Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: maig, 2010

Pròxima estació: Frankfurt- Mainz-Koblenz

Imatge
Aquest cap de setmana, torno a tenir la magnífica oportunitat de conèixer un nou indret, en aquest cap d’Europa. El destí escollir és Alemanya, i més concretament, Mainz (Magúncia en català) i els seus voltants. L’any passat vaig poder visitar Frankfurt, però aquest any, serà la ciutat de Mainz, allí a on Gutenberg inventà la impremta, la que ens aculli i espero, ens permeti practicar el nostre alemany amb regust català. I també espero poder degustar alguna que altra bier! Ens veiem a la tornada!
(http://ca.wikipedia.org/wiki/Mag%C3%BAncia­)

Algunes reflexions de Madrid

Imatge
Madrid, la capital d’Espanya, d’un estat que respecto com a tal però del qual m’agradaria ben aviat ser-ne independent. Tot i les connotacions polítiques, Madrid és una bonica ciutat, amb l’impressionant parc del Retiro, la plaça del Sol, etc. I la gent, una mica de tot. Alguns feixistes que no suporten veure cap persona amb una camiseta del Barça (fins al punt d’arribar a amenaçar), i d’altres que s’ho agafen divertidament i demanen fins i tot fotografies. Gent amb al ment oberta i gent amb la ment obtusa, com a tot arreu. Ràbia de veure que no et respecten allí. I també curiosa fou l’anècdota que ens ocorregué al parc del Retiro. Durant el partit de velles glòries futbolístiques, vam penjar una senyera. Mentre les televisions no emetien en directe, no hi va haver cap problema, però de seguida que començà l’emissió ens la van fer treure. Per què? No crec que fos per motius publicitaris, car no tapava cap cartell de cap espònsor. I d’això en diuen democràcia. Amb tot, amb quedo amb la…

Madrid (II)

Imatge
El segon dia en aquesta capital s’aixecà igual de calorós que la nit anterior. Després d’una reparadora dutxa i un esmorzar amb dònuts, vam anar a passejar. La primera parada fou la plaça de Neptú, seguida per la de la Cibeles, a on ens vam fer les preceptives fotos amb la camiseta del Barça J. I no vam ser el únics, car allí hi havia uns quants catalans i catalanes que feien el mateix! Fins i tot vam trobar gent coneguda! Seguidament, enfilàrem vers la plaça de Colon, i des d’allí, vam prendre el metro fins a la plaça del Sol. Un cop allí, ens vam dirigir a l’imponent Palau Reial, ple de turistes de totes les edats. També vam passejar per fora l’església de l’Almudena, abans de dirigir-nos cap a la Plaza Mayor, passant per tot l’entrellat de carrers. I entre carrer i carrer, plaça i plaça, s’escolà ben aviat el matí. La propera parada de la nostra estada a Madrid va ser el parc del Retiro, literalment ocupat per la UEFA en motiu de la celebració de la final de la Champions. Tot estav…

Madrid (I)

Imatge
Divendres just a l’hora de dinar, ens enfilem al cotxe. Per davant ens esperem aproximadament unes 7 hores de viatge. Ens ho agafem amb filosofia, entre la música i la conversa. Alguna que altra anècdota (com passar el peatge i oblidar-nos d’agafar el tiquet o quedar atrapats en un carrer de pilons que es pujaven automàticament a les vuit del vespre) i res, arribem a la capitat de l’estat veí després de deixar el cotxe a Alcalà de Henares i fer l’últim trajecte amb un tren de rodalies. Durant la tarda havia rebut una trucada inesperada: la de la meva cosina de Madrid, que només havia vist alguna que altra vegada de petita! Ens va dir de quedar i vam decidir que sí. Un cop a Madrid i després de deixar les coses a l’alberg i conversar amb uns gironins que trobem habitualment de festa, vam dirigir-nos cap al centre, al costat del palau d’esports, que és a on viu la meva família allí. Ens vam trobar amb la Lola, la meva cosina i el seu company, l’Alejandro, simpatiquíssims els dos, a més …

Un preciós poema de Màrius Torres

Imatge
Que bonica que és l'amistat!

TRES AMIGUES

La primera és caliu. Com les llars ben cintrades,
És humana per llei, i espurnejant per joc;
Alegre, hospitalària, bon company com el foc,
Dóna sempre escalfor, i crema de vegades.

La segona és perfum. Com un matí d’abril,
Sols per l’olor que en fa sabem les flors que amaga;
Té la suavitat del bàlsam per la llaga,
El seu contacte és fresc com un llençol de fil.

I la tercera és resplendor; segons va l’aire,
A vegades és clar de lluna i altres llamp;
Sap escurçar els camins, i omplir d’ocells el camp,
I quan ve, sentim sempre que ens arriba d’enlaire.

Feliç aquell qui pot, amb tota humilitat,
Viure en la triple gràcia de la seva amistat.

Pròxima estació: Madrid!

Imatge
Aquesta vida m’està donant l’oportunitat de viatjar i conèixer món! Pròxima estació: Madrid! He de confessar que l’objectiu de la visita a la capital de l’Estat espanyo, l’estat veí, era acompanyar el Barça a la final de la Lliga de Campions, però malauradament ens vam quedar a semifinals. Però tot i així, tinc ganes de conèixer una nova ciutat, i sobretot, retrobar la família que hi tinc! Fins a la tornada!

Cinquè gra de raïm, el del mes de maig!

Imatge
En plena primavera, arriba el cinquè gra de raïm, que diu: tingues la disponibilitat que implica no posseir per poder engrandir els horitzons. Totes les persones han de tenir un ideal de vida, una meta que animi el seu treball quotidià. No treballis a la babalà.

Encara hi ha privilegis de classe....

Imatge
Fa una setmana, al monarca de l’estat veí el van operar a Barcelona d’un nòdul pulmonar. Aquest senyor, pagat en temps de crisi, amb els nostres diners, es va operar amb diners públics, sense ni gairebé llistes d’espera, mentre que arreu del país hi ha multitud de gent que ha d’esperar mesos i mesos per a poder ser operada. I ell, per ser el cap d’estat designat per en Franco, salta per damunt de tothom. A l’hora de la veritat, pel que es veu, aquest senyor va estar en una clínica privada que està dins de la pública (cosa no il·legal però poc ètica), sense pagar res... I després es queixen dels catalans... Em fa moltíssima ràbia que aquest senyor tingui un sou pagat per tothom, privilegis dels quals ningú més gaudeix tan sols per ser qui és... És hora de dir prou, prou als borbons i dir que el que ens cal és la independència!

Democràcia, de veres? (II)

Imatge
Continuant amb exemples d’aquesta democràcia que en realitat no ho és gaire, tenim el cas de la Núria Pòrtulas, la noia de Sarrià de Ter acusada de pertànyer a alguna organització terrorista fantasma. Encara dura la pantomina d’aquesta farsa, sense proves contra ella. A Girona i rodalies s’estan fent multitud d’actes de solidaritat amb ella, malgrat els intents repressors. Mentre la Núria espera sentència, els corruptes, els capitalistes que no fan res més que embutxacar-se una bona pila de diners, continuen lliurement pel carrer. A més, ara es veu que en aquesta democràcia espanyola en la que estic obligada a viure, tampoc es pot mirar enrere i investigar el passat, el maleït i tenebrós franquisme... Cal que disfressin aquesta farsa sota el nom de democràcia...?

Felicitats BARÇA!

Imatge
Fa unes poques hores que el Barça es proclamà per segon any consecutiu, campió de Lliga! FELICITATS CAMPIÓ! Hem arribat gairebé al final de la Champions, però després de molts mesos de patiment, ens hem proclamat campions. Una lliga disputadíssima, amb un record de punts, més gols que mai i molt bon futbol. Em desagrada moltes vegades tot el que envolta el món, però m’emociono amb el sentiment que desperta aquest equip. Girona presa del blau-i-grana, cotxes arreu fent sonar el clàxon, abraçades, ulls plens d’emoció. Pell de gallina. I quin gran home en Pep! FELICITATS BARÇA, FELICITATS CAMPIÓ! Gràcies!

Ara que és temps de flors...

Imatge
TEMPS DE FLORS
A la ciutat dels Quatre Rius,
Sota el sol exultant,
Passegen els amants,
Contemplant esmaperduts
La primavera florint a cada racó

L’Onyar fa l’ullet als clavells
El Galligants somriu a les roses
El Güell acarona la margarita,
E Ter s’embaladeix amb les petúnies.

El Barri Vell senyoreja,
Ben engalanat,
Davant els visitants,
Sovint ignorants,
De la memòria amagada,
Rere les pedres de la història.

Arriba l’horabaixa,
Murmuren les fulles,
Al compàs del vent.
I sota una sobtada tempesta,
S’esqueixen els pètals,
Talment els cors trencats,
Dels amants abandonats.

Girona, temps de flors,
Girona, temps de plors.

Democràcia, de veres?

Imatge
Fa un parell de setmanes va morir Juan Antonio Samaranch, president d’honor del COI. Però a més, aquest senyor havia estat un franquista declarat, que va anar contra Catalunya en múltiples ocasions. I ara que ha mort, tothom a lloar-li tot. Ningú sembla que ara es recordi del passat d’aquest senyor, un dels que més es va oposar a la creació del comitè olímpic català entre d’altres. Va ser un impulsor de l’esport, sí, però no cal el desplegament espanyolista que hem hagut de viure a casa nostra. I per més inri, alguna ment il.luminada vol canviar el nom de l’estadi olímpic Lluís Companys, sí, del nostre president assassinat pel franquisme, pel d’aquest senyor. Aquí hi ha hagut transició. Em sembla que el passat que alguns creuen ja superat encara continua ben present...

Combinat

Imatge
COMBINAT

Llenço, barroerament, el gel
de l’enèsim combinat.
De fons, el murmuri amplificat
d’una melodia sense ritme.

El glaçó es va desfent,
barrejant-se amb el terra enganxós.
I demano un nou beure alcoholitzat.
Amb gel, esclar.

I sortosament arriba l’efecte placebo,
tota la nit anhelat.
Ja vola el cervell;
s’expandeix fins arribar a la catarsi exultant.

El gel ja és aigua,
i esdevé l’oblit exasperant
dels teus llavis de mel

Però a la boca
hi tinc el fel,
amarg,
de l’alcohol destil·lat
amb llàgrimes de sal.

Un llibre de Toni Soler

Imatge
No fa pas molts dies que he acabat de llegir el llibre de Toni Soler titulat “L’última carta del president Companys”, un llibre amè, molt divertit i que plasma l’avarícia dels polítics d’una manera molt satírica. L’argument de la novel·la gira entorn de la creació d’una utòpica màquina del temps que permet el retorn del president Companys als nostres dies i de com veure com l’Honorable s’adapta a la voràgine del nostre temps. Alhora, amb molt d’humor, la novel·la s’endinsa en els tripijocs polítics i els interessos que mou el poder. També el llibre és un bon pretext per reivindicar de nou la figura del gran president, assassinat vilment pel franquisme en un judici injust. De totes maneres, no n’explicaré res més, car us recomano que el llegiu!

La innocència i la tendresa infantils

Imatge
Ja fa una bona colla de dies, com ja vaig comentar, a Brunyola vam celebrar la consulta per la independència del nostre país. Entre totes les activitats que hi vam organitzar, n’hi va haver una que em va entendrir especialment: l’animació infantil. Va ser un bon exercici veure com la mainada animava als més grans a cantar i a ballar, provocant que els anys acumulats a les còrpores de molts desapareguessin per uns instants i les ànimes es tornessin totes infantils. La il·lusió dels petits s’encomanà als grans i per una bona estona, sota la majestuositat del castell hi regnà la innocència, essent els infants i les ànimes des infants que tots portem a dins els que impregnaven l’atmosfera. Tan de bo aquest infant que totes i tots portem a dins sortís més sovint; segur que el món seria molt més humà!

Sardenya: algunes reflexions

Imatge
Fa un parell d’anys ja vaig tenir l’oportunitat de visitar aquesta illa mediterrània. Vaig anar al nord, a la zona de l’Alguer, i aquesta vegada la destinació ha estat el sud, a on hi ha la capitat Càller. La capital m’ha decebut, en tant que hi ha molt poca conservació de la zona històrica i dels carrers en general. La vista que es veu des de la part alta, tot i que és impressionant, queda desvirtuada per la deixadesa que també s’observa en alguns parcs i carrers. Tot i això, la zona de la costa és preciosa, així com la zona interior, amb múltiples restes arqueològiques. I també és a la zona interior a on vam poder observar més murals independentistes, a on la gent sentia molt la terra. Sardinia, en l’idioma sard, que en prou feines vam poder escoltar, una illa que podria oferir molt més si no fos per la deixadesa imperant, producte potser de poques inversions per part d’Itàlia, que sap que aquesta illa té un potencial de creixement enorme i no deu interessar que ho faci... Vinga com…

Sardenya (III): Cagliari i retorn cap a casa!

Imatge
El tercer i últim dia a l’illa s’aixeca rúfol, amb gotetes de pluja. Esmorzem, recollim i ens acomiadem de les persones que ens han llogat la casa. Anem tirant fins que aparquem al cotxe al centre de la capital de l’illa i anem a fer una caminadeta per la zona de la catedral, el castell i l’amfiteatre, tot situat a la zona elevada de la ciutat i que permet una vista panoràmica preciosa. El matí discorre ràpidament entre la història que amaguen les pedres que trepitgem i les parets que ens escorten. Així doncs, agafem la furgoneta i fem una última passejada motoritzada per la zona del port abans de retornar a l’aeroport, a on dinem, descansem una miqueta i de seguida arriba l’hora de pujar a l’avió i retornar a la dolça Catalunya! Quina llàstima que ja s’ha acabat!
(La imatge correspon a la zona antiga de la ciutat de Cagliari)

Sardenya (II): l'interior de l'illa

Imatge
El segon dia a l’illa s’aixeca emboirat, i no només pel temps que fa a fora, sinó pels nostres caps, alguns més que altres (ai la ressaca!). Esmorzem, preparem el dinar i ens enfilem al nostre vehicle. Decidim anar a Oristano, a l’oest de l’illa, passant pel centre. Ens parem prop del nostre destí a visitar una església recomanada a les guies que portem i coincideix que hi ha un casament! Plats trencats a terra! Ja se’ls tiren abans de casar-se i tot! Després d’estirar una mica les cames, seguim un itinerari marcat per la ruta. Tal i com va dir un dels companys, fent un acudit que té sentit en castellà, “Qué habéis ido a ver a Sardenya? Pues Cabras y Tharros!”. Doncs sí, ja que vam passar pel poble de Cabras, amb unes magnífiques vistes d’on el mar es fon amb la terra, i vam acabar a Tharros, conegut per les restes arqueològiques prehistòriques i també per les cabanes de pescadors fetes amb arrels. Cal dir que la vista al mar, les aigües cristal.lines i la bellesa del paisatge són imp…

Sardenya (I): l'arribada

Imatge
Divendres al matí, sense haver de matinar molt, agafem el bus que ens portarà a l’aeroport. Ganes de començar el viatge, passar bones estones, i què millor que un esmorzar conjunt a la terrasseta de l’aeroport a l’espera que surti el nostre vol. Xerrem, mengem i de seguida arriba l’hora d’embarcar. El vol es fa curt; en menys de dues horetes sembla que hàgim d’aterrar damunt del mar de Cagliari! Però per sort ho fem a la pista! Dinem al mateix aeroport, en un improvisat picnic damunt la gespa que hi ha davant de l’aeoport. Amb la gana satisfeta, anem a recollir la furgoneta de lloguer: quin luxe! Una Vito nova de nou places semiautomàtica! Pugem i anem a buscar el lloc a on tenim reservat per dormir, amb l’inestimable ajust del GPS. Ens fa perdre una miqueta, però al final arribem al destí. Truquem al timbre i ens obre la porta una senyora amb una cara tota estranyada, dient que no sap res de la nostra reserva ni de senyor amb qui hem contactat. Després d’uns moments de nervis, veiem …

Cau de llunes

Imatge
Un preciós poema, emocionant, ple de força i de màgia de la Maria-Mercè Marçal! Ai la lluna...
Cau de llunes
Avui, si venia
La lluna morta,
L’amor cantaria
Que truca a la porta.

I si ens arribava
Amb gep a Ponent,
L’amor cantaria
En quart creixent.

Si la lluna era
Rodona i roja,
L’amor cantaria,
L’amor boja.

Mes ai, si ve blanca,
Rodona i blanca,
L’amor cantaria
Que la porta tanca.

I si duu la lluna
Un gep a Llevant,
L’amor cantaria
L’amor minvant.

Ai, quina ufana de lluna!
Amic, sortim en finestra
Entre les dotze i la una!

Lluna, moneda de coure
A l’aire, duu-nos fortuna
Entre les dotze i la una!