Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: maig, 2012

Pluja de cinisme

Imatge
El passat cap de setmana es va celebrar la marató per la pobresa a TV3. Una iniciativa del tot lloable per ajudar a la gent que actualment pateix els desastres de la greu crisi econòmica. Però també penso que una marató plena de cinisme, patrocinada per alguns dels grans culpables d'aquest desastre de proporcions immenses: els bancs. Gent que s'embutxaca sous estratosfèrics es dediquen a agafar el telèfon per ajudar als més desfavorits quan a casa seva segur que no els hi falta cap luxe. I per més inri, el govern del país que ens té segrestats dóna els diners retallats en educació i sanitat per al sanejament d'un banc. Cinisme? Molt! Caradura? Encara més. El que necessitem és que els que han provocat aquesta crisi paguin; que no facin caritat, que arreglin el desatre que han provocat; potser molts infants que només van a llit amb un plàtan podrar sopar un plat calent. Sobra cinisme i caritat. Falta solidaritat i justícia...

Vida endeutada: la filosofia de vida als Estats Units

Imatge
Als EUA he pogut parlar de com és la filosofia de vida: sempre devent diners als bancs. Segons m’han explicat algunes persones, aquí s’imposa tenir casa, cotxe, estudis... a base de deure-ho tot de per vida. Quan vas al supermercat és “flipant” les coses que hi pots arribar a trobar: fins i tot targetes VISA que carregues a la teva voluntat. Aquí es premia pagar amb targetes de crèdit i no de dèbit. És la manera com funciona la societat: anar sempre ofegats fins al capdamunt. En algunes ocasions llavors es veuen tant amb l’aigua al coll que han de fer més de dues feines alhora. I moltes famílies ja comencen a estalviar des del mateix moment que saben que seran pares, ja que la matrícula universitària té uns preus desorbitats (demà ho explicaré). Personalment opino que acaben essent peces del joc bancari, titelles que es passen la vida pagant (i els interessos no són pas petits..)! A vegades penso que aquí té molt més valor un bitllet que un somriure... (però per sort, també he pogut c…

Rere la pluja

Imatge
RERE LA PLUJA L’horitzó boirós presagia pluja. Malgrat el fresc ventíjol, els peus s’encaminen dins del bosc, amatent a la primavera. Les gotes nítides i fresques amoroseixen la terra seca; l’olor del tempir s’escola narius amunt. La pols s’espolsa de les fulles que despunten; el blat, encara verd, inicia el camí que el convertirà en daurat. Lluïssor de colors arreu. I la tempesta s’endureix. Però les passes no s’aturen, desafiant l’adversitat. S’encaminen, fèrries, cap a l’horitzó tot travessant la línia vermella de llamps i trons. Davant dels ulls, només queda el sol, aquell que compartim totes i tots, tot adormint-se sota l’esguard de l’arc de Sant Martí.

Beggars Banquet, d’Ian Rankin

Imatge
Aquest és el títol d’un dels últims llibres que he llegit, de l’autor escocès Ian Rankin (http://www.ianrankin.net/ ). És un recull de contes curts sobre crim i misteri que realment m’ha enganxat. Sobretot m’han interessat moltíssim les històries d’un dels seus personatges, l’inspector John Rebus (té una sèrie de llibres amb aquest inspector com a protagonista). Un llibre entretingut que es pot llegir d’una tirada o bé escollir de tant en tant alguna història. A part de passar alguna bona estona d’intriga, també m’ha agradat recordar els carrers d’Edimburg, a on tenen lloc totes les històries que hi ha en el llibre. Un recull de contes molt ben trobats, ben escrits i amb un gir inesperat al final que et pot desmuntar les tribulacions que el cervell ha anat construint a mesura que el lector avança. Un llibre per gaudir i per jugar a fer de detectiu!

Dept. : Control

Imatge
“Control” és el nom del darrer disc del grup Dept. Havia assistit a alguns concerts i havia escoltat unes quantes cançons, però aquest disc m’ha captivat. M’hi vaig enganxar tot escoltant la cançó “Navegant pel món” . Preciosa. I una altra que em va cridar molt l’atenció, fins al punt que per a mi és la millor del disc, és “No diguis mai”, tota una al·legoria a l’optimisme. Un disc que combina cançons reivindicatives, cançons que denuncien (“Ja no controlem”; “Esclaus”), somniadores i tendres (“Com només un somriure”), fent una crítica a la societat i plantejant optimisme. Un disc que conjunta molt bé la música i la lletra. Tot un regal per a les orelles i pel pensament!


Un dissabte de primavera pel comtat de Lancaster (II): els Amish (14 d’abril de 2012)

Imatge
Tal i com vaig explicar en el post d’ahir, durant la visita al comtat de Lancaster, em vaig endinsar a la cultura Amish (agafen el nom de Jacob Amman (http://en.wikipedia.org/wiki/Jakob_Ammann) (http://en.wikipedia.org/wiki/Amish). Hi ha una important comunitat Amish a Pennsilvània, però també a Indiana i alguns al Canadà. Van venir a les Amèriques cap a l’any 1693 i són cristians anabaptistes Realment em va fascinar. Són gent molt senzilla que viuen gairebé de la mateixa manera que ho feien quan van arribar a Nord Amèrica.... Normalment viuen en granges i solen tenir bastant fills. No fan servir mètodes anticonceptius i per això, les famílies tenen molts fills que els ajuden al camp. Tot i que hi ha diferències entre les comunitats pel que fa a l’acceptació del progrés, viuen bastant allunyats de la tecnologia. No tenen electricitat, fan anar la cuina, els llums i les neveres amb gas propà. No tenen telèfon, tot i que en algunes comunitats es comença a acceptar que n’hi hagi un (mai …

Un dissabte de primavera pel comtat de Lancaster (I) (14 d’abril de 2012)

Imatge
Un dissabte d’abril, ja esgotant el temps lliure als EUA, una simpatiquíssima companya de feina, la Bonnie, es va oferir a passar el dia amb nosaltres. Ho vam acceptar immediatament i ben d’hora, ben d’hora, ens va venir a buscar amb el seu cotxe “fantàstic” (si, té de tot: càmera per mirar a darrera, telèfon incorporat, es fa mig anar la casa des de dins, etc). Ens va fer una volta pel comtat de Lancaster (http://en.wikipedia.org/wiki/Lancaster_County,_Pennsylvania ) : vam poder veure un pont cobert, molts Amish passejant amb els seus típics carruatges (quan te’ls trobes si no hi ha visibilitat pots haver d’aguantar una bona estona darrera seu), granges, més Amish treballant al camp amb eines tirades per cavalls i amb la seva típica indumentària, camps i verdor, vaques, cavalls, etc. Finalment vam arribar a casa seva, gairebé una mansió! Ella es va canviar i vam anar cap a una casa veïna, a on li deixen tenir un cavall gratuïtament i ellaa canvi té cura de l’animal del propietari del…

L’espanyolització TV3

Imatge
CiU, de nou, s’ha venut. Sí, ben venut al dictat del PP. Ha permès que aquest partit, marcadament anticatalà, hagi posat un conseller més espanyolista que Franco al Consell Audiovisual. I la primera proposta que feu aquest senyor amant de la unitat d’Espanya, el senyor Armand Querol, va ser proposar que es posi el mapa espanyol a l’espai del “Temps” de TV3. Patètic, molt patètic, la veritat. També va reblar contra el fet que s’emetin documentals que puguin plantejar la independència de Catalunya. I segur que altres idees “brillants” sortiran de la ment obtusa d’aquest personatge. I CiU calla. I “la nostra” cada dia ho és menys. Fins quan?? Fins quan ens cal aguantar aquesta ignomínia??



Tot s’acaba i tot recomença: gràcies Pep Guardiola!

Imatge
El dia 27 d’abril, aquell dia que sempre recordo perquè és l’aniversari del meu avi que tant em va ensenyar, la Moreneta, la patrona de Catalunya, no va fer el miracle i Pep Guardiola va anunciar que deixava de ser entrenador del Barça. Una decisió personal totalment respectable.En Pep, a part de donar una gran espectacle futbolístic i moments de glòria inoblidables, és tot un exemple de coherència i de saber fer. Ha canviat la mentalitat del club, l’ha impregnat d’optimisme i sobretot de valors: esforç, tenacitat, lluita, educació. I ha forjat el millor equip de futbol de tots el temps. Des d’aquí, gràcies Pep per aquests grans moments! Moltíssima sort i esperem que tornis algun dia al Barça com a entrenador i com a president! I gràcies pel moment que em vas regalar i l’alegria indescriptible que em va fer veure la foto d’aquest post. Un moment que mai oblidaré! Fins aviat, campió!

Via llarga (un conte)

Imatge
Ja fa temps que m’he aficionat a això de l’escalada esportiva. Una tarda de diumenge primaveral, avorrit com una ostra, un amic em trucà i em proposà que m’iniciés amb això del món de l’escalada. Tot i que sempre m’hi havia mostrat molt cautelós, al final hi vaig accedir, si més no, per passar una tarda diferent, estirar les cames i matar les cabòries.
Al principi em va costar familiaritzar-me amb els noms de l’escalada: l’arnés, els peus de gat, el gri-gri, etc. Però un cop m’hi vaig posar, em vaig enamorar d’això d’enfilar-me per les parets. Tan de bo ho hagués provat abans: la tensió de ser només la paret i tu, tu i la paret, la capacitat de concentració, l’adrenalina d’aconseguir la fita. Quines sensacions! Part de la culpa de que m’enamorés d’aquest esport també fou gràcies als savis consells dels meus amics escaladors des de ja fa molt temps. I des d’aquella tarda, que he viscut un idil·li amb l’art de pujar i repelar parets. Després d’un any, d’anar-hi cap de setmana sí, cap de…

Lipdub per la llengua

Imatge
A principis de primavera, a Perpinyà, a aquesta part del país que fa uns segles ens van arrencar, però que continua lligat als Països Catalans, es va fer un lipdub per la llengua catalana, amb més de 7000 persones clamant per la nostra llengua.Aquesta assistència de gent és un nou record mundial! Almenys personalment em provoca una gran emoció veure tanta gent clamant per tal que la nostra llengua no desaparegui ni a la Catalunya Nord ni a enlloc. M’encanta sentir les peculiaritats del rossellonès, d’aquesta part del país que ens van arrencar. El govern de París, igual que l’espanyol, també persegueixen les llengües minoritàries com el català. Però cada dia som molts. I espero que cada dia siguem molts més! Senzillament, m’encanta aquest lipdub! J  (Es pot veure també amb 3D)

Feixisme i impunitat

Imatge
Als Països Catalans el feixisme resta impune. Fa ja més d’un mes un jove va ser brutalment atacat per una colla de feixistes just abans que entrés en un concert antifeixista. Van arribar amb porres i pals, van apallissar al pobre noi, menor d’edat, que va restar alguns dies en coma. I els atacants, campant lliures amb total impunitat. Al País Valencià la situació és encara més greu. Aquests grupuscles tenen la connivència de les forces de l’ordre i fins i tot diuen que allà a no arribin els uniformats, hi arribaran ells. I així anem. Volen construir una societat a base de por i idees racistes i unitàries. Fa molta ràbia veure-ho i viure-ho. A certs sectors del poder ja els hi interessa que hi hagi gent que els faci la feina bruta, aquella que per la posició que tenen, no poden fer ells. Fastigós. I trist. I desgraciadament, molt real.

Genocidi programat

Imatge
El PP ens ofega. Cada dia. Només cal veure els patètics pressupostos: retallades en educació, sanitat, etc; però cap retallada a l’església o a la casa reial. I ni un trist cèntim dels centenars de milions d’euros. Cap inversió en infraestructures a Catalunya, ans al contrari, només pegues perquè ens ofeguem més. I la llista de greuges és llarguíssima: genocidi cultural i contra la llengua catalana, començant ja per les Illes Balears, volent espanyolitzar topònims i eliminant la presència del català. I al País Valencià, milers d’infants no poden estudiar en català per culpa del govern del PP, mentre que al Principat tres famílies es volen carregar el nostre model d’immersió lingüística. Però aquesta colla de lladres, hereus del feixisme, ho tenen molt ben programat. Ens volen ofegar i treure’ns les competències que fa anys que tenim. Volen unificar, recentralitzar aqueta gran farsa i mentida que és Espanya. Cada dia ens tenen més escanyats. I el govern de CiU només fent la gara-gara a…

Censura al Facebook

Imatge
Facebook, aquesta gran xarxa social que connecta milions de persones d’arreu del món, que és una plataforma per a moltes empreses, que ha provocat més d’una parella i més d’un divorci... també té la seva part fosca. Hi ha gent que hi penja la seva vida i miracles, hi deixa la seva intimitat i a vegades en surt escaldada. Fins i tot hi ha qui hi viu la vida somniada, una vida falsa. Però a part d’això, moltes vegades la censura també afecta al Facebook. Fa ja algunes setmanes, una foto d’un noi que va rebre l’impacte d’una pilota de goma per part dels Mossos d’Esquadra que li ha fet perdre la visió d’un ull, va ser censurada en aquesta xarxa social. Al fotògraf que la va penjar li van tancar el seu compte, però l’efecte fou multiplicador: molta gent la va compartir. I com aquest cas, el de l’escriptora Lucía Extebarría, Va enllaçar un article seu sobre la implicació de la infanta Cristina en les maniobres de corrupció del seu marit i la van censurar. Però qui hi ha darrera?? Un bon anà…

Un gran i emotiva cançó d'Aspencat, "Herència"

Imatge
L'herència (Aspencat)
Ei! La cara al vent
Que se n'adonen que ja som el present
Ei! Que quede patent
D'un temps, d'un país que ja anem fent!
Corre lliure pel poble la fera ferotge
Mentre sonen les cançons cada nit
I en cada concert Teresa rep homenatge
I ens fa recuperar l'esperit
Què vos passa valencians? On està la identitat?
Tu creus que jo puc oblidar aquella forma de cantar
Cantaré la nostra història a cau d'orella i somiarem fins demà
Perquè vull, Perquè tinc ganes de somiar!
Som la flor que naix de la llavor que vareu sembrar
Sou la llum que guia en l'obscuritat
Som les vostres veus i no ens faran callar
Perquè mai perdrem la nostra dignitat
Continuar la senda de la nostra essència i trobar
I trobar una resposta per demà
No ens podran guanyar mai, si ens donem la mà
I agafem l'herència que ens vareu deixar
Ei! Garrot , prohibició
És el que passa quan el mal ve d'Almansa
Ei! No ens furtaran la il·lusió
Vareu sembrar una llavor d'Esperança
D…

Grècia a la deriva

Imatge
Grècia va a la deriva. Un país ofegat pels deutes per culpa de la mala gestió dels governants i els bancs. Una cultura mil·lenària i un poble que s’enfonsen. Gent que havia treballat anys i panys per tal de poder pagar-se la jubilació i ara es troben sense res. I el pitjor, és que veuen el futur tan negre que no veuen cap més sortida que el suïcidi. Molts joves no tenen esperances. Un autèntic viacrucis provocat pel capitalisme salvatge. Són tristes les imatges que es veuen d’un futur molt, molt negre. I el que passa a Grècia, pot passar a Catalunya. Com està succeint allí, cal que el poble s’uneixi i enderroqui tota la corrupció i les mentides, sinó, estem perduts. Cal recuperar l’essència de ser persones i no només bitllets...

La població negra als Estats Units

Imatge
Una part important de la població dels Estats Units és negra. En alguns casos estan molt integrats a la societat, mentre que en altres conformen autèntics guetos. Recordo una anècdota d’una simpatiquíssima senyora al supermercat... el problema és que moltes vegades parlen amb una mena de dialecte seu i costa déu i ajut poder-los entendre. També, parlant amb la gent, m’ha explicat que hi ha una diferència abismal entre la població de color. O són molt rics o bé molt pobres. I dins de la població pobra, està arrelant bastant el fonamentalisme islàmic, a jutjar per les converses que he tingut amb diferents persones. També em va agradar molt l’alegria amb què contagiaven a la gent a l’Empire State Building a Nova York. Tots els treballadors eren de color, i a més, simpatiquíssims i amb un somriure a cada segon. I encara se’m van guanyar més el cor quan em van cridar “Visca Catalunya”. Tot i que no sempre, la convivència és bastant exemplar. Tots som persones, tots fem el mateix, tots som …

Torno a la meva terra!

Imatge
Avui és el dia de tornar. Ja han passat tres mesos. Volant, i molt. Avui em vénen a la memòria les primeres impressions dels meus primers dies aquí. En un primer moment, desencís total per la ubicació del New Bolton Centre. I per l’hivern, pels esquelets arboris, per la fred, la boira i la neu. Però mica en mica m’he anat acostumant al Hill Cottage, als ocells, a veure néixer la primavera, a l’esclat de colors, a veure animals a tort i a dret, a fer-me amiga de les vaques, les llames, els ponis, els cavalls; a veure guineus, gripaus, cérvols, esquirols... I també he conegut gent molt maca, he pogut visitar part del país. Però tot s’acaba, i aquesta etapa de la meva vida aquí avui fineix. Tinc ganes de travessar l’Atlàntic i retornar amb la meva gent! De totes maneres, espero tornar algun dia per aquests verals! Una experiència única i genial! Fins aviat! J
(La foto correspon a un capvespre al New Bolton Centre)

Balanç laboral

Imatge
Després de tres mesos, he pogut constatar algunes diferències pel que fa a la manera de treballar aquí als EUA, almenys al laboratori a on he estat, respecte al de Girona. Hi ha pocs investigadors (la majoria es concentren a la capital) i la majoria de laboratoris estan destinats a fer serveis a empreses. Hi ha molts tècnics que fan un horari de 7 a 3 o de 8 a 4. Excepcionalment pots trobar algú que treballi fins a les 5 o a les 6, però és rar. I no fan vacances. Cada 24 dies treballats, dos de festa. Els poden anar fent sobre la marxa o bé acumular-los i tenir una setmana lliure. I si al cap de cert temps no els han fet, els perden. Aquí funciona tot de manera extremadament jeràrquica. Pel que fa al funcionament dels laboratoris, moltes vegades comparteixen aparells i si veuen que el “negoci” amb aquell aparell els funciona, el compren.Per part meva, però estic contenta per les facilitats que he tingut de treball. He treballat molt a gust i me n’emporto un bon regust de boca. Una bon…

La vida universitària als EUA

Imatge
Aquí als Estats Units, igual com a Catalunya, hi ha universitat públiques i també universitats privades, però tenen molt més “catxé” les privades que les públiques i per tant, la majoria de gent opta per les primeres. Un curs en una universitat privada (com pot ser la Universitat de Pennsilvània) pot costar uns 80000 dòlars per curs (uns 61000-62000 euros), mentre que enuna pública el preu ronda els 40000 dòlars per curs (aproximadament 30500 euros). Així doncs, es ben normal que des de ben petits, els pares estalviïn per tal que els fills puguin anar a la universitat. Però a voltes aquest estalvi no és suficient i cal demanar un crèdit. I ja des d’abans de l’entrada a la universitat, els i les joves americans ja deuen diners. En moltes ocasions, però en pocs anys poden eixugar el deute gràcies als bons treballs que aconsegueixen. I el mateix succeeix quan els estudiants fan màsters...Però en altres ocasions no troben una feina que els permeti retornar els diners en pocs anys i llavor…
Imatge
Aquí als EUA això de buscar feina funciona de manera ben diferent. Segons m’han explicat, vas a una empresa amb el teu currículum i quan hi entres, proposes el sou que vols guanyar. Per a cada tipusde feina es veu que ja hi ha un sou base. Mica en mica van entrevistant als candidats i al final l’empresa decideix. Aquest mateix sistema també funciona per a les universitat privades. Els doctors es presenten per una plaça i diuen el sou que volen guanyar, i segons la seva vàlua i el projecte de recerca que presenten, són contractats o no; alhora moltes vegades, poden portar amb ells els seus col·laboradors i fixen les condicions de treball. I els sous que proposen precisament no són pas petits. Per exemple, en el cas d’un programador informàtic, el sou mínim que pot requerir és de 80000 dòlars a l’any (que equival a 61000-62000 euros l’any ). A més, en molts llocs de treball, enlloc de pagar a finals de mes, es paga per setmanes). Vaja, un sistema bastant diferent del que estem acostumat…

#novullpagar

Imatge
Ja fa una bona colla de dies el veí d’Anglès Josep Casadellà va iniciar una campanya per no pagar a les autopistes, per evitar el desgreuge que tenim a Catalunya. Els diners que surten del que nosaltres paguem van a cobrir els deutes de les deficitàries autopistes de Madrid i de la resta d’Espanya (poques que en tenen i encara són deficitàries, vés per on!). Molta gent s’ha afegit espontàniament a la campanya. Teòricament acceptem voluntàriament agafar un servei privat, però quina alternativa tenim? Patir accidents a carreteres que fa anys i panys que estan en obres i sense perspectives que les arreglin, com la N-II? I el més gros de tot és que el conseller d’Interior, aquest impresentable, sí, impresentable del senyor Felip Puig es posi al costat del capital i amenaci amb multar amb 100 euros a tots els conductors que expressen el seu malestar. Es veu que és més important una empresa privada que el sofriment d’un poble, que el valor de la pròpia democràcia. CiU ha quedat ben retratad…

1 de maig

Imatge
Avui és dia 1 de maig. El dia dels treballadors i treballadores. Un dia avui realment desolador. Un dia en què hem de lluitar pels nostres drets laborals i socials, cada dia més retallats sota el pretext del salvatge capitalisme. El govern del senyor Rajoy, sota el qual, ens agradi o no, estem sotmesos, ha promulgat una reforma laboral que només beneficia als empresaris. Contractes brossa, retallades de sou, precarietat laboral, drets de les dones retallats. I ningú s’atreveix a plantar cara al que fa aquest senyor i el seu seguici?? Tot que s’ha anat aconseguint a base de molta lluita, s’està reduint a res. Cal lluitar contra aquesta reforma no consensuada (amb això es demostra la seva “democràcia”) i reclamar un treball digne!!!