Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: gener, 2014

L’ascensor (un conte)

Imatge
“Va Mireia, puja, anem a veure les vistes des de l’últim pis!”, commina l’aparellador a la Mireia, l’arquitecta en cap de l’edifici de 23 plantes que s’acaba de construir a la ciutat i en el qual els dos han treballat intensament. Estan fent l’última revisió a l’edifici abans de donar el vist-i-plau definitiu a l’obra. És dissabte al matí i han hagut de posposar la visita durant tota la setmana degut als múltiples compromisos professionals dels dos.
Així ho fa; la Mireia s’enfila a l’ascensor. I prem el botó del primer pis. Allí, bloqueja la porta de sortida i s’acosta al seu col·lega; sense dir gaire res, li engrapa el paquet per damunt dels texans del noi, que es mostra sorprès, però es deixa fer. Tot seguit, la noia fa pujar l’ascensor fins al segons pis. Però qui pren la iniciativa ara és el xicot, que li magreja abundosament els dos pits ben proporcionats, no excessivament grans però tampoc minúsculs. De nou, el botó fins a la tercera planta. L’aparellador torna a prendre la inic…

Inversemblant, però cert

Imatge
Aquí als Estats Units d’Amèrica hi ha uns quants catalans i catalanes, que per diverses raons, ja siguin personals o professionals ens han portat a creuar l’oceà. Aquí he conegut una noia que fa de professora en una Universitat propera al lloc a on estic, una universitat concertada. I la veritat és que no em puc queixar per a res del lloc a on estic. La noia que fa de professora en aquesta universitat ens va explicar que, malgrat no viure estrictament dins del campus, sinó en una casa fora de la zona vallada, pateix les mateixes restriccions que a dins. Per exemple, hi impera la llei seca, és a dir, no es pot beure alcohol, però tampoc en poden tenir a casa. Malgrat ser una professora, no pot tenir ni una ampolla de vi ni de cervesa. I per més inri, per a poder-ho controlar, la policia del campus té la potestat d’entrar quan vulgui a casa seva a controlar-ho. I com ens va contar, cada dos per tres tenia la policia a casa fins que es va queixar i al final no hi va, tot i que qualsevol …

Els nous catalans

Imatge
A principis d’anys, una piulada del feixista Josep Anglada, a on es veia un infant de color corrent feliç amb una estelada a l’esquena, i a on deia que si aquests eren els nous catalans ell marxava, va desfermar una onada de solidaritat i també de suport dels nous catalans al procés que s’ha iniciat al nostre país per tal de poder aconseguir la tant anhelada independència. La mare del preciós nen va publicar una carta al facebook demanant que la gent se sumés a la iniciativa de fer un estat a on tothom hi càpiga, independentment d’on hagin nascut, de quina sigui la seva religió o de quin color de pell tinguin.I la resposta va ser i és gran. Cares somrients que volen un país lliure de gent lliure i solidària. Si ha de marxar algú de Catalunya ha de ser el senyor Anglada i els seu sequaços. Entre tots, vells i nous catalans, sigui quin sigui el color de la nostra pell o el nostre origen, treballem i treballarem junts per la independència i per un país millor! (La foto és de l'infant…

Els CIE, els funestos centres d’internaments per a estrangers (II)

Imatge
Per a què existeixen els CIE? Sincerament, no hi trobo resposta. Són el centre a on els estrangers s’internen abans de ser expulsats per immigrants il·legals a casa nostra. Però qui és il·legal? Potser sí que cal millorar les normes d’immigració, però ningú és menys que ningú i ningú és il·legal. Personalment opino que la gent que ve a casa nostra no ho fa per gust, sinó perquè la situació en els seus respectius llocs d’origen deu ser del tot desesperada i cerquen un futur millor per a ells i per a les seves famílies. I un cop aquí, només es troben desemparats, sovint obviats i pateixen sovint la xacra del racisme. Potser ens hauríem de plantejar canviar les coses per evitar que la gent hagi de fugir dels seus llocs d’origen; eliminar les diferències nord-sud seria un primer pas, però en calen molts més. Cal destruir aquest món salvatge i individualista que només ens vol ensinistrar a viure del consum i a tenir més i més, destruint entorn i persones. Ho torno a dir:tanquem els CIEs i …

Els CIE, els funestos centres d’internaments per a estrangers (I)

Imatge
Per desgràcia, avui en dia a casa nostra encara hi ha centres d’internament, camps de concentració encoberts. Un dels més coneguts és a Barcelona i és un centre d’opacitat a un els immigrants són confinats abans que se’ls expulsi. En aquest centre s’hi ha denunciat múltiples tortures i fins i tot, hi ha hagut morts que no s’han pogut investigar, ja que els testimonis han estat expulsats abans de poder ser interrogats per els jutges. El síndic de greuges de la Generalitat i alguns diputats han estat vetats en les seves reiterades peticions de poder visitar aquest centre. Finalment, fa algunes setmanes, un quants diputats van entrar-hi adduint que eren familiars dels interns (quin poc control, quan la majoria d’interns són de color i tots els diputats blancs!) i van poder parlar amb els interns (sense poder-ho gravar ni fer cap foto) i van explicar autèntiques barbaritats, com que a un intern se li facilitaven cordons de sabates per si es volia suïcidar! Quina vergonya que això passi a …

No recordo des de quan...

Imatge
Sóc independentista des de fa molts anys. Potser des de que tinc ús de la raó. Els primers records que tinc de l'amor per la llibertat d'aquesta terra són de quan tenia uns catorze anys. Em vaig treure el carnet de ciclomotor, i el primer que vaig fer va ser comprar-me un casc i palplantar-li un "CAT" enorme. A casa sempre han estat de la terra, molt catalans, però mai havia sentit a parlar gaire de la independència. També recordo algunes campanyes com la de posar la "CAT" o la "Gi" al cotxe, però poca coseta més. Però a mesura que vaig anar creixent, més endins es feia fort aquest sentiment de llibertat per la nostra terra. Passejar per les contrades i desitjar-les lliures ja estat una constant en la meva vida des de fa molt de temps. I érem molt pocs, fa no pas tants anys, que clamàvem per la independència plena. I ara fa il·lusió veure que som molts i més que hem de ser. I no m'importa no recordar quan em vaig fer independentitsta. Simpleme…

#Sense senyal, de nou

Imatge
Ara li ha tocat el torn a Catalunya Ràdio. Sí, la dictadura que el PP està imposant a l'Estat Espanyol (perquè no és res més que un règim autoritari la manera com governa) i en particular al País Valencià i a les Illes Balears comet un genocidi cultural en tota regla. Tot el que sigui susceptible de ser català o assemblar-s'hi, doncs aniquilem-ho! Entre d’altres, s’ha prohibit l’ús de la senyera com a símbol i fa tot just un parell de dies, el govern espanyol va tancar les emissions de Catalunya Ràdio al País Valencià. Al sud del país actualment no hi ha mitjans públics de comunicació que parlin en català. Primer fou TV3, després RTVV i ara, Catalunya Ràdio. Tenen por de la llibertat d’expressió i de la llibertat. Però que vagin em compte. Aquesta mordassa que el PP vol imposar té data de caducitat. Per què no ens sotmeteren ni callarem. A cada hòstia que ens foten, l’efecte bumerang els hi retornarà més fort. Prou dictadura i genocidi lingüístic. http://www.ara.cat/media/Ulti…

Els herois i les heroïnes quotidians

Imatge
Els herois i les heroïnes quotidians no surten gairebé mai als mitjans de comunicació. Ni falta que fa. Però són els herois i les heroïnes del dia a dia, aquells que regalen amb gran honor i ganes el seu temps per ajudar als més desfavorits: a acompanyar aquell avi o àvia que viu sol/a  comprar o simplement a passejar. O aquells que ajuden als infants del barri més desfavorits. O els que treballen desinteressadament a la protectora d'animals. I tants d'altres exemples...I per no parlar d'aquells herois i heroïnes silenciosos que treballen per arribar a final de mes, passant gana per donar de menjar als seus infants..Totes aquestes persones anònimes que donen sentit a la nostra societat, al nostre grup humà. I és deure de totes i tots  ajudar-los per tal de fer un món més just i més solidari. La tendresa de les persones. La tendresa dels pobles.

Bastirem un somni

Imatge
BASTIREM UN SOMNI
Bastirem un somni
ple de colors i de matisos.
Tindrà una geometria ben definida,
A voltes llisa, d’altres escarpada.
Ulls espurnejants,
còmplices estesos arreu,
per bastir un futur de dignitat.
Els ciments seran forts,
la memòria dels nostres vells,
un tresor incalculable
que ens ajudarà a traçar la senda.
Serà ardu el camí,
les llàgrimes de ben segur,
companyes de viatge.
I la barreja d’utopia i il·lusió,
Seran els motors de canvi,
que ens empenyeran
a construir el somni de la nostra llibertat.

Rabat i Meknès (dia 4, 3 de desembre de 2013): de Rabat a Girona

Imatge
Avui, de nou, toca matinar. Però per fer les maletes, esmorzar unes típiques “tortes” marroquines, recent comprades pel responsable de l’establiment a on ens allotgem i agafar un taxi que ens porti a l’aeroport. De nou anem amb un taxi dels grans i blancs, dels tipus Mercedes. El dia és assolellat i la mar està preciosa i bastant calmada, no com el trànsit en el qual ens veiem immersos. Em sorprèn que en les rotondes tinguin prioritat els qui entren i no els qui surten, tot el contrari del que passa aquí. D’altra banda, en els encreuaments també em crida l’atenció el fet que hi ha policies i són ells els encarregats de manipular manualment els semàfors! El trajecte dura poc més de 15 minuts i ja de nou, estem a l’aeroport de Rabat. En aquesta ocasió canviem els diners sobrants i fem tots els tràmits pertinents per tal de poder passar els controls duaners. La veritat és que és tediós: primer cal que et segellin el bitllet al mostrador (després d’haver omplert un paper) i llavors, encar…

Rabat i Meknès (dia 3, 2 de desembre de 2013): Meknès (i III)

Imatge
Prop d’allí també hi ha la gran plaça que dóna entrada al laberint de carrers i carrerons que conformen la Medina. Hi ha venedors ambulants i també un senyor que permet, previ pagament, fer-te una foto amb un mico que porta la camiseta del Barça. Nosaltres, però, ens endinsem a les profunditats de la Medina, amb infinitat de botigues de roba, calçat, menges, etc. El que em sorprèn més es trobar una carnisseria amb carn de camell i amb un cap de camell penjat...Passem una bona estona, quan ja tot és fosc, per allí passejant. I també caminem i deambulem per la zona a on hi ha un mercat més convencional, més al que nosaltres estem avesats. Allí m’encanta veure les menges i sentir l’olor de les espècies, per les quals en tenen botigues senceres! Fa una mica de fresca i com que ja és bastant fosc ens quedaran moltes coses de Meknès per veure, com arala Madrassa Bou Inania, la Gran Mesquita, el Mausoleu de Mulay Ismail, la Casa de l'aigua, els Graners de Mulay Ismail o bé Estany de l…

Rabat i Meknès (dia 3, 2 de desembre de 2013): Meknès (II)

Imatge
Meknès (http://ca.wikipedia.org/wiki/Mekn%C3%A8s; http://en.wikipedia.org/wiki/Meknes ) és una ciutat no allunyada de Fes, i tal i com s’explica a la viquipèdia, “Meknès (en àrabمكناس, antigament Mequines) és una ciutat del nord del Marroc, situada a 130 km de la capital Rabat i a 60 km de Fes. El 1902 tenia 20.000 habitants, el 1960 havia passat a 175.900 habitants i el 2004 eren ja 536.232 habitants. El 2011 s'estima que ha superat el 600.000 habitants. El seu nom deriva del berber Meknassa, nom de la tribu fundadora de la ciutat. És el cap de districte de la regió administrativa de Meknès-Tafilalet, al centre del país. És una de les quatre ciutats imperials del Marroc, juntament amb Marràqueix, Fes i Rabat. Va ser la capital del Marroc durant el regnat al segle XVII de Mulay Ismail, el qual l'envoltà de muralles. Són notables el palau (1634), que serveix de panteó reial, i la gran mesquita. La ciutat europea és completament separada de la medina marroquina. La ciutat històr…

Rabat i Meknès (dia 3, 2 de desembre de 2013): Meknès (I)

Imatge
Ens aixequem amb molta mandra. La nit anterior ha estat llarga i divertida i se’ns enganxen un xic els llençols. Abans no hem esmorzat, ens hem dutxat i ens hem arreglat ja s’ha escolat mig matí. Alguns aprofitem per fer una volta i algunes compres ràpides per la medina, és a dir, a un carrer d’on ens allotgem. La veritat és que hi ha molta tranquil·litat a primeres hores del matí. No totes les botigues estan obertes, hi ha poca gent i un sol ben acollidor. No hi estem gaire. Retornem a buscar els companys i companyes i tot xino-xano, ija amb migdia passat, enfilem cap a l’estació central de trens de Rabat. Fem una micade volta, enlloc de passar per la medina, ho fem pels carrers que la voregen, que són més de caire occidental. Fins i tot hi ha llums que semblen ser de Nadal penjats. Finalment, després de trobar-nos amb una manifestació, a on ens sorprèn que tothom vagi molt bé ordenat, en files molt ben fetes i que tothom obeeixi amb molta disciplina els organitzadors, arribem a l’es…

Rabat i Meknès (dia 2, 1 de desembre de 2013): descobrint Rabat (I)

Imatge
El matí s’aixeca núvol a Rabat. A la matinada, la crida a resar dels minarets em desvetlla.Mentre esmorzem al terrat (un deliciós té amb menta i un croissant), mirem el cel que amenaça a pluja. Després d’esmorzar, el grup es divideix. Uns van a fer surf i els altres tenim la intenció de perdre’ns pels carrers i carrerons de la ciutat. Preguntem una mica al propietari del hostel què podem fer i ens aconsella alguns llocs per fer un tastet de la ciutat. Sortint del hostel anem a contemplar una mica l’oceà Atlàntic i veiem un enorme castell a davant. De totes maneres, però, aquesta no és la nostra primera destinació. El que fem és agafar un taxi petit, dels blaus que diuen ells, i demanem que ens porti als vestigis de la ciutat, a la zona de la necròpolis de Chellah. La veritat és que cal regatejar fins i tot per un taxi! Al Chellah (http://ca.wikipedia.org/wiki/Xal%C2%B7la; http://en.wikipedia.org/wiki/Chellah) hi passarem part del matí. La zona del Xal·là fou habitada per diferents cul…

Rabat i Meknès (dia 2, 1 de desembre de 2013): descobrint Rabat (i III)

Imatge
Allí, el sol ja comença a amagar-se i les barques arriben a port. La temperatura és prou agradable i hi ha un munt de gent passejant. El peix surt de les barques, alguns homes arreglen xarxes i fins i tot hi ha una barca amb una gran bandera del Barça. La veritat és que s’hi està molt bé, un moment d’aquells de tranquil·litat que voldries que es perpetuessin. Però mica en mica anem retornant cap al riad, a on ens esperen els companys que han anat a fer surf. Deixem les coses i ja amb ells ens perdem per les entranyes de la medina, fent compres i perdent-nos en el bullici i l’activitat de la gent. Comprem alguns dolços boníssims i anem compartint converses, menges i somriures, immersos en la gent autòctona. Hi ha bastanta gent, no sé si és perquè és diumenge o és cada dia així. Hi ha infinitat de botigues i de parades de tot tipus: d’utensilis per la llar, de sabates, de roba, de menjar, etc. També hi ha algunes mesquites i demanem per entrar a una. Una de les noies demana per entrar-h…

Retrobaments

Imatge
Ja fa un parell de setmanes ben bones que estic instal·lada de nou als EUA, a Kennett Square. La veritat és que em venia de gust tornar i passar unes setmanes enmig de la natura i preparant nous projectes professionals. Però sobretot m’ha agradat molt retrobar la gent que vaig conèixer l’anterior vegada que vaig ser per aquests verals i conèixer gent nova i viure noves experiències. Les passejades per la Byrd Road, pel campus, saludar els animals, etc. s’han convertit de nou en rutines quotidianes per un temps, tot i que sempre porto dins del cor el meu país i les seves ànsies de lliberta; per això al Hill Cottage, a on m’allotjo, no falla l’estelada...

Rabat i Meknès (dia 2, 1 de desembre de 2013): descobrint Rabat (II)

Imatge
D’allí el que més m’impressiona són els nius de cigonyes que hi ha escampats. La veritat és que no hi ha gaires turistes i que estem bastant tranquils. Una colla de gats que hi habiten ens fan companyia. La veritat és que hi ha molta història en les pedres que toquen i observem. Arcs arabescos, runes romanes i alguns arbres conformen el paisatge, que també permet unes bones vistes. L’estona s’escola ràpidament tot passejant. El dia sembla que s’alegra i surt el sol. També hi ha arbres curiosos en forma de drac! Finalment, quan ja ho tenim tot visitat, marxem. Decidim tornar caminant. Tot xino-xano passem per davant del palau reial, que actualment té com a inquilí Mohammed VI (http://ca.wikipedia.org/wiki/Mohammed_VI) . A la primera porta ens diuen que no es pot entrar, que hem d’entrar per la següent. I així ho fem. Es pot entrar gratuïtament a veure els jardins del Palau i també el Palau des de lluny, però cal que deixem el passaport com a penyora. També prenc un cafè; com que a la m…

Rabat i Meknès (dia 1, 30 de novembre de 2013): de Girona a Rabat

Imatge
Després de passar el dia pels verals a on vaig néixer, cap a la tarda em dirigeixo a l’aeroport, després de passar el dia amb agradables passejades i companyies. Un cop a l’aeroport em trobo amb les vuit persones més amb qui compartiré el viatge. A l’aeroport, buit i tristoi en comparació amb temps anteriors,fem temps amb un cafè a la mà just abans d’embarcar. També hi trobem una noia, coneguda d’uns dels viatgers, que ens explica que va a treballar a Casablanca durant una temporada. Després de passar tots els preceptius controls de seguretat i ja embarcats, comença l’aventura. El viatge fins a Rabat (http://en.wikipedia.org/wiki/Rabat ) se’m fa curt entremig d’una agradable xerrameca. Un cop a l’aeroport marroquí, cal de nou passar els controls d’immigració, de passaports i tota la pesca. Un cop fets el tràmits i canviats el euros a dirhams, esperem que ens vinguin a buscar des del hostel. No cal que esperem molta estona que ja tenim un noi que ens espera. Amb ell agafem un taxi dels…