dimarts, 21 de novembre de 2017

Colòmbia, del 4 al 14 de setembre de 2016, dia 11: el dia del biòleg i retorn cap a terres catalanes(14 de setembre de 2016) (I)

Avui de nou, em llevo ben aviat. Fins i tot un xic més del que és habitual. He d’acabar de fer la maleta i marxar ja de l’hotel a on he pernoctat durant 10 nits. Avui sí que tinc temps d’esmorzar una mica a l’hotel, però encara falten algunes coses. Amb tot, ja arriba en Jorge i carreguem la maleta al cotxe i ja marxem cap a Cajicá, per última vegada. Xerrem simpàticament, m’explica la vida que porten amb la seva jove muller. Ella estudia dret, dormen molt poc i tenen també dos fills. M’explica que són feliços i que quan ell es jubili es volen comprar un terreny i construir-se una casa als afores de la ciutat, a la muntanya, i viure tranquil·lament. Ens parem un moment a encarregar unes pastetes per la jornada que es farà avui a la facultat i arribem ja a la facultat i vaig al despatx de la Janet, però no hi és. Em demana que vagi a l’edifici de postgraus i que porti uns pòsters dels alumnes en motiu del dia del biòleg. Per ser correctes, hauria de ser el dia del biòleg i de la biòloga, o bé el dia de la Biologia, però només ho descriuen així. Ajudo una mica per allí, miro els pòsters que pengen els alumnes i parlo una estona també amb la Glòria, que també hi és. Em presenten un professor alemany que fa uns anys que està instal·lat a Colòmbia, previ pas per mig món (Nova Zelanda, Estats Units, etc). El seu castellà és ben peculiar, però ens entenem. És ell el que farà la primera conferència, ja que el professor que hauria de començar encara no ha arribat. Totes les conferències són de biologia marina, i estan prou bé. Després d’ell, bé un noi de la Comissió Colombiana dels Oceans (http://www.cco.gov.co/ ), que estan molt engrescats amb les expedicions a l’Antàrtida. Ens parla també del tractat antàrtic (http://www.idi.mineco.gob.es/portal/site/MICINN/menuitem.7eeac5cd345b4f34f09dfd1001432ea0/?vgnextoid=c1a2efb8b7c0f210VgnVCM1000001d04140aRCRD; https://en.wikipedia.org/wiki/Antarctic_Treaty_System ). De fet, hi ha més d’una ponència sobre l’Antàrtida, amb impressionants imatges; em fan venir moltes ganes de visitar el continent més desconegut, un desconegut que de moment no pertany a ningú. A viquipèdia s’explica que “L'Antàrtida és el continent més austral de la Terra, on s'ubica el Pol Sud. Situat en la regió antàrtica de l'hemisferi sud, gairebé en la seva totalitat queda al sud del Cercle polar antàrtic, tot envoltat per l'oceà Antàrtic. Amb 14 milions de quilòmetres quadrats, és considerat el sisè continent de la Terra, atès que sota l'espessa capa de gel hi ha sòl (a diferència del pol Nord, on a sota el gel només hi ha les aigües de l'Oceà Àrtic) i que no té cap lligam territorial amb els cinc continents restants. Al voltant del 98% de la superfície de l'Antàrtida està coberta per glaç amb, almenys, una mitjana d'1,6 quilòmetres de gruix.
L'Antàrtida, de mitjana, és el continent més fred, sec i ventós, i és el més elevat del món, amb una alçada mitjana de 2.000 metres sobre el nivell del mar. L'Antàrtida es considera un desert, amb precipitacions anuals de només 200 mm al llarg de la costa i molt més baixes a l'interior. No hi ha éssers humans residint-hi de manera permanent, si bé entre 1.000 i 5.000 persones habiten al llarg de l'any a les estacions d'investigació repartides per tot el continent. Només les plantes i els animals adaptats al fred hi sobreviuen, com, per exemple, els pingüins, les foques, molts tipus d'algues i la vegetació de la tundra.
El mot "Àrtic" prové del grec "Àrktikos", que significa "Óssa Polar", en referència a la constel·lació de l'Óssa Menor, a l'hemisferi nord, mentre que "Antàrktikos" significa "oposat a l'Óssa Polar" o, el que és el mateix, "oposat al nord". El primer ús oficial del nom "Antàrtida" com a continent fou a la dècada de 1890 i s'atribueix al cartògraf escocès John George Bartholomew.
Malgrat que els mites i les especulacions sobre una Terra Australis es remunten a l'edat antiga, la primera observació confirmada del continent es va produir el 1820, com a conseqüència de l'expedició russa de Mikhaïl Làzarev i de Fabian von Bellingshausen. El continent, però, va continuar sent en gran part oblidat al llarg del segle XIX a causa del seu clima hostil, la manca de recursos i l'aïllament.

El Tractat Antàrtic va ser signat inicialment per dotze països el 1959 i, arribats a l'any 2009, ja ascendien a quaranta-sis. El tractat prohibeix les activitats militars i l'explotació minera, dóna suport a la investigació científica i protegeix l'ecozona del continent. A l'Antàrtida constantment es duen a terme experiments per part de més de 4.000 científics de moltes nacionalitats, que investiguen en diversos camps del coneixement. Fa uns 2.500 anys els grecs ja parlaven de l'Antàrtida, especulant sobre la seva existència. Des de temps de Claudi Ptolemeu (segle I) es va suggerir l'existència d'una Terra Australis, un vast continent a l'extrem sud per a preservar la simetria de totes les terres del món. (continuarà)
(La fotografia correspon al Campus de la Universitat Militar de Nueva Granada)

dilluns, 20 de novembre de 2017

Colòmbia, del 4 al 14 de setembre de 2016, dia 10: acabant la feina i visita al museu de l’or (13 de setembre de 2016) (i VII)

El museu es va formar a partir del 1939, i la primera peça que en formar part va ser el “poporo quimbaya” (https://es.wikipedia.org/wiki/Poporo_quimbaya ), un recipient d’or per a fulles de coca en actes religiosos i que es creu que es va crear cap al 301 aC. El va trobar un camperol que va regalar a una família, que enlloc de fer-lo fondre, van creure que era història del país i van començar a col·leccionar i van anar ampliant la col·lecció. El banc els va comprar, per allà el 1939 la famosa peça, la primera del museu. A partir d’aquell moment, el Banc Nacional, que també controlava mines i també totes les restes arqueològiques, va anar ampliant patrimoni, com en una doble comptabilitat, i al final ho va acabar donant tot al museu.  Als anys 70 comptava ja amb és de  56000 peces. Una altra peça també important del museu és “la balsa muisca” (https://es.wikipedia.org/wiki/Balsa_muisca ) una petita estructura d’or que va trobar un camperol, de cognom Dimate. La família estava perseguint una espècie de conills per menjar-se’ls i el gos va anar a petar en una cova. Allí, va començar a excavar el terra, però enlloc de la conillera, hi van trobar un embalum de ceràmica, dins del qual hi havia, tota una obra d’art feta d’or. La família, tement una maledicció, la va portar al mossèn, que els hi va aconsellar vendre-la al banc nacional, que els hi va pagar més de 700000 pesos, una barbaritat el 1969, quan el sou mínim era de 300 pesos. Però la família va haver de tornar els diners perquè, tot i que van trobar la peça fortuïtament, el terreny era d’una altra gent ja rica, que els hi va reclamar. Van haver-los de tornar i els citats cacics es van convertir en latifundistes.
La guia ens explica que l’arqueologia a Colòmbia és molt recent i que fins no fa gaire no es tenia gaire consciència del patrimoni, però sobretot hi van ajudar estrangers, molts d’ells fugint del feixisme a Europa. També ens conta que encara avui no se sap com els avantpassats treballaven metalls com l’or, ja que només dura líquid 30 segons, i s’han trobat autèntiques meravelles fetes amb aquest metall preciós. La noia s’acomiada de nosaltres i cadascú pel seu camí continua la visita. Entro a una sala fosca, on escolto els cants de tribus i es deixen veure totes les meravelles d’or que feien. Baixo a un pis inferior i puc veure com eren els inicis de la feina amb metalls preciosos, com es creu que treballaven (per exemple, hi ha una cargolina de mar gegant banyada en una fina capa d’or). També hi ha peces de ceràmica i altres vitrines mostren com anaven vestits els cacics, tots amb indumentàries d’or, que semblava que els acostaven més als déus. I amb tot, ja es va fent l’hora de marxar. Amb les presses em quedo sense veure, com l’espectacular “Pez aladao” (http://www.banrepcultural.org/blog/noticias-de-la-actividad-cultural-del-banco-de-la-rep-blica/datos-curiosos-sobre-algunos-objeto ), entre d’altres.
Passo per la botiga de records i també em perdo uns minuts en un mercat d’artesania que hi ha davant del museu,  a on m’acabo comprant unes bótes fetes per dones de la tribu kuna.
Retorno cap al punt a on hem quedat que don Jorge em recolliria. Hi ha bastant de trànsit, però malgrat tot, és puntual. Però no va sol al cotxe, sinó que l’acompanya la seva segona esposa, que pel cap baix, té 25 anys menys que ell, que s’està a punt de jubilar (a Colòmbia els homes es jubilen als 62 anys i les dones als 55 anys). Al principi la noia està molt callada, però després d’una hora i mitja atrapats en un embús, ja acaba parlant més. Mentre aguantem estoicament el tràfic, m’adono que passen moltes ambulàncies, així com també cotxes de policia, però ho fan pel carril del bus TransMilenio, que com em contà en Jorge està sobremassificat (ho corroboro  només de veure les cues de gent per agafar-lo i de com va la gent com sardines; també hi ha la picaresca, segons m’explicà el mateix Jorge, de fer-se passar per pobre per obtenir beneficis i preus més barats). La conducció a Colòmbia tampoc és molt civilitzada, el mateix Don Jorge n’és un bon exemple, car es posa als carrils tant si com no i els altres, que s’apartin. Però bé, aquí ho fa tothom així. Finalment, ja de negre nit, arribem a l’hotel i m’acomiado d’ells. Temps de pujar i ja preparar la maleta; i és que em queden ja poques hores a terres colombianes...
(La fotografia correspon a una de les altres peces que es poden observar al museu de l'or de Bogotà)



divendres, 17 de novembre de 2017

Colòmbia, del 4 al 14 de setembre de 2016, dia 10: acabant la feina i visita al museu de l’or (13 de setembre de 2016) (VI)


Maleiwa, figura mítica i creador dels wayú i de totes les coses (Johannes Wilbert (1962) i Perrin (1976), dins la pàgina Mitos Wayúu, origen del mundo wayúu)
Els guajiro creuen en una capa que envolta el món: el cel, “un sostre blau sòlid”, en la cosmologia dels wayú la Terra també ocupa un lloc important així com un inframón en el seu interior anomenat Pulovi, on els seus habitants, els akalapui són essers petits i nombrosos, aquests poden atacar els homes (Pag.: Mitos Wayúu)
Però la seva cosmologia ho abarca tot, el dia i la nit, el Sol i la Lluna, els estels, planetes i constel·lacions, llamps i trons ... (ibid).
Relacions interètniques
Els colonitzadors europeus van trobar molta resistència per part dels indis guajiro  no van arribar a colonitzar la península de la Guajira (Pag.: Espacio abierto).
Avui en dia els wayuu s’han incorporat a la vida laboral per compte aliena sobretot a Maracaibo, aquesta relació interetnica comporta contrastos culturals i una vigilància de la pròpia identitat i la seva persistència. La situació dels wayú passa per la subordinació, es troben en inferioritat numèrica i cultural i rebutjats per la societat criolla dominant (ibid).
Situació actual respecte a l’Estat nacional i les instàncies internacionals
Ja s’ha dit anteriorment que la influencia colonial va ser nul·la sobre els wayú malgrat els molts intents d’incursió i lluites per introduir-se a la península, encara durant tot el segle XIX van romandre sense massa contacte amb les autoritats civils, militars i eclesiàstiques.
No obstant tant les institucions han anat influint en tots els sectors de la vida dels guajiro. L’explotació tant petroliera com de les mines de sal i el carbó va provocar una gran demanda de mà d’obra indígena i una migració massiva, la qual cosa va suposar la construcció d’una infraestructura de camins i carreteres per part dels governs de Veneçuela i Colòmbia, que comuniquen la península de la Guajira sense dificultats, i malgrat la persistència  del sistema de vida tradicional wayú, les autoritats veneçolanes i colombianes exerceixen la seva influencia formal a tota la península (ibid).”
La guia ens conta que aquesta ètnia, que viu al desert, es manté per línia maternal: les dones ho controlen tot i el dot serveix per pagar a una família la pèrdua d’una dona. Per exemple, s’esmercen molts esforços per criar una noia; quan es casa, la família perd saviesa, i per això es paga el dot, sobretot en forma d’animals. Les dones porten unes sabates fetes com de llana amb borles; quan més nombroses i més grans, més importants són les dones.

Aquesta tribu també es caracteritza per disposar de “palabreros” (https://es.wikipedia.org/wiki/Palabrero)  per solucionar conflictes. Són persones, sobretot senyors, que des de petits s’entrenen per ser oradors i solucionar els problemes de la comunitat; els nens i les nenes els segueixen i n’aprenen. La veritat és que m’enganxa moltíssim la història d’aquesta ètnia. Entre d’altres coses, la noia que ens fa la visita també ens conta les varietats culinàries del país, sobretot basades en la patata (en tenen més de 200 varietats) i blat de moro. També ens conta que un plat molt apreciat és “ajiaco” (https://es.wikipedia.org/wiki/Ajiaco). Un altre fet interessant és que els metalls nobles, com l’or, es van començar a treballar a terres més llunyanes com Xile i Perú. Des d’allí es va anar estenent la manera de fer-ho fins més al nord, a països com l’actual Colòmbia o centreamericans, com Panamà, de manera que les restes de metalls treballats són més noves quan més al nord del continent americà. Continua explicant coses interessants, com ara el carnestoltes de blancs i negres (https://es.wikipedia.org/wiki/Carnaval_de_Negros_y_Blancos; http://www.colombia.com/turismo/ferias-y-fiestas/carnaval-de-negros-y-blancos/historia/  ) o bé que el dia 7 de desembre s’encenen moltes espelmes, en la “noche de las velas”, que és una festa cristiana contra tradicions paganes. De fet, ara ho celebra tot el país, però d’antuvi només ho feien les persones cristianes (https://es.wikipedia.org/wiki/D%C3%ADa_de_las_velitas) .(continuarà)
(La fotografia correspon a un "palabrero", en un cartell del museu de l'or de Bogotà)


dijous, 16 de novembre de 2017

Colòmbia, del 4 al 14 de setembre de 2016, dia 10: acabant la feina i visita al museu de l’or (13 de setembre de 2016) (V)

Ens explica les diferents tribus i regions. Per exemple, a Santa Marta (https://es.wikipedia.org/wiki/Santa_Marta_(Colombia); https://ca.wikipedia.org/wiki/Santa_Marta_(Col%C3%B2mbia; https://es.wikipedia.org/wiki/Sierra_Nevada_de_Santa_Marta ) hi ha una ciutat perduda que un pilot d’helicòpter va batejar mentre portava un arqueòleg (https://es.wikipedia.org/wiki/Ciudad_Perdida) . Per aquella zona també hi ha una tribu, els  wayú (https://es.wikipedia.org/wiki/Pueblo_way%C3%BA ), que tal i com s’explica a viquipèdia (https://ca.wikipedia.org/wiki/Guajiros ):” L’ètnia dels indis guajiros és coneguda també com o goajiros o wayú. Ells s’autoanomenen wayuu. El 97% de la població parla l’idioma tradicional: el wayuunaiki, de la família lingüística arawak, el 32% parla el castellà (Pag.: Pueblo wayú). Les diferències de dialecte entre els que viuen a l’Alta o Baixa Guajira no els impedeix una comunicació fluida entre ells.
La llengua té un gran valor significatiu, per a ells suposa un factor d’identitat  ètnic i cultural. Avui en dia es veuen immersos en un ràpid procés d’aculturació. Els indis guajiros habiten a la península de La Guajira tant de la facció veneçolana com colombiana, una plana semi desèrtica de clima càlid i sec. Actualment poden arribar a 100.000 i asta a 200.000 segons les fonts. Més de 10.000 viuen en els barris marginals de Maracaibo. Una dada a tenir especialment en compte és que segons les dades censals que proporcionen els diferents butlletins oficials de la Guajira veneçolana el nombre dels components de l’ètnia wayuu fluctua de forma considerable donant uns resultats contradictoris. Així com a Veneçuela no es fan censos de forma sistemàtica, a Colòmbia sembla que les dades són més fidedignes.
Malgrat no tenir dades demogràfiques exactes se sap que els guajiros són una de les ètnies més nombroses de les terres baixes d’Amèrica del Sud i el poble indígena més nombrós tant de Veneçuela com de Colòmbia. Els Guajiros en els seus orígens eren caçadors-recol·lectors i pescadors.
Tradicionalment l’activitat econòmica més important ha estat i és el pasturatge, que tot i que continua sent un dels motors de l’economia wayú, degut al canvi climàtic, el clima àrid i sec en detriment dels seus ramats el greuge és considerable i es veuen obligats a practicar el nomadisme (Pag.: Grupo Guajiro). El bestiar suposa prestigi social, estatus, s’intercanvia en les aliances matrimonials, s’utilitza com a drets sobre una descendència i com a pagaments diversos fora de tractes comercials (Pag.: Banco de la República de Colombia).
El bestiar així com els productes derivats, llet, formatge es venen en mercats setmanals de gran importància econòmica pels guajiros i es reparteix entre els diferents grups creant d’aquesta forma una xarxa d’obligacions recíproques. Les dones fan diferents productes teixits que també venen en aquests mercats.
Pels guajiros que habiten la costa, la pesca és la seva més important activitat econòmica (Pag.:Banco de la República de Colombia).
 La societat guajira estava organitzada en clans, ara està conformada per  agrupacions de parents uterins associats a un territori i el sistema de parentiu classificatori crow és el pilar bàsic de les relacions socials.
Fan diferencia entre cosins creuats matri i patrilineals mentre que els paral·lels són indiferents. El matrimoni pot representar una aliança econòmica i/o política que vincula dues famílies. Són polígams.
Tradicionalment la residencia ha estat uxori-matrilocal tot i que actualment el nou matrimoni es veu obligat a escollir on viure depenent dels interessos socials, econòmics i ecològics.
El ritu de pas en la noia menstruant, el procés de matrimoni, el respecte a les persones grans i la mort són aspectes importants en la vida dels guajiro.

Els wayú no tenen un poder polític centralitzat ni institucions socials, el control és informal, tothom espera de tots una conducta adequada per la por a sancions socials (ibid). (continuarà)
(La fotografia correspon al primer element que va formar part de la la col·lecció del museu de l'or)

dimecres, 15 de novembre de 2017

Colòmbia, del 4 al 14 de setembre de 2016, dia 10: acabant la feina i visita al museu de l’or (13 de setembre de 2016) (IV)

Segons el cens del 2010, hi havia 80.526 kuna a Panamà i 1.719 a Colòmbia.
 Són baixets (154 cm), braquicèfals i pateixen cert albinisme. Els homes duen vistoses plomes d'ocells o fibres de bejuco, anells d'or a les orelles, i els doen una faldilla molt curta. Són polígams, de costums severes i llençaven al riu els fills il·legítims. Creuen en Pava (Déu pare), i tenen una cultura teocràtica. Antigament els càrrecs més importants eren el cacique, el lelé (bruixot), el camotura (músic) i l’urunia (general). Ballaven el guayacan, on els homes i les dones dansaven al voltant del tocador del camó (flauta) i després en parella.
Vivien en bohios per a 20 o 30 persones a les peties illes, Comerciaven amb cocos i peix a canvi d'arròs, sucre, sal i carn. Elaboren mozas (teixits), i es divideixen en comunitats dirigides pel sayla (alcalde-capellà) escollit per votació directa, i amb un onmaketnega (Congrés) on discuteixen els afers. Els voceros (agutzils) i argars (policies) ajudaven al sayla.
Kuna Yala funciona com a una Federació de Comunitats, i és dirigida per un Congreso Nacional Kuna, format per tots els sayla, quatre representants per comunitat i alguns independents amb prestigi. Es reuneix cada sis mesos i hi mana una terna de tres càrrecs. El 1992 eren Leónidas Valdés Kantule, Henrique Guerrero i Armando González. Gilberto Arias era el cap del sector cultural.
També hi ha tres barris kuna a la ciutat de Panamà (Kuna Nega, Koskuna i Abya Yala/Arraijan) i un a Colón (on hi viuen 600 kuna). A Panamà també funciona l’Asociación Kuna Nega, amb el butlletí Dule Nega, on es refà l'organització kuna. Endemés, el govern panameny hi nomena un Intendent General, que el 1990 era el kuna Arcadio Bonilla.
El Grupo Pemasky, de Guillermo Archibol, pretenen la conservació de la natura en els principis del desenvolupament. Consideren que la selva és una reserva natural i que no es pot vendre o explotar sense permís kuna. L'autoabastiment és l'harmonia amb la natura, i no pas acumualr riqueses.
El Consejo General de Cultura Kuna, d'Iguayokiler Ferrer, creat per Ibeorgun, qui considerà que els kuna són una nació, amb influència comunista. Darrerament ha aparegut tres noves organitzacions:
També hi ha un Comité Permanente de Resistencia Indígena, format pels kuna i guaymí de Panamà, amb un programa polític indigenista. També és important l'Asociación de Estudiantes Kuna Universitarios, (hi ha uns 300) d'Evelio Pérez, autor d'una història de la revolució tule del 1927, i que des del 1936 gaudeixen de beques universitàries. El novembre del 1990 van redactar un manifest antinordamericà. Més radical és la Unión de la Juventud Duiren (nom d'un heroi precolombí), per tal de desenvolupar la cultura kuna, dirigit per Achukara.
No foren evangelitzats fins al 1909 pel pare Gasot.
El 1925 es revoltaren dirigits pel nord-americà Richard O. Marsch, a causa de la prohibició de la duleyaga (llengua dels kuna), provocant la mort de 21 policies i 50 presoners. Marsch pretenia incorporar el país kuna al govern dels EUA, però finalment fou fet presoner i expulsat.
El 1927 esclatà una nova revolta dirigida per Iguaibiliginya o Nele Kantule (1868-1944), qui havia estudiat la cultura occidental i havia fundat algunes escoles, amb Iguadinuidikinya (1892-1979) i Colman. Aconseguiran un govern autònom i reoganitzar el turisme contra elswaga (blancs). Tanmateix, fins al Llei 16 del 1953 no s'organitzarà la Comarca Autònoma de San Blas com a reserva kuna. El 1958 Guillermo Hayans recollí els Serkans ikala(Cants de difunts).
Durant el mandat d'Omar Torrijos, el kuna Arcadio Martínez fou diputat pel PRD (considerà Torrijos amic dels kuna), i repetí amb Noriega. I des dels 70, el capellà i poeta Aiban Wagua, membre del Consell Mundial Indi, convida a rebutjar la cultura occidental.
El 1992 el Congreso Nacional Kuna va condemnar la participació panamenya en el V Centenari. Nombrosos kuna foren detinguts per pintar de vermell el teatre Núñez de Balboa (Panamà), i Oswaldo de León Kantule Achukara aconseguí que la Biblioteca del Descubrimiento passés a anomenar-se Biblioteca de la Historia.

Els diputats indígenes al parlament panamenc el 1992 eren el kuna Alcíbiades Alvarado (DCP), amb el vistiplau del Congreso Nacional Kuna, i el guaymí Ricardo Pérez Colman, per la comarca de Chiriquí. Proposen fer una Constitució de la Llei Fonamental Kuna (70 articles), i que Kuna Yala sigui el nom oficial del territori, educació bilingüe i que l'autoritat resideixi en el Congreso Nacional Kuna i no pas en el Gran Cacic, així com legalitat jurídica per a les cerimònies i medicines kuna.” (continuarà)
(La fotografia correspon a una escultura observada al museu de l'or de Bogotà)

dimarts, 14 de novembre de 2017

Colòmbia, del 4 al 14 de setembre de 2016, dia 10: acabant la feina i visita al museu de l’or (13 de setembre de 2016) (III)

Las salas de exposición son las siguientes:
·         El trabajo de los metales. Describe técnicas de minería y manufactura de la metalurgia antigua.
·         La gente y el oro en la Colombia prehispánica. Contextualiza el uso los metales dentro de la organización política y religiosa.
·         Cosmología y simbolismo. Explora los temas míticos, el chamanismo y la simbología de los metales.
·         La ofrenda. Una moderna sala que representa la ceremonia de la ofrenda, a través de efectos visuales, sonoros y el cuidadoso montaje de piezas de orfebrería.
·         El exploratorio. Sala interactiva que promueve la diversidad y el significado del patrimonio que preserva el Museo.
·         El Museo del Oro colabora con museos internacionales desde 1945, llevando exhibiciones temporales a todas partes del mundo, difundiendo parte de la gran riqueza cultural de las culturas precolombinas. Sin embargo hay piezas como la balsa muisca y el poporo quimbaya que, por su gran valor histórico y cultural, están reservadas a la exposición permanente del museo en su sede en Bogotá.
·         Entre las piezas importantes se destaca la balsa muisca que fue encontrada en el municipio de Pasca, en la cual se representa la ceremonia de la ofrenda en la laguna de Guatavita, cercana a Bogotá. Para algunos historiadores, esta región y su producción de artesanías en oro, así como también las ceremonias y ritos de ofrendas que se hacían en diversas lagunas, pero muy especialmente en la de Guatavita, dieron origen a la Leyenda del Dorado.

M’hi dirigeixo i pago els 3000 pesos d’entrada. Estic de sort, ja que en menys de 5 minuts començarà una visita guiada. Però avui és dimarts i la visita és un xic diferent dels altres dies. La visita és més temàtica i amb un grup de gent la guia ens porta al pis superior dels set que hi ha a l’edifici. Els tres del soterrani  no es poden visitar, ja que són exposicions temporals i justament aquests dies s’estan renovant. Pugem a l’últim pis i ens explica que estan treballant amb els nens per tal que aprenguin que vol dir la paraula patrimoni. Per a cadascun d’ells, té un significat diferent i així ho transmeten. A part d’explicar-nos el projecte educatiu que tenen, també sobre un gran mapa de Colòmbia, ens explica les diferents parts del país amb les seves característiques i peculiaritats. Per exemple, ens explica que hi ha els indis kuna, que viuen entre Colòmbia i Panamà. Resulta que quan Panamà es va independitzar de Colòmbia, els indis kuna, que vivien en aquella zona, no sabien a on els tocava anar a viure. Un dels caps optava per quedar-se a viure a Colòmbia, però va morir enmig de les discussions i al final, van anar a viure a Panamà, a on són més de tres milions, mentre que a Colòmbia n’hi ha uns tres mil, per bé que tots els territoris sagrats es troben en terra colombiana, de manera que entre els dos països busquen la manera de fer fàcils els pelegrinatges. Tal i com s’explica a viquipèdia (https://es.wikipedia.org/wiki/Pueblo_kuna  ; https://ca.wikipedia.org/wiki/Kuna_(%C3%A8tnia) ): “Els kuna són una ètnia ameríndia que parla una de les llengües ístmiques de les llengües txibtxa, també anomenats dule otule (homes). Es divideix en els grups chuana, San Blas, Coiba, Chukunake, Bayano, Maje-Paya-Pucuro i Caimanes. El seu territori propi, o Dulenenga, ocupa les comarques de Kuna Yala, Madugandí y Wargandí, unes 360 illes a les províncies de Dairén i Colón (Panamà), i als resguardos indígenas de Arquía (Chocó) y Caimán Nuevo, Necoclí (Antioquia) a (Colòmbia). Antigament vivien al curs inferior del riu Atrato i a l'Est del Golf d'Uraba, a les valls de Chucunaque i Cañazas. També n'hi ha molts a la ciutat de Panamà, treballant al Canal. (continuarà)
(La imatge correspon a la "Balsa de Oro" muisca)