Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: juliol, 2008

Per què?

Imatge
Aquesta és la pregunta que em faig davant de determinades situacions. Per exemple, la inexplicable història que s’està vivint a Itàlia amb els gitanos, una ètnia de moltíssimes generacions escampada arreu d’Europa i més enllà i tot. S’estan identificant els membres de diferents comunitats sota l’estúpid pretext que hi ha un alt índex de delinqüència entre aquest col·lectiu... Mentre s’identifica milers de famílies, els veritables lladres d’aquell país continuen enriquint-se en les més altes esferes del poder. També em pregunto per l’esfereïdora indiferència de la gent que hi havia en una platja italiana davant dos cadàvers de dues adolescents gitanes. Ràbia i impotència en veure que la gent feia com si res, mentre dues vides s’havien apagat davant la seva impassibilitat...Per què? Per què? Per què? Malauradament no trobo resposta...

Calor

Imatge
Uns dies de calor asfixiant. Matí ple de llum, tanta que em cega. El sol imponent va alçant-se fins arribar al seu zenit. Lentament davalla fins amagar-se darrere algun que altre núvol perdut, deixant tènues i perfilats fils de claror. Finalment, l’amiga lluna el captiva i se’n va a deixar una miqueta d’escalfor als continents del sud. I mentrestant cantem que fa calor, que volem nedar en pilotes, que ens volem estimar...
Bon estiu i bona calor!

Fa calor (Antònia Font)
Consider que en principi no és sa plàstica D'un detall que es manifesta en superfície lo que demostra que una corba és massa dràstica per deixar un camí tan pla i tan rectilini. Consider que sa virtut és prou elàstica per menjar-se un problemet tan específic d'un mal dia en què un excés de confiança va fer caure credibilitats i bicis. Consider que en principi no és sa nàutica d'un vaixell que pesca escamarlans i gambes, i que navega amb alegria i molta pràctica i deixa una via blanca i oxigenada. Consider que sa virtut és …

L'últim patriarca

Imatge
Recentment he llegit “L’últim patriarca” de l’escriptora Najat El Hachmi, premi Ramon Llull. Una novel·la que parla d’una altra cultura diferent a la nostra, la marroquina. Un llibre que parla de la rebel·lió d’una jove contra l’ordre establert per la seva cultura, una noia que no es resigna a viure el destí que li han marcat. Una lluita contra ella mateixa, contra la seva família, contra la seva cultura de naixement, contra el món. Una superació personal, una manera d’enfrontar-se a la vida i construir el futur que la protagonista vol viure. Buscar el perquè de la seva història familiar i particular, buscar en el passat per entendre el present i no resignar-se al futur...
Un llibre totalment recomanable!
(Deixo la lletra d’una cançó de Feliu Ventura, Per tornar a començar, amb la qual el llibre m’ha fet pensar...)
PER TORNAR A COMENÇAR
Naix el camí
En els meus passos
Quan un pas més
Sempre és un pas menys
I en el camí
No hi ha parades
Quan un pas sempre
Alimenta el següent
Per tornar a començar.

Un poema d'estiu

Imatge
Un bonic poema d’estiu de la poetessa francesa Linda Bastide, del llibre Une plume verte qui courait dans l’herbe

Le papillon
Sur la toile du ciel, quelqu’un a dessiné
Une improbable soie, un arc-en-ciel ailé,
le rire du soleil ou le soupir du vent,
l’arrivée de l’été, le rêve d’un enfant

La papallona
Sota la tela del cel, algú ha dibuixat
Una seda improbable, un arc de Sant Martí alat,
El somriure del sol ou el sospir del vent,
L’arribada de l’estiu, el somni d’un infant

Anònims

Imatge
Són molts els herois anònims que s’amaguen per les nostres contrades i per altres viaranys més llunyans. Herois i heroïnes que silenciosament ajuden als més desfavorits, que cuiden el nostre medi ambient, les nostres platges, els nostres boscos. Heroïnes i herois que preserven la nostra llengua i la nostra cultura. Des del silenci, són imprescindibles...
I per il·lustrar-ho, una poema de Bertolt Brecht:
HI HA HOMES QUE LLUITEN UN DIA I SÓN BONS.
N’hi ha d’altres que lluiten un any i són millors. N’hi ha que lluiten molts anys i són molt bons. Però n’hi ha alguns que lluiten tota la vida:
aquests són els imprescindibles.

Bandoler

Imatge
BandolerT’amagues rere una capa
Serà de por o d’il·lusió?
Silent, t’endinses a la boscúria
Però no saps què cerques
Treus el pedrenyal que amagues,
Dissimulat al fons del teu cor
Dispares a l’atzar,
Quina diana hauràs tocat?

Bandoler del temps
Quin rastre has deixat,
Quina ànima has enamorat,
Serà la meva que has deixat sense llibertat?

L'agulla

Imatge
Ai, agulleta, enganxada a la xeringa que em treus el son ja de fa un parell de dies. Fava que sóc, fer-me por un tros de metall tant primet que ni la llum et pot il·luminar. Però ai pobreta de mi, quin deliri d’angoixa només de pensar que em penetraràs els meus estimats sanguinis capil·lars... No entris gaire endins la meva sang, que sinó l’aire em faltarà, però amb una mica de sort avui no em faràs pas desmaiar, t’ho dic ben clar ;-)!

Món boig

Imatge
Per desgràcia, sovint tinc la sensació que visc en un món boig, un món inhumà, a on la comunicació s’ha convertit en un bé escàs. Aquests dies abunden per la xarxa vídeos que realment fan esgarrifar: en un psiquiàtric dels Estats Units, una dona mor enmig la indiferència dels metges i pacients del centre. O un jove afganès de setze anys implorant que l’ajudin a la maleïda presó de Guantànamo. O les dones assassinades a mans de les seves parelles. O l’infant mort a mans del seu padrastre perquè segons aquest, el molestava mentre jugava a la consola. I malauradament podria omplir moltes pàgines en blanc amb aquesta llista de greuges... I no m’agrada viure en aquest món boig: m’agradaria viure en un món boig, però un món boig d’alegria i felicitat i no en aquesta trista bogeria inhumana...

Remor

Imatge
Aquests dies mirant les notícies (sovint esbiaixades segons la font) m’ha vingut a la ment un poema de Miquel Martí i Pol. Malgrat tota la pols que sovint ens emboira la visió, encara se sent alguna remor...
Aquesta remor
Aquesta remor que se sent no és de pluja. Ja fa molt de temps que no plou. S'han eixugat les fonts i la pols s'acumula pels carrers i les cases. Aquesta remor que se sent no és de vent. Han prohibit el vent perquè no s'alci la pols que hi ha pertot i l'aire no esdevingui, diuen, irrespirable. Aquesta remor que se sent no és de paraules. Han prohibit les paraules perquèno posin en perill la fràgil immobilitat de l'aire. Aquesta remor que se sent no és de pensaments. Han estat prohibits perquè no engendrin la necessitat de parlar i sobrevingui, inevitable, la catàstrofe. I, tanmateix, la remor persisteix.

Moment

Imatge
MomentXàfec sobre la pell
Ardor intens a les entranyes,
De sobte, claror dins la foscor
Espetec atronador

Embolcall d’olors
Tot dansant per l’aire
M’endinso dins la teva còrpora,
i esclato amb tu.

El Ginkgo biloba

Imatge
Aquests dies, passant pel carrer de la Creu de la immortal Girona, tot observant els arbres, m’he encantat amb els Ginkgo biloba, aquests arbres que són autèntics fòssils vivents. Quan ni tan sols érem un projecte de vida, aquests arbres ja habitaven gran part del nostre planeta. Han sobreviscut a multitud de vicissituds, a l’acció sovint destructora de l’home, i ens continua oferint principis actius per a molts medicaments. Un arbre extraordinàriament fort que fins i tot alguns exemplars van sobreviure a la maleïda bomba d’Hiroshima. A la primavera les seves fulles verdes recorden a un ventall, mentre que a la tardor es transformen en un esclat intens de groc...El record dels nostres avantpassats perviu en les seves arrels, un llibre d’història que fa temps que ens va espiant tot silenciós...Vols explicar-li un secret al Ginkgo ;-)? (La foto correspon a un Ginkgo biloba que hi ha en un parc de Montpellier)

Srebrenica

Imatge
Aquests dies es torna a parlar de Sbrebrenica, un municipi de Bòsnia Hercegovina a on l’11 de juliol de 1995 es perpetrà el pitjor genocidi des de la segona guerra mundial, l’assassinat de com a mínim més 8000 persones, majoritàriament homes (des d’adolescents a ancian) però també de dones i infants. 13 anys després molts dels criminals encara campen lliurement pel món, mentre milers de vides quedaren destrossades i marcades per sempre. Trist veure que Europa i el món foren incapaços de reaccionar, desolador veure les imatges que surten aquests dies per la televisió, on el dolor latent pot arribar a traspuar la pantalla. I mentrestant, pel món encara continuen havent-hi, desgraciadament, genocidis semblants al d’Sbrebrenica, molt sovint silenciats... I de nou em torno a preguntar per què carai no podem aprendre del passat per evitar aquestes maleses en el futur? Una abraçada molt forta, encara que simbòlica a tots els supervivents d’Sbrebrenica...
Deixo la lletra d’una preciosa cançó d…

Un poema de Salvat-Papasseit

Imatge
Un petit i tendre poema d’un grandíssim poeta, Joan Salvat-Papasseit
Visca l'amor
Visca l'amor que m'ha donat l'amiga
fresca i polida com un maig content! Visca l'amor l'he cridada i venia -tota era blanca com un glop de llet. Visca l'amor que Ella també es delia: visca l'amor: la volia i l'he pres

Cortina de fum

Imatge
Sovint tinc la infausta sensació que visc envoltada d’una cortina de fum. Els mitjans de comunicació són titelles al servei del govern del moment, regits per les directrius dels qui tenen el poder socioeconòmic. Pel carrer tot són cartells invitant a consumir, a vacances meravelloses... Els futbol ens hipnotitza, el diner ens sedueix, tot tintat de fum per no veure més enllà. I tinc ganes de trencar aquesta cortina per veure què hi ha darrere; tinc curiositat per trobar un nou sentit a aquesta societat que s’esquerda per tots els costats, per trobar una societat no de consum però si de fum de felicitat i solidaritat.

Del silenci

Imatge
M’endinso en les profunditats interiors. Ui, què hi veig? Un esclat de colors que giravolten, formant espirals, cercles, formes inversemblants. Intento parar l’orella i no sento res. Només silenci. Absolut. Em concentro en el blau per a passar al vermell, d’aquest al taronja, al verd, al lila. M’embolcallen i dansem en el silenci, que ja no és sepulcral. El nostre ball, mica en mica, posa banda sonora, cada color m’indica un nou camí, un nou jo, un nou aprendre, un nou demà. I em deixo seduir pels instants, senzillament per la vida...

El mercat del món

Imatge
Aquests dies se celebra a Girona el Festival de músiques religioses i del Món. Aquesta és la Girona que m’enamora, la de la interculturalitat, la que es deixa seduir i embolcallar per les coses noves, per aprendre’n. Entremig de la música hi ha un deliciós i enriquidor mercat culinari que ofereix tastets del món. Noves textures, nous gustos, nous horitzons que s’obren davant per gaudir a prop de casa de diferents indrets del món. Una petita volta al nostre planeta a través dels plaers del paladar, on els pobles del món es donen la mà... Tan de bo ben aviat tots els pobles del món se la puguin donar i compartir el millor, aprendre uns dels altres i conviure brindant amb... ratafia, perquè no! ;-)

Pere Guisset i les tres fades

Imatge
Llegint Pere Guisset, un poema m’ha encisat, el de les tres fades...

Les tres fades
Si vas ofegat, desemparat per la solitud,S
i tota esperança has perdut !
Que el destí faci, que sobre el teu sender,
Trobis la cova del saber !
Aquí hi viu les fades Dani, Claudi i Annie !
Guardant les arxius del passat i els projectes per l'avenir !
Entra hi doncs amic un niu de gentilesa,
De cordialitat, de tendresa,
Dintre aquesta cova voleteja un perfum d'amistat,
Amb bones alenades de jovialitat,
Aquí sentir dins un exquisit silenci,
Dels escriptors i poetes, la presencia !
Si dins un desengany et trobes a vegades,
Entra hi doncs, t'ajudaran, escriptors, poetes i fades !
Descobrint l'anima d'un poeta o de les fades el somriure,
Retrobaràs, calma i plaer de viure !
Si vas ofegat, desemparat per la solitud,
Si tota esperança has perdut,
Amic, amic si tal és el teu cas,
A la cova, a la cova aquesta, arresta el teu pas !
Entra respirar el perfum d'amistat,
Entra si vols que el teu avenir sigui millor…

Manifest

Imatge
Jo també faig un manifest. Però no un infaust manifest com el que recentment han promogut una sèrie d’intel·lectuals, entitats i televisions (com Tele5) que estan “esporuguits” per la desaparició de la llengua castellana, sobretot a Catalunya. Però el meu manifest és per defensar la cultura i la llengua catalanes, que sí que estan vertaderament amenaçades! Al món hi ha més de 300 milions de persones que utilitzen el castellà com a llengua vehicular, mentre que el català el parlen 12 milions de persones, aproximadament. Com es pot dir que el castellà està desapareixent amb aquestes xifres? Sincerament, em sembla que ja no sé matemàtiques... Desgraciadament als nostres carres la llengua imperant és la castellana i encara tenen la barra de dir que està en perill? Així doncs, manifesto que la llengua i cultura catalanes estan amenaçades i s’han d’implantar mesures i remoure consciències per salvar-la? Et vols apuntar al manifest?

Senzillament...

Imatge
Una frase de l’autor de “El Petit Príncep”, Antoine de Saint- Exupèry . Senzillament, per què no aplicar-la, o si més no, intentar-ho? :-)
Fes de la teva vida un somni, i d’un somni, una realitat.

Incorpòria (Part II) (Un conte)

Imatge
Surto descoratjada del supermercat. El món m’ignora, ningú em veu: ni els amics, ni els companys, ni la gent del carrer. Senzillament sóc un espectre que ho veu tot però no rep res més que indiferència. Què faré de la meva vida si estic condemnada al més absolut ostracisme? La tristesa es va fendint en mi, ara ja som un únic ésser... Però què caram, no sóc optimista de mena, jo? Per què no aprofitar l’oportunitat de ser invisible per fer allò que sempre he volgut fer i mai he fet per por i per vergonya? Les llàgrimes arran de parpelles deixen pas a un somriure entremaliat. Sorpresa, m’adono que tot el que toco es torna invisible. M’enduc de franc tota la compra i ningú veu res... Caram, caram que interessant que es va tornant tot això... Disparada, vaig cap a casa a endreçar el botí que he recollit; a més de tot el que hi havia a la llista, he aprofitat pe agafar una ampolla de ratafia, una de rom, un paquet de galetes i un llarg etcètera; tot el que el meu cos ha estat capaç de trans…

Incorpòria (Part I) (Un conte)

Imatge
Vaig vagant pel carrer, tota distreta, abillada amb un vestit estiuenc. Absorta en els meus pensaments, cavil·lo sobre què haig de comprar al súper. Una dotzena d’ous, un rotlle de paper d’alumini, un enciam i quelcom més. Mentalment dibuixo la llista, quan veig en Toni, un company de feina. El vull saludar, però tot i cridar-lo amb bastant ímpetu, no em respon. Em sorprèn, però el soroll dels cotxes segur que ha actuat com a amortidor i no m’ha sentit la veu. Continuo caminant, distraient-me amb els aparadors: quines sandàlies tan boniques! Em faré una autoregal, després d’uns quants dies de treball intens, em mereixo una recompensa. Entro a la sabateria i li demano al dependent el número 38. No em respon i va directament a atendre un matrimoni de mitjana edat que s’està discutint; ella li diu que s’ha de quedar unes nàutiques i ell, entossudit amb unes bambes estiuenques. Tipa d’esperar, al cap de 20 minuts giro cua i surto. Mira, m’estalviaré els 25 euros que costaven, per alguna a…

La Maternitat d'Elna

Imatge
Elna és el nom d’una petita localitat de la Catalunya Nord. Però no només és això. Per moltíssims infants nats en l’exili al camp d’Argelers-sur-mer, Elna és sinònim de vida, d’esperança. Allí nasqueren molts infants, gràcies a Elisabeth Eidenbenz, una infermera suïssa que va salvar la vida a molts infants i mares. Per allí encara s’hi respira aquest sentiment tan especial, aquesta maternitat en l’aire. Actualment, la maternitat es conserva com un museu que es pot visitar. L’any passat se li va entregar la creu de Sant Jordi a Elisabeth Eidenbenz; per fi se li va reconèixer el paper primordial que va tenir aquesta immensa persona en la salvació de milers de vides. L’escriptora i historiadora Assumpta Montellà ha escrit un genial llibre explicant la història ocorreguda allí, “La Maternitat d’Elna”, un llibre genial que explica una història malauradament verídica però que va ocórrer no fa pas molts anys a la nostra terra.

Jo també cremo (de nou) la corona espanyola

Imatge
Avui es tornarà a celebrar el judici contra dos nois gironins encausats per la crema d’una fotografia del monarca de l’estat veí. Es tornarà a repetir la mateixa farsa d’abans, de fa uns mesos? Dos nois condemnats per cremar un retrat. Mentrestant diumenge a la nit, malauradament, Girona estava plena de banderes anticonstitucionals, símbols feixistes i retrògrads, símbols d’un passat de sang. I ningú va dir res? No, no passa res. Aquí només rebem d’una banda. Un són impunes davant la llei. Altres, altament vulnerables. A on és la llibertat d’expressió? Potser només és per uns quants? Desgraciadament em sembla que la resposta a aquesta pregunta és afirmativa... Però, quan canviaran les coses, quan viurem plenament en llibertat, ja sigui personal o de poble?