Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: abril, 2013

La veu dels invisibles

Imatge
El proppassat 18 d'abril vaig tenir el plaer d'assistir al teatre muncipal de Girona a un concert de Cesk Freixas donant veu als invisbiles. Si ja de per si m'agraden les cançons d'en Cesk, encara em va agradar més aquest concert tant i tant especial. I és que allí van sortir a fer sentir la seva veu la gent de la PAH, la plataforma d'afectats per la hipoteca, la gent de l'Oncolliga de Girona i també l'Ateneu Naturalista de Girona. Tots van fer una emocionats parlaments: cal dignitat i justícia en l'habitatge, solidaritat en la malaltia i respecte i protecció del medi ambient. I entremig d'aquestes reivindicacios, el cor Àkan, format per persones immigrades que van cantar cançons de Cesk Freixas. I en aquest moment esdevingué el nus a la gola, l'emoció de veure'ls a ells contents i emocionats, de que els invisibles es fessin visibles. I perquè no es tornin a quedar invisibles. Per dignitat, justícia, memòria històrica, i sobretot perquè som …

#PrimaveraVerda

Imatge
Aquesta primavera que tenim és molt verda! I no només pels colors de la natura, sinó també pel color de la PAH, la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca. Estan fent una gran feina per intentar que tota la gent estafada pels bancs no sigui desallotjada de casa seva.. i perquè s'aprovi al Parlament la dació retroactiva del pagament, la paralització dels desallotjaments i perquè hi hagi un lloguer social, entre d'altres. Però aquests amics i salvadors dels bancs que són els del PP, hi votaran en contra. És per aquest motiu que la PAH organitza escarnis pacífics davant de les seus socials d'aquest partit i també davant dels domicilis dels diputats. I per protestar pacíficament contra l'estafa i contra la massacre que han comès els bancs, s'acusa als membres de la PAH de terroristes, quan els vertaders terroristes són els bancs i els qui els salven. Així que endavant amb la #PrimaveraVerda, per un habitatge digne, sí que es pot! I visca l'escarni contra els vert…

Munic

Imatge
Avui, si no hi ha cap imprevist, que espero i desitjo que no, faré una escapadeta a una ciuta ja coneguda però que em va agradar moltíssim i a la qual tinc moltíssimes ganes de tornar: Munic, al sud d'Alemanya. L'anterior vegada que hi vaig ser em va impressionar molt la visita al camp de concentració de Dachaus, una experiència que no oblidaré mai, desgraciadament. Havent vist la barbàrie que allí s'hi va perpetrar, encara es fa més viva la ràbia i el dolor de sentir els testimonis dels últims supervivents d'aquests infames llocs...Sense oblidar tot això, espero que el temps acompanyi i poder gaudir d'uns bons dies a la capital bavaresa!!!

25 d'abril

Imatge
25 d'abril, un any més. I els que facin falta per commemorar que es va perdre la batalla d'Almansa el 1707. Són molts anys d'ocupació espanyola però no per això ens rendirem. Malauradament, les coses al País Valencià no estan, que diem, molt bé i caldrà molta lluita per canviar-ho. Però la utopia és una manera més de no aturar-nos i continuar. Però no renunciem a construir uns Països Catalans lliures, i per tant, cal mirar endavant i no cometre errors del passat. És l'hora de somniar per tirar endavant, perquè de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó som una nació. I com que ho som, avui també, en part, celebro la diada del meu país!

Un poema de Salvador Espriu

Imatge
Cançó del triomf de la nit
On l'or acaba
tan lentament, banderes,
nit enlairada.
Escolta una remor
de moltes aigües:
amb el vent, contra tu,
cavalls salvatges.
Quan et sentis cridat
pels corns de caça,
ja per sempre seràs
del fosc reialme.
Ai, el vell arrelat
dolor que no té alba!

Irlanda, dia 4: Dublín-Girona (27 de març de 2013)

Imatge
De bon matí no es veuen res més que flocs de neu caient a fora. Realment no para ni un moment! Recollim les coses i ja marxem a esmorzar, a fer un “Irish breakfast” que no em demano per la quantitat ingent de menjar que porta! A fora tan aviat neva com no, però aquest és el típic temps irlandès, què hi farem!
Després d’agafar forces per aguantar el fred, no queda gaire res més que anar a buscar el bus a l’avinguda O’Connell, en honor a Daniel O’Connell, altrament conegut com l’Alliberador de la pàtria (http://en.wikipedia.org/wiki/Daniel_O%27Connell). Aquesta avinguda també es coneguda per una punxa que és visible des de molt llocs de la ciutat. Unes compres d’ultimíssima hora (és curiós com els preus de roba i calçat són molt barats comparats amb els que paguem a casa nostra), pujar al bus i cap a l’aeroport a agafar l’avió de tornada cap a terres gironines... Irlanda, “second round” en menys d’un any, i espero que no sigui l’últim!Per cert, a tota l’ illa és omnipresent en Leprechaun…

Irlanda, dia 3: Dublín-Limerick-Cliffs de Moher-Burren-Badia de Galway-Dublín (26 de març de 2013) (II)

Imatge
L’anècdota del viatge succeeix de camí. El guia, per permetre’ns passar per un camí que han fet però que encara no han inaugurat, ens porta per uns camins de cabra a on l’autocar passa amb dificultats. La cara dels passatgers és de pànic i es fa un silenci sepulcral. Finalment, arribem a on ens volia portar ell i baixem del bus. Ens saluda,com no, un vent glacial i un paisatge que talla la respiració de bell que és.
Els penya-segats de Moher (http://ca.wikipedia.org/wiki/Penya-segats_de_Moher; http://en.wikipedia.org/wiki/Cliffs_of_Moher) fan una mitjana de 120 m, però en algun punt arriben als 214m i tenen una llargada de 8 km. Es poden veure des d’allí les illes Aran. També hi ha un mirador, la torre O’Brien. Realment passejar per aquesta meravella de la natura és un tot un regal pels sentits (llàstima del vent un pèl massa gèlid). Una cosa que també és curiosa és que hi ha cartells amb números de telèfon d’ajuda per si la gent té temptacions de suïcidar-se...Passem una estona màgic…

Irlanda, dia 3: Dublín-Limerick-Cliffs de Moher-Burren-Badia de Galway-Dublín (26 de març de 2013) (I)

Imatge
De nou ens llevem ben aviat a Dublín. A fora encara és fosc; agafem un cafè de camí cap a on hem d’agafar el bus, que ens serveix per escalfar-nos de la frescor que hi ha a fora. Abans d’enfilar-me al bus faig una última foto a la Molly Malone i ja marxem cap a Limerick. El guia-conductor que ens ha tocat avui és molt simpàtic, porta una gorra típicament irlandesa i és un xarlatà incontrolable, a més d’un bon cantant, ja que durant tot el viatge ens delectarà cantant cançons tradicionals irlandeses (i cal dir que ho fa molt bé!!). Ens va explicant una mica la història d’Irlanda, el conflicte amb els anglesos, la problemàtica d’Irlanda del Nord, etc... El noi és molt patriota, irlandès de cap a peus i no s’està de deixar anar pedrades contra els bancs i els banquers, i també contra els anglesos. A nosaltres aprofita per preguntar-nos sobre el procés d’independència a Catalunya i com estan les coses pels nostres verals. Al cap d’una estoneta de viatge ens parem i aprofitem per estirar l…

Irlanda, dia 2: Dublín-calçada dels Gegants-Belfast-Dublín (25 de març de 2013) (II)

Imatge
Després de dinar ens dirigim cap al pont de corda de Carrick-a-rede (a Ballintoy) (http://en.wikipedia.org/wiki/Carrick-a-Rede_Rope_Bridge)des d’on es pot veure Mullaghmore, ja a Escòcia, i també l’illa de Rathlin. Els panells informatius conten que allí hi ha una flora i una fauna gairebé úniques. Realment el guia ens assegura que tenim sort, ja que el dia és molt net i ho divisem de manera ben clara. De totes maneres, degut a les impressionants ratxes de vent (més de 55 milles), el pont està tancat i marxem abans d’hora, ja que el fred és inaguantable. La següent parada del periple pel nord de l’illa, per la zona de Larne, és el poble deCarnlough (http://en.wikipedia.org/wiki/Carnlough) , a on fem un petit recés. No hi estem gaire i anem ja directament cap a Belfast. La carretera que ens hi mena és impressionant. El guia ens diu que no l’hem feta al matí perquè sol estar glaçada. I no m’estranya, ja que totes les muntanyes estan cobertes per una bona capa de neu. Quina bellesa, quan…

Irlanda, dia 2: Dublín-calçada dels Gegants-Belfast-Dublín (25 de març de 2013) (I)

Imatge
El segon dia a l’illa d’Irlanda es lleva ben prest. A les 5 del matí ja estem de peus enlaire i a punt de marxa. Com que disposem de pocs dies, ens hem decidit a anar amb un tour organitzat.Marxant de casa aprofitem per agafar un cafè ben calent i ens dirigim a agafar el bus (http://www.extremeireland.ie/). Ens hi enfilem i comença l’excursió que ens porta a Irlanda del Nord (http://ca.wikipedia.org/wiki/Irlanda_del_Nord; http://ca.wikipedia.org/wiki/Hist%C3%B2ria_d%27Irlanda_del_Nord ) . Pel camí el paisatge verdós deixa pas a uns camps completament nevats i una fred que es posa al óssos només de baixar del bus quan ens parem momentàniament a fer un cafè. Com que estem en zona anglesa, només podem pagar amb targeta, car no portem lliures angleses. Tira que tiraràs passem pels afores de Belfast, una ciutat a on abunden les banderes angleses, però també irlandeses. La història d’aquesta zona de l’illa és bastant convulsa i actualment hi ha una part que busca la reunificació de tota l’i…

Irlanda, dia 1: de Girona a Dublín (24 de març de 2013)

Imatge
Després de poques hores de dormir, em llevo i em prepar per agafar el bus que em portarà a un destí ja conegut: Dublín (http://ca.wikipedia.org/wiki/Dubl%C3%ADn) ! Després d’un vol plàcid, arribem a la capital d’Irlanda, a on ens saluda la grisor del cel, una fina pluja, un fred bastant intens... i també la càlida abraçada de la Cris, la meva amiga! Tot seguit, com que portem gana, ens dirigim a dinar a un restaurant vegetarià proper a l’avinguda O’Connell, a on ens ha deixat el bus número 16, el que porta de l’aeroport al centre i que és bastant econòmic. Per 12 euros mengem de manera abundant i deliciosa i tot seguit ja ens dirigim cap a casa la Cris a deixar les maletes, però no hi estem pas gaire estona... ja que ens llencem a fer una ràpida visita a la ciutat, passant per Temple Bar (http://en.wikipedia.org/wiki/Temple_Bar,_Dublin) , veient l’estàtua de la Molly Malone (http://en.wikipedia.org/wiki/Molly_Malone)i entrant al Trinity College (http://en.wikipedia.org/wiki/Trinity_Co…

Intercanvi d'impressions (un conte)

Imatge
Tinc la sort de tenir una parella amb la ment ben oberta, com la meva. Ens agrada gaudir de la vida, dels plaers, d’estimar-nos, de viatjar, de sentir-nos lliures. Fa anys que estem junts i juro i perjuro que ens estimem com el primer dia. Ens hem tatuat el cos amb milions de petons, ens coneixem fins i tot els replecs més íntims i gaudim dels nostres cossos quan ens plau. Tot i que sobrepassem de poc la trentena, portem més de mitja vida junts. Per no caure en la rutina, fa temps que vam decidir que deixaríem la gelosia ben tancada al calaix dels mals endreços i ens donaríem llibertat per tastar altres cossos i després compartiríem impressions. Així ho hem anat fent durant una bona colla d’anys i un dia en ple frenesí, se’ns va acudir fer estadística sobre olors i gustos. La qüestió era saber quin gust ens recordaven els fluids sexuals dels nostres amants. Ens vam fer un bon panxot de riure quan ho vam planejar. Ens donàvem un any de temps, a on cadascú havia d’anar apuntant els aman…

Guillem Agulló, ni oblit ni perdó!

Imatge
Avui, tristament, fa vint anys de l'assassinat del jove valencià Guillem Agulló i Salvador, un jove militant independentista de Burjassot (País Valencià) (http://ca.wikipedia.org/wiki/Guillem_Agull%C3%B3_i_Salvador). El jove va ser assassinat simplement per la seva ideologia per una colla de feixistes que avui campen lliurement i fins i tot s'han presentat a algunes eleccions... Aquesta és la trista democràcia que ofereix l'Estat Espanyol, que mai ha condemnat aquest salvatge crim. Encara queda molt per erradicar aquesta xacra del feixisme que està contra tot el que no segueixi la seva patètica ideologia. Però no ens rendirem, i no deixarem de lluitar pels ideals de Guillem i de molts altres, morts per pensar com pensaven. El nostre millor homenatge, la victòria! Guillem Agulló, ni oblit ni perdó, sempre amb nosaltres!!!!

"Un ós panda al pas de zebra" de Roc Casagran

Imatge
A mitjans de febrer em va caure a les mans aquesta novel·la del sabadellenc Roc Casagran, de qui ja havia llegit "Ara que estem junts" (excel·lent i recomanable novel·la, per cert!). "Un ós panda al pas de zebra" (editorial Columna) és un relat carregat d'ironia, però sobretot de molta crítica, i crítica social de la bona. Mostra sense cap mena de tabú el problema de la immigració, del racisme, del català, etc. A través de les pàgines es desgranen dues històries paral·leles, la d'un noi, en Baljo, i la d'una noia, la Blanca, que acaben confluint  a Sabadell. Però al llibre no només s'expliquen dues històries vitals, sinó que també es disseccionen les misèries de les societats en desenvolupament i les teòricament "desenvolupades". Un llibre molt entretingut, però que que té un rerefons social que encara el fa més interessant. I sobretot, no tenen pèrdua les notes que la l'ós panda. Un bon regal per Sant Jordi o per a qualsevol altre mom…

TV3

Imatge
TV3 és la televisió nacional del país, un important instrument de normalització lingüística i d'integració pels nouvinguts. I això sembla que fa por a alguns partits polítics (ja siguin el PP, Cs o fins i tot el propi PSC). Tot i això, es tanquen corresponsalies que ajuden a vertebrar el país, des de Salses a Guardamar i des de Fraga a Maó, mentre que es destina una morterada de diners a enviar corresponsals a Roma per l'elecció del nou papa o es gasten milions i milions en retransmetre la fórmula 1. Tot i aquests elements, que personalment em semblen prou greus, la "nostra" també és una televisió de qualitat, amb excel·lents professionals que fa una important feina d'investigació (per exemple, "Avi et trauré d'aquí"), malgrat les retallades. Per això cal lluitar per una televisió pública, objectiva i de qualitat, que ajudi a vertebrar el país i a ensenyar-nos la nostra realitat social des de Salses a Guardamar i des de Fraga a Maó.

"Avi, et trauré d'aquí"!

Imatge
Aquest és el títol del reportatge que va emetre el passat dia 19 de març TV3. Narra la història d'un noi de Capellades que vol treure les restes del seu avi republicà de "El Valle de los Caídos", que tal i com es va definir en el reportatge, no és res més que un parc temàtic del feixisme. Uns navarresos fa uns anys ho van aconseguir, però ara el PP sembla que no vol que es descobreixin les seves vergonyes. És molt trist que les víctimes estiguin enterrats amb els seus propis botxins! I encara més quan hi han estat enterrats sense demanar permís, amb nocturnitat i traïció. Això mai serà una democràcia fins que no es resolgui aquest greuge històric. La guerra va matar aquests republicans, la postguerra els va condemnar i la democràcia els profana i els oblida. Trist, i encara més quan l'abat d'aquest infame lloc fa les declaracions que fa... No us perdeu el reportatge! Feixisme, mai, mai més! http://www.tv3.cat/videos/4506412/Avi-et-traure-daqui

El circ

Imatge
Vivim en un circ polític constant! Espionatge, contraespionatge, ara jo te la jugo per aquí, ara jo te la foto per allà. Les clavegueres mediàtiques i polítiques estan en plena acció! Galdosos papers estan realitzant alguns polítics i polítiques per tal de no perdre pistonada i no deixar de sortir a les fotos! El que haurien de fer és dedicar-se a governar, a lluitar per un futur lliure i digne i deixar-se de collonades. El poble els ha escollit perquè treballin, no per muntar numerets de fireta cada dos per tres ni per enriquir-se. Sincerament, al final de la legislatura se'ls hi hauria d'auditar la feina i en funció del que han fet, que retornin el que han cobrat amb els diners del poble! Si vull anar al circ, ja hi aniré, però que no m'hi facin assistir diàriament!

Discriminació femenina

Imatge
En els països subdesenvolupats la discriminació de la dona és flagrant. En molts casos, desgraciadament, no som més que un trist objecte. Però en els països teòricament "desenvolupats", tot i que estem molt millor, la discriminació encara hi és. Només cal veure algunes estadístiques que demostren que en els alts càrrecs de moltes empreses o institucions hi manen els homes en la seva gran majoria. I en altres casos, sobretot en el sector privat, les dones que ocupen llocs destacats cobren menys que no ho faria un home per fer la mateixa feina, i a més, amb l'afegitó que moltes vegades els hi cal demostrar constantment la seva vàlua. És trist, però desgraciadament això és el pa de cada dia en moltes empreses. I per no parlar dels problemes que té una dona quan vol fer ús del seu dret de ser mare... Encara, tristament, queda molt camí per recórrer arreu del planeta en el tema de la discriminació femenina...

El Barça

Imatge
Diu el tòpic que el Barça és més que un club. I a fe que és cert. Viatjant pel món he pogut veure com l'emblema d'aquest club s'estén a tots els racons del nostre planeta. És símbol de comunió en molts llocs en guerra, però també és un símbol nacional. I precisament per aquest motiu, pel fet que sigui més que un club, m'emprenya, i molt, que porti a la samarreta publicitat de Qatar, un país a on no es respecten els drets humans més bàsics, a on fins i tot alguna poetes estan empresonats pels seus versos i les seves paraules. El Barça hauria de fer una condemna d'aquests fets. Primer són els sentiments i els drets humans, no pas els calers. O darrere d'això alguns directius hi tenen interessos amagats? Tot això s'hauria d'aclarir i ben aviat, perquè embrut el nom del club, un club que també, en certa manera, és emblema de la nació catalana.  http://www.vilaweb.cat/noticia/4088534/20130225/catar-mantindra-poeta-ajami-quinze-anys-empresonat.html

Què estem fent??

Imatge
Què estem fent amb el nostre entorn? Ens estem carregant el litoral dels Països Catalans, sobretot a l'estimat País Valencià, a on tones i més tones de ciment han trencat el paisatge i els ecosistemes. Què fem, que deixem que pràctiques abusives com el "fracking" s'instal·lin a casa nostra? I per no parlar de la privatització de l'aigua, un bé de tothom que sembla que només sigui patrimoni d'uns quants! I la instal·lació de plantes incineradores sense estudis previs. L'afany de deconstruir el nostre entorn ens està portant a l'abisme, a detrossar allò que ens és cedit però no ens pertany de cap manera, el nostre entorn natural. Què estem fent que destrossem el nostre tresor més preuat? Quin futur han de tenir els futurs habitants d'aquesta terra si ens l'estem carregant? Potser és hora de tornar a agafar consciència i connectar de nou amb la terra, perquè sense ella, no som res...

Dilluns de pasqua

Imatge
Avui és dilluns de Pasqua. El dia de la mona. Un dia en el qual el vénen al cap innombrables records d'infantesa. La mona de mantega, la meva preferida, regalada per la iaia Remei. Els cosins bregant per aconseguir menjar un ou de xocolata; després els jocs amb la figureta de cada any. Iels brindis per la salut i per la vida, mentre a fora la primavera ja esclatava. Gratant els peus, els gossos i els gats de torn, pidolant una engruna del suculent àpat. Tots aquests records avui s'amunteguen avui a la memòria, uns records que ja formen part de la meva història i que avui rememoro amb la nostàlgia de pensar que aquells dies ja no tornaran, però amb el desig que en vinguin d'iguals o millors!