Melangia
MELANGIA
A
la Chicago dels anys 20,
enmig
de gàngsters i
una
melodia de jazz,
he
enyorat el teu rostre.
Sota
la tempesta de neu,
en
una ciutat del nord,
amb
els peus glaçats
i
la mirada vidriosa
he
trobat a faltar l’escalf
de
les teves mans.
Creuant
la gran Muralla,
Orient
enllà, esquivant dracs,
m’ha
acompanyat el record
de
la teva mirada.
Dins
dels meus llençols,
a
la vella Irlanda,
en
un dia de primavera,
m’hi
ha mancat el teu somriure.
Sota
l’espetec d’un volcà,
prop
de l’equador,
les
espurnes de foc,
m’han
il·luminat
la
remembrança dels teus llavis.
Mentre
m’embolcalla
l’espiral
de fulles tardorenques,
a
la Girona immortal,
la
teva olor
m’ha
impregnat els sentits.
Avui,
deixant enrere la melangia,
he
arribat a destí,
després
d’un llarg viatge
Mediterrani
enllà:
he
desembarcat a Ítaca.
Ja
no he enyorat res més de tu.
Ítaca
ets tu.
Comentaris