Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: juny, 2008

Viatge

Imatge
A la gent que és capaç de construir dins seu un nou demà!

Viatge
Sobrevolant un cel de diferent color.
Endevines la teva por.
Però pot més la il·lusió
De descobrir un nou esdevenidor.

Valenta decisió
Marxar per descobrir un nou horitzó,
Vencent les muralles interiors,
Aprens un nou jo.

Espirals dansant al teu voltant
Et deixes emportar sense oposició
Aprenent a cada gest i a cada instant,
Perquè senzillament l’amor és.

Transformació

Imatge
Van passant els dies, augmenta la calor, es dauren els camps. No fa pas molts dies els camps lluïen un imponent verd intens, barrejat amb els rojos de les roselles, els grocs de diferents herbes, algun que altre blau disseminat. Però com la vida, tot es transforma, i ara aquest espetec de colors s’ha reduït al daurat, el color tradicionalment de l’abundància. El verd d’esperança dóna pas a l’or de l’abundància alimentària. La transformació de la vida. Amb l’esperança als ulls, algun dia lluirà el daurat, sobretot per aquells qui més ho necessiten a diferents llocs del nostre planeta!

Saps?

Imatge
Un altre poema genial de la Maria-Mercè Marçal del qual m’he enamorat.

Saps? M’agrada el teu cap i m’agrada el teu cul
—dues meitats bessones desparionades—.
La meva llengua com un caragol silent ressegueix,
lent, tot l’arbre, de l’arrel a la copa.
Amb l’amor a l’esquena, com una casa closa,
i un bri d’esglai al cap de les antenes,
m’emparro per l’escorça i estimo cada grop,
cada fulla, i el corc que adesiara hi plora.
Saps? M’agrada el teu cul i m’agrada el teu cap.
Un camí-laberint de saliva brillant
lliga els racons que el sol amb tall segur destria.
El paisatge divers de la bola del món
és el teu cos, avui, ofert, com un deliri
de terra, al meu deler de boca viatgera.

Ahir

Imatge
Ahir
Ahir la flor es marcia
Se li assecà la saba.
Trencades fulles,
Esqueixats pètals.

Ahir la vida se li apagà
Però abans de la partida
deixà el llegat infinit
Un fruit, el seu futur.

Has marxat,
Però com la flor de l’ahir,
Pervius en l’avui.

Revetlla de Sant Joan

Imatge
Aquesta nit arriba el solstici d’estiu. Fades, follets i bruixes sortiran per dansar el ball de la màgia. Espurnes dins dels ulls de la gent, flames il·luminant la nit més curta de l’any. I l’endemà la diada nacional dels Països Catalans, la diada del tota la meva nació. Nit de platja, sentint la remor de les ones, la brisa, sentint l’estiu, compartint amb els amics, sentint la vida. Bona revetlla!
Fem de la nit de Sant Joan la nit més curta de l’any?
http://www.youtube.com/watch?v=WmWpLYoUsZ8

A tu, amic Julio

Imatge
A vegades la vida et dóna un bon cop. Divendres, un amic es va fondre en la seva terra per sempre més, la seva Costa Rica. Un poeta genial, Julio Acuña, incomprensiblement assassinat. Impotència, ràbia, dolor. Per què som tan cruels entre nosaltres? Per què trenquem vides voluntàriament? Em costa expressar en paraules tot el que sento. Només una cosa: gràcies amic Julio per ser com eres i ser poesia.
Deixo un poema seu, del seu llibre Ontología Menor.

Niña vendiendo prestiños
Hace una semana
pasó un poema por aquí. Me quedé mirando sin querer ni hacer nada
Hoy no puedo correr tras ella. No pude comprarle eso que llevaba y llenarme de miel.

Amélie

Imatge
Aquests dies he tornat a veure la pel·lícula Amélie. Durant la meva estada a París vaig passar per una de les places a on es va gravar el film, just sota el màgic Sagrat Cor, a Montmartre. Allí, i tornat a mirar la pel·lícula, he reviscut la màgia que desprèn aquella noia, alegre, angelical, divertida i diferent. Tant de bo pel món correguessin més Amélies per fer la vida màgica i agradable, si més no als que tenim més a prop cada dia. Despertar un dia amb una sorpresa a la porta, fer saltar un somriure a algú que passa un mal moment, fer allò que tenim ganes de fer però que per peresa o por a vegades deixem de fer...Tot és proposar-s’ho, no? ;-)

El meu germà pol

Imatge
Aquest és el títol d’un preciós llibre de l’alcoiana Isabel Clara-Simó. M’he emocionat amb aquesta història d’un noi amb Síndrome de Down i la seva germana. Nens i adults, molts amb plena capacitat d’autonomia però sovint massa sobreprotegits. Famílies que desgraciadament els amaguen, que per sort, espero que siguin ben poques. Altres que els accepten sense cap problemes, són persones, encantadores i tendres, nens que moltes vegades la natura fa que quedin empresonats en cossos d’adults. Desgraciadament, però, la societat a vegades encara li costa acceptar aquestes persones. Però ells lluiten diàriament per viure la seva vida, tirar endavant, envoltats del seus. Una abraçada per a tots i totes elles. Junts espero que fem del futur un lloc ple de rialles!
(Aquest llibre també em va fer recordar el llibre de Josep Maria Espinàs, “El teu nom és Olga”, meravellós, i una cançó preciosa dels Whiskyn’s, “Un tebi alè” , http://personal.telefonica.terra.es/web/rockcatala/lletres/llwiskins/llwis…

L'estàtua (un conte)

Imatge
Clic clac! Les mans del senyor que tinc davant dibuixen gestos indicant que m’aparti. Intento desaparèixer de l’objectiu de la càmera que m’apunta sense cap dissimulació. La cara del propietari comença a desconfigurar-se... En quin idioma em parla senyor? Japonès, xinès, tailandès? Mai ha estat el meu fort distingir entre els diferents trets asiàtics...Intento apartar-me, i barrabam! Ja sóc de nassos per terra... i de rebot m’he emportat una escultura mil·lenària al damunt. Ai, alguna cosa se m’està clavant ... La mà de marbre de l’home de pedra que tinc damunt se m’està clavant enmig de les cuixetes poc amagades per la faldilla... Ji ji, quina alegria desbordant. M’ha anat a tocar el meu punt feble, aquell petitet monument de gel del meu cos que amb l’escalfor i el frec es desfà fàcilment i comença a inflar-se... Sento cridòria al meu voltant. El vigilant de seguretat ja s’acosta i comença el reguitzell de trucades internes per intentar arreglar l’estranya situació. Servidora, amagad…

Air Berlin, per desgràcia

Imatge
Em fot ràbia escriure aquestes línies, però necessito desfogar-me. M’emprenya haver de parlar d’Air Berlín. Per què? Senzillament em fot que es menyspreï novament la meva llengua i la meva cultura. El director d’aquesta companyia aèria, en una revista pels clients va riure’s vilment del meu idioma. Potser perquè l’amor que tinc per aquest país i per la meva cultura em fa ser massa visceral em fot que per una visió esbiaixada de la llengua i cultura catalanes, sovint promoguda pels estats veïns, es vulgui amagar el català. 10 milions de parlants no són prou quantitat de ciutadans com per fer-los invisibles? Prou, prou, prou d’agressions a la llengua i cultura! Molt bé, es pot no combregar amb la causa catalana, fins aquí d’acord, tothom té dret a la llibertat d’expressió i d’opinió, però d’aquí a menysprear el català sense coneixement de causa, i a més, falsament, n’hi ha un bon tros. Per la meva part, tot i que no hi he viatjat mai, aquesta companyia no em tindrà com a clienta! Endava…

A vosaltres, que us estimo

Imatge
Vull dedicar aquest escrit als meus avis, Remei i Àngel, que per aquestes dates van començar una nova vida, fa 13 i 6 anys respectivament. Per ells, amb tot el meu amor.

A vosaltres
Primaveres esgotant les hores
Sol lluint però no brillant
Poques orenetes cantant,
Desitjant parar les hores

Maleïts junys de fa uns anys
Entre la tristesa us anàveu apagant
Impotència al cor i a les mans
Esqueixos a les nostres ànimes

Tresor amagat dins meu,
Totes les estones compartides
Ensenyances de vida,
Amor infinit.

Ara la vostra presència no és física
Però el vostre llegat previu
En cada instant, arreu del meu món
Perquè sou part de mi.

Classe (un petit conte)

Imatge
Per al proper divendres hem programa una sortida de camp. Primerament anirem a la platja i ens capbussarem al litoral batut per identificar les algues que hi ha. Aprofitant l’avinentesa de ser prop de la Mediterrània, observarem les diferents espècies de cloïsses i tallarines: tant les marines com aquelles que hi ha amagades en l’anatomia dels estiuejants que prenen el sol a la platja. Un cop acabada aquesta classe d’ecologia marina, ens dirigirem cap a la muntanya per identificar tant espècies animals com vegetals. Muntanya amunt, uns darrera els altres, també comprovarem alguna que altre llei física: com es mouen les glàndules mamàries de la majoria de noies a mesura que enfilen el camí o com les natges dels nois, gràcies a la força que fan les cames per remuntar la carena, es tornen ben dures. Pel camí també anirem fent parades per recollir egagròpiles i femtes, que posteriorment analitzarem al laboratori. I a veure si algun afortunat o afortunada troba una pell de serp! Una altra …

Barreges d'amor

Imatge
De la meva estada a París recordo una bonica postal: la de la interculturalitat. Gens vingudes d’arreu del món es barregen, viuen, conviuen, aprenen uns d’altres, s’estimen. Tot i que suposo que a vegades hi ha recels entre ells, vaig veure moltíssimes famílies fruit de la barreja de races, igual que colles de joves amb trets racials d’arreu del planeta fent xerinola conjuntamet. Sóc plenament conscient que, per desgràcia, no sempre és així i que a vegades la marginalitat s’imposa, igual que el racisme. Però m’agradaria continuar somniat que les imatges d’amor racial que tinc gravades a la retina no són un mer miratge, sinó un reflex del futur del planeta. Tan de bo així sigui!

De nou, Estellés

Imatge
La meva debilitat per Vicent Andrés Estellés continua... Deixo un altre poema d’aquest genial poeta valencià...

No he desitjat mai cap cos com el teu
No he desitjat mai cap cos com el teu. Mai no he sentit un desig com aquest. Mai no el podré satisfer -és ben cert. Però no en puc desistir, oblidar-te. És el desig de la teua nuesa. És el desig del teu cos vora el meu. Un fosc desig, vagament, de fer dany. O bé el desig simplement impossible. Torne al començ, ple de pena i de fúria: no he desitjat mai cap cos com el teu. L’odi, també; perquè és odi, també. No vull seguir. A mamar, tots els versos!

Perdre's

Imatge
Perdre’s enmig de la història, per segles d’humanitat i coneixement. Descobrint escultures, pintures, espais i temps indòmits. Des de la prehistòria fins a l’actualitat. Hores i hores invertides al plaer de la contemplació, del sofriment, de les pors, de les alegries, al plaer de la història de la humanitat. Crueltat i tendresa es barregen per contar la nostra evolució. La Mona Lisa, impertèrrita i amb el somriure sorneguer contempla l’escena, al costat de la Venus de Milo, envoltada de turistes que es delecten amb les seves sinuoses formes. Hores i hores passejant, descobrint, extasiant-me dins d’un núvol d’art i història. Simplement, una visita al Louvre.

Postals parisenques

Imatge
Tres dies a París. Tres dies de contrastos. Sol radiant i cel ennegrit. Però per sobre de tot, el que més m'ha cridat l'atenció és el contrast entre l'opulència i la decadència. Grans edificis, gratacels immensos i futuristes són la pantalla perfecta per amagar infants malgirbats demanant qualsevol cosa per menjar. En un aparador: oferta especial: dos parella de sabates, 300 euros. I un tros més enllà un senyor es dedica a mirar què troba per menjar entremig de la brossa. A la ciutat de la Torre Eiffel, opulència i decadència, incongruentment, es donen la mà. I desgraciadament no només això passa a l'hexàgon... Espero que quan torni al país de la llibertat, la igualtat i la fraternitat (o a qualsevol altre indret del món) aquest eslògan es compleixi relament...

Escapada

Imatge
Escapada per desemboirar la ment, sovint massa encaboriada. Ganes de redescobrir París, passejar, mirar el Sena, somriure amb qualsevol fotesa. Observar la imponent Torre Eiffel, perdre’m per la màgia de Montmartre, retornar un segle enrere enmig de la bohèmia poètica i els pintors de somnis que poblaven els carrers... Transformar-me en un ocell que giravolta sobre Nôtre-Dame, esperant veure el monstre sortir a repicar les campanes... Simplement, m’escapo a la ciutat de la llum i de l’amor...

José Martí

Imatge
Deixo un preciós poema del cubà i revolucionari José Martí. Perquè cada dia, tot i els entrebancs que ens trobem, puguem cultivar una rosa blanca.
Espero que us agradi!

Cultivo una rosa blanca
Cultivo una rosa blanca,
En julio como en enero,
Para el amigo sincero Que me da su mano franca.

Y para el cruel que me arranca
El corazón con que vivo,
Cardo ni oruga cultivo:
Cultivo la rosa blanca.

Bastida (un conte)

Imatge
Que bonica que està avui amb aquesta faldilla negra! L’he divisada ja a la cantonada, abans que passés sota la meva oficina de feina. La seva cabellera negra i arrissada, ondulant-se amb el vent. La camisa mig descordada i entallada marca perfectament les corbes de la seva jove anatomia. Ei, a la feina, no t’entretinguis més! Sento que crida darrera meu mon pare, el patró de l’obra. Em disposo de nou a posar totxos i maons en perfecta harmonia, mentre la meva ment no deixa de pensar a on anirà la noia que em té el cor robat. Avui portava la carpeta de la Universitat. Pel camí que ha pres deu estudiar alguna assignatura de lletres... Potser història? Potser filologia? No! Amb la tendresa que desprèn segur que cursa alguna carrera relacionada amb infants. Segurament magisteri infantil o de primària. Quan entri a la classe segur que més d’algun company la mirarà amb ulls zel i alguna companya amb sana o malsana enveja...
Cada dia al matí, quan el maleït despertador fa la seva funció em ll…