Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: abril, 2015

Estora

Imatge
ESTORA Els peus llisquen damunt la banca estora que se’m dibuixa sota els peus. Horitzó enllà, el roig del sol en aquest capvespre d’hivern, trenca la línia perfecta de blanc i blau. Amatents a la fosca venidora, els ànecs xisclen sense descans; un cavall busca brins d’herba, enmig de l’espessa capa de neu. Prop del meus peus, un esquirol em contempla, impertèrrit, tot rosegant una nou. Li sostinc la mirada, fins que un cop de vent, gèlid, em desfà de l’embruix. El sol ja no es veu a l’horitzó; la lluna, plena i esplendorosa, li agafa el relleu. Retorno cap a casa, capcota, deixant les petges del passat, damunt l’estora blanca. Quan obro la porta, l’hivern de l’exterior es transmuta en un estiu interior. Espetec de llenya a la llar de foc, i copa de vi entre els dits; endins se m’encén un desig, íntim, personal i intransferible. Un desig  simple:
de vida, un desig de llibertat.

De bàrbars i barbàries (i III)

Imatge
Arran de l’accident d’avió a on van morir molts catalans, entre altres nacionalitats, alguns descerebrats es van dedicar a fer moltes piulades anticatalanes, alegrant-se de la desgràcia dels altres i de la mort de gent catalana. A part de la ràbia per la pèrdua dels seus parents, les famílies van haver d’aguantar aquesta bura indigne. I llavors diuen que no hi ha problemes de convivència entre Catalunya i Espanya. La premsa estrangera es va fer ressò fins i tot d’aquesta aberració, de la malaltia d’odi que tenen alguns.  Aquesta vegada sembla que la fiscalia hi ha posat mà i perseguirà a aquesta gent que no té ni humanitat ni res. Un altre tipus de bàrbars, un altre tipus de barbàrie, aquella a on l’odi és superior a tot i aquesta “gent” ni té capacitat d’empatia. Primer de tot som persones, però hi ha alguns que primer de tot són un sac d’odi. Tan de bo això canviï ben aviat...

De bàrbars i barbàries (II)

Imatge
Una altra barbàrie viscuda en les darreres setmanes és l’assassinat de 148 estudiants kenyans a mans de fanàtics religiosos,  a qui ni es pot qualificar de musulmans, sinó de bàrbars. La fina línia entre la vida i la mort resulta que era un versicle de l’Alcorà, per exemple. 148 vides segades en nom del no res.  Malgrat la ràbia i la impotència, però, dol mol que pel fet de ser negres, sí, així, amb aquesta cruesa, aquests estudiants no han estat homenatjats ni se n’ha fet tanta difusió com si haguessin estat blancs i d’un país europeu, posem per cas. Molts governs ho han condemnat, però ni de bon tros han fet els escarafalls que haurien fet si no hagués estat a l’Àfrica més profunda.  I així anem. Avui en dia encara el color de la pell és més important que les ànimes i les persones. I mentre les coses no canviïn, aquest món continuarà essent un lloc molt millorable 

De bàrbars i barbàries (I)

Imatge
Durant les darreres setmanes, una sèrie d’actes bàrbars han sacsejat el món. Alguns més que altres, però tots aquests actes viscuts han estat execrables. El primer és l’accident de l’avió de Germanwings, perpetrat per un pilot suïcida que va posar fi a la vida de 150 persones. Entre el passatge hi havia gent coneguda i això afecta, però el trist és la manera com alguns mitjans de comunicació van tractar la notícia i també les famílies. Només morbositat i més morbositat. I alguns també han utilitzat aquest luctuós fet per carregar contra la gent que tenen depressions.  També sembla que haurien fallat els mecanismes de control de la companyia aèria, però ara cal no fer més sang i esperar que això mai més torni a succeir, i sobretot, també cal donar molt suport a les famílies. 

Enmig del silenci

Imatge
ENMIG DEL SILENCI Enmig del silenci damunt una estora blanca, la impetuosa silueta d’un arbre despullat em fa companyia. El vell tronc és la llar d’un esquirol entremaliat, que salta de branca en branca, sota la llum d’un tènue fanal. Contemplo absorta el seu tragí, buscant refugi per resguardar-se d’una tempesta que es presagia imminent. La fredor de defora m’impregna el cos, abatut, en la fosca i freda nit. Una llàgrima llisca galtes avall. Traïdora i inesperada, s’escapa del meus pensaments. Ja dins del seu cau, diviso l’esquirol, que rosega una nou, aliè a la furtiva mirada a la seva intimitat. I als meus llavis retorna  el gust, dels petons rebutjats, dels petons donats,
del petons que em queden per regalar.

DIA DE PRIMAVERA: feliç diada de Sant Jordi!

Imatge
DIA DE PRIMAVERA Els primers rajos de sol, d’aquest matí de primavera, fan que es desvetlli abans d’hora. Amb nervis, es vesteix i baixa al carrer, just després de recollir del seu jardí, una rosa vermella, poderosa, esclatant de vida. Un agradable nus a l'estómac li fa companyia mentre va desgranant passes inquietes vers el seu destí. Camina vorejant el riu, tot contemplant com els ànecs, enjogassats, xipollegen per l’aigua mig embassada, aliens a les mirades dels vianants. De lluny, una silueta amb el rostre radiant, somrient, se li acosta poc a poc, aguantat un llibre entre les mans tremoloses. Aquella manera de caminar, inconfusible als seus ulls ametllats, li provoca un dolç estremiment arreu del cos. En el silenci còmplice ell li regala el llibre; ella l’obsequia amb la rosa. I l’esclat joiós de la primavera s’esdevé en les pupil·les clavades a les pupil·les, en els llavis segellant els llavis, en les mans entrellaçant les mans. I qui sap des d’on, Sant Jordi, amb una rosa sobre el pit,   mig desclosa, pi…

SABATES (II): un conte

Imatge
Benvolgut sabater: Gràcies pel seu interessant apunt sobre els gustos sexuals de les dones segons el tipus de calçat. Servidora és una amant de les sabates; de fet, són un vici per mi i dins el sabater grandiós que m’ocupa tot el vestíbul d’entrada del pis n’hi ha de planes, amb taló ample, amb taló curt, taló d’agulla, ballarines, setvetes, sandàlies de tot tipus, amb plataforma, etc. El meu marit i el meu amant (sí, tinc amant, no me n’he pogut resistir a la temptació de tastar un nou cos després de vint-i-cinc anys de matrimoni, tot sigui dit, bastant satisfactori) li poden dir que sé fer de tot. I que m’agrada tot. M’ encanta mamar-los- la titola amb la boca, fer anar la mà amb ritme frenètic sobre els seus penis portentosament erectes, com també m’abelleix que em llepin l’entrecuix, que juguin amb els seus dits o amb d’altres elements per la zona dels meus llavis inferiors, ja sigui penetrant entremig d’ells o acaronant-los.  I no en parlem com em desfaig de plaer mentre em llepen…

SABATES (I) (un conte)

Imatge
Sóc un senyor de mitjana edat, un d’aquells que et podries trobar pel carrer, al metro, a la xarcuteria, etc. M’he decidit a penjar aquest post en aquesta web relacionada amb el món de l’erotisme per si hi ha alguna senyora o senyoreta que fos capaç de corroborar les meves idees sobre les dones i les sabates. I és que tinc una afició desmesurada per aquests elements que amaguen els peus, els fan més esvelts o deixen entreveure una part dels dits, segons com siguin les sabates. Molta experiència sexual amb les dones no he tingut: només he pogut endinsar l’eina que porto entre les cames en els cossos de tres dones diferents, a més del de la meva estimada senyora, a qui, malgrat les escalfors que a vegades em sobrevenen i alguna oportunitat que altra, mai he posat les banyes de moment. Bé, vaig al gra. No sé si per influència de la literatura,  d’idees preconcebudes, del cinema, de la meva imaginació o bé tot alhora, sempre he pensat que el calçat de les dones està molt relacionat amb la…

Un poema de Maria Antònia Salvà

Imatge
Lluneta de pagès Lluneta del pagès, jo estic dins ca-teva i tu no em dius res.
Jo tenc un aucell que canta l’aubada i a cada passada se bada un clavell.
Jo sent un mussol que plora, i voldria cantar nit i dia com un rossinyol.

“Pell de cilici” de Josep Pastells

Imatge
El gran Guillem Terribas, ja en un dels seus últims actes com a responsable de la Llibreria 22, em va regalar el llibre de Josep Pastells “Pell de cilici”, premi Just Casero 2002. Em va fer un molt bon regal, i com no, la lectura dels relats de Pastells de nou em va enamorar. Un llibre d’aquells, que com “Cacic de fireta”, es llegeixen ràpidament, però et quedes amb ganes de molt més. La història narra la vida de l’Alícia, una noia periodista amb una vida plena de superacions i vicissituds , que malda per superar les seves pors interiors. La noia, que havia pertangut a l’Opus Dei, decideix sortir-ne i iniciar una nova vida, però sempre li quedarà la marca física i mental del cilici. Quan sembla que ha agafat les regnes de la seva vida, un tràgic fet  li esqueixa el futur. Una història molt ben trenada, que inclou temes periodístics com les tortures policials, el terrorisme, la justícia, la religió, etc. Un ben merescut premi Just Casero i un llibre molt, molt recomanable. Et queda la …

Dia 3 (1de març de 2015): de Chicago a Filadèlfia (i III)

Imatge
Les hores dins del museu passen volant: art xinès, art africà, art precolombí es barregen amb pintures, art modern, art contemporani, etc  (http://www.artic.edu/aic/collections/) . Entre moltes coses, em crida l’atenció l’exposició de budes, l’art grec i romà i històries com una escultura sudamericana que simbolitza com els guerrers es posaven damunt seu la pell dels seus enemics per agafar forces. També em deixa molt impressionada una exposició itinerant d’art bizantí (http://www.artic.edu/exhibition/heaven-and-earth-art-byzantium-greek-collections). De fet, gairebé tot em captiva i seria llarguíssim d’explicar les sensacions sentides davant de cada quadre, de cada escultura contemplada. Les hores dins del museu volen. Pintures d’autors mundialment reconeguts i d’altres no tant, escultures, HISTÒRIA en majúscules. Hi ha moments que em quedo encantada amb la impetuositat i la meravella que allí dins hi ha. De fet, un dels millors museus que mai he visitat, sinó el millor. També m’agra…

Dia 3 (1de març de 2015): de Chicago a Filadèlfia (II)

Imatge
Tal i com s’explica a viquipèdia “L'Institut d'Art de Chicago, oficialment i enanglèsArt Institute of Chicagoés unmuseui escola d'art situat a Grant Park, al voltant de la costa delllac Michigana la ciutat deChicago. És un dels museus d'art més importants del món i segurament es conta entre els tres principals delsEstats Units, juntament amb elMetropolitan MuseumdeNova Yorki elMuseu de Belles Arts de Boston. Va ser fundat en1879, sentGeorge Armourel seu primer president. El1893el museu es va traslladar a un edifici d'estil renaixentista dissenyat per l'estudi d'arquitectura deBostondeShepley, Rutan i Coolidge. L'edifici va ser construït inicialment per a l'World Columbian Expositionde1893. Col·leccions significatives són les de pintura italiana, flamenca, holandesa i espanyola. Pintors famosos representats són

Dia 3 (1de març de 2015): de Chicago a Filadèlfia (I)

Imatge
Ens llevem aviat i de nou, l’aigua de la dutxa em revitalitza. Baixem a esmorzar i l’alemany generós que ens va convidar, fa veure de nou que no ens coneix. No sé si és perquè és diumenge, però avui hi ha fins i tot gofres per esmorzar. Després d’omplir la panxa, anem a buscar el bus prop de la parada que hi ha prop de l’hostal. La primera parada del dia és el parc Lincoln (http://en.wikipedia.org/wiki/Lincoln_Park,_Chicago) , a tocar del llac Michigan. En aquest parc també hi ha situat el zoo i algunes escultures de Picasso. A fora neva, però hi ha moltíssima activitat i un munt de gent disfressada. I és que hem ensopegat que avui és la “Polar Plunge” (http://sochicago.org/events/15th-annual-chicago-polar-plunge/) , un acte benèfic a on la gent es posa dins del llac glaçat per una causa benèfica, en aquest cas, pels “Special Olympics”. Hi ha un munt de gent que hi participa, la majoria en grup i disfressada. Fa impressió, nevant i amb la rasca que fa, veure com la gent es banya. Els …