Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: gener, 2009

París, une autre fois!

Imatge
Dilluns al matí agafaré un avió cap a la capitat de la veïna França, aquest cop, per anar de congrés tres dies. Tinc ganes de tornar a passejar per Montmartre (sobretot!), veure de nou la torre Eiffel o descobrir per primer cop Versalles! Espero no passar molta fred i redescobrir la màgia que s’amaga a tota la “cité de l’amour”. Fins a la tornada!

Gaza

Imatge
Fràgil auto al foc a la franja de Gaza. I milers de famílies destrossades, infants orfes i mutilats. I patètiques les imatges d’un joves israelians que per divertir-se anaven a observar com tiraven míssils contra aquest territori palestí. Fins a quin punt hem arribat que el dolor d’altri es converteixi en gaudi d’alguns? Se’m van remoure les tripes. Com la mort o la destrucció poden provocar rialles, per molt que no comparteixin ideals?
Fins a quin punt hem arribat, que enlloc de persones (ni sé ni com qualificar-ho) som bèsties sense cor?. Només queda desitjar que s’aturi del tot aquesta barbàries, i que els infants enlloc de recollir bales per jugar, puguin recollir flors...

Els gitanos i el català

Imatge
El passat dissabte em vaig “perdre” pel mercat de Girona. I em va plaure molt sentir la majoria de gitanos que feien parada parlar en català. I em va venir a la memòria dels gitanos de Perpinyà, gràcies als quals la llengua catalana es va mantenir viva durant molt anys a la capital del Rosselló. Paios i gitanos, tots formem part d’una mateixa societat, amb maneres de viure i veure la vida distintes, però igual de vàlides sempre i quan hi hagi igualtat i respecte. I molts d’ells, com molts de nosaltres, estimen el català i el practiquen! Gràcies a moltes i molts d’ells que hi han contribuït, el català, sobretot a la Catalunya Nord, encara és una llengua ven viva! Mantinguem la flama de la llengua!

Sardanes

Imatge
Dissabte passat al matí; el salvatge vent m’impedeix anar al meu poble i em quedo a Girona. Decideixo anar a passejar, quan una visió em fa parar la música que m’acompanya a l'mp3. En una plaça, un grup de gent està ensenyant a un altre grup a ballar sardanes. Són gent de diverses edats, amb un reproductor i un parell de senzills altaveus, tot coronat amb la senyera. M’emociono i em vénen ganes d’afegir-m’hi, però la vergonya (maleïda ella!) m’ho impedeix. Però per dintre tinc la petita alegria de saber que la cultura encara és viva i que hi ha gent que dedica part del seu temps a transmetre-la a les següents generacions i als nouvinguts. Un fort brindis per la sardana, la dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan!

Miquel Bauçà

Imatge
Avui a Girona se celebrarà el segon festival Pepe Sales (http://www.festivalpepesales.org/) a l’auditori de la Mercè, aquesta vegada, dedicat al genial poeta mallorquí Pepe Sales.
I aquí deixo plasmat un poema de Bauçà:





ELS DIUMENGES, A LA TARDA ...
Els diumenges, a la tarda, al pobre barri
de Santa Marina, a la menuda rambla sense ocells,
amb arbres bruts de fums, amb cinema de dues pessetes,
al bar La Parra, amb el tocadiscs llogat, ballen
els fills dels obrers, sota la benigna mirada
de les mares grasses.
Els nois estrenyes les noies davant la setmana
de por que se'ls ve al damunt. Els nois no parlen.
Les noies somriuen i s'abandonen amb mesura
als braços i al ritme del fox. Les parelles
alternen, tristes, i s'evadeixen ... '... fins a l'eternitat!!!'
El cel és gris, com sempre, damunt el pobre, brut barri
de Santa Marina i damunt les parelles
que s'evadeixen fins a l'eternitat ...

Martí Marcó

Imatge
Avui fa exactament 30 anys de l’assassinat de Martí Marcó a mans de la policia espanyola. Marcó era un jove militant independentista a qui 12 bales li segaren la vida. Marcó fou un jove que lluità per la llibertat dels Països Catalans, i que a part de la seva lluita va deixar poemes al seu estimat país, com el que deixo aquí, musicat per Titot i David Rosell. Company! El millor homenatge, la victòria!

Digueu-me
Digueu-me, podeu veure,
A la primera hora de l’alba
Allò que hem issat amb orgull?
A l’hora del crepuscle.

La senyera estelada
I llistada surarà triomfant
Sobre la terra dels lliures
I la pàtria dels valents.

Llibres (un conte)

Imatge
Descatalogat estic al magatzem d’una llibreria. Ja fa un parell d’anys que em van treure de circulació, mecasum! Els prestatges de la sala s’anaven fent petits i com que l’ajuntament no va donar permís als propietaris per engrandir la botiga, alguna cosa o altra s’havia de fer per a deixar pas a les noves generacions de llibres. Així doncs, un fred matí de desembre, em van agafar del meu redós, la tercera prestatgeria de l’esquerra de la porta d’entrada, i em van dipositar en una carreta que fou el meu passaport cap a la meva nova llar, el magatzem. Un cop allí, una noia jove, contractada per a la campanya de Nadal, s’encarregà de deixar-me en un segon prestatge d’un gran armari. I des de llavors, són poques les ocasions que unes mans humanes m’han tret la pols o que uns ulls han repassat les meves tapes encara atractives. Però deixant de banda aquestes vicissituds, aquest habitatge del qual gaudeixo m’ha estat bastant propici. Quan tenia el meu llom a les prestatgeries de la botiga, …

Lluís Colet

Imatge
El dissabte passat, Lluís Colet, un perpinyanès que treballa de guia al Castellet d’aquesta ciutat de la Catalunya , va aconseguir el rècord del món del discurs més llarg: en total 124 hores ininterrompudes parlant en català sobre diferents temes: història universal, història de Catalunya, el Barça, la USAP, les seleccions catalanes, etc. La gesta l’ha duta a terme a l’estació de Perpinyà, definida per Salvador Dalí com el centre del món. Colet, de 62 anys, ha aconseguit aquest rècord Guiness després de passar 5 dies sense dormir. El motiu que l’ha portat a fer tal marató lingüística és, segons ell, un homenatge a totes aquelles i aquells que promouen i defensen la cultura catalana a la Catalunya Nord i també a honorar la llengua catalana. La proesa hauria de servir d’exemple per molta gent, per no arronsar-se davant d’aquells que ens volen imposar cultures alienes, sense permetre la magnífica màgia del mestissatge, d’aprendre unes cultures d’altres. Un exemple a seguir per la defensa…

Una mica sobre el meu poble...

Imatge
Tot i que visc a la immortal Girona, el meu cor està entre els avellaners de Sant Martí Sapresa i Brunyola. Alguna vegada m’he passejat entre els camps i la imaginació volava segles endarrere... Com devia ser la vida per aquelles terres? Quantes històries es podrien explicar si els pedres parlessin? Hi havia joglars que anaven a cantar cançons a les donzelles del castell de Brunyola? I com que de moment encara no s’ha inventat cap màquina del temps que ho permeti, deixo que el meu caparró inventi històries i construeixi realitats... De totes maneres, deixo l’enllaç a un text documentat sobre l’origen del meu estimat poble... (http://www.brunyola.org/)

Una cançó que diu molt...

Imatge
Una genial cançó i lletra de Lluís Llach. Realment, quan la vida fa mal és quan més cal estimar-la... (http://www.youtube.com/watch?v=B6oantnnTr8)

Aprendre
Aprendre
que res no acaba si dintre meu abans no acaba,
que el sol no es pon sense tornada si en el teu cor esclata l'alba.
Aprendre que l'esperança és mentida si no hi ha cada dia un esforç pel nou demà.
Aprendre a estimar-se la vida quan la vida fa mal.
Aprendre
que si un infant mata la meva mà no és massa estranya,
què n'és, de trist, si un infant mata enllà i aquí mor la tendresa.
Aprendre que potser aquesta tristesa és només un refugi per no dir-se a un mateix
que és tant més trist, perquè és tan necessari, és tant més trist.
Aprendre
que en certesa res no tinc si no m'ho dónes.
A fer que el cor sempre es commogui pel fràgil gest de la bellesa.
Aprendre que sóc només si existeixes i és aquesta mesura la que vull i em defineix.
Aprendre per saber-se desprendre, vet aquí el vell secret.
Aprendre...

Moments de tendresa

Imatge
Ahir vaig tenir la sort de poder assistir a la Mirona de Salt al concert de Cesk Freixas i els Altres Bandais, titulat 5 anys, 1 camí. Em sortirien moltíssimes paraules per a definir tot el que vaig sentir, però per resumir-ho amb un podria dir tendresa. Increïbles moments, a on cada lletra, cada acord provocaven un terrabastall d’emocions. Molts col·laboradors com el genial Miquel Gil, Xavi Sarrià, Albert Fibla, el cantant de VerdCel, els Filibusters, i Feliu Ventura. Amb la combinació d’ell i en Cesk l’emoció es va desbordar, sobretot amb la interpretació de la cançó “L’última fada”. La comunió entre el cantautor i el públic va ser total. També hi va haver moments per a la reivindicació, sobretot per la llibertat per en David de Vilafranca, una noia va pintar en un tres i no res un mural reclamant-ne l’absolució. Un concert genial, com feia temps que no gaudia! Tota remoguda per dins per el borboll d’emocions! I que per molts anys hi hagi un camí de lluita vers la llibertat i la sol…

La dependenta (un conte)

Imatge
Em dic Antonieta. Primer de tot em vull presentar. Sempre m’han ensenyat que és de bona educació presentar-se i així ho faig. Ah, i tinc 26 anys. Ja sé que el meu nom és una mica carrincló, però què hi farem. Antònia no, Antonieta posa al meu document d’identitat. Aquest nom és una tradició familiar ancestral, de mares a filles per part materna és tradició i més que tradició, obligació, posar aquest nom a les fèmines de la família. Bé, no és d’això que vull buidar el pap...Servidora treballa de dependenta en una botiga de roba de la ciutat, una botiga a on la mitjana d’edat de les clientes sobrepassa la cinquantena. Ja fa un parell d’anys que hi treballo. Seguint la tradició familiar, de nou, vaig estudiar tall i costura i de seguida vaig trobar feina en aquesta botiga cèntrica. El meu treball consisteix en prendre mides a les senyores i senyors que vénen a fer-se vestits o bé intentar endossar alguna rampoina de l’any de la Maria castanya al primer postor que s’hi avingui. Tenim un a…

Debats estèrils

Imatge
Aquests dies, mirant a la caixa tonta, m’he fet un bon fart de riure amb debats inútils que parlen de la vestimenta o l’estil de tal personatge o tal altre, sobretot els polítics. Diners públics malgastats en parlar de tonteries. A les persones se les hauria de valorar per la seva feina, no per la seva imatge. I si tota aquesta saliva o tinta gastades en tals foteses s’haguessin dedicat a fomentar debats constructius pel bastiment d’una nova societat, començaríem a demostrar que som un poble madur, no una societat carrinclona, amagada sobre una cortina de fum, que únicament alimenta el capitalisme salvatge. Debats entorns de nous models de societat, d’economia, d’ecologia. I no debats sobre si les sabates de fulanito o menguanito són roses o verds! Avui és un d’aquells dies que necessito desfogar-me ;-) .

Una altra injustícia (i ja en van...)

Imatge
Ja hi tornem a ser. Dimarts passat, la policia va anar a detenir David Sànchez a la sortida del seu treball, a Vilafranca del Penedès per uns fets ocorreguts fa més de 10 anys, un 12 d’octubre, en un acte contra el feixisme. 10 anys després, la caverna espanyolista torna a actuar contra aquelles i aquells que prediquen i treballen per un món més just. Un noi amb una vida com qualsevol altre de la nostra edat, compromès amb els seus ideals que es veuen coartats per la carrinclona descendència de la democràcia espanyola. I mentrestant, els vertaders criminals corren impunement pels carrers... Multitud d’actes de suport s’estan realitzant arreu dels Països Catalans, perquè ja ha començat la rebel·lia, un camí sense retorn. Llibertat per en David! Endavant, fins a la victòria sempre!
http://davidvilafranca.blogspot.com/

Dies d'hivern

Imatge
Estem a ple hivern, als matins els peus rellisquen sobre l’herba gelada, les cares són cobertes amb bufandes, els cabells amagats sota gorres, les mans són una presa fàcil dels guants. La respiració no és més que un baf, la fred entela els ulls. I els cos glaçat intenta moure’s per evitar la blavor de les extremitats congelades. Però, moltes vegades aquesta fred intensa, l’hivern s’apodera de les entranyes. I llavors només queda fer com els óssos, hivernar i esperar que la primavera retorni l’escalfor.

L'Estellés

Imatge
Quin gran poeta!
Em posareu Em posareu entre les mans la creu
o aquell rosari humil, suat, gastat,
d’aquelles hores de tristesa i por,
i la ninguna amenitat. Després

tancareu el taüt. No vull que em vegen...
a l’hora justa vull que a Burjassot,
a la parròquia on em batejaren,
toquen a mort. M’agradaria, encara,

que alguna dona del meu poble isqués
al carrer, inquirint: “¿Que qui s’ha mort?”
i que li donen una breu notícia:

“És el fill del forner, que feia versos.”
Més cultament encara: “És nét major
de Nadalet.” Poseu-me les ulleres.

Gust (no desitjat)

Imatge
Gust (no desitjat)
T’he tastat.
És més, t’he degustat.
Involuntàriament.

A voltes em ve de gust,
Notar el teu sabor,
Entre amarg i salat.

Sovint apareixes en l’èxtasi,
I com anhelo que ho facis!
Delectant-me amb la teva tebior

Però avui no t’he demanat,
Tu, sense deixar-me opció,
t’has escapat dels meus ulls.

Galtes avall,
Fins la comissura dels llavis, fent més rabiosa la tristor

La batalla de Walter Stamm

Imatge
Aquest és el títol d’un llibre que fa molts pocs dies he acabat de llegir. Un llibre que m’ha arribat al cor. Feia temps que les llàgrimes no em queien mentre anava devorant les pàgines. En alguns moments, el relat es feia tant cru que em costava seguir. Un gran llibre del mallorquí Melcior Comes, guardonat amb el premi Josep Pla de narrativa 2008. Un llibre de supervivència, de com tirar endavant, i també una narració que posa de manifest com podem arribar-ne a ser de cruels i vils els humans. Encara no fa tants anys que el maleït nazisme va cometre atrocitats sense límits, narrades en aquesta novel·la. I per desgràcia, encara hi he energúmens que les neguen. Un llibre totalment recomanable per no tornar a caure mai més en guerres cruentes. I em fa por pensar que això continua passant, desgraciadament, a diferents punts del nostre planeta. La batalla de Walter Stamm, un dels millors llibres que he llegit en els últims temps. Totalment recomanable!

Visions de patge

Imatge
El dilluns a la nit vaig tornar a tenir la sort de poder-me disfressar de patge reial i observar el meu voltant. Ulls d’infants espantats, d’altres que entreguen el seu més preuat tresor (el xumet!) als reis. Mans tremoloses en tocar les mans dels mags, veus entretallades i tímides (i d’altres no tant!) que expliquen a Ses Majestats quins regals volen. Ulls plens de sorpresa i il·lusió. Però enmig d’aquestes emocions, d’altres situacions que arriben ben endins. Un parell d’infants amb paràlisi cerebral asseguts a la falda dels reis, mirant atònits al seu voltant, més il·lusionats i feliços els pares i familiars que els fills. Disminuïts psíquics que s’abracen amb frenesí als Reis. I una veu d’una senyora que comenta que es ve a acomiadar dels mags d’Orient perquè pressent que la vida se li esgota. Una nit de sentiments, de sensacions, d’emoció. I de màgia. Una nit per valorar i estimar encara més la vida.

Els Tres Reis Mags

Imatge
Avui molts infants han rebut, reben o rebran el premi a un any, teòricament de bon comportament. Però avui també és un dia de màgia, tornar a ser infants, il·lusionar-nos amb qualsevol detall, amb la companyia dels que estimem. I més que mai, m’agradaria que els Reis Mags d’Orient portin la PAU a Palestina, que no hi hagi més matances inútils (a l’igual que en altres llocs del planeta) i que tots aquells infants, enlloc d’una maleïda pluja de bombes i obusos, hi caiguin tones de pau, felicitat, alegria i joguines. Bons reis!

Ermengol Passola

Imatge
Divendres passat, amb l’any recent encetat, morí Ermengol Passola. Reconec la meva ignorància sobre aquest personatge fins fa uns mesos, quan Òmnium cultural li va retre un homenatge a l’Ateneu Barcelonès i més recentment, amb una fantàstica entrevista al setmanari Presència. Ermengol Passola ha estat un gran defensor de la llibertat de Catalunya. Nascut a la plaça de Sant Jaume va veure el president Macià proclamar la República des del balcó de la Generalitat. Fundador de la discogràfica Edigsa va promocionar artistes de la talla de Lluís Llach o Maria del Mar Bonet. Passola es definia en la citada entrevista com a únicament català, mai espanyol. I també definia que no som una nació per covardia. I té tota la raó. Ens ha abandonat un dels grans, però de nou el seu llegat perviu entre nosaltres. Com tant altres, Ermengol Passola, gràcies per ensenyar-nos a estimar el país. El millor homenatge, la victòria!

E@mail (un petit conte)

Imatge
Jana!
Com va per Roma? Ja queda poc més d’un mes d’Erasmus, no? Et trobo molt a faltar, ja ho saps! Sort n’hi ha d’aquest invent que és Internet! Ha passat alguna cosa més entre tu i en Roberto? Tia, que està boníssim! Quan vaig venir fins i tot a mi em queia la bava... Si no t’afanyes vindré jo i m’hi llenço de cap, eh! És broma! Bé, a part de saber com estaves, et volia explicar una coseta... Recordes que en els últims e-mails et vaig dir que havia quedat amb l’Arnau, aquell noi que ve a classe amb mi? Doncs divendres passat vam anar a prendre una birra i tornant cap a casa em va agafar la mà i em va fer un petó... I dissabte vam tornar a quedar i la cosa ja va anar a més, tu ja m’entens... Però quan era el moment de pujar al pis el vaig tallar. Pobre, quina cara que va fer... Li vaig donar l’excusa que l’endemà treballava i que si pujava no dormiria gaire i llavors no rendiria... (que dolenta que sóc a vegades, eh!). La veritat, però, és que em moria de ganes que pugés i acabéssim s…

Propòsits

Imatge
Avui és dia de nous propòsits. Deixar endarrere les pors i les tristeses (que per molt dolentes que siguin a vegades, també són una font d’aprenentatge) per donar pas a nous dies per compartir, per sortir, per amarar-se del voltant. Poder contemplar la lluna, sentir l’escalfor del sol, gaudir d’aquests petits però alhora immensos plaers. Deixar endarrere les ràbies i les emprenyades i convertir-les en somriures i projectes. I el propòsit que cada nou jorn d’aquest any recent encetat sigui un pas (encara que sigui petit, que sigui ferm) cap a la pau, cap a la solidaritat i cap a la llibertat de les persones i dels pobles!