Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: març, 2014

Més records dels EUA: els Amish

Imatge
Un altre record de la meva estada als EUA són els Amish. De la meva primera vegada per Pensilvània em va soprendre el seu modus vivendi. Aquesta vegada, encara hi ha coses que em continuen sorprenent. Hi ha famílies que s'ha acostat una mica més a la modernitat i fins i tot tenen telèfons mòbils. De totes maneres, la majoria d'ells continuen treballant la terra amb cavalls i es continuen desplaçant amb carros. Durant la fira de cavalls de Harrisburg, hi havia moltíssimes famílies Amish. Són uns enamorats dels cavalls i part de la seva economia es basa en el treball d'aquests animals. Em va cridar l'atenció que les còfies que porten les dones varien segons l'edat i segons si estan solteres o casades. Les noies jovenetes van totes amb monyo i tapat per còfia. Porten vestit, davantal, mitges i... esportives, algunes de marques cares. Els nois adolescents van amb pantalons negres, camisa i tots amb el mateix tallat de cabell, tipus "bolet". Els homes casats p…

Records dels EUA: la fira de cavalls

Imatge
Ja fa poquets dies que he tornat al meu país, aquell que va de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Però encara em vénen al cap alguns dels moments que vaig viure als país de les contradiccions, que sempre m'ha acollit molt bé, però que també té un rerafons que no casa gens ni mica amb les meves idees. Un dels records que m'han vingut al cap és un xou de cavalls a Harrisburg, la capital de l'estat de Pensilvània (és comú pensar que la capital és Filadèlfia, però!). Mare meva! Immensa la quantitat de diners que deu moure la citada fira. Tot un complex firal dedicat al món del cavall, pel qual molta gent de l'Amèrica més profunda i rural té autèntica devoció. De tot pel cavalls i els genets; fins i tot carros de transport d'autèntic luxe, millor que cases i tot. Tota una experiència viure-ho i veure-ho! Em sembla bé que els hi agradin  els cavalls i els hi dediquin fires i els tractin bé. Fins i tot tenen fundacions pels animals malalts o abandonats. El que no em semb…

Salvador Puig Antich

Imatge
El passat 2 de març va fer 40 anys de l'assassinat de Salvador Puig Antich. I els culpables de l'últim assassinat del franquisme encara continuen lliures. Paradoxalment, alguns continuen en actiu. Només cal veure com l'advocat de la líder del PP, la senyora amb cara de simi, la Sánchez-Camacho, fou qui va redactar la sentència de mort de Puig Antich. I el sogre del ministre de justícia espanyol, el mateix que ha fet la nefasta i retrògrada llei de l'avortament, qui la va signar. I a Espanya, aquesta mentida que encara no ha fet la transició democràtica, no vol sentir ni a parlar de fer justícia. Actualment, la família de l'assassinat ha hagut de recórrer a la justícia argentina per tal que els culpables paguin pel que van fer. I mentrestant, el franquisme continua impune. Però no callarem ni oblidem. Fins que per fi, hi hagi justícia! Siguis a on siguis, continuarem lluitant per un futur millor!

Lo riu és vida!!!

Imatge
Aquesta colla d'impresentables del govern espanyol (quines ganes de fotre'n el camp) ara ens tornen a tocar el riu, l'Ebre. Amb l'excusa del regadiu, el cabal del riu quedarà molt reduït i conseqüentment, en quedarà amenaçada la flora, la fauna i les activitats que d'ell se'n deriven. Vaja, un transvassament encobert. I de nou, fastigosa la manera amb la qual actua el PP. No es té en compte el territori, mentre ells i els seus amics en surtin beneficiats, fan el que els hi dóna la gana (per no dir paraules més gruixudes). De nou, les terres de l'Ebre en peu de guerra. I no estan sols, som molts els altres ciutadans i ciutadanes del Principat que estem en contra d'aquesta bestiesa. I no permetrem que ens toquen el riu, el nostre riu, perquè "Lo riu és vida!". No es pot deixar destruir el delta ni tampoc el modus vivendi de la seva gent.

Ceuta

Imatge
A principis de febrer a Ceuta es va cometre un crim contra la humanitat (desgraciadament, un més). La Guàrdia Civil va disparar bales de goma contra immigrants que intentaven arribar nedant, desesperadament, a la costa a la cerca d’un futur millor. 15 d’ells van morir (qui sap si més, i que mai se’n trobaran els cadàvers potser).La primera reacció del cos policial de tricorni fou negar-ho, però sortosament, en l’era digital, hi ha qui en va recopilar proves gràfiques. I el més patètic de tots és que el Fernández Díaz, el ministre de l’Interior i descendent de feixistes, ho va negar amb tota la cara. Ceuta només és la punta de l’iceberg de les desigualtats entre el nord i el sud. Per desgràcia, l’estret de Gibraltar s’està convertint, en un gran cementiri. I els que manen a Espanya manen disparar-lo mentre ells amaguen milions que ens han robat a tots. Esfereïdores imatges d’algú que busca un futur millor i mor per la no humanitat dels que tenen, si més no, una mínima comoditat.Que mai…

Una cançó/poema amb molta raó...

Imatge
EL COBRIRAN DE BLASMES (Esquirols)
Et cobriran de blasmes
però el vent no els farà cas.
Voldran sembrar la fosca
però els ulls hi veuen clar.
Podran cosir-te els llavis
però d’altres s’obriran
i clamaran invictes
la terra, llibertat.

I els mots que ara t’empasses
les reixes no sabran
que són secrets que l’aire
contra elles va dreçant.
Damunt les teves passes
les nostres fendiran
les aigües prohibides
de l’alliberament.




Torno a casa!

Imatge
Han passat gairebé tres mesos des de que vaig abandonar la meva terra, el meu país, per tornar a viure una experiència americana. I han estat unes setmanes amb molta fred i molta neu, però també unes setmanes de retrobades amb antics amics i amigues que ja havia conegut. I també he conegut gent nova, molt maca, he visitat llocs mai vistos i he renovat sensacions en altres a on ja hi havia posat els peus. Però per sobre de tot, un grapat més d'anècdotes al sarró de la memoria, experiències que ja formen part de mi. També ganes de tornar a abraçar-me amb la meva gent, la meva família, els meus amics. I amb ganes de poder tornar aviat a aquesta terra que sempre em dóna una bona injecció d'energia positiva i em proporciona unes setmanes de retir, que sempre van bé!!!

"Victus", d'Albert Sànchez Piñol

Imatge
En els llargs capvespres de la meva estada als EUA vaig tenir oportunitat de llegir uns quants llibres. Entre ells, un que em va regalar la meva mare abans de marxar, “Victus”, d’Albert Sànchez Piñol (Ed. La Campana). Aquest llibre ja venia amb l’etiqueta de “best-seller”, i a fe que ho pot ser. Un llibre magistralment escrit, molt ben tramat i documentat, que capta l’atenció del lector des del primer moment.El protagonista és Martí Zuviría, un personatge que va existir realment però del que se sap ben poc. Sànchez-Piñol el transforma en un enginyer; a través dels seus ulls i de la seva vida, se’ns desvetlla com va ser part de la guerra de Successió, així com la caiguda de Barcelona el 1714. En les pàgines de la novel·la es parla tant de la vida quotidiana com de la vida militar, amb no pocs tocs d’humor, ironia de la fina i també molt sarcasme. Hi surten retratats un bon grapat de personatges reals i històrics i també algunes històries inventades. És una bona oportunitat, a part de g…

Meteorologia (un conte)

Imatge
Fa anys que es coneixen,més d’un parell de dècades, des de que eren uns marrecs que vivien al mateix barri. Fins i tot van compartir escola durant uns anys. Però els atzars de la vida els van separar. Ell va marxar a viure a un altre país, creuant l’oceà, a on el seu pare se l’emportà juntament amb la seva germana i la seva mare. I la cosa els hi va anar bé, ja que s’hi van establir i van fer una petita fortuna per viure més que folgadament. Però el noi, sensible de mena, tenia sempre en ment el barri a on va créixer. Finalment, com que la terra tira, tota la família va decidir retornar. Ell ja tenia 28 anys, havia estudiat dret i havia conegut una compatriota en una trobada d’immigrants. Es van enamorar i ella emprengué el retorn amb ell i un fill al ventre. Ell, tossut, va voler comprar-se una casa al barri a on havia passat els primers anys de la seva vida i no li va costar gaire. I al mateix barri encara hi havia aquella xiqueta amb qui havia compartit els primers anys de conscièn…

L'encantador de serps

Imatge
L’ENCANTADOR DE SERPS Heus ací l’encantador de serps, disfressat de mag de la flauta, que es passeja per ciutats i per pobles, tocant la seva perversa melodia. Sota l’encanteri del seu art s’hi subjuguen serps i escurçons, que li fan la cort i els honors. Malgrat que es metamorfosa en un dolç artista, certs animalons ensumen la mentida, de les seves cançons. Se n’aparten i deixen pas al seu seguici de perversos i falsos prohoms. I mentre canta l’encantador de serps, no sap que quan deixi de fabricar faules vestides de cançons, les serps i els escurçonsque tant l’adulen, li injectaran el verí de la traïció.

Dues cares d'una mateixa generació

Imatge
La generació que va darrera la meva és ben curiosa. Té una doble cara ben diferenciada. Mentre hi trobem els que ho volen tot fet i mamat, també hi trobem lluitadores i lluitadors incansables. Hi ha els qui s'ofeguen en un vas d'aigua mig ple (ni arriba a ser ple) perquè no saben què vol dir tòrcer l'esquena i que criden com hienes si no se'ls besa els peus i hi ha els qui es deixen la pell per lluitar pel seu propi futur i pel futur dels qui els precedeixen o dels qui vindran. Mentre unes i uns estan alienats per la societat de consum i pel capitalisme més salvatge, fent del narcisime i de l'egocentrisme el seu modus vivendi, els i les altres gaudeixen compartint i construïnt, essent solidaris i perdent-se enmig de la immensitat de la natura. Per desgràcia, aquestes dues cares d'una mateixa generació són ben visibles. Jo ja tinc clar del costat de quina em poso i quina vull combatre. M'hi ajudes?

Sentir-se com a casa

Imatge
Una de les coses que m'agraden de la societat americana, o almenys de la zona a on estic jo i a on he  fet més coneixences (d'altres coses d'aquesta societat que m'acull temporalment no m'agraden gens...), és la bonhomia de la gent. Fa unes setmanes una companya de feina ens va convidar a sopar a casa seva, de manera que a part de compartir una estona amb ella i el seu marit, també coneixia els seus fills i d'altres amics. I la veritat és que va ser una vetllada ben agradable, amb grans somriures, compartint anècdotes i un bon menjar. La sorpresa va ser quan resulta que també era l'aniversari de la meva amiga. Fou un gran colofó per una bona tarda-vespre plena de neu (aquí sopen a les 5 de la tarda!), amb un pastís deliciós, però per sobre de tot, fou un dia per redescobrir que en el món hi ha molta gent amb qui compartir estones i experiències. Em vaig sentir com a casa, amb l'escalf d'un bon grup de gent! Una petita experiència més en aquesta etap…

Hawaii!

Imatge
Avui la vida em regala una nova oportunitat de conèixer món, concretament un conjunt d'illes: Hawaii. Tot i que sé que hi ha una zona molt comercial i que tot és molt turístic, tinc ganes de conèixer la naturalesa salvatge que s'amaga per l'illa: la immensitat de l'oceà, els volcans, la gent autòctona i un llarg etcétera. Poder descobrir un remot i càlid indret perdut enmig del no res, però que tinc la sensació que és molt màgic, em fa oblidar el fred passat aquestes setmanes a Pennsilvània!

"L'exili" forçat

Imatge
Som molts els catalans i catalanes que voltem pel món. Alguns si que ho fan perquè realment volen i en tenen ganes, però d'altres ho fan obligats i obligades. Als EUA som uns quants i unes quantes que hi venim a estudiar a treballar. A Catalunya no hi ha gaire futur, sobretot en temes de recerca. Aquí les coses són diferents; la recerca està més ben valorada i hi ha moltes més facilitats per a treballar en la investigació. Però per moltes i molts la terra tira i hi ha ganes de tornar. No és fàcil restar lluny dels teus i més haver-ho de fer gairebé obligadament. Tan de bo les coses canviïn i quan marxem fora a treballar ho fem per voluntat propia i no obligats i obligades per unes polítiques en termes de recerca que són suïcides! De totes maneres, sempre és bonic trobar compatriotas pel món, poder compartir experiències i sobretot, conèixer que molts tenim moltes més connexions del que podria semblar!!!

“Ciutat petita i delicada”, de Jaume Ministral Masià

Imatge
De nou una bona amiga em va deixar un llibre per aquesta temporada als EUA, “Ciutat petita i delicada”, un llibre ja amb molts anys a l’esquena, car fou editat el 1975. La ciutat petita i delicada que dóna nom al títol no és altra que la immortal Girona. Tot i que mai s’hi cita explícitament el nom, els indrets de la ciutat són presents en tot el llibre. En les successives pàgines s’hi desgrana la vida quotidiana de la Girona des dels anys 20 fins a inicis dels 70, amb els seus secrets, la seves vivències, els seus personatges. Un retrat ben definit de com és Girona i que fins i tot avui en dia, encara podem trobar personatges semblants als que es descriuen al llibre. Un llibre costumista que t’endinsa en el tarannà gironí, en les manies dels gironines, i sobretot, és el retrat d’unes quantes dècades bastant fidel al que devia ser la realitat. Un llibre entretingut i proper, i més si hom ha nascut o viu a la ciutat dels quatre rius!

Des del silenci

Imatge
DES DEL SILENCI Des del teu silenci, aliè a tot, jugues. Somrius, content, construint el teu propi món curull d’ aventures i poques paraules. Des de l’abisme contemples el teu univers, l’escrutes ,i a riallades, te’l menges a corre-cuita. El teu silenci ens embolcalla, com una teranyina d’or plena de mots. Des del teu silenci, la força per la nostra lluita.

Nosaltres (en motiu de dia de la dona treballadora)

Imatge
NOSALTRES Tens una mirada neta. Dolça, molt dolça. I alhora és d’una tristesa silent, gosaria dir, alarmant; profunda, dissimulada. El teu objectiu diari: somriure a aquest nou jorn que en algun indret del món, es desvetlla. Malauradament, ja has ofegat el plor en la foscor de la teva nit. Tens unes mans dures, resseques,aspres. Però la carícia que em regalen no pot ser més suau i tendra. Siguis a on siguis, Siguis com siguis, diguis com et diguis, Et porto dins meu. Tu ets jo; Jo sóc tu I compartim anhels: ser felices, ser lliures! Sentir l’alegria i l’orgull de ser com som, de ser nosaltres, de ser dones!!

New York, New York (II)

Imatge
Durant l'estada a Nova York vaig dormir a casa d'una amiga que hi viu temporalment. Ella habita al barri de Harlem, majoritàriament amb gent de color. És com una altra ciutat dins de Nova York. De fet, en els establiments que vam anar, els blancs érem minoria. De fet, era bonic veure la concòrdia amb què tots estàvem allí. Tant de bo el món fos sempre així, un lloc de concòrdia. De fet, m'hauria agradat passar-hi més estona, conèixer una miqueta més el seu modus vivendi. Un altre lloc que vaig poder visitar va ser allà on hi havia les malaurades torres bessones. Ara mateix ja hi ha un altre gran edifici.. El pont de Brookyln fou un dels altres elements que vaig poder visitar. Tot i la fredor de la nit, va ser espectacular poder caminar pel damunt del pont! I l'encant de perdre's per carrers desconeguts, de conèixer noves menges, descobrir la celebració de l'any nou xinès enmig de "Chinatown", etc. Petits flaixos d'un cap de setmana! Amb ganes de t…

New York, New York (I)

Imatge
Fa algunes setmanes vaig tenir la sort de poder anar a Nova York, una de les ciutats del món que mai dormen. Feia fred, molta, la veritat, però la ciutat no deixa de perdre el seu encant. El famós "Time Square", la "Cinquena avinguda", vaja, tot un munt de llocs que em resulten familiars, no només per haver-hi estat abans, sinó per les imatges que han sortit per la televisió o a les sèries de televisió un munt de vegades. Un altre lloc que vaig poder visitar i que no havia visitat en la meva estada anterior a la cituat fou Central Park. Impressionant poder el famós parc nevat. El vam travessar de dalt a vaig, durant una bona caminada, però les instantànies són de les que guardaré a la ment durant un temps. Un altre element que em va cridar l'atenció fou la gran quantitat de museus que hi ha pels voltants. M'hauria agradat poder visitar el MOMA, però el preu d'entrada precisament no era gaire econòmic. De totes maneres, és un lloc que tinc ganes de visit…

Un poema d'Apel.les Mestre

Imatge
CANÇÓ DE TAVERNA
A la taverna d’en Mallol, s’hi riu i plagueja: a la taverna d’en Mallol, molts hi entren amb lluna i en surten amb sol. A la taverna d’en Mallol, s’hi veu i s’hi juga; a la taverna d’en Mallol dels diners que hi entren no en torna ni un sol. A la taverna d’en Mallol, s’hi canta i s’hi balla; a la taverna d’en Mallol, tal hi entra donzella que en surt com Déu vol. A la taverna d’en Mallol, hi ha hagut punyalades; a la taverna d’en Mallol, diuen que eren quatre contra un home sol. A la taverna d’en Mallol, no tot són rialles; a la taverna d’en Mallol han tancat les portes en senyal de dol.

“Todas las cicatrices”, d’Alexandre Nunes de Oliveira

Imatge
Amb l’entrada del nou any vaig acabar la lectura d’un poemari, “Todas les cicatrices” del polifacètic autor Alexandre Nunes de Oliveira, establert a Girona des de fa anys. Nunes té la virtut de poder escriure bells poemes en 6 idiomes, en i en aquest ocasió ens ha delectat amb els seus versos en la llengua de Cervantes. En les pàgines del seu llibres, Nunes desgrana un ric món interior. La primera part és “Una noche que brilla!”, en la qual s’hi troben encisadors poemes com “En el prístina camino del mar” o “Cuando llegué a la Ciudad”, per citar-ne alguns dels que més m’han entusiasmat. La segona part del recull potser és la que més m´ha captivat; porta per títol “La guerra del amor”. La tercera part és “El último intento”, desgranat enfantasies i adulteris en cada estació de l’any (em quedo, però, amb“Solsticio” i “Equinoccio”) i s’acaba el llibre amb els poemes de la secció “En el interior del reino”, potser la que menys m’ha captivat de tot el recull. Un poemari per llegir i desgra…