Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: juliol, 2013

Concert per la llibertat (III)

Imatge
I per acabar amb aquest post sobre el "Concert de la llibertat", el discurs que va fer la presidenta d'Òmnium Cultural, Muriel Casals. Pell de gallina! El deixo a continuació! "Som aquí per donar a conèixer la nostra causa, que és la causa de Catalunya i també, sobretot, la causa de la democràcia. Som aquí per afirmar que volem exercir la democràcia sense barreres, pacíficament. Apel·lem a tots els demòcrates de dins i de fora de Catalunya: al segle XXI, ningú no pot prohibir un referèndum democràtic. La causa de la independència de Catalunya no és contra res ni contra ningú. És a favor d’una vida millor per a tothom. Volem construir unes relacions fraternals amb les dones i els homes d’Espanya, i amb els ciutadans de la resta d’Europa. La democràcia necessita participació. Volem arribar al màxim de catalans perquè decideixin en llibertat. Nosaltres no volem imposar res, hem patit massa imposicions i sabem que viure en llibertat consisteix a saber respectar qui pensa d…

El concert per la llibertat (II)

Imatge
Un altre fet que em va agradar moltíssim del concert de la llibertat fou el fet que tothom hi era representat. Catalans del nord, del sud, de l'est, de l'oest, nouvinguts, gitanos, gent d'altres terrres. Tot un ventall amb un mateix crit, el de demanar que el nostre poble pugui viure en llibertat. I també em va emocionar molt que en hi intervinguessin científics i que en alguns parlaments se'ns recordés. Molt emotiva també fou el moment en el qual els castellers de Vilafranca van alçar un tres de nou! Un altre punt culminant de la nit va ser el "quasi" homenatge que es va fer a Lluís Llach. Molts artistes van cantar les seves cançons damunt l'escenari i la veritat és que fou un goig per les orelles sentir tantes cançons en altres veus (també cal dir que algunes versions foren més encertades que d'altres). I per acabar, la cançó "Tossudament alçat"; hauria estat un gran colofó, llàstima que ni els propis artistes coneixien la lletra. Però per…

El concert per la llibertat (I)

Imatge
Ja fa un mes que es va celebrar el concert per la llibertat al Camp Nou. La veritat és que durant aquest més que ha transcorregut, he pensat unes quantes vegades en la màgia i l'alegria que van viure aquella nit al Camp Nou. Grans i xics, de tots els racons del país érem allí amb un mateix anhel, el de reivindicar el nostre dret a decidir, a ser lliures, a ser una nació, des de Salses a Guardamar i des de Fraga fins a Maó, tal i com es van encarregar de recordar alguns dels artistes que pujaren a l'escenari. Un Camp Nou ple; un dia preciós, amb un sol clam. Bones actuacions musicals, per bé que potser el concert es va fer un xic llarg, amb més de sis hores de concert. Personalment, però, les hores se'm van escolar. I vaig sortir d'allí amb una renovada energia, amb més ganes de lluitar que mai per veure la meva terra lliure!

Pròxima estació: Xina

Imatge
Avui comença un viatge que no m'esperava fer, però del qual tinc unes ganes immenses! Xina, un país, una cultura totalment nous per a mi. He conegut xinesos i xineses pel món, però em ve molt de gust visitar la seva terra, conèixer els seus costums, visitar la gran muralla, tastar les seves menges, impregnar-me de la seva història... Comença una aventura i una experiencia més! Gràcies a la vida per a poder fer realitat un altre somni!

Doble moral

Imatge
Fa uns dies, durant la celebració del "txupinazo" a Iruñea es va desplegar una ikurriña gegant a la plaça de l'Ajuntament. Algun llanut de l'ajuntament va decidir suspendre el llançament del "txupinazo" fins que no es tragués la bandera. I així es va fer. A part del patetisme de no deixar expressar als ciutadans, encara és més vergonyós les imatges aparegudes posteriorment (http://www.lahaine.org/index.php?p=70431) a on es veuen tocaments indiscriminats a algunes noies de la plaça. Vergonyós com alguns mitjans de comunicació van posar el crit al cel per l'aparició de la bandera d'Euskal Herria i en canvi diuen que els tocaments i l'assetjament sexual formen part de la festa. Vergonyós, senyores i senyors, molt vergonyós. Aquesta és la doble moral present a molts indrets de l'Estat Espanyol i a molts mitjans de comunicació...

Un poema de Miquel Desclot

Imatge
El cor del cavaller El cor del cavaller era una fortalesa amb merlets de paper i un aire de tendresa. La portalada gran, una gentil donzella la guardava, vetllant com una sentinella. El cor del cavaller feia una olor de prada que sortia al carrer pels ulls de l’estimada. Però un ponent cruel, fill d’una terra morta, va raptar la fidel fadrina de la porta. Al cor del trist amant, vell des d’aquella albada, ja s’anava esbravant la verda olor de prada. El cor del cavaller era una fortalesa amb merlets de paper i un aire de tendresa.

Una cançó de Lax'n'Busto

Imatge
Aquestes últimes setmanes han estat dures, però sempre cal tornar-se a aixecar!

Llença't
Caus a terra molt avall
creus que no te'n sortiràs,
però amb els mesos te n'adones
que tornes a començar.
I a força de molt de caure
i de tornar-te aixecar
veus que les coses no canvien
però ja no ets qui eres abans.
Doncs he estat ja cinc o sis
i sóc el que ara vull,
no vull pensar en el que arribara demà!

Llença't, cada instant és únic
no es repetirà,
sento que el cor ja no para de bategar
i diu que em llenci,
que no pensi en tot el que vindrà,
que un llapis mai no dibuixa sense una mà.

I perque els meus pensaments
que sempre viuen el present
no conjuguen altres temps que
el ja faré, el que no vaig fer.
Doncs avui o potser demà
seré aquí o seré per allà,
seré un tros de l´univers
que no noti el pas del temps.
El que faig a cada instant és
la força que em fa gran,
no vull pensar en el que arribarà demà.

Llença't, cada instant és únic
no es repetirà,
sento que el cor ja no para …

La meva pell

Imatge
LA MEVA PELL La meva pell, colrada per hores de sol, cosida de memòria i d’història. Molla sota la pluja, enfredorida davall la neu, a la meva pell bocins d’experiències, i cicatrius de batalles perdudes la solquen arreu. La meva pell, bastida del record dels que ja no hi són, i de la il·lusió dels qui arriben. A la meva pell, les victòries l’han fet lluir d’alegria; les llàgrimes a voltes l’han fet salada, i els teus petons l’han endolcida. La meva pell, curulla de batalles per guanyar, anhelant eternament la llibertat, la meva pell, sempre fidel la utopia.

La flama del Canigó (II)

Imatge
La flama del Canigó és una tradició que ja fa unes quantes decades que dura. La historia va començar al 1955 quan Frances Pujadas, d'Arles de Tec va tenir la pensada de pujar a encendre un foc al capdamunt del Canigó i tot seguit, repartir la flama per tots els Països Catalans. A partir del 1965 aquesta flama es manté encesa durant tot l'any al Castellet de Perpinyà. I el 22 de juny de cada any, els joves del Cercle Jove de Perpinyà pugen la flama fins al damunt del cim, a on es regenera la flama, és a dir, s'encén una foguera nova amb la flama de l'any anterior i llavors s'utilitza per encendre la flama de totes les fogueres dels Països Catalans. A 2784 metres d'alçada s'encén la flama que il·lumina els Països Catalans! (http://ca.wikipedia.org/wiki/Flama_del_Canig%C3%B3; http://www.flamadelcanigo.com/; http://flamadelcanigo.omnium.cat/www/flamadelcanigo/ca.html). La veritat és que a la llum de la lluna plena, amb la germanor i els parlaments, es fa difícil…

La flama del Canigó (I)

Imatge
El passat 22 de juny vaig tenir la fortuna de poder pujar al Canigó a buscar la flama que encén les fogueres de moltes poblacions dels Països Catalans. Vam marxar de bon matí i vam pujar cap a Prades i d'allí ja vam enfilar cap al peu del Canigó. La pretensió era arribar al refugi dels Cortalets, però ai las, hi havia una allau de neu que ens ho va impedir i vam haver de deixar el cotxe 4km abans. Després de muntar la tenda, vam enfilar cap al refugi. La veritat és que em va fer una miqueta de ràbia veure que l'allau es podia fàcilment treure de la carretera, però no interessava... Un cop al refugi dels Cortalets vam descansar una mica i vam esperar que arribés la flama. Després d'una petita cerimònia i unes paraules, molt emocionant tot, vam començar a pujar cap al cim, quan el dia ja fendia. Vam realitzar una petita parada al llac que hi ha prop del refugi i tot seguit, tira que tiraràs, vam enfilar fins al cim. La part final, amb tartera, se'm va fer una mica feixug…

Desestructures d'estat...

Imatge
La majoria de ciutadans de Catalunya (i també una gran part dels Països Catalans) volem construir un nou futur, un nou estat. Segurament primer serà l'estat català i seguidament, tan de bo, l'estat federal dels Països Catalans. Però anem a pams. Catalunya es troba en una conjuntura històrica de fer el pas cap a la llibertat. I ja hem de començar a pensar en el dia després. I començar a construir les estructures d'un estat propi. Entre altres, tenir uns mitjans de comunicació públics i de qualitat. Però sembla que anem al revés. Enlloc de potenciar-los, el que fa el govern és demantellar-los. Sinó com s'expliquen els inexplicables acomiadaments de l'Agència Catalana de Notícies o bé els que hi ha previstos a TV3 i a Catalunya Ràdio? Hi ha molts altres llocs a on retallar, no precisament per aquí. Però tot això fa tuf a que hi ha un partit al govern que juga a la puta i a la Ramoneta i que des de dins mateix fa el possible per desballestar el procés engegat pel poble…

Tot i la gràcia que té, és trist....

Imatge
Fa unes setmanes va aparèixer una notícia que en un primer moment em va fer esbotzar un somriure, però ràpidament es va transformar en tristesa i ràbia. A la Xina ara es venen unes mitges amb pèl d'home per tal d'evitar els assetjaments als quals són sotmesos moltes dones. Amb aquesta mesura les dones pretenen perdre atractiu i que no les molestin. En el fons és ben trist que no sapiguem conviure i que hi hagi d'haver dones assetjades. No s'entén quan es diu prou? Cada ser humà és una persona lliure i ningú té dret sobre ningú. Espero que d'aquí a poc temps aquestes mitges serveixin només com a una divertida disfressa de carnaval... http://www.ara.cat/societat/mitges_peludes-Xina_0_941306015.html 


El peix que es mossega la cua (II)

Imatge
Un altre aspecte de la vida universitària professional és el tema del professorat. Actualment estem en època de vaques magres i no hi ha diners ni per investigar ni per contractar professorat. De totes maneres, l'única via que sembla que hi ha per contractar de manera semipermanent professorat són algunes determinades beques o places. Ara bé, aquestes places semblen fetes a mida per gent de fora. No dic en cap cas que la gent de fora no tingui dret a venir, ans al contrari, però tenen uns grandíssims currículums perquè han estat en països a on realment s'aposta per la investigació i s'hi dediquen diners. Aquí, fem el que bonament podem amb el que ens donen i sinó, hem de marxar fora. Però tornem a tenir el peix que es mossega la cua: si no tenim diners per investigar, no podem fer tantes coses com voldríem i els nostres currículums no seran mai tan bons com el de gent que disposa dels mitjans necessaris... I a vegades l'única solució és marxar a l'exili professiona…

El peix que es mossega la cua (I)

Imatge
Al nostre país hi ha bons i bones científiques, tenim molt potencial, gent molt preparada i amb moltes ganes de fer coses i investigar. Però, ai las, hi ha el gran problema del finançament! Ens estem quedant sense diners per fer recerca pública i això vol dir haver de buscar vies de finançament privades. Per una banda està molt bé, però de l'altra sembla que el que acabem fent sigui privatitzar el coneixement, un fet element públic i universal. A alguns governs ja els hi va bé això; s'estalvien diners i s'afavoreix la privatització (sovint moltes d'aquestes patums que estan als governs tenen connexions molt directes amb els consells d'administració de moltes empreses...), però als científics també ens agrada poder desenvolupar les nostres idees lliurement i en benefici de tots i no només d'uns quants, però si no arriben diners per investigar per la via pública, o pleguem o ens passem a la privada. Aquest és un primer peix que es mossega la cua...

I més guerra bruta

Imatge
La guerra bruta contra els moviments socials i d'alliberament a Catalunya i als Països Catalans no només prové de l'Estat espanyol, sinó també des de casa nostra. Sinó, no s'expliquen les detencions arbitràries contra gent capdavantera de determinades associacions o mitjans de comunicació pepetrades pels propis Mossos d'Esquadra? Hi ha qui té por, molta por del canvi social i nacional que s'apropa i ens volen fer entrar la por al cos. Però aquesta por ja l'hem perduda fa temps. No callarem davant d'injustícies ni de detencions per fer esporuguir i donar tocs d'alerta; ans al contrari, quan més curt ens lliguen, més perill tindran. Aquí deixo el link de la noticia de la detenció, ja fa uns dies, del periodista de "La Directa" Bertran Cazorla, que entre altres notícies, va destapar la participació de la delegada del govern a Catalunya,  aquesta senyora que va contra Catalunya, la Llanos de Luna a la feixista División Azul. Tot fa una mica de tuf…

El camí dels avellaners

Imatge
El camí dels avellaners és un camí que transcorre entre Santa Coloma de Farners, Brunyola, Sant Martí Sapresa i Anglès, a la comarca de la Selva. Encara no l'he fet sencer, però per sort n'he pogut anar fent uns quants trams. I la veritat és que val realment la pena perdre's per l'interior de la Selva, passant per una terra fecunda pels avellaners, principal motor econòmic de Sant Martí Sapresa i Brunyola sobretot. Durant el recorregut es pot visitar el poble de Brunyola, així com pasar per un munt de bells camins i anar a sortir a l'ermita de Sant Pere Sestronques, per acabar el recorregut a Anglès. Si teniu ganes de fer una agradable caminada, doncs aquí teniu una opció! http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=1388849

"La noche oblicua", de Nadine Garralda

Imatge
Un diumenge de juny, el cel amenaça tempesta. És un bon moment per rellegir i tornar a gaudir el poemari de la polifacètica Nadine Garralda, "La noche oblicua". Són 30 perles, 30 pedres precioses que mereixen lectura i relectura. I enmig de la bellesa de les combinacions de mots, el regal dels dibuixos de la poetessa i dibuixant Joana Ramos. El llibre, amb pròleg de Jorge Morales i editat per "El llop ferotge" és dele tot recomanable. A més, sentir a la propia poetessa recitar els seus escrits és un plaer encara més gran que no pas llegir-los. Entre tots ells em costa moltíssim escollir-ne un. M'han seduït tots, des de "Camino de vuelta", "Sin respuesta para Dios", passant per "Motel", "Las rosas" o "El espejo", per citar-ne alguns. Però si estigués obligadíssima a escollir, potser em quedaria amb el que dóna títol al llibre, "La noche oblicua", un conjunt de versos que ja formen part dels meus preferi…

Vergonya, senyors, vergonya!

Imatge
Espanya fa aigües i fa vergonya. Quines ganes que tinc de fotre'n el camp! Des de fa mesos hi ha flagrants casos de corrupció i els seus responsables ni en fan cabal, ans als contrari, es perpetuen al poder mentint i mentint. Han empobrit al poble a base de robar-lo i a sobre se'n riuen. Rajoy, mentider compulsiu, s'escuda darrere del parapet que li han format els seus assessors, amb la connivència d'alguns periodistes. A qualsevol país del món això hauria fet caure ja el govern, però en aquest país de fireta, a on la dictadura encara és ben present, això no passarà. Fa vergonya, realment vergonya haver d'anar pel món amb un passaport imposat i que només provoca riotes. Si us plau, marxem d'aquesta pantomina que és Espanya! #FemForalaMàfia!

El conclave (un conte)

Imatge
Roma, 6 d’agost de 1458. El papa Calixt III, originari de Xàtiva, acaba de morir després de 3 anys com a màxim mandatari dels designis de l’església catòlica, apostòlica i romana. Alfons de Borja i de Llançol, el primer papa catalanoparlant de la història ha abandonat aquest món terrenal per entrar als llimbs. Roma està convulsa i es prepara ràpidament un nou conclave per tal d’elegir un nou Papa. Tot el col·legi cardenalici s’organitza per tancar-se a deliberar al Palau Apostòlic. Hi ha 27 cardenals que poden optar a la cadira de Sant Pere, però just abans que comenci el conclave, mor un dels cardenals. Els elegits per entrar saben que no podran estar en contacte amb el món exterior fins que hi hagi fumata blanca. Tots els possibles papables es fan acompanyar d’un majordom. L’Ausiàs és el majordom de Roderic de Borja. Natural d’Algemesí, als 4 anys va anar a viure a Roma amb la seva mare, cosina germana de Roderic de Borja i des dels 10 anys es va dedicar a fer de servent dins de la …

7 anys després, no oblidem!

Imatge
Ahir va ser un dia trist i de nou, de reivindicacions. Fa 7 anys que es va produir el fatídic accident a la línia 1 del metro de Valencia. I després de demostrar-se que hi ha hagut un silenci volgut per tapar les mentides i les vergonyes del govern valencià i s'ha volgut exculpar els culpables, per sort, la gent ha reaccionat. Les famílies s'han reunit el 3 de cada mes per reclamar justicia, tot un exemple de dignitat i voluntat! No callem, volem justicia. Deixo la lletra de la cançó "Línia 1" de Pau Alabajos, una preciosa cançó que tan de bo mai s'hagués hagut d'escriure...
Línia 1
València consternada,
vestida de dol,
ciutat en penombra,
sinistre juliol.
Crespons i banderes,
silenci sepulcral,
semblants d'impotència
que mai no podrem oblidar.

Però com és possible?
Com ha pogut passar?
La gent es pregunta
i ningú vol parlar:
prou de comèdies,
volem la veritat,
sabem que el govern
té les mans tacades de sang.

No es pot negociar
amb el dolor,
ofendre les…

Fins aviat Nicaragua!

Imatge
L'experiència a Nicaragua ha estat altament gratificant. Una nova cultura, nova gent, noves maneres, la calma tropical, l'amabilitat... però també hi ha la cara fosca, la de la pobresa. La gent, malgrat tot, em va semblar que era relativament feliç. És un país amb moltíssim potencial, però hi falta organització. Pel que ens van explicar, però, també hi ha molta corrupció i molts diners de cooperación queden en mans privades. Però també hi ha la il·lusió del poble, de sentir-se part de la democràcia, de fer un país millor. Tinc ganes de tornar-hi i conèixer més la realitat d'un indret que ja m'ha robat el cor! Fins aviat Nicas, fins aviat Nicaragua!

Nicaragua dia 7 (30 de maig de 2013): el retorn

Imatge
Ja s’esgoten les hores a Nicaragua. La veritat és que no tinc ganes de marxar. Amb la calor i el bon ambient, i sobretot, per les coses que queden per fer, tinc ganes de quedar-m’hi. Però tinc l’esperança que algun dia hi tornaré. M’he sentit molt bé en tot moment, com a casa i amb ganes de fer coses. Recullo les coses que em resten i ja no tardem a marxar a l’aeroport, a on fem algunes compres d’última hora. La veritat és que tot està una mica desert, ja que en ser el dia de la mare, tots els organismes oficials i algunes botigues estan closos. Esperem pacientment que sigui el moment d’embarcar i desfem el camí fet fa uns dies. Retornem a Panamà (veient la ciutat pel cim), i de Panamà, amb retard, cap a Amsterdam. El viatge de més de 10 hores se’m fa llarg, però encara se’m fa més llarga l’espera dins de l’avió a Amsterdam, ja que de nou també marxem amb retard. I com aquell qui no vol la cosa, ja torno a les meves estimades terres catalanes, amb un bon regust de boca i amb unes gane…

Nicaragua dia 6 (29 de maig de 2013): Managua

Imatge
El darrer dia sencer a Nicaragua s’aixeca ben assolellat, tot i que durant tota la nit hi ha hagut tempesta. Una dutxa, esmorzar i ja ens ve a recollir en Víctor per anar a la FACA, la facultat de Ciència Animal. Un cop allí avui ens toca donar classe. Ens posem en una sala i passo ben bé un parell d’hores garlant. Em sorprèn que la gent entra i surt, parlen pel mòbil quan els hi sona, no l’apaguen... bé, és una altra manera de viure i entendre la vida. Al migdia, poc després de dos quarts d’una, fem una parada i aprofitem per anar a dinar a una altra facultat. El menú és una amanida, un tros de formatge i un deliciós suc. Després de dinar tornem a la facultat i li toca a l’altre professor parlar. La dinàmica és la mateixa que al matí, però a la tarda també hi ha el fill d’una de les professores, que es passa l’estona intentant fent-me jugar (en algun que altre moment, sucumbeixo J!). Quan ja falta poc per les quatre, però, tot és un neguit: tothom vol marxar, ja que l’endemà és el di…