissió Coreogràfica amb Manuel Ancízar. Van fer estudis descriptius del territori nacional en el qual explicaven troballes arqueològiques. Els resultats de l'esmentada expedició van ser publicats en 1889a Peregrinació Alfa.] Argüello García assenyala que l'objectiu de les esmentades expedicions donat el context recent de la constitució de la nova nació, era el de ressaltar la civilització de l'època precolombina i en tal sentit se centren en la Cultura Muysca com a parangó cultural. Aquesta percepció va tenir altres representants com Ezequiel Uricoechea a la seva obra Memòries sobre les Antiguitats Neogranadinas. (continuarà)
(La imatge és de l'entrada de la mina de sal de Zipaquirá)

dilluns, 18 de setembre de 2017

Colòmbia, del 4 al 14 de setembre de 2016, dia 4: feina i visita a la catedral de sal de Zipaquirá (7 de setembre de 2016) (XV)

Mentre els governants muiscas s'embrancaven en guerres civils, els conquistadors espanyols ja s'avançaven en conquerir el territori colombià. Alguns d'ells Sebastián de Belalcázar, Gonzalo Jiménez de Quesada i Nicolás de Federmann, interessats en la recerca del tresor de El Daurat. Avisats de la imminent presència dels nous invasors, els governants muiscas se'n van valer per acabar els seus conflictes amb les tribus hostils però una vegada acabades les seves diferències amb elles, els espanyols aviat s'aprofitarien de la situació per conquerir la confederació i legitimar els seus actes davant de la Corona espanyola.
Morts els últims sobirans muiscas (Sagipa i Aquiminzaque), els cacics i el poble es van alçar tardanament contra els nous dominadors fins al 1542 quan el conquistador Gonzalo Suaréz Rendón finalment va sufocar els últims moviments de resistència. Inicialment la confederació va ser repartida per Belalcázar, Federmann i Quesada fins que la corona va designar a aquest últim com 'avançat dels ajuntaments|caps de Santa Fe (sic) i Tunja'.
Desapareguda l'estructura de les dues confederacions muiscas com a estat sobirà, aquest va passar a integrar la realitat de les colònies espanyoles a Amèrica. El territori de les confederacions muiscas, ubicat en una de les regions més fèrtils dels Andes colombians, l'Altiplà Cundiboyacense i que havia donat com a resultat una de les civilitzacions més avançades de l'actual Colòmbia, va ser escollida pels espanyols com a cap administratiu d'una regió molt més gran a què van cridar Nou Regne de Granada. Aquest fet va ocasionar que la classe alta, la noblesa i la casta sacerdotal muisca fossin eliminats i només quedessin les capitanies. També va possibilitar que els espanyols més intel·lectuals s'interessessin per la civilització i registressin molta informació. Els millors terrenys en canvi van ser per als conquistadors i es van constituir els resguardos indígenes per allotjar la població muisca sobreviviente, que alhora va ser sotmesa a ' ' encomiendas ' és a dir a l'obligació de treballar a les hisendes apropiades pels caps espanyols. L'època colonial contribuiria a donar una importància creixent a Santafé, l'antiga Bacatá, que jugaria un paper primordial en les lluites d'independència i de consolidació republicana. La guerra d'independència que va implicar la unitat de propòsit polític dels que serien tres nacions (Colòmbia amb Panamà, Veneçuela i Equador), va ser liderada pels criolls, és a dir, els descendents dels conquistadors. En tal cas la participació dels afroamericans, indoamericanos i mestizos va ser més aviat com a soldadesca, no menys important perquè van ser els que van posar el pit als poderosos exèrcits realistes més ben preparats. Després de la independència (1810) el nou estat crioll va propiciar la dissolució dels resguards, dels quals van subsistir només el de Tocancipá. En 1940 va ser repartidoi queda el de Sesquilé que va ser retallat pel consell municipal, fins i tot quedar només el 10 per cent de la seva mida original. El de Tenjo després de 1934 va quedar amb tan sols 54 hectàrees. El resguard de Cota va ser reconstituït amb un lot de terra comprat per la comunitat en 1916, reconegut entre 1991 i 1998, quan va ser retirat el reconeixement a la comunitat, que el va recuperar en 2006, però la formalització del resguard està en tràmit.
En 1948 es va prohibir la fabricació de chicha de maíz que no fos pasteuritzada i embotellada en envàs tancat de vidre. Aquest va ser un cop cultural als indígenes i al consum de la beguda tradicional muisca, que va disminuir els ingressos de moltes famílies d'origen indígena i es va agregar a la pèrdua de les terres. La prohibició va regir fins i tot 1991. El Festival de la chicha, el blat de moro, la vida i la dita se celebra al barri de Bogotà de 'La Perseverança' ' (principal lloc de producció de chicha) com una mostra de les tradicions ancestrals d'alegria i identitat.

Des de 1989 s'ha donat un procés de reconstrucció dels ajuntaments|caps indígenes per les comunitats muiscas sobrevivientes. Actualment compten amb Ajuntament|Cap en funcionament les comunitats muiscas de Pugi, Bosa, Cota, Chía i Sesquilé. Els diferents ajuntaments|caps es van reunir del 20 al 22 de setembre de 2002 en Bosa en el I Congrés General del Poble Muisca ' i van constituir el Cap Major del Poble Muisca, que es va afiliar a l'Organització Nacional Indígena de Colòmbia ONIC. Es van proposar la recuperació lingüística i cultural i la defensa del territori actualment ocupat, davant l'ordenació territorial que es vol imposar per a plans urbanístics i de turisme. També recolza a les comunitats muiscas com les de Ubaté, Tocancipá, Soacha, Ráquira i Tenjo, que defensin la seva identitat i recuperin la seva organització i drets específics. Els muisques de Pugi es van oposar amb èxit a la dessecació de la llacuna de Tibabuyes' i van aconseguir la recuperació de lHumedal de Juan Amarillo'. També han defensat la reserva natural del bescoll|turó de 'La Lloriguera' ' que l'acta de dissolució del resguard considera terra comunal i per tant inalienable. la revista Suati' ('cançó del sol') divulga poesia i altres treballs|feines literaris i d'investigació d'autors muisques. La comunitat de Bosa ha aconseguit desenvolupar amb èxit un projecte de recuperació i exercici de la medicina|medecina tradicional, en conjunt amb l'Hospital Pablo VI i amb la Secretaria de Salut Distrital de Bogotà. la comunitat de Cota avança un programa de sobirania alimentària, ha reintroduït el cultiu de laquinua i realitza periòdicament esdeveniments de canvi dels seus productes agrícoles, pecuaris i artesanals i participa dels mercats camperols que en Bogotà organitza el 'Comitè d'Interlocució Camperol i Comunal '. (continuarà)
(La fotografia és del pessebre que es pot observar dins de la catedral de sal de Zipaquirá)