Perquè l'olor de l'aufàbrega impregni de llibertat tots els Països Catalans! Joan Maragall, 1897, L'aufàbrega Aquesta mata olorosa de la nit de Sant Joan llença flaira, silenciosa, entremig de la bravada de la nit incendiada per tants focs que s van alçant. Entremig dels nuvols roigs, el cel blau i les estrelles; entremig dels crits de goig, remoreig de fontanelles, i entre l baf esbojarrant, una flaira s va escampant fresca, suau i candorosa: les aufabregues la fan: són les mates oloroses de la nit de Sant Joan. Donzelles enamorades d'un nuvi esdevenidor, escabelleu les aufabregues perquè facin més olor. L'aufabrega escabellada és un encenser violent que al llençar la flaira enlaire augmenta l'encantament. Quina olor més fresca i forta, ara que ls focs ja sen van! Sant Joan, obriu la porta pe
Van passant els dies, augmenta la calor, es dauren els camps. No fa pas molts dies els camps lluïen un imponent verd intens, barrejat amb els rojos de les roselles, els grocs de diferents herbes, algun que altre blau disseminat. Però com la vida, tot es transforma, i ara aquest espetec de colors s’ha reduït al daurat, el color tradicionalment de l’abundància. El verd d’esperança dóna pas a l’or de l’abundància alimentària. La transformació de la vida. Amb l’esperança als ulls, algun dia lluirà el daurat, sobretot per aquells qui més ho necessiten a diferents llocs del nostre planeta! 
Comentaris