Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: juny, 2012

Kafka a la platja, de Haruki Murakami

Imatge
"Kafka a la platja" (http://ca.wikipedia.org/wiki/Kafka_a_la_platja) és una novel·la del japonès Haruki Murakami (http://ca.wikipedia.org/wiki/Haruki_Murakami). Més que una novel·la, per mi és una obra mestra. Deliciosament escrita et porta pels viaranys de la memòria, de la ment humana. Una barreja molt ben aconseguida de realitat i ficció s'entrecreua durant tot el relat. La història narra la fugida de casa d'un jove que té damunt seu la maledicció del complex d'Èdip. La seva vida es creua amb la d'un simpàtic personatge, el senyor Nagata, que pateix endarreriment mental i que té l'habilitat de poder parlar amb els gats. A mesura que es va desenvolupant la història, desprèn una atracció que no permet gairebé desprendre't del llibre a no ser que la son et venci. Un endisament al màgic i desconegut món dels somnis ben vestit amb una perfecte trama argumental. Un bon llibre per llegir i deixar reflexionar la ment durant les llargues tardes d'estiu!…

Rescat o enfonsat

Imatge
L'estat espanyol ha hagut de ser rescatat per Europa. Un grup de banques i polítics corruptes han portat el país veí a la ruïna total. I com que no ens deixen marxar i ens espolien, nosaltres també en patirem les conseqüències. Mentrestant, els inútils polítics només tenen feina a anar veure partits de futbol i evitar dir la famosa paraula "rescat", car segons Europa només ha fet un préstec. Són una colla de fatxendes capitanejats pel cap verd d'en Rajoy. Una colla de feixites que inculquen la cultura de la por a tots aquells i aquelles que no pensen com ells. I aquests diners aniran a rescatar uns bancs que el propi PP ha enfonsat i amb els quals uns quants i unes quantes corruptes s'han enriquit mentre hi ha qui no té res a taula. Quines ganes de marxar, de fotre'ls botifarra i dir que s'enfonsin en el seu propi orgull, però abans que ho facin, que retornin al poble tot el que els hi han robat!


Bankia

Imatge
Bankia, un nom que només sentir-lo personalment em fa esgarrifar. Una enganyifa, una corruptel·la orquestrada per la gent del PP que ha fet una fallida escandalosa, arrossegant a la ruïna a molta gent. I el més patètic de tot és que el govern del PP ha corregut a ajudar a que aquesta pantomina de banc no fes fallida. A costa de qui? Dels ciutadans i ciutadanes, que no en tenim cap culpa. Per a més inri, tots els diners que han de servir pel rescat són els que aquesta gent del PP ha retallat en educació i sanitat, drets universals bàsics. La llista de greuges continua amb el fet que un dels exdirectius s'embutxacarà una pensió de més de 14 milions d'euros. Ric o ploro? Hi ha gent que no en té ni per menjar, a sobre hauran de pagar per anar al metge i mentrestant els calers que haurien de servir per fer la vida millor a tothom, serviran per rescatar uns bancs enfonsats per la mala gestió i la corrupció. I els culpables se'ns en riuen a la cara i la justícia es fa la cega... …

La llengua catalana a les Illes Balears: perill de mort

Imatge
Avui deixo escrit un text que fa dies que corre ja per les xarxes socials. Aquesta dictadura del PP, com ja he repetit no sé quantes vegades, vol exterminar a tota costa la llengua catalana, saltant-se totes les regles democràtiques. Personalment, aquesta gent, el senyor Bauçà el primer, em provoquen un fort sentiment de fàstic i repulsa... " " Avui, tots de DOL per sa NOSTRA LLENGUA. S'aprovarà s'expulsió de sa nostra llengua de s'administració, només deixant es castellà com a requisit. També s'aprovarà sa castellanització des topònims i noms de pobles mallorquins, menorquins i eivissencs. Per favor, demanam as polítics que votareu a favor d'aquesta aberració que vos ho penseu dos vegades.

Aquí perdrem molt i sa història vos recordarà com a culpables de sa nostra desaparició!

A ses Illes Balears en Català ara i sempre!"Fins quan haurem d'aguantar aquests cacics i aquesta ingonímia? La propera parada a la llista d'extermini del català é…

Els miners i el silenci dels mitjans de comunicació

Imatge
Els miners de l'Estat Espanyol estan en vaga per a reclamar els seus drets laborals. Una lluita ferotge i legítima, internacional, per una feina en condicions dignes. Però com s'ha sabut aquesta informació? No és pas gràcies als mitjans de comunicació catalans ni als del país veí. Com a molt, una escueta informació. Enlloc s'ha dit totes les accions que han portat a terme. No interessa. Cal callar i així sembla que s'amaga el problema. Però aquesta censura, sortosament, no ha afectat a mitjans de comunicació d'altres contrades, que han tingut la valentia d'exposar el problema. Diaris de ressó mundial han tret en portada les imatges i les reivindicacions que aquí se silencien. Una prova més de la repressió mediàtica i social de l'estat espanyol, a on la pseudodemòcràcia ha passat directament a una dictadura. Endavant amb la lluita!

Bona revetlla a tothom i bona diada nacional dels Països Catalans!

Imatge
FOC DE SANT JOAN
Els vailets que a l’estiu, roben la fruita dels horts i els altres, els que no la roben, i fins aquells petits monstres que durant llargues tardes xafogoses aprenen les lliçons d’història; tots plegats i llurs mares i germanes i les nenes del veïnat de menys de quatorze anys i algun home escadusser que diu que estima la familia, però que, en realitat, no té deu rals per prendre’s un cafè; tots plegats, repeteixo, criden desassenyadament i riuent i s’empaiten i encenen, incansables, mants coets i petards a l’entorn d’un foc de llenya verda, manècs d’escombra i qualque resta de cadira vella.
Fa una nit calorosa i hom es veu obligat a mantenir les finestres obertes. I el poeta, que odia de tot cor aquest costum i que, silenciós i sol, a dins la cambra incitava les Muses en veu alta per enllestir un poema dedicat a l’estimada absent, ara abatut, llegeix una novel-la que és com un manual del crim en vit-i-set capítols.
                (Miquel Marti i Pol "El Poble")

La cova (un conte)

Imatge
Fa fred, més de la que em pensava per un final de tardor. Estic acostumat a les inclemències meteorològiques dels hiverns, però em sorprèn que a finals de novembre ja estigui tot nevat i amb un gruix tant considerable. He de racionar els troncs que em queden abans no acabi la meva contesa contra els meus records i contra el fred. Estic esgotat i vaig fent petites becaines entre narració i narració. Les hores s’escolen com la meva vida. Són els moments finals, en sóc plenament conscient, i és per aquest motiu que gasto o malgasto les últimes forces per deixar escrita la meva, la nostra història, la particular i la d’una guerra que m’ha escapçat el futur. Començo: vaig conèixer la Natàlia ja de ben menuts. Els dos érem fills del mateix poble i ja des de ben xics ens vam entendre. Primer foren els jocs als prats mentre els nostres pares i avis respectius menaven vaques i xais. Jugàvem a veure qui tirava les pedres més lluny, a empaitar xais i cabres, a cuit-i-amagar amb altres infants de…

Les contradiccions del viatge per la costa oest

Imatge
El viatge que he anat explicant en dies anteriors va ser un somni fet realitat, però també un xoc de realitats. Vaig estar a Las Vegas, realment espectacular, però ja es pot quedar a Amèrica, a Catalunya no ho necessitem pas. Tot i que està bé veure-ho, no em va pas convèncer gens ni mica l’opulència i els diners que es llancen a cada casino, a cada part de la ciutat. També veure per creure que si ets una persona obesa, menges gratuïtament. Se’m va remoure una mica l’estómac, la veritat. Gent i gent, apostant, llançant tones de diners... Però a part d’aquest regust amarg, també vaig contemplar la BELLESA: el gran Canyó del Colorado i el Parc Nacional de Yosemite, dos meravelles de la natura, plenes de màgia i història. I en aquests dos indrets em va agradar molt l’equilibri entre el turisme i la natura. Tot molt ben preparat, amb poc impacte ecològic, per tal que es pugui visitar. I realment val la pena. També la manera com es protegeixen (segons sembla) els drets del indígenes que du…

Dia 7, Yosemite: un altre somni fet realitat (4 de maig de 2012)

Imatge
Durant el darrer dia del tour ens vam llevar encara més d’hora. A les quatre del matí per marxar abans de les 5 cap al parc nacional de Yosemite (http://en.wikipedia.org/wiki/Yosemite; http://en.wikipedia.org/wiki/Yosemite_Valley), a la zona muntanyosa de Sierra Nevada (http://en.wikipedia.org/wiki/Sierra_Nevada_(U.S.)) . He de reconèixer que estava molt cansada i que vaig dormir bona part del trajecte. Però quan vaig obrir els ulls em vaig trobar amb una meravella natural! Les muntanyes, els rius, el paisatges eren dels que tallen l’alè. Ens pararem davant de l’impressionant muntanya  “El Capitan”. (http://en.wikipedia.org/wiki/El_Capitan), de 900 metres d’alçada. El guia ens explicà que els escaladors la fan en tres dies, però un amic em va explicar que actualment alguns cracs de l’escalada només empren 3 hores a pujar-la! A l’altre costat, vam poder veure ja una petita i impressionant cascada. Vam continuar en nostre camí tot contemplant cérvols... i un ós! Mare meva, mai de la vid…

Dia 6, Sant Franciso i Standford University (3 de maig de 2012).

Imatge
El penúltim dia de viatge també comença  ben d’hora. Des de Silicon Valley, una zona d’enorme desenvolupament d’idees a on hi ha instal•lades grans multinacionals, ens dirigim cap a San Francisco. Passem per la ciutat d’Oakland (http://en.wikipedia.org/wiki/Oakland,_California), a la badia de San Francisco (http://en.wikipedia.org/wiki/San_Francisco_Bay). San Francisco és la capital financera de la zona de Califòrnia (http://en.wikipedia.org/wiki/San_Francisco). Després d’una estona de cua vam entrar a la ciutat i la primera parada que vam fer va ser a Chinatown, el temps just per a fer algunes fotografies (http://www.sanfranciscochinatown.com/), la més gran Chinatown fora de l’Àsia. La següent parada del dia boirós ( a San Francisco la veritat és que hi ha sempre bastanta boira i les temperatures no són molt altes) va ser cap al carrer Lombard (http://en.wikipedia.org/wiki/Lombard_Street_(San_Francisco)) , un costerut carrer  ple de flors que permet veure una vista espectacular de l…

Dia 5, de Los Angeles a Sant Francisco (2 de maig de 2012)

Imatge
El matí a Los Angeles es llevà emboirat. Vam canviar de guia i de companys de viatge i vam enfilar cap a Sant Francisco. De camí vam passar per les ciutats de Santa Bàrbara (http://en.wikipedia.org/wiki/Santa_Barbara,_California) i un bon grapat de llocs més. La gent de Santa Bàrbara, segons ens va explicar en Jimmy el guia, està molt orgullosa que l’expresident dels EUA Ronald Reagan es considerés originari d’aquesta zona, tot i no haver-hi nascut (http://en.wikipedia.org/wiki/Ronald_Reagan) En aquesta zona del pacífic abunden les construccions de caràcter mediterrani:  cases blanques i teulades roges. A més, no són cases elevades per evitar problemes amb els terratrèmols que freqüentment tenen lloc en aquesta zona. A mesura que anàvem resseguint la línia de la costa el paisatge es feia bellíssim! En diuen la Golden zone, la zona de l’or,  no només per l’or que s’hi podia trobar, sinó perquè a partir de finals de maig, degut a la sequedat (plou menys de 30 dies a l’any), tot el pais…

Dia 4, de Las Vegas a Los Angeles i tour nocturn per Los Angeles (1 de maig de 2012)

Imatge
Ens vam llevar una mica més tard que els altres dies i la primera parada del viatge fou a una petita fàbrica de xocolata, a on vam fer un cafetó i poca cosa més. De camí vam passar per davant d’un restaurant a on deia que si pesaves més de 150 kg, tenies el menjar gratuït. Inaudit. La guia també ens va explicar que si guanyaves al casino una gran quantitat de diners, tenies el privilegi de poder ser escortat/ada fins a un lloc segur. Un altra cosa que ens va explicar fou també el preu de les cases, que ara valen uns 115000 dòlars, a la meitat de preu que fa 4 o 5 anys enrere. Un cop a la fàbrica de xocolata, vaig poder conversar una estoneta amb en Fèlix, el conductor d’origen peruà de l’autobús, després de veure com feien els bombons i tastar-ne alguns .  M’explicà que havia nascut al mateix barri que el mític exjugador del Barça “Cholo” Sotil i que eren molt amics, tot i que en Fèlix no va tenir tanta sort en el món del futbol i va emigrar als EUA. Després de l’esmorzar, ja ens va…

Dia 3, el somni fet realitat: el gran Canyon del Colorado (30 d’abril de 2012)

Imatge
Ens vam llevar ben d’hora, ben d’hora, quan encara era fosc. Era un dels dies més esperats de la meva vida, el de fer realitat el somni d’infantesa de poder visitar el gran Canyon del Colorado (http://ca.wikipedia.org/wiki/Gran_Cany%C3%B3; http://en.wikipedia.org/wiki/Grand_Canyon ), una de les set meravelles  naturals del món.  De camí, un paisatge impressionant. Ens dirigíem cap a la zona est del Canyon. A mesura que es feia de dia, més podia gaudir de la bellesa del paisatge salvatge. Vam passar per una nova carretera que feia poc que havien construït i ens vam endinsar en ple desert. Grans planúries i molt sol ja a primera hora del matí. Vam arribar a un punt intermig a on vam haver de canviar de bus, ja que es veu que no totes les companyies estan autoritzades a portar la gent al propi Canyon. El camí cap al propi Canyon transcorregué gairebé en la seva majoria per una carretera agresta i polsegosa; de tant en tant, alguna vaca es posava pel mig . Després de gairebé una hora de …

Dia 2, de Los Angeles a Las Vegas (29 d'abril de 2012)

Imatge
Comença veritablement el tour. A les 7 del matí, ja arribaren els guies xinesos disposats a posar ordre als busos. Mentre m’esperava vaig conèixer una simpàtica noia francesa i ensvam posar a xerrar animadament, però ella va anar en un altre bus. Jo em vaig enfilaren el que em digué la guia i ja de bones a primeres em vaig enfadar: feia la cua preceptiva per posar les maletes al portaequipatges quan arribaren una parella de xinesos, m’empentaren i emvan passaral davant. Vaig callari vaig al bus groc amb una imatge del Machu Pichu, i és que el conductor era peruà. Em tocà seure al darrer seient. La parella de davant baixà les persianes i no vaig poder veure res de la sortida de Los Angeles direcció a Las Vegas . El dia era molt calorós i vaig aprofitar per fer un petit son fins que vam parar un momentet per descansar. Un cop reprenguérem la marxa, se’m van asseure al costat una curiosa parella de xinesos, mare i fill. Cap dels dos parlava res d’anglès però tenien ganes de conversa i la…

Dia 1, 28 d’abril de 2012: arribada a Los Angeles

Imatge
El dia anterior, ja va començar el meu periple per a venir a la costa oest dels EUA. El director del grup de recerca a on vaig estar als Estats Units em va portar fins a l’estació de Newark, previ pas per l’escola a buscar els seus fills. Als EUA, les escoles acaben a les 3. La veritat és que els tres infants van ser molt simpàtics, però son pare no els hi havia dit que aniria amb ells i a la mitjana gairebé li agafa un cobriment quan em va veure, cridant que era una lladre. Quan el seu pare li va aclarir es va calmar i no va parar de xerrar. També va ser curiós que el director em digués que no li fes dos petons, ja que als EUA no s’estila i els seus fills haurien fet escarafalls. Per dintre, vaig ser jo qui em vaig fer un pantxot de riure! Un cop va arribar el tren, un regional SEPTA, em va cridar l’atenció que només hi havia tres vagons i moltíssima gent. Com que era a la tarda, no hi havia cap taquilla oberta i havies de comprar el bitllet a dalt del tren. El revisor passa, et dema…

A l'albada (un conte)

Imatge
Els anys passen. Volant. Un tòpic molt típic, però cert. Fa gairebé quaranta anys que estic casat amb la dona que avui ronca suaument al meu costat. D’aquí a no gaire la despertaré com a ella li agrada. Per la finestra veig que apunten les primeres llums de l’albada. M’aixeco intentant no fer soroll. Ui, es mou una mica, no la vull pas despertar! Després de remoure’s una mica entre els llençols, tornen els roncs. Entrelluco per les cortines i veig que els vidres estan plens de baf. Com si fos un adolescent, tot i que tinc 77 anys, escric a la finestra: Estanislau ♥ Gertrudis. La meva Gertrudis. Vaig al lavabo, buido la bufeta, m’afaito la barba blanquinosa de ja fa un parell de dies i em prenc la pastilla. Me’n torno al llit i la desperto tot abraçant el cos que conté l’ànima de la dona de qui estic enamorat com el primer dia. Hem passat tota mena de penúries, discussions, hem tingut dos fills que ara ens han obsequiat amb néts i netes. I l’estimo. M’arrambo més a ella i li beso l’ore…

Avui comença La Patum!!

Imatge
LA PLAÇA (Brams) L´infern és buit, tots els dimonis són aquí: l´esfera gira, encesa, la ràbia del desig, i el ritu dels ancestres transforma l´aigua en vi, i l´ànima en la carn rostida pel capritx. Del monstre berg i abstracte que regna aquests serrals. L´infern és ple de pólvora, d´humans folls que recorden les gestes dels seus ídols  ressuscitant els balls caiguts dels cims gegants, amb nans i amb dracs que acorden. Llurs veus i moviments a ritme de la plaça. La plaça és plena d´àngels, centaures, turcs i dol, que explota en el tabal, trencant a cops de maça, quan mor el mar d´orgies de l´últim tirabol. I UNA ÀLIGA SOMRIU, A NIU DEL QUER MÉS ALT, FLAIRANT EL FUM QUE ACOBLA ELS DÉUS DEL BÉ I DEL MAL.

Carta oberta a la Sra. Alícia Sánchez-Camacho (II)

Imatge
I continuem! A les comarques gironines els seus diputats no són més que uns titelles. Per molt que vulguin aparentar, han estat incapaços d’aconseguir inversions per terres gironines. No és una vergonya circular per la N-II? Quantes persones més hauran de morir? Esclar, vostès ja tenen xofer que els porta per l’autopista, oi? I què me’n diu d’Òmnium cultural? Quin carai de mania li té a aquesta institució, símbol de la defensa del nostre país? Per què no renega dels ajuts que rep la FAES o l’església? Això ho amaga, oi? Quina incongruència senyora, quina incongruència. Un altre punt de la llista d’infraestructures és el tren. Es veu que enlloc d’anar endavant, tornarem als trens de vapor a aquest pas. Parlem del pacte fiscal, del desgreuge que rep Catalunya i també els Països Catalans? I TV3? Quina fixació hi té, oi? Si vol veure el temps d’Espanya, doncs navegui per internet, o encara més senzill, faci servir el comandament a distància. Sap, crec que ja he perdut prou temps escrivint…