Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: juliol, 2009

Comiats i absències

Imatge
Per acomiadar aquest infaust mes de juliol, plagat per desgràcia de comiats i absències, un poema de Miquel Martí i Pol


Em costa imaginar-te
absent per sempre,
tants de records de tu
se m’acumulen,
que ni deixen espai
a la tristesa,
i et visc intensament
sense tenir-te

Una història

Imatge
I una història que em toca ben de prop. És la de la germana del meu avi, la tieta Dolors. De ben petita els meus besavis la van donar en adopció, car ells no podien mantenir la prole de 9 fills. I així que l’adoptaren i se l’endugueren de ben petita cap a Madrid. Allí va créixer, però sense perdre mai les seves arrels, mantenint el contacte amb els seus germans de sang. I la tieta de Madrid, com l’hem anomenada sempre, va créixer i es va enamorar d’un madrileny amb qui formà una família. Van tenir dos fills i 5 néts. I malgrat el seu exili a la capital de l’estat veí, la tieta sempre ha estat fidel a Catalunya, anant a ballar sardanes cada cap de setmana i fins i tot estant molt involucrada en el casal català de Madrid. Regularment ens ha anat visitant, i aquests dies he tingut de nou la immensa sort de retrobar-la a ella i a en Luis, el seu marit, ja que ha vingut a passar uns dies a terres catalanes en motiu de la inauguració d’un museu en honor del president Irla a Sant Feliu de Gu…

Instants del temps

Imatge
Som instants del temps. Efímers. Avui hi som i demà ja no. Vivim preocupats en el demà i sovint no valorem suficient el dia a dia. I els que marxen deixen un buit que fa replantejar-se moltes coses. Com un estel fugaç estem de pas en aquest món, sovint bonic, sovint trist, sovint podrit, sovint feliç. Tota un amalgama de sensacions i sentiments barrejats. Buidor i alegria. Sensacions contraposades, antagòniques se succeeixen, talment espurnes transportadores de sentiments. I nosaltres, en el fons, no som res més que instants dels temps que ens trobem, xoquem, a vegades sabem a on anem i altres no, per desgràcia també ens odiem i ens estimem...

http://www.youtube.com/watch?v=3gIWYfKNsw8
http://www.youtube.com/watch?v=ySe9h_aJYHI

Curses de braus

Imatge
Recentment a Barcelona hi va haver una sèrie de curses de braus i unes quantes persones al voltant de la plaça. Per una banda, els que anaven a veure aquest lamentable espectacle i per altra, els detractors de tant salvatge festa. I aquesta escena que es repeteix sobretot a l’estiu i també en altres indrets de Catalunya, no només a la gran capital. Per mi, sincerament, és molt trist veure com el sofriment d’una bèstia indefensa es converteix en motiu de gaudi per a certes persones. I se’m regira l’estómac cada vegada que veig un animal ensangonat desplomar-se sense més ni més, mentre uns quants aplaudeixen a l’autor de la tortura. Una festa que no té res a veure ni amb cultura ni amb res més que no sigui la paraula tortura. Espero que ben aviat, i ja d’una vegada per totes, el Parlament de Catalunya legisli una llei contra aquesta aberració i les places de braus es converteixin en centres de cultura i no de tortura.

Un full en blanc

Imatge
A la vida, carpe diem...
Una cançó de Sopa de Cabra que fa ben poc em va fer remoure de nou les entranyes...
Un full en blanc
Avui un vent nou
ha d´arribar
creuant deserts
i desenganys. Arrencarà la pell
de les ciutats
cauran els murs
que ens van separar. Els dies s´alcen
al seu pas
els arbres nus
corren pels camps.
Ocells de foc estels de glaç
volen campanes gener ja és nat. Shaaaala lalalalaaa...
Hi ha un núvol moribund
al fang estès
el que avui puja
demà no hi és.
Les mans
s´aferren al volant
corren les rodes
i els cors trencats.
El vent batega l
a pols se´n va.
I les paraules
que s´han gastat.
No hi ha mentides
ni condemnats
la vida és neta
un full en blanc.
Shaaaala lalalalaaa...
Un dia,
un mes,un any
una altra volta
al pany
i les tristeses hauran marxat.
Uns ulls desperts
et trobaran
dies sense ombra
han d´arribar.
Shaaaala lalalalaaa...

El nas de mussolini

Imatge
Aquest és el títol del llibre de Lluís-Anton Baulenas, guanyador del Premi Sant Jordi 2008. Una novel·la històrica que narra la vida d’una noia comunista que vol matar Primo de Rivera. Realment un relat molt ben construït, amè i interessant. A través de la vida de la noia i del seu voltant més proper, escruta en la fortalesa humana i com un ideal pot arribar a portar la resistència humana fins a límits insospitats. A més, permet retrocedir a la vida quotidiana d’un poble del Pirineu gironí durant la dictadura de Primo de Rivera, reconstruint personatges que es podrien haver trobat en multitud de pobles d’arreu de la geografia, una mena de pel·lícula inventada però que podria haver estat perfectament real en algun punt del país. Un llibre que també s’endinsa en les relacions personals, ja siguin entre desconeguts, cacics, forasters o entre pare i filla; teles que es teixeixen i s’emboliquen a mesura que avança la narració de Baulenas. Un llibre totalment recomanable, de lectura fàcil, …

Educació

Imatge
Aquests dies han aparegut dues notícies als mitjans de comunicació. Esgarrifoses i gairebé idèntiques. La violació per part de menors de nenes/noies. Fins a quin nivell de vilesa ha arribat la humanitat? Malauradament aquests fets ocorren diàriament arreu del planeta, malgrat que són sistemàticament silenciats per la por a les represàlies per part de les víctimes. La peça clau, a parer meu, en tot això, però, té un nom: educació. Un home no pot disposar del cos d’una dona quan tingui un impuls de fer-ho o bé li vingui de gust. I viceversa. I encara és més esgarrifós quan es tracta de persones a les quals se’ls està formant la personalitat. Responsabilitat de totes i tots fer que els infants esdevinguin persones i no monstres. A on ens està portant el model de societat? A ser més individualistes que mai? A voler fer el que ens passi pel pap en cada moment sense respectar a res ni a ningú? Si no ho fem nosaltres, no baixarà pas cap nau espacial (o potser sí, qui sap!) a arreglar els nos…

Teatre (un conte)

Imatge
Davant meu tinc unes cortines tancades. Són de color vi, aquell líquid que tant m’agrada assaborir, delectar, l’èxtasi de la terra madurat al celler. Pensar en beure’m un bon vi m’ajuda a tranquil·litzar-me i aturar el tremolor indolent que s’ha apodera t dels meus genolls. Ai, ai, si se’m continuen movent d’aquesta manera, em sortirà la cassoleta de lloc. Al meu costat hi ha la l’Eli, l’actriu que avui debutarà amb mi a l’escenari d’aquest teatre del segle passat reconvertit en una sala d’actuacions amb fama d’alternativa. La programació és molt variada: des de recitals de poesia, teatre infantil, jam sessions, nits de cantautors, nits de frikis, etc. Però avui debutem amb un nou espectacle. Teatralitzarem uns relats. Sóc actor aficionat des de ben petit. A els meus pares mai els ha agradat gaire el teatre, però a la meva àvia paterna sí. Va ser ella qui ja em va fer debutar en un escenari quan tenia 3 mesos... Vaig fer de nen Jesús als Pastorets del Centre Parroquial a on ella feia …

L'home a la Lluna

Imatge
Avui o ahir, depèn del lloc del planeta a on es miri, fa 40 anys que l’home va arribar a la lluna, la nostra estimada lluna tant lligada a la màgia i a les marees. Per la televisió s’han vist les imatges de Neil Amstrong trepitjant el que suposadament era el terra lunar. Malgrat que han passat moltíssims anys i molta controvèrsia, encara avui hi ha qui es pregunta si aquelles imatges són reals o bé van ser una invenció del govern nord-americà del moment per tal de guanyar la cursa espacial als russos. Una mica sospitós veure que la bandera de barres i estrelles es movia, com si hi hagués vent... Però malgrat sigui o no una farsa (ens en fan empassar tantes al cap i a la fi!), sí que va ser un punt d’inflexió en la carrera espacial i en la història de la humanitat. En motiu d’aquest aniversari, també estan sorgint informacions sobre la possibilitat que l’espècie humana es vagi a instal·lar a la lluna. I em pregunto a qui s’hi enviarà? Als rics o als pobres que fan tanta nosa a tants go…

Un bonic poema

Imatge
De la Montserrat Pratdesaba, aquest poema...

AMIC
Amic,
Vellutat per dins,
Eixorivit per fora.
T’estimo així,
Sencer,
Imantant-te de tot
Concretant-te en tot...
....dansaire de la memòria.

Raono

Imatge
Sí, raono i enraono. Però de tant raonar, l’enraonar es queda sense raons. Voltes i més voltes a la ment, sovint plena de pensament indecents o poc escaients. I què em queda, per discutir-los: doncs buscar raons i més raons, sota les pedres, sota els estels, sota els llençols. Però intent fútil, les raons no entenen de raons; i les raons, per discutir a les contrincants fan enraonar mots sense raons. Vols més raons per entendre les raons? ;-)
(Li dono gràcies a la febre per fer-me enraonar de les raons!)

Sommeliers

Imatge
L’altre dia, en una de les poques estones que m’entretinc davant la “caixa tonta” vaig veure un reportatge sobre els sommeliers, aquestes persones que es dediquen a la degustació de vins i a descobrir-ne totes les aromes que el formen. Sincerament, sempre ha estat un món que m’ha atret, això de ser capaç de distingir amb les narius tots els components d’aquest fruit del raïm. Poder distingir l’olor i el gust de la fusta en un glop del líquid blanquinós, vermellós o morat fosc sempre m’ha fascinat. Suposo que deu ser l’entrenament i les degustacions les que permeten tal plaer olfactiu i del paladar. De moment, però, em conformo em veure un bon vinet, ja sigui blanc, negre o rosat, tant si té gust de bóta de roure com si és afruitat!

Cada dos dimecres (aproximadament)

Imatge
Cada dues setmanes, al bar al Cercle de Girona hi ha un concert. Un concert íntim, ple de tendresa i de bones intencions. El cantautor de Sant Pere de Riudebitlles Cesk Freixas omple la minúscula sala d’aquest bar amb la seva música, les seves lletres i els seus pensaments. Són si fa no fa un parell d’hores de lleure, alhora que una agradable estona per abstreure la ment o pensar en el que diuen les cançons, interpretar-les cadascú a la seva manera. Moments de riure, ironia, emocions, descobriments... Tot un seguit de sensacions barrejades, al voltant de vells i nous amics (fets en aquests dimecres encerclats). Cada dos dimecres, un petit i màgic tresor en forma de cançons s’amaga a les nits gironines...

Racons inèdits

Imatge
Escampats per la comarca i la província, hi ha autèntiques perles paisatgístiques, naturals i artístiques. Gorgues, llacs amb agradables camins per passejar-hi, platges recòndites, camins de ronda. El resseguir d’un rierol et pot obsequiar amb una bonica gorga, la caminada per la platja et pot regalar una bonica posta de sol, la passejada al voltant del llac, amb multitud d’espècies animals i vegetals que sovint per desídia, oblidem que hi són; el vaivé dels peus al costat de les muralles i escultures et permeten trobar històries màgiques o verídiques esculpides a la pedra... Tot una petit tresor proper que m’encanta descobrir i redescobrir!

Núria Pòrtulas

Imatge
Avui es jutjarà la Núria Pòrtulas a l’Audiència Nacional de l’estat veí. De què s’acusa a la Núria? Ningú sap exactament de què. Fa més d’un any que es va empresonar aquesta gironina sota el pretext de terrorisme! El seu màxim “delicte” va ser portar una llibreta blava amb anotacions personals i ser anarquista. I malgrat la falta de proves contra ella, se la jutjarà per terrorisme. Patètic, molt patètic, sincerament. A Girona i arreu dels Països Catalans hi ha hagut una gran mobilització per aturar aquesta bestiesa, però sembla que les autoritats judicials i polítiques estan afectades de sordesa. I mentrestant a València, els vertaders corruptes, els de vestit i corbata, surten impunes de la seves malversacions. A una noia que vol fer del món un lloc una mica més solidari i amable la jutgen per terrorista; a un polític corrupte, se li fan tots els honors. En quin carai de món i societat vivim? Som moltes i molts els que creiem en la innocència de la Núria i per contra, no ens creiem l…

Perla

Imatge
Aquest és el nom d’un llibre de Frédéric Brun, el primer relat d’aquest autor, i amb el qual va aconseguir el premi Goncourt a la primera novel·la d’un autor.. És una història verídica que conta la història de la mare de Brun, tancada en un camp de concentració, el d’Auschwitz. 50 anys més tard, Perla, d’origen polonès i jueu, mor, enduent-se amb ella els records de la seva tràgica joventut. Tot i intentar fer vida normal, Perla mai es va recuperar del que havia viscut en el camp de concentració. Un llibre totalment recomanable, ple de tendresa que escruta els lligams entre mare i fill, alhora que l’autor es prepara per a ser pare per a primera vegada. Un llibre que fa posar la pell de gallina, i més quan el protagonista visita personalment les instal·lacions a on la seva mare va ser tancada. Un llibre que serveix per recordar, dissortadament, un passat terrible que mai més s’hauria de tornar a repetir.

El Tour de França

Imatge
Sí, avui per la meva ciutat adoptiva, la immortal Girona, hi passa el Tour de França. Una cursa ciclista per etapes, la més important del món, però una cursa, al cap i a la fi. Sí, servirà per promocionar Girona arreu del món, però es justifiquen totes les molèsties que patirem els que hi vivim? Tots els diners públics que s’hi destinen, no els podrien invertir en obres socials, per la gent de la ciutat? Sembla que la pela és la pela, com no!
I mentrestant, només, dintre d’aquest gran circ mediàtic, m’agradaria que em quedés el consol d’una ciutat plena d’estelades i senyeres que mostressin al món que aquesta ciutat és una ciutat de Catalunya, dels Països Catalans, que res tenim a veure amb aquells estats veïns que sistemàticament ens espolien en tots els sentits...

Menjars del món

Imatge
Girona s’ha omplert d’olors i de colors. Olors i colors de menges d’arreu del planeta. Des del Marroc, fins a Xile, passant per Colòmbia, l’Índia, Argentina, el Tíbet o l’estat jueu, entre d’altres. Tot un món de cultures per conèixer, per degustar, per demostrar que al cap i a la fi tots formem part de la mare terra i que tots podem aprendre i gaudir uns dels altres. Prop de la catedral imponent, un escenari únic per gaudir de la gastronomia, del bon ambient i de la companyonia, a més de l’agradable (per bé que a vegades fresca) temperatura de les nits a la ciutat dels quatre rius. Quin bon regust de boca!

Michael Jackson

Imatge
Sí, ha mort Michael Jackson, un gran artista, però al cap i a la fi, una persona. No entenc el gran rebombori mediàtic que s’ha originat al voltant de la mort d’aquest cantant. Té multitud, milions de fans repartits arreu del planeta, entristits per la seva desaparició, però, a parer meu, crec que no cal obrir cada telenotícies amb la mort de la rei del pop. Cada dia, arreu del món, moren herois anònims que han entregat la seva existència a convertir el planeta en un lloc més humanitzat. I malauradament, de totes aquestes persones, repartides per tots el continents, poc se’n parla. Trist, simplement molt trist.

Hondures

Imatge
Què ha passat a Hondures, un dels països més pobres de l’Amèrica Llatina? Amb quin dret un quants militars han passat per alt la voluntat democràtica del poble, que va escollir el president Zelaya com al seu mandatari? Per què tanta ambició, per què fer callar la voluntat del poble? Interessos econòmics, com no! I malgrat que la comunitat internacional es queixi, ningú fa res. I tots els projectes, per bé que embrionaris i a vegades no suficientment ambiciosos, per millorar l’estat de pobresa de molta gent, especialment de les dones que malden per guanyar-se la vida malgrat els cacics que els hi fan la vida gairebé impossible, de què se’n faran? Preguntes i més preguntes, que em temo que tindran, per desgràcia, una resposta ben trista. Però mentre hi ha vida hi ha esperança, i espero de tot cor que ben aviat aquest cop d’estat sigui història...

Experiència nova

Imatge
Quan vaig estar a Alemanya i vaig assistir al concert de Pau Alabajos, ho vaig fer acompanyada de gent nativa del país. I sorprenentment, molts d’ells coneixien les cançons d’aquest genial cantautor valencià. La gent present a la sala eren estudiants de català de la universitat. Allí, s’imparteixen llengües romàniques, entre les quals, el castellà i el català. Amb una noia vaig tenir al plaer de comunicar-m’hi amb la meva llengua materna, i ella encantada, tant o més que jo. Omple de joia saber que hi ha gent que respecte i vol saber de la nostra cultura, mentre que altra gent que la té a tocar la menysprea sovint. Tota una experiència nova, totalment gratificant i que em va fer sentir més orgullosa que mai de la meva llengua i la meva cultura!

Alemanya (II)

Imatge
El tercer dia d’estada al país bàvar el vaig aprofitar per anar a visitar Frankfurt. Bé, més que visitar, anar-hi de passada. Vaig arribar amb el tren i em vaig disposar a buscar Johann Wolfgang Goethe Universität. Institut für Romanischen Sprachen und Literaturen. I a fe que no fou fàcil. Entre el mapa mal girbat que portava, la rudesa d’una part de la gent i el clima, em costà una bona estona. Però al final, ho vaig aconseguir i vaig arribar a temps de veure un trosset del concert de Pau Alabajos feia en aquest racó de la ciutat. Fou tota una bona experiència sentir la meva llengua en un país llunyà, però alhora envoltada de gent que la vol aprendre. I després d’una breu estoneta per allí, carretera i manta cap a l’aeroport i finalment, de al capvespre, arribada a la immortal Girona. Un molt bon i sobretot, divertidíssim, cap de setmana!
(La foto correspon al campus de la Universitat Johann Wolfgang Goethe)

Alemanya (I)

Imatge
La setmana passada vaig tenir la sort de poder viatjar al país germànic. Allí, la primera parada fou la bella ciutat de Heidelberg. Només d’arribar, a part d’un vent força fred, l’imponent i majestuós castell fou qui ens donà la benvinguda. Després d’un dinar típic del lloc, acompanyat per una bona dosi de cervesa autòctona, passejada als voltants del riu Neckar travessant els seus ponts preciosos, improvisats assistents a una manifestació universitària, i per finir la tarda, passejada en el que diuen que és el més bell camí d’Europa, el camí dels filòsofs (Philosophers’weg). Realment no sé si és el més bell d’Europa, però a fe que segur que n’és un dels més bonics. Immensos arbres foren els silenciosos espectadors de les nostres bromes i rialles, de les nostres confidències i silencis. I quan el dia ja dequeia, sopar i una birreta en un bar abans d’anar a descansar. El segon dia també el vam passar a la mateixa ciutat de Heidelberg. Vam aprofitar el matí per pujar al castell, perdre’…