Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: novembre, 2011

Reflexions del 20N (III)

Imatge
A Catalunya ha guanyat CiU. Però personalment crec que si les esquerres independentistes s'haguessin ajuntat per formar una gran coalició, emulant a Amaiur, hi hauríem guanyat (i molt!). Quina enveja sana que em fan els bascos, que s'han sabut entendre i estan construint el camí cap a la llibertat en un marc de pau. Els que volem un poble lliure, hauríem de reflexionar i unir-nos. Fer uns acords de mínims i tot i que no tingui res a veure amb Espanya, potser sí que és el moment de dinamitar-la des de dins. És hora que ens unim, sense pors ni sense complexos, aquelles i aquells que volem per demà una terra lliure. Ja tindrem temps (tot i que espero que no!) de barallar-nos quan hàgim aconseguit marxar d'aquest llast i sangonera que és Espanya. Cal pensar-hi, així com pensar en explicar a la resta de Països Catalans que junts i units seríem molt grans...Hi ha molta feina per fer, però l'hem de fer junts!


Reflexions del 20N (II)

Imatge
Dintre de la desgràcia del la victòria d'aquest partit de fatxes (només cal veure com es dediquen a anorrear les cultures que són diferents a la seva, i després de treure bilis amb els crits de la unitat d'aquesta pantomina que és Espanya), em queda l'alegria de veure que hi ha dos llocs que no formen (i més clarament que mai) d'Espanya: Catalunya (per desgràcia a la resta de Països Catalans no succeeix el matei) i el País Basc. Allí, al poble germà, Amaiur ha tret uns excel·lentíssims resultats, aconseguint grup parlamentari propi per anar a reventar la gran mentida espanyola. A Catalunya ha guanyat CiU, nacionalistes moderats que espero que escoltin els crits de molts dels seus militants i simpatitzants que reclamen la independència. Però em fa por que malgrat aquests resultats, amb la majoria aclaparadora d'aquesta gent tenim molt poc marge de maniobra... de totes maneres, zorionak Amaiur!


Relfexions del 20N (I)

Imatge
Ja fa dies que han tingut lloc les eleccions a l'estat veí, del qual volguem o no, en formem part (per desgràcia). Em va fer molta ràbia veure les imatges de la victòria del partit popular. Que la gent no té memòria històrica? Em fa por que retrocedirem en drets socials i nacionals. Vaja, serà una realitat. Aquesta gent ha jugat amb la demagògia (en això són uns artistes, per a què negar-ho...) i ha aconseguit vots gràcies a només centrar-se en la crisi i en vot de la por i del racisme. I la gent, sense capacitat crítica, els ha votat com xais. No tenen ni programa ni res: es dedicaran, com ja han fet, a embutxacar-se diners i a desfer algunes coses positives (com la legalització del matrimoni homosexual) de l'anterior govern. Vénen temps molt difícils per molts col·lectius. Temps al temps, però sempre a punt per la lluita dels drets socials i nacionals. Només hi ha un camí, el d'un poble lliure!

L'emoció a flor de pell

Imatge
Ja fa una bona colla de dies que les fires de Sant Narcís de Girona es van acabar; senyal inequívoc que la tardor fa el seu curs i ens acostem inevitablement cap al cru hivern. Però quan penso en aquestes fires em ve de seguida una imatge a la memòria: quan la colla castellera dels Marrecs de Salt van pujar el seu pilar a les escales de la catedral, al so de les gralles i els aplaudiments. La imatge de l'enxaneta, totalment concentrada, tant petita ella, i la il·lusió en tots aquells braços i cames, en totes les mirades, van fer que les llàgrimes no es poguessin quedar als ulls. I com jo, molta altra gent. Just al darrer escaló, el pilar es va desfer, però amb tot l'entusiasme del món el van refer i van fer l'últim esglaó. Quina gran lliçó d'emoció i valentia, de no defallir! Un record inesborrable! :)





Els tres bessons (un conte)

Imatge
Els vaig conèixer en una festa d’aquestes macro, una nit de Sant Joan. Anava amb tota la meva colla d’amigues i amics, ja amb un bon àpat dins la panxa, un tall de coca i unes quantes copes de cava gola avall. La nit més curta de l’any, a la platja, amb tot de gent muntant fogueres improvisades, petards petant als peus i servidora no fent res més que xisclets de pànic.. Els vaig veure alhora; estava al·lucinant perquè els vaig veure als tres de cop, idèntics; pensava que l’alcohol i la màgia de la nit de les bruixes em feien una mala passada al cervell. Els tres amb uns cabells negres com el sutge i uns ulls blau turquesa que tallaven la respiració. A més els tres anaven vestits de manera igual: texans curts, camiseta negra llisa i sandàlies marrons. I quan amb les amigues els vam preguntar els noms, no vam poder evitar que se’ns escapés el riure quan ens els van dir: Josep, Jordi i Joan, tots començant per J seguida d’o. Vam felicitar en Joan per la seva onomàstica i  la nit transcor…

En homenatge a Montserrat Roig

Imatge
El proppassat dia 10 de novembre va fer 10 anys que morí la gran escriptora i periodista Montserrat Roig (http://ca.wikipedia.org/wiki/Montserrat_Roig_i_Fransitorra ; http://lletra.uoc.edu/ca/autor/montserrat-roig.pdf) , autora d'un bon nombre de llibres (com ara Digues que m'estimes encara que sigui mentida)  i també d'excel·lents articles periodístics. També deixà alguns bells i punyents poemes com el que penjo a continuació. En homenatge a aquesta gran dona.
Mort a Ravensbruck El camp era un glop de nit lluny de tot i entre carenes. La Carme s'està morint el seu plany es perd per sempre.
El camp era un glop de nit al nordfum, vers el sud cendres. Així jo no vull morir lluny els cels i les arbredes.
La Coloma que la sent a poc a poc s'hi arrossega. Diu mentres l'estreny ben fort dolços mots a cau d'orella.
El camp era un glop de nit lluny de tot i entre carenes lluny de tot i entre carenes lluny, lluny.

Borja Papa, de J.F. Mira

Imatge
"Borja papa" és el títol de la novel·la escrita per Joan Francesc Mira (València, 1939), un dels novel·listes més importants de la cultura catalan. Amb aquesta novel·la l'autor guanyà el premi Creixell, entre d'altres. El tema del llibre és una visió novel·lada, alhora que fidedigne a la història, sobre la vida de Roderic de Borja, que va regnar l'eglésia catòlica amb el nom d'Alexandre VI (http://ca.wikipedia.org/wiki/Alexandre_VI). Tot una lliçó d'història i de la intensa vida d'aquest valencià universal. Xoca el fet que fa uns quants segles la majoria de prelats i homes d'església tenien fills, tema totalment tabú actualment en el si de la fe catòlica més radical. La lectura de llibre, totalment amena, m'ha permès aprendre molt més sobre la vida d'aquest senyor i d'una convulsa època a tot Europa. La vida novel·lada del papa Alexandre VI també explica les relacions polítiques i militars, les traïcions i les aliances ent…

Santa Bàrbara

Imatge
Ja fa més d'un mes que vaig tenir l'oportunitat de visitar amb la família l'ermita de Santa Bàrbara, que fa una bona colla d'anys que esguarda silenciosa el meu poble i d'altres veïns. Ara feia un bon piló d'anys que no hi pujava i em va agradar moltíssim veure la feina feta pels "Amics de Santa Bàrbara", que han restaurat totalment l'ermita i l'han transformat en un refugi a on et pots quedar a dormir, pots fer foc, pots cuinar i et pots impregnar de la bellesa del paisatge i de la tranquil·litat. Una gran feina! Un lloc per anar-hi amb la família, els amics o fins i tot sola. Si en teniu l'oportunitat, no deixeu passar-la i visiteu aquest bell indret, carregat de pedres que amaguen moltes històries que potser algun dia ens explicaran!

Multitud

Imatge
MULTITUD Dos petons. Una abraçada: Qui sap si de compromís o sincera. Rostres ja coneguts o d’altres que es coneixeran. Mirades d’una vida per encetar o esguards que ja no volen lluitar. Uncop seguit d’una disculpa o d’un insult. Vasos plens que sovint acaben damunt roba pròpia o roba d’altri. Xiuxiuejos de converses filosòfiques, o banals. Brindis plens d’il·lusió per un passat que ja s’enyora o per utopies del futur. Rialles, crits, Petons, festejos i magrejos. I per algun rostre llisquen llàgrimes Potser de dolor o de passió. I enmig de la gentada La llosa del pes de la solitud, dins la multitud esqueixa l’ànima i els sentits.

Una nit d'erotisme!

Imatge
Aquesta nit, al centre cívic de Can Ninetes, a Girona, se celebrarà la VII nit eròtica, organitzada per la Consol Vidal. Serà una nit de poesia, contes i l'actuació musical dels genials Pulpopop. Una nit per oblidar els quefers quotidians i dedicar-se a escoltar històries sobre el plaer de gaudir o fer gaudir dels cossos. L'erotisme i el sexe, presents en les nostres vides, però que la societat els amaga... Aquesta nit és una nit per oblidar els prejudicis, riure i viure una estona de seducció verbal! Us hi esperem!












Se'ns tornen a pixar a sobre!

Imatge
Ja hi tornem a ser: dies d'eleccions, dies de farses i mentides, dies de promeses que ells saben que no compliran. Són els dies a on personalment penso que la paraula democràcia es perverteix. Em fan riure (per no plorar) veure'ls sortint a la palestra criticant-se mútuament només per esgarrapar uns quants vots. I apunten, desgraciadament, mals dies per la meva terra car sembla que el PP ho té tot de cara per guanyar i apretar una mica més contra les cordes el meu país. Patirem, segur, però intento pensar positivament i agafar aquesta pressumible victòria d'aquesta aniquiladors de cultures i dilapiladors de monedes alienes com un nou pas cap a la llibertat del meu poble. Que vagin apretant, que el globus s'està preparant per esclatar; de moment, s'està inflant d'aire independentista... Però mentrestant, haurem d'aguantar uns dies més que se'ns pixin a sobre i diguin que plou...

L'autonomia que ens cal és la de Portugal

Imatge
Fa uns dies el maleducat i indesitjable senyor Peces-Barba va fer unes declaracions en to burlesc a on deia que a Espanya li hauria anat molt millor annexionar-se a Portugal i no a Catalunya. Totalment d'acord, quanta raó té aquest senyor, que entre d'altres imbecilitats va dir que a Barcelona cal bombardejar-la cada 50 anys. Quina poca delicadesa i sensibilitat, quan a resultes d'aquella desgraciada Guerra Civil del 36 morí molta gent, i encara avui estem buscant els llocs a on descansen els seus cossos. Si avui ells s'haguessin annexionat a Portugal, no patiríem l'espoli financer al qual estem sotmesos els catalans i no hauríem de lluitar cada dos per tres per defensar la nostra llengua i la nostra cultura, cada dia més amenaçades per PP i PSOE, que volen uniformitzar el territori (quina llàstima, quina poca visió i cultura per entendre que la riquesa lingüística és alhora una gran riquesa cultural). Ja fa uns anys que els Brams ho prediquen, que l'autonomia …

Instants del temps

Imatge
Un dia d'aquells grisos, on tot surt el revés. Sense ganes de res més que fotre's al llit i dormir fins que el cos i l'ànima diguin prou. Però treus forces i decideixes complir amb el que t'havies compromès a fer. I de sobte, un d'aquells instants del temps, un moment efímer que et fa tornar el somriure. Un instant a on al món haurà nascut un infant, haurà mort una persona, s'hauran estimat dos amants o s'hauran barallat dos amics. Una nena marxa de la cama de la seva mare, m'estira la faldilla, m'abraça la cama, em somriu i marxa. I una emoció a flor de pell, una alegria sobtada, una injecció d'energia que fa que a vegades els instants del temps siguin màgics.

11/11/11

Imatge
Avui és un dia cap-i-cua. El dia dels 1. Passaran molts i molts anys abans tots els dies del calendari no coincideixin en un únic traç. Espero que sigui un dia com qualsevol altre, que no hi hagi apocalipsis i coses per l'estil, com prediuen alguns. Bé, en el fons potser sí que dic mentida. M'agradaria que avui fos un gran, un gran dia, que aportés un bocí d'alegria als 7 mil milions de persones que ja som al món! I que sigui l'inci d'una època de pau i solidaritat, de llibertat i felicitat!



#ésMaó

Imatge
A aquesta gentussa del PP li falta una bona dosi de cultura i de tolerància. La senyora batllesa de Maó, bella ciutat que vaig poder visitar aquest passat estiu, ha promogut un referèndum per canviar el nom oficial de la ciutat, que és només en català, per donar-li un nom bilingüe i castellanitzat. No hi ha opció, el topònim en castellà hi és sempre. Per això aquesta renegada farà canviar fins i tot paperassa. Però no tindrà cap problema perquè els seus acòlits estan en el poder. Fins quan aquesta bogeria per espanyolitzar el que no els hi pertany. Senyora alcaldessa, posi's el seu referèndum al c...! De Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, arreu del planeta, cada dia als Països Catalans el sol surt per Maó! #ésMaó!

Un regal de la història

Imatge
El passat dia 20 d'octubre fou un dia històric: per fi, després de més de 40 anys, ETA va anunciar que cessava l'activitat armada. Un gran notícia per Euskal Herria i pel món en general. Ara és el moment de les paraules, que callin per sempre les armes. I per dur que sigui, també serà el moment del perdó i de cedir per les dues parts. Moment de ser humans, per mal que faci, de no ser tant egoistes i pensar en el futur comú. Hi ha alguns partits que ara per ara estan una mica neguitosos perquè se'ls hi ha acabat la bassa electoral que era ETA. I per no parlar de determinats mitjans de comunicacio ultra ja-no-sé-què, que amb el seu cinisme, intransigència i intolerància no fan més que posar pals a les rodes d'aquest dur camí que serà als acords. I sobretot, el poble basc és qui ha de decidir pel seu futur. Aquest anunci és un regal de la història perquè Euskal Herria sigui lliure per mitjans pacífics. Que no es desaprofiti l'oportunitat...

Un cant a València

Imatge
El poema del gran Vicent-Andrés Estellés que ha inspirat la gran cançó i emocionant videoclip d'Obrint Pas "La vida sense tu".
Cant de Vicent
Pense que ha arribat l'hora del teu cant a València.
Temies el moment. Confessa-t'ho: temies.
Temies el moment del teu cant a València.
La volies cantar sense solemnitat,
sense Mediterrani, sense grecs ni llatins,
sense picapedrers i sense obra de moro.
La volies cantar d'una manera humil,
amb castedat diríem. Veies el cant: creixia.
Lentament el miraves créixer com un crepuscle.
Arribava la nit , no escrivies el cant.
Més avant, altre dia, potser quan m'haja mort.
Potser en el moment de la Ressurecció
de la Carn. Tot pot ser. Més avant, si de cas.
I el tema de València tornava, i se n'anava
entre les teues coses, entre les teues síl·labes,
aquells moments d'amor i aquells moments de pena,
tota la teua vida -sinó tota la vida,
allò que tu saps de fonamental en ella-
anava per València, pels carrers de Valènci…

De primaveres àrabs

Imatge
Amb l'altra visió que deixa el pas dels dies, avui parlaré de la primavera àrab, estesa per molts països com Egipte, Iemen o Líbia. A Líbia, fa unes setmanes vam veure com queia el sàtrapa Muammar el-Gaddafi, que entre altres bestieses havia promogut el terrible atemptat terrorista de Lockerville. Al final va ser derrotat pels rebels. L'OTAN va gastar milers de milions d'euros en bombardejar aquell país, ara que estem en temps de crisi global, Qatar hi va posar també de la seva part per derrotar el dictador, etc. Personalment, penso que no és res més qu un gran conflicte d'interessos econòmics. Gaddafi va ser un sanguinari, d'acord, però calia el linxament retransmès i l'exposició del cadàver per burla pública? Tan poc importa la vida encara que sigui la d'aquest tirà? Ha fet molt mal, moltíssim, però això no justifica que els que l'han matat es comportin com ell. És més, desgraciadament, demostren que són iguals. Trist. Espero que algun dia això canviï…

El bressol de la democràcia

Imatge
Si no vaig errada, a l'antiga Grècia nasqué la democràcia. Ara aquest país, en greus dificultats econòmiques, vol preguntar als seus ciutadans i ciutadanes si volen acceptar o no les condicions que els hi imposa la Unió Europea i/o si volen continuar formant-ne part. I els "grans líders" europeus han posat el crit al cel. Ells fan i desfan com els hi dóna la gana, volen ajudar, d'acord, però qui ha de decidir el seu futur és el poble greu. No volen deixar que el bressol de la pretesa democràcia a on vivim sigui qui decideixi lliurement. I tenen tot el dret del món a fer-ho, parlen del seu país i del seu futur. Entre la ja fastigosa preponderància del diner a la societat i els autoritarismes, anem bé per construir un futur digne...
És hora de bastir un viatge cap a Ítaca

L'estómac revoltat...

Imatge
Així és com em va quedar l'estómac quan vaig veure les imatges d'una petita nena xinesa de dos anys atropellada (malauradament de manera mortal) per dos vehicles. I el més greu de tot, la gent impassible que passava pel costat d'aquell cosset ple de vida i d'innocència. La gent que no s'hi va parar va dir que tenien por que els impliquessin en l'accident. Però en què carai s'ha convertit aquesta societat, que deixa morir impunement els més petits. Ja no ens queda humanitat ni solidaritat? Tan egoistes ens hem tornat? Se'm regira tot només de pensar que ens hem convertit en éssers deshumanitzats. Relfexionem-hi, si us plau... Tornem l'alegria i la solidaritat a la vida, no ens convertim en éssers sense sentiments...Un gran record per aquesta petita ànima, que hagi trobat l'amor al paradís a on sigui.

El dia dels difunts

Imatge
Avui és el dia dels Difunts. Un dia per recordar les persones absents, tot i que moltes d’elles perviuen eternament en nosaltres. Records dolorosos de les estones viscudes amb aquelles i aquells que tant hem estimat i amb qui tant hem compartit. A moltes i molts d’ells els trobo a faltar cada dia, gràcies a aquestes persones que avui físicament no hi són presents, he après moltíssim. Sigueu allà on sigueu, gràcies per tot i una gran abraçada. Deixo una cançó de la gran Violeta Parra, “Gracias a la vida”. Gràcies a la vida per haver-me donat l’oportunitat d’aprendre i estimar al costat dels que avui ja no hi sou. 

El burgès (Pere Quart)

Imatge
Un poema de Pere Quart (ara en tindrem molts...)
El burgès Es lleva a dos quarts d’una
es banya i es perfuma
i amb l’aiganeu que té
corre a firmar una estona
a un banc de Barcelona,
on fot de conseller.
Finida la dura tasca
i per no caure en basques
pren un vermut complet
a un club de senyorassos
tibats, lluents i grassos
que ja ho tenen tot fet.
Allà mateix el maître
vincle a la esquena dreta
li cantarà el menú.
I ell triarà una truita
de llagostins poc cuita
i un polpís ast mig cru.
És l’ofici del burgès,
menjar, jeure i no fer res.
Un cop llesta la teca
se’n va a la biblioteca,
s’enfonsa en el sofà
i dorm la migdiada,
l’armilla descordada
i un rot al paladar.
Després el gran sapastre
s’arriba a ca’l sastre
per a provar-se un tern.
L’arruga de la espatlla,
dels pantalons la ratlla,
l’amplada de l’infern.



Després el gran sapastre
s’arriba a ca’l sastre
per a provar-se un tern.
L’arruga de la espatlla,
dels pantalons la ratlla,
l’amplada de l’infern.
Més tard, com ca…

Un poema d'Àngel Guimerà

Imatge
A la mar em tiraria A la mar em tiraria
si em deixaren ofegar.
Amor, que no em vens a veure,
amor, que no hi puc anar.

Al mig de la mar em trobava
sense consol de ningú
i esperava de tu
noves, i ningú me'n dava.

I el cantar vol alegria
i jo no en tinc, bon amor,
dins del cor hi tinc tristor
que un carro no la duria.

Diuen que el mal d'amor ens mata,
jo dic que no mata, no.
Si el mal d'amor ens matava,
quan temps fá que ho fóra jo.

I a la vora de la mar
hi ha un arbre d'enyorança,
totes les hores del dia
les fulles fan transmudança.
Diuen que el mal d'amor ens mata,
jo dic que no mata, no.
Si el mal d'amor ens matava,
quan temps fá que ho fóra jo.

I a la vora de la mar
hi ha un arbre d'enyorança,
totes les hores del dia
les fulles fan transmudança.