Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: juny, 2015

Nenes “Barbie”

Imatge
No fa pas molts dies vaig llegir una notícia en qual explicava la vida d’una noia russa que vol ser la imatge humana de la nina “Barbie”.  Els seus pares, des de que van néixer, l’han “dissenyada” per tal que sigui la versió humana d’una nina que té formes inhumanes. La noia s’ha resignat a aquest “destí”, malauradament. Notícies com aquesta o com d’altres en les quals joves s’omplen el cos de cicatrius de cirurgia estètica per tal d’assemblar-se a la “Barbie” o al seu nòvio “Ken” fan feredat. Quins valors els menen? I el més pervers és que hi ha gent que els hi dóna suport i fins i tot, els hi incita. Amb tots els respectes, gent buida en un societat buida, obnubilada per el culte a la imatge. I el més greu és que aquesta xacra es va perpetuant i fins i tot acaba amb la vida dels implicats en aquest pervers joc del culte al cos i la pobresa de la ment.


“Les dones sàvies de la muntanya” de David Martí

Imatge
Per Sant Jordi em vaig fer algun que altre autoregal en forma de llibre. Un dels llibres que vaig adquirir fou “Les dons sàvies de la muntanya” de David Martí (Edicions 62). El llibre està ambientat a la Vall de Vansa (http://ca.wikipedia.org/wiki/Vall_de_la_Vansa), un indret privilegiat del nostre territori i parla de la vida de les trementinaires (http://ca.wikipedia.org/wiki/Trementina) , aquestes dones sàvies de la muntanya. A través de la vida de la Sofia, una jove aprenent i de la seva àvia, la Dolors, la novel·la desgrana una època i una manera de viure, amb moltes aventures, venjances, amors i desamors, sang i fetge i moltes herbes i records ancestrals. Una novel·la que va des del Pirineu al Delta de l’Ebre a través del periple de recerca i exili interior que s’imposa la Sofia. El relat està ben construït, tot i que en algun moment la narració se m’ha fet massa taxativa; potser hauria estat millor una novel·la una mica més curta d’argument o més esplaiada amb les aventures que…

München! Una altra vegada!

Imatge
Avui, ben d'hora, ben d'hora, ben d'hora, cap a Munic de nou! Tot i que ja he estat altres voltes a la capital de Bavària, tinc una nova oportunitat per perdre'm per la ciutat i tornar a recórrer aquells verals, conèixer els seus poblets i perdre'm entre la seva gent, a més de retrobar-me amb amics que fa temps que no veig! Serà moment de beure una Weissbier o gaudir de la companyia, de l'amistat i dels paisatges! München, wir kommen! :)




L’adaptació teatral d’ ”Incerta glòria”

Imatge
Fa algunes setmanes vaig assistir a la representació de l’obra “Incerta glòria” (https://ca.wikipedia.org/wiki/Incerta_gl%C3%B2ria) , al Teatre Nacional de Catalunya. L’adaptació de l’obra de Joan Sales fou a càrrec d’Àlex Rigola amb un repartiment de luxe (http://www.tnc.cat/ca/incerta-gl%C3%B2ria).  Com que fa relativament poc que havia llegit la novel·la, encara em cridà molt més l’atenció poder veure l’obra , que recrea de manera bastant fidel l’essència del relat de Sales. En el llibre s’expliquen les vides entrellaçades al front i a la rereguarda, durant la Guerra Civil espanyola, històries que es recreen bé amb gran interpretacions. Una escenografia austera però alhora punyent, adequada als moments de cada acte. El que personalment em va descol·locar una mica és algunes escenes massa “contemporànies” pel meu gust, que no acabaven d’encaixar bé amb el relat històric que es pretén transmetre, amb una ballarina que enlloc de donar continuïtat a la història, per mi la interrompia. …

Avui, diada nacional dels Països Catalans!

Imatge
Un poema de Joan Brossa

PAÏSOS CATALANS Un camp de blat ens il•lumina el groc   i darrera l'aiguat vindrà el vermell;   aquí que no ens plau fer del negre groc,   a poc a poc el fruit tira a vermell. 
La llibertat sovint amaga el groc   i quatre mots encenen el vermell;   d'un arc emana el dia i sobre groc   arrela el vespre el seu molí vermell. 
I passen sol i lluna a la bandera   i cada planta té un estel vermell,   que de tots els colors és el vermell 

el que damunt el groc de la bandera   vola més lluny! Vermell! Vermell! Vermell!   La meva terra du un barret vermell

VORA EL FOC

Imatge
La Remei s’asseu vora el foc, com ha fet cada hivern durant tota la vida. Està cansada. Els anys li pesen, les cataractes li fan la guitza i els genolls li flaquegen. Atia el foc i s’endormisca mentre la filla fa el sopar. Imatges de la verema i del blat a punt de segar se li barregen amb els records dels balls de joventut, de les penúries de la guerra i la gana de la postguerra, amb el naixement dels fills i la seva història d’amor amb l’Àngel. Els rostres del germà Narcís, que mai tornà de la guerra i el del pare, que travessà els Pirineus cap a un exili sense retorn se li dibuixen més vívids que mai enmig de la somnolència vespertina. La vida de la Remei, heroïna anònima que salvà un bon grapat de vides en els anys foscos de la postguerra,  sempre lluitant i treballant en la clandestinitat per un nou demà, s’apaga lentament. Però quan la besnéta se li asseu a la falda, a la Remei encara li queden forces per contar-li  la vella història d’en “Polifem”, heretada de viva veu, generaci…

Un nou demà

Imatge
Avui fa justament poc menys d’un mes que se celebraren les eleccions municipals als Països Catalans, així com també eleccions autonòmiques a diferents llocs de l’estat en el qual encara, desgraciadament, estem immersos. D’aquestes recents eleccions, segons el meu parer, se’n dedueix que la feina ben feta  està obtenint els seus fruits, la feina de carrer, al feina de formigueta, de creure’s realment que el poder popular existeix, que la democràcia és realment del poble i pel poble. Hi haurà grans canvis, que espero que ens menin a la tant desitjada llibertat del nostre poble, però també, que es tradueixin en pobles i ciutats més justos i solidaris, a on no hi hagi pobresa de cap tipus, hi hagi igualtat, no hi hagi discriminació. El canvi cap a un nou futur més lliure i just sembla que ha començat. Esperem que, malgrat els entrebancs, tot això porti a un nou demà.

“País con lunita” de Gerardo Guinea Diez

Imatge
Durant el viatge a Costa Rica vaig conèixer el propietari de l’editorial Germinal, que em va regalar uns quants llibres. Entre ells, “País con lunita”, de Gerardo Guinea Diez (Guatemala, 1955), guanyador de diversos premis. I la veritat és que no m’estranya, ja que la seva poesia és d’aquella que fa posar la pell de gallina. Un llibre que se m’ha fet molt curt! Deixo aquí alguns dels versos que m’han voltat el cervell per donar-li plaer: “Así las cosas y dado que los días pasan lentos, un poco más puros, más allà miramos lo que fuimos y olvidando preguntamos: cómo pudo ocurrirnos tal cosa antes de olvidar se nos va la vida y lo que falta erige sus muros para escribir con serenidad una teoria de preguntes y ningún eco nos responde ninguno, sólo la memoria que blasfema”



Melangia

Imatge
MELANGIA A la Chicago dels anys 20, enmig de gàngsters i una melodia de jazz, he enyorat el teu rostre. Sota la tempesta de neu, en una ciutat del nord, amb els peus glaçats i la mirada vidriosa he trobat a faltar l’escalf de les teves mans. Creuant la gran Muralla, Orient enllà, esquivant dracs, m’ha acompanyat el record de la teva mirada. Dins dels meus llençols, a la vella Irlanda, en un dia de primavera, m’hi ha mancat el teu somriure. Sota l’espetec d’un volcà, prop de l’equador, les espurnes de foc, m’han il·luminat la remembrança dels teus llavis. Mentre m’embolcalla l’espiral de fulles tardorenques, a la Girona immortal, la teva olor m’ha impregnat els sentits. Avui, deixant enrere la melangia, he arribat a destí, després d’un llarg viatge Mediterrani enllà: he desembarcat a Ítaca. Ja no he enyorat res més de tu.
Ítaca ets tu.

"Los nadies", d'Eduardo Galeano

Imatge
Un text de Galeano, un referent literari i de lluita que fa unes setmanes que va marxar...

LOS NADIES
Sueñan las pulgas con comprarse un perro y sueñan los nadies con salir de pobres, que algún mágico día llueva de pronto la buena suerte, que llueva a cántaros la buena suerte; pero la buena suerte no llueve ayer, ni hoy, ni mañana, ni nunca, ni en lloviznita cae del cielo la buena suerte, por mucho que los nadies la llamen y aunque les pique la mano izquierda, o se levanten con el pie derecho, o empiecen el año cambiando de escoba. Los nadies: los hijos de nadie, los dueños de nada. Los nadies: los ningunos, los ninguneados, corriendo la liebre, muriendo la vida, jodidos, rejodidos. Que no son, aunque sean. Que no hablan idiomas, sino dialectos. Que no profesan religiones, sino supersticiones. Que no hacen arte, sino artesanía. Que no practican cultura, sino folklore. Que no son seres humanos, sino recursos humanos. Que no tienen cara, sino brazos. Que no tienen nombre, sino número. Que no figuran en la…

"El amor en los tiempos del cólera", de Gabriel García Márquez

Imatge
Casualitats de la vida, just el dia que feia un any que Gabriel García Márquez va marxar a regalar mots a un altre món, vaig acabar de llegir el seu llibre "El amor en los tiempos del cólera"(http://es.wikipedia.org/wiki/El_amor_en_los_tiempos_del_c%C3%B3lera) , una novel·la ambientada al Carib, a Colòmbia, per bé que no s'esmenta el nom del país en cap moment. La novel·la narra la trajectòria vital de Fermina Daza i Florentino Ariza, dues vides paral·leles que es van encreuant de tant en tant, fins que acaben convergint ja en el crepuscle de la vida. Alhora, la novel·la és un repàs a la història de l'Amèrica Central de l'últim segle, amb les convencions socials, els amors obscurs, el desenvolupament industrial, l'evolució de la vida. Un llibre magistralment escrit, amb una gran tendresa, d'aquells que enganxen d'allò més. Per això i per moltes altres coses, Gabo continua essent un mestre. "El amor en los tiempos del cólera" ja forma part de…

Costa Rica, dia 10: de San José a Filadèlfia (27 de març de 2015) (i II)

Imatge
No aconsegueixo dormir gaire i un cop a Charlotte, malgrat les corredisses, perdo l’enllaç a Filadèlfia per deu minuts. Què cal fer? Doncs la companyia, USairways, em paga una nit a un hotel de la zona. Som uns quants i quantes que hem perdut els enllaços i la cua per a poder agafar la furgoneta llançadora és enorme. Tot i que ja s’acosta la mitja nit i hi ha gent que té vols a mig matí, la lluita per aconseguir una plaça és ferotge. Finalment, després de gairebé tres quarts, aconsegueixo pujar a la furgoneta que ens portarà fins al Holiday Inn de l’aeroport. L’estona d’espera em serveix per conèixer una simpàtica noia de Costa Rica, la Sílvia, que ha perdut l’enllaç per anar a Boston i la xerrameca fa més fàcil l’espera. Però un cop a l’hotel, de nou cua per fer el check-in. A més, no he sopat i compro alguna llepolia per matar el cuc. Ja passada la mitjanit entro a l’habitació, però estic massa nerviosa pel tragí i em costa una bona estona poder-me adormir. De fet, pràcticament no d…

Costa Rica, dia 10: de San José a Filadèlfia (27 de març de 2015) (I)

Imatge
Amb el record de la primera nit a San José, més freda que totes les que posteriorment passaria al país, em tapo ja d’entrada. Dormo poques horetes, ja que l’Anna marxa de matinada i em llevo a obrir-li la porta i espero que arribi el taxi que en Cecil i la Meritxell han demanat per ella; opten per demanar-ne un d’una companyia que ja ha anat alguna vegada a casa seva, ja que sinó és força difícil d’explicar com s’arriba a l’indret a on viuen els amics. El taxi tarda una estoneta, i malgrat la son que tenia quan m’he despertat, em desvetllo i em costa tornar-me a adormir. Quan el sol ja ho il·lumina tot, sí que m’aixeco per no tornar-me a enllitar. Una dutxa amb aigua fresca em desvetlla del tot i amb tot a punt, vaig a acomiadar-me definitivament de la Meritxell i en Cecil. Prenc un cafè amb ells i la Meritxell marxa a la feina, després de fer-nos una forta abraçada. Llegeixo una estona al seu jardí, envoltada de la quietud i de les flores precioses de tots colors que el solquen. Cap …

Costa Rica, dia 9: de Manuel Antonio a San José (26 de març de 2015) (i II)

Imatge
Després de tres hores d’angoixa, arribem a San José ja de nit.  Em vull queixar de la passivitat i imprudència del conductor, però em recomanen que ho faci per mail, ja que està tot tancat a l’hora que arribem. Hem quedat amb en Cecil i la mare de la Meritxell, la Sara, davant del teatre nacional. Tot i que el trajecte per anar-hi no és gaire llarg, com que anem carregades i és ja de nit, optem per agafar un taxi. Entre la multitud de taxistes que s’ofereixen a portar-nos, escollim a una senyora molt simpàtica. Un cop al teatre, saludem als nostres amfitrions i pugem a un altre taxi; aquest segon ens mena a un restaurant vegetarià al centre de la ciutat, a on al cap d’una estoneta, se’ns ajunta la Meritxell. La veritat és que les menges de l’establiment són boníssimes i passem una agradable vetllada de converses. Marxem i la primera parada la fem a deixar la simpàtica mare de la Meritxell, que ens presenta el seu germà. Els dos tenen una vitalitat increïble i no aparenten gens l’edat …

Costa Rica, dia 9: de Manuel Antonio a San José (26 de març de 2015) (I)

Imatge
Avui, de nou, és dia de trànsit. Ens llevem i anem a esmorzar de nou pancakes i pinya natural. No tenim la sort de poder contemplar de nou l’ós peresós davant de l’arbre de la terrassa a on prenem cafè i degustem els pancakes que el cuiner del hostel prepara sempre al moment. Saludem els nois francesos de la nit anterior i ens n’acomiadem, tot desitjant-los sort i un molt bon viatge. Com que encara ens queden algunes hores abans d’agafar el bus que ens retornarà a San José, prenem el bus urbà que ens porta del poble de Manuel Antonio a Quepos (315 colonos) i anem a Quepos (http://en.wikipedia.org/wiki/Quepos )a passejar. Quepos ve a ser com la població més gran de la zona i hi ha bastants més establiments que no pas a Manuel Antonio. Hi ha força més activitat a tot arreu, sobretot a l’estació, a on locals i turistes es barregen constantment. Després d’assegurar-nos que tenim bitllet per tornar a San José, passegem pel poble i acabem entrant a unes quantes botiguetes, a on ens firem. L…

Costa Rica, dia 8: Parc Nacional de Manuel Antonio a San José (25 de març de 2015) (i IV)

Imatge
El dia ha estat un no parar i després d’una dutxa reparadora, anem a sopar a un dels pocs restaurants del poble; escollim avui l’oriental i tinc l’ocasió de menjar uns deliciosos rotllos de primavera fets únicament fets de verdures fresques! I els fideus d’arròs també són boníssims; tot regat, però, amb una cervesa xinesa, la Tsingao! Després de sopar comprem cervesa Imperial, la més coneguda a part de la Plisner i ens la bevem al hostel, a on coneixem a una parella de nois francesos que han deixat la feina i es dediquen a voltar per centre i sudamèrica. Amb ells parlem durant una bona estona i resulta que tenim gustos musicals similars. Al final el cansament venç i ens acomiadem per anar a planxar l’orella en els preludis del final d’un viatge que no vull que s’acabi. (La imatge correspon a la posta de sol a Manuel Antonio i el vídeo al colibrí que vam observar)




Costa Rica, dia 8: Parc Nacional de Manuel Antonio a San José (25 de març de 2015) (III)

Imatge
Mentre ens dirigim cap a la zona de Playas Gemelas podem contemplar com un grup de monos caputxins ha capturat una rata i es dedica a jugar amb ella. Em fa molta gràcia la cara que posen mentre l’observen, una cara de curiositat total i gestos molt homínids en algun moment. Manuel Antonio està preparat pel turisme i això es nota en la presència de lavabos i llocs per treure’s l’arena dels peus, coses que no hem vist en cap dels altres parcs visitats. També ens conten que hi ha gent que només paga l’entrada de 16$ per anar a la platja. Aquest preu, però, només el paguen els estrangers, ja que els habitants de Costa Rica només paguen uns 3$ per poder entrar al parc. Ens esbandim la sorra dels peus i anem caminant, gairebé de forma solitària pels senders que ens porten a Puerto Escondido, un lloc una mica allunyat i al qual s’hi pot accedir per unes empinades escales de fusta. A aquest lloc no sempre s’hi pot accedir per culpa de les marees, però estem de sort i podem visitar aquest peti…

Costa Rica, dia 8: Parc Nacional de Manuel Antonio a San José (25 de març de 2015) (II)

Imatge
Li podem fer unes quantes fotos abans de marxar cap al parc nacional de Manuel Antonio, amb el bus que para just a la sortida del hostel i que costa 315 colons. El trajecte és curt i només d’arribar al parc ja ens vénen a rebre una munió de guies per oferir-nos els seus serveis. Tot i l’atabalament, n’acabem contractant un per 20$ per persona. A part, però, cal pagar el preu de l’entrada al parc, que és de 16$ i també esperem a veure si algú més s’afegeix a nosaltres dues. Finalment una parella americana farà el recorregut amb nosaltres. Després d’abandonar la zona de la platja, veure una iguana passejant pel mig del carrer i aguantar la calor i comprar queviures, ens endinsem cap a les entranyes del parc. El Parc Natural de Manuel Antonio (http://www.sinac.go.cr/AC/ACOPAC/PNManuelAntonio/Paginas/default.aspx;http://es.wikipedia.org/wiki/Parque_nacional_Manuel_Antonio; http://en.wikipedia.org/wiki/Manuel_Antonio_National_Park  ) no és molt gran, però és molt conegut i turístic. El par…

Costa Rica, dia 8: Parc Nacional de Manuel Antonio a San José (25 de març de 2015) (I)

Imatge
Ens desvetllem aviat, cosa fàcil en una habitació compartida. Avui ja no ens trobem a la banda del Carib, sinó que ahir vam creuar el país per arribar a la zona del Pacífic, sempre previ pas per San José, el centre neuràlgic d’on surten totes les línies de bus que connecten el país. Teníem previst visitar la part del pacífic, però més al sud, al parc de Corcovado (http://en.wikipedia.org/wiki/Corcovado_National_Park)  i Golfito (http://www.golfito.info/golfito/golfito-costarica-espanol.html; http://en.wikipedia.org/wiki/Golfito ), però la manca de bones comunicacions i la falta de temps ens en van fer desdir. Després de sospesar la possibilitat de visitar San Gerardo de Dota (http://www.sinac.go.cr/AC/ACOPAC/PNQuetzales/Paginas/default.aspx; http://es.wikipedia.org/wiki/Parque_nacional_Los_Quetzales;  i el cerro del Chirripió (http://es.wikipedia.org/wiki/Cerro_Chirrip%C3%B3; http://www.parquenacionalchirripo.com/; http://es.wikipedia.org/wiki/Parque_nacional_Chirrip%C3%B3) , al centr…