Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: març, 2012

Vent d'est, vent d'oest, de Pearl Buck

Imatge
Aquí a Amèrica els vespres són molt tranquils i conviden a la lectura. Un dels últims llibres que he llegit és “Vent d’est, vent d’oest”, de Pearl Buck (http://en.wikipedia.org/wiki/Pearl_S._Buck), guanyadora del premi Nobel de literatura l’any 1938. El llibre narra la història, a través d’una noia xinesa, de l’estricta societat xinesa a la qual va viure l’autora del llibre. A través de les pàgines es desgrana com la jove narradora canvia i obre la ment cap a una societat més estricta. Des de petita a la protagonista ja la tenen promesa en matrimoni i l’eduquen només amb aquest propòsit. Quan es casa, però, el seu marit és més obert de ment i ella li costa adaptar-s’hi, fet que li provoca un sacseig interior. I encara se li trenquen més els esquemes quan el seu germà, promès des de sempre amb una altra noia, se’n va a estudiar a Amèrica i s’enamora d’una americana. amb qui contrau matrimoni. La seva muller renuncia a tot pel seu marit i se’n va a la Xina, a on no és ben acceptada per …

L'Assemblea Nacional Catalana (ANC)

Imatge
L’Assemblea Nacional Catalana (www.assemblea.cat) es va constituir el proppassat 10 de març. Una Assemblea que vol dirigir els seus esforços per tal que el 2014 es pugui celebrar un referèndum d’autodeterminació a Catalunya. Vibrants imatges, vistes des de la distància, sobre la il·lusió per construir un nou horitzó, el de la llibertat del nostre poble. I no només del Principat, sinó, tal i com va dir l’actor Sergi López, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. L’ANC va tenir el seu embrió a la consulta independentista d’Arenys de Munt. Un grup de persones de la societat civil es van posar a treballar, silenciosament, per constituir l’Assamblea, culminant el procés al Palau Sant Jordi. A molts pobles i ciutats s’han creat assemblees locals, així com també s’han format sectorials dins de la gran ANC. Units som molt forts. Units ho aconseguirem. No defallim, cada dia tenim la independència un xic més a prop. Endavant ANC! Visca la Terra Lliure!

L'oca (un conte)

Imatge
Se m’acudí fer-li el regal a l’Ivette el dia que vam anar a visitar la seva anciana tia-àvia. Per a la gent de pagès l’estona de la migdiada és sagrada, així que després d’assaborir un bon arròs a la cassola i vedella amb bolets, regat amb vi casolà i acabat amb un licor d’herbes de recepta ancestral, vam anar a passejar mentre la bona dona trencava el son. Quan estàvem parant el sol primaveral prop de la bassa de la masia ens vam fixar en el festeig de dues oques. I no em vaig poder estar de festejar la dona que em va feliç i vam acabar fent l’amor tendrament com ho feien les dues oques. Després de volar amb ella pel paradís del plaer, fins aquell instant a on tot és felicitat, vaig decidir que li faria un regal divertit pel nostre segon aniversari com a parella. Aprofitant que ella estudiava a les nits a la biblioteca, vaig començar a muntar un tauler del joc de l’oca una mica especial i fet a mida. Vaig dedicar-me a fer composicions amb “Photoshop” de les tradicionals caselles una …

Eurovegas

Imatge
Diuen que ara a Catalunya necessitem que hi hagi l’Eurovegas, que el magnat Shelton porti la seva idea a casa nostra. Es veu que es disputen aquest complex entre Madrid i Barcelona. Personalment, ja se’l poden quedar a la capital del país veí. Potser sí que crearà llocs de treball, però a costa de què? De que es contaminin els aqüífers de la zona a on es vol instal·lar el complex? A costa d’atraure turisme d’alt poder adquisitiu, d’atraure màfia i prostitució? El president Mas i els seus acòlits llepant els peus al magnat... quina imatge més deplorable. El que ens cal és un bon cop de puny damunt de la taula, dir prou a Espanya i separar-nos-en, previ pagament de tot el que ens deuen. No necessitem l’Eurovegas, necessitem que se’ns retorni tot el que se’ns està espoliant i no pagar ni un cèntim més a Madrid!!

Síria...

Imatge
El bany de sang a Síria no s’atura. El dictador d’aquest país s’acarnissa, amb l’ajut de l’exèrcit, contra els dissidents. A Homs ja hi ha no sé quants milers de morts. I ni la Mitja Lluna Roja pot entrar a socórrer a les víctimes. El dictador i els seus sequaços deuen tenir por que es vegi el que succeeix. I mentrestant, la resta del món calla. Massa interessos comercial i econòmics hi ha per no ficar-s’hi. I com sempre, els indefensos, la gent civil és la que en pateix les conseqüències. Uns països no intervenen per no molestar-ne uns altres i viceversa. I la gent pateix i mor. I ningú no ho atura. Fàstic de capital. Fàstic de democràcia. Tristesa, molta tristesa. Quan s’acabarà aquest genocidi encobert i permès???

Una vaga de fam per la llengua

Imatge
És molt trist que s’arribi a aquest extrem, però el Partit Popular ja té tradició de ser un partit poc amant de la cultura i un gran executor de genocidis culturals, com el que està perpetrant als Països Catalans. Ara toca el torn a Ses Illes, a on volen fer que el català sigui una llengua de museu. I contra aquest atac, un grup de jubilats ha iniciat una vaga de fam per a fer valer els seus drets lingüístics. Realment molt trist que això succeeixi, que diluir la vella cultura catalana i facin servir totes les argúcies per aconseguir-ho. Tan de bo aquesta vaga faci obrir els ulls (tot i que ho dubto, amb com n’arriben a ser de feixistes). Fins aquí ens obliguen a arribar.. Som de terra endins, de mar enllà i ens mena el mateix vaixell, el de la llibertat!
http://www.vilaweb.cat/noticia/3994799/20120315/jaume-bonet-vaga-fam-llengua-seria-fotut-deixar-morir-sense-dir-res.html


La primavera ja treu el cap!

Imatge
Ahir es va declarar oficialment la primavera! Després de l’hivern glaçat, del recés i el recolliment, com cada any, arriba l’esclat de colors, els ocells migradors retornen, molts arbres, fins fa poc esquelets, recuperen l’esplandor. Els camps, fins fa poc erms, rebroten de vida. Els dies s’allarguen, l’escalf del sol es fa més evident. Temps de renaixença i de rebrot. Com el rebrot dels joves i les joves valencians i d’arreu del món que estiren als seus conciutadans i conciutadanes a lluitar per un món millor. Comença una primavera plena de nous projectes i noves il·lusions! Benvinguda!

La fauna del centre: les vaques simpàtiques!

Imatge
Des de petita he tingut l’oportunitat de viure prop de les vaques, però d’una temporada ençà hi havia perdut bastant el contacte. Aquí a Pensilvània, però, l’hi he recuperat. Prop del centre hi ha un tancat amb vedells i vedelles. Tot passejant, s’acosten amb molta facilitat i s’esperen que els toquis. I com a animals joves que estan descobrint la vida, els hi encanta jugar, que els hi diguis coses i fins i tot, talment un gos fidel, et segueixen caminant o corrent. I quan l’espai físic és ja ben petit, es queden amuntegats a la barana mirant. Hi ha un vedell (o vedella) especialment simpàtic, que porta el número d’identificació 558. Des d’un tros lluny sembla que ja t’intueix i es posa a la barana i espera pacientment que arribis. Anar a passejar i veure-les és un bon moment per recordar que sovint ens oblidem del respecte als animals. Ells, si més no a mi, amb la seva companyia i els seus estirabots em fan passar una bona estona J



Teresa Pàmies, in memoriam

Imatge
Fa pocs dies que ens ha deixat Teresa Pàmies, un referent cultural de nostre país. Una lluitadora nata que va haver de passar molts anys a l’exili i només veient clandestinament el seu marit, el dirigent comunista Gregorio López Raimundo. Morí als 93, després d’una vida dedicada a lluitar per un món millor. Nascuda a Balaguer va haver de passar molts anys de dolorós exili. Des de ja molt jove, l’autora de “Testament a Praga”, premi Josep Pla el 1970, entre altres obrers, va militar en moviments d’esquerre.El 2001 se li va donar el Premi d’Honor de les lletres catalanes. Més enllà de la seva trajectòria com a escriptora, també ho fou la seva com a dona compromesa i lluitadora. El nostre país ha perdut un altre referent. Descansi en pau. El millor homenatge, la victòria de veure un país lliure i un món millor. http://www.vilaweb.cat/noticia/3994378/20120313/mort-lescriptora-teresa-pamies.html


Benvinguts al llarg viatge, de Txarango

Imatge
L’estiu passat, casualment, vaig poder assistir a un concert d’aquest grup del Ripollès. I fa ben poc que han tret el seu primer disc, “Benvinguts al llarg viatge”, que es pot descarregar gratuïtament al seu web (www.txarango.com). La veritat és que m’ he ben enganxat a l’alegria i a l’energia que traspuen les cançons. Tendresa, alegria, reivindicació es barregen al llarg de les 14 cançons de què consta el disc.A “Vola” també hi ha la sorpresa d’un bon grapat de col·laboracions molt encertades, que l’enriqueixen enormement. Dolçor pura a “La dansa del vestit”, la força vital de “No deixis de caminar”, o els records de Sant Jordi a on la lletra de “Amagada primavera” et fa transportar.Un bon grapat de cançons per a fer ballar l’esquelet i també per somniar i perdre’s pels paradisos imaginaris que si volem, ens podem construir. I com no, que no hi falti la música de Txarango per fer-los més alegres! 

La densitat del repòs de la cendra

Imatge
Aquest és el títol que Jordi Fornos ha donat al seu últim poemari, després de publicar el 2009 “L’opi d’una nit d’hivern”. En aquest nou volum d’exquisida poesia, també s’hi poden trobar els dibuixos d’Oriol Tuca i el pròleg de Josep Maria Uyà. Vaig tenir la sort d’assistir a la presentació del llibre a l’auditori Viader de la Casa de cultura de Girona i gaudir de la bellesa dels poemes acompanyats pel grup Sonsotons. Uns poemes que comminen a pensar, a meditar sobre diferents paisatges, després d’un fantàstic preludi: paisatges urbans, paisatges corporis, paisatges onírics o bé paisatges naturals. És difícil fer-ne una tria, car tots els versos ideats per Fornos tenen un no-sé-què que enganxa... però n’hi ha alguns que m’han copsat tota l’atenció, com ara “Surrealistes a Llançà”, “Roma”, “Pontós” o“Extremera”, per destacar-ne alguns. Un poemari per delectar-lo poc a poc, lentament, assaborint cada mot, cada poema, per enriquir-se un mateix deixant anar el pensament i la imaginació. F…

Un secret que t'havia de dir, una genial cançó de Brams!

Imatge
Aquest és el títol d’una de les cançons que personalment, més m’agraden del darrer disc de Brams, “Oferta de diàleg”. I la lletra, basada en fets reals, fa posar realment la pell de gallina. I el mateix passa amb el videoclip, dirigit per Joan Lluís Bozzo...
Un secret que t’havia de dir Samir, hem de parlar
ara que ningú no ens veurà,
potser no saps ni com em dic.
Sóc Dragan Drulović
i visc en el bell mig
del veí poble serbi enemic.

De fet no és sorprenent
que no em tinguis present,
els bosnians no soleu baixar.
I amb la mala maror
que hi ha jo tampoc no
aquí, al teu poble, havia pujat mai.

Pot semblar estrany però et vinc a dir
que els meus soldats vindran aquí
a primera hora del matí
per atacar.
Si troben homes al poblat
acabaran en un fossat:
la guerra aquí també ha arribat.

I ara fuig, salveu la pell,
la nit serà un bon moment
per marxar cap a ponent
camineu incansablement.
Busqueu refugi segur
abans que no surti el sol
i us encengui els ulls de dol.

No deus saber, però,
per què t&#…

El Longwood Garden

Imatge
El Longwood Garden és una de les principals atraccions turístiques que hi ha per aquests verals (http://www.longwoodgardens.org). I la veritat és que la visita que hi vaig fer em va encantar. L’entrada val 18 dòlars, però si tens carnet d’estudiant, el preu es redueix 10 dòlars! Entrar allí és entrar a la tranquil·litat. A l’hivern, però, tot es veu tristoi, no hi ha excessius colors que facin de la caminada un espectacle visual. Les fonts estan tancades, els arbres estan completament desfullats i l’aire no és precisament càlid. Tot i així, passejar, pujar a la casa niu, anar a la zona d’aiguamolls o visitar la casa del fundador (el sr. Dupont) és una experiència totalment recomanable. També hi ha un divertit parc per a infants i un espectacular hivernacle a on hi havia una increïble exposició d’orquídies. En ma vida havia n’havia vist tanta varietat, com tampoc havia vist un espectacle de color naturals tan bell. La veritat és que m’hi hauria passat hores i hores impregnant-me de l’e…

Kennett Square, una petita impressió

Imatge
Kennett Square és el poble al qual està adscrit el centre a on estic. El centre està a uns 3 o 4 km del centre. He tingut l’oportunitat de visitar la capital mundial del xampinyó, com ja vaig explicar dies enrere. El poble es veu que és un atractiu turístic important de la zona de Filadèlfia. Vaig quedar sorpresa: pensava que hi havia elements molt interessants, però el poble només és un carrer principal de menys d’un km a on hi ha uns quants restaurants, una cafeteria de delicatessen a on també serveixen sopars per a com a màxim dues persones (i la llista d’espera és gairebé d’un any...) el Talule, , un parell o tres de botigues de roba, una botiga de beneficència, tres botigues (interessantíssimes) de llibres de segona mà. I als carrers adjacents, una església i cases familiars. I als afores, res més que grans centres comercials. El més interessant que té Kennett Square és la botiga CAP mushroom, un petit establiment regentat per una simpàtica senyora que ven tot d’objectes relacion…

Mariposas en el estómago, d'Edu Sívori Alt

Imatge
Aquest és títol del genial poemari d’Edu Sívori Alt, un gran poeta argentí i millor persona establert a Girona i prologat per Luis Eduardo Aute. Després del darrer “Peces mensajeros”, Sívori torna enamorar amb la quotidianitat que traspuen els seus poemes. Un punyent poema sobre la immigració, “Copito”; el que dóna títol al poemari “Mariposas en el estómago” o “Bombarderos de Chupa-Chups”, pels nens víctimes de les guerres com la d’Iraq. Dintre les pàgines hi podem trobar també el poema “¿Quieren más poesía?”,les tendres línies de “La niña del bosque de can Ginebreda”, una distorsió de la vida a “Distorsiones de la vida cotidiana”, les elucubracions de “Flotando en una mancha de aceite” o la historia de “La cuarentona”. Però si hi ha un poema que m’ha agradat i arribat especialment és “Lévantate y anda”, tota una declaració de principis i d’amor a la vida. Deixeu que se us omplin els estómacs de papallones...

Geocaching (un conte)

Imatge
Fa mig any que s’han aficionat a això d’anar a buscar petits tresors amagats per ciutats i camps, en llocs de fàcil i accés i altres de difícil trobar. Tot va començar banalment, després de llegir l’auge d’aquesta nova modalitat d’oci. Un diumenge a la tarda, després d’una plaent migdiada, van decidir sortir a conquerir els tresors amagats a la seva ciutat. Amb l’ajuda dels telèfons mòbils es van llançar a l’aventura. La tarda els passà volant: 5 geocachings en 4 hores, més un cafè per recuperar forces inclòs. Repetiren activitat el següent dimecres, abans d’anar al cinema. I el següent cap de setmana es decidiren a buscar-ne per la muntanya. Després d’una nit de passió que els deixà baldats, decidiren no matinar. I per agafar forces per la divertida jornada a la muntanya, després d’un cafè amb llet i un dònut, un clau i cap al cotxe i muntanya amunt a buscar els geocachings emmagatzemats dins els telèfons mòbils. En van trobar un prop d’un llac, un altre dins d’una bardissa i un terc…

Vuit de març

Imatge
Ni un pas enrere en els drets de les dones! Com cada any, aquest poema diu moltes coses i no canso de Vuit de març Amb totes dues mans
alçades a la lluna,
obrim una finestra
en aquest cel tancat.

Hereves de les dones
que cremaren ahir
farem una foguera
amb l’estrall i la por.
Hi acudiran les bruixes
de totes les edats.
Deixaran les escombres
per pastura del foc,
cossis i draps de cuina
el sabó i el blauet,
els pots i les cassoles
el fregall i els bolquers.

Deixarem les escombres
per pastura del foc,
els pots i les cassoles,
el blauet i el sabó
I la cendra que resti
no la canviarem
ni per l’or ni pel ferro
per ceptres ni punyals.
Sorgida de la flama
sols tindrem ja la vida
per arma i per escut
a totes dues mans.

El fum dibuixarà
l’inici de la història
com una heura de joia
entorn del nostre cos
i plourà i farà sol
i dansarem a l’aire
de les noves cançons
que la terra rebrà.
Vindicarem la nit
i la paraula DONA.
Llavors creixerà l’arbre
de l’alliberament.

Maria-Mercé Marçal. D…

La capital mundial del xampinyó: Kennett Square

Imatge
El New Bolton Center,a on treballo i visc, forma part del municipi de Kennett Square (http://www.historickennettsquare.com/). Aquest lloc és la capital mundial del xampinyó, fins i tot hi fan un festival (http://www.mushroomfestival.org/). En algunes ocasions que he pogut voltar, ni que sigui mínimament per aquí, he vist les grans naus industrials a on hi cultiven els xampinyons. També ens han explicat que en aquestes indústries hi treballen molt immigrants, bàsicament d’origen mexicà. Aquest és el motor econòmic del poble i de la regió i fins i tot volen fer servir aquesta activitat econòmica per integrar els joves més desfavorits. Espero que els hi funcioni! De moment, però, no he tastat cap xampinyó! J





Les cendres d’Angela, de Frank McCourt

Imatge
Abans de venir a passar aquesta temporada a Amèrica, la meva cosina em va regalar un llibre, “Les cendres d’Angela” (http://ca.wikipedia.org/wiki/Les_cendres_d%27%C3%80ngela) de Frank McCourt (http://ca.wikipedia.org/wiki/Frank_McCourt) . És una novel·la autobiogràfica sobre la infantesa d’aquest senyor, cruenta alhora que divertida.Tot un exemple d’autosuperació davant les adversitats i de ganes de lluitar per canviar les coses. Frank, el fill gran d’Angela i Malachy explica les seves penúries de la seva família a Nova York, a on veu morir la seva germana Margaret,i més tard a la ciutat irlandesa de Limerick a on veurà morir també als seus germans bessons Oliver i Eugene, però creixerà amb els seus germans Malachy, Michael i Alphie. Hi ha moments que el llibre et fa somriure, mentre que en d’altres se’t posa un nus a la gola. El llibre, guanyador del premi Pulitzer el 1997, també té la seva versió cinematogràfica, dirigida per Allan Parker. “Les cendres d’Angela” m’han robat el cor. …

El Hill Cottage

Imatge
Aquí, als EUA, visc al Hill Cottage, un edifici molt antic, del 1700 i escaig. És una casa declarada patrimoni nacional i que es troba dins de les cases protegides. És un lloc acollidor. El terra de la planta baixa és de rajola amb vells mobles de fusta i es puja a l’altell-dormitori per una escala de fusta. Els anys han provocat que aquesta caseta tingui totes les comoditats: llum, calefacció (perfectament dissimulada per no trencar l’harmonia), internet, una llar de foc, cuina perfectament equipada. Les portes es tanquen amb balda, com en temps antics. Les finestres permeten veure tots els camps nevats o verds, la immensitat d’aquest territori. Quan contemplo la caseta, en perfecte estat de conservació, penso les històries que segur que hi han ocorregut durant els gairebé tres segles d’història de l’habitacle. Quantes històries, quantes famílies hi han viscut? Què hi ha passat? Tanco els ulls i deixo córrer la imaginació per la història de la meva caseta provisional, el Hill Cottage…

L’experiència americana: com una pel•lícula

Imatge
Les imatges que capta la meva retina per Kennett Square semblen les d’una pel·lícula, sincerament. Tot de cases amb el seu jardí, el seu gos i els grans cotxes. Als afores dels pobles, per petits que siguin, hi ha els grans centres comercials, amb hipermercats que tenen obert les vint-i-quatre hores al dia, el McDonalds i unes quantes cadenes més de menjar ràpid. Als súpers et perds de la quantitat enorme de coses que hi pots trobar. Gairebé dona per anar-hi a passar la tarda i distreure’s! Hi trobes de tot, fins i tot telèfons mòbils i farmàcies. També vaig tenir l’oportunitat dies enrere de visitar la casa d’una de les secretàries de la feina: enmig de la natura la casa amb el jardí, un parell de gossos, el garatge farcit de bicicletes i tota mena d’estris, un gran menjador... en fi, em va semblar que entrava en qualsevol pel·lícula americana...

El menjar i el beure per aquí a Amèrica

Imatge
Un altre element curiós, si més no, per a mi, és el menjar. Els supermercats són llocs oberts 24 hores a on pots trobar tot de coses que ni hauria imaginat que existien. No sé quantes varietats de pa, de iogurts, de llets i un fotimer de coses. Però una cosa que m’ha cridat l’atenció és el fet que moltes coses enlloc de ser dolces, com estem acostumats, són salades. Per exemple, la llet de soja no és dolça, sinó que conté sal, fet que es nota en el gust. També els hi deu agradar molt la canyella (afortunadament a mi també), ja que el gust de canyella és molt present en molts tipus de menja. I pel que fa al beure? Doncs res de begudes alcohòliques als supermercats, sinó en botigues especialitzades. Ni una trista cervesa. Però ja m’hi estic acostumant, una altra manera de fer i de viure, però per sort, a casa em puc fer un bon tros de pa amb tomàquet per recordar-me dels gustos de la meva terra!