Perquè l'olor de l'aufàbrega impregni de llibertat tots els Països Catalans! Joan Maragall, 1897, L'aufàbrega Aquesta mata olorosa de la nit de Sant Joan llença flaira, silenciosa, entremig de la bravada de la nit incendiada per tants focs que s van alçant. Entremig dels nuvols roigs, el cel blau i les estrelles; entremig dels crits de goig, remoreig de fontanelles, i entre l baf esbojarrant, una flaira s va escampant fresca, suau i candorosa: les aufabregues la fan: són les mates oloroses de la nit de Sant Joan. Donzelles enamorades d'un nuvi esdevenidor, escabelleu les aufabregues perquè facin més olor. L'aufabrega escabellada és un encenser violent que al llençar la flaira enlaire augmenta l'encantament. Quina olor més fresca i forta, ara que ls focs ja sen van! Sant Joan, obriu la porta pe
M’endinso en les profunditats interiors. Ui, què hi veig? Un esclat de colors que giravolten, formant espirals, cercles, formes inversemblants. Intento parar l’orella i no sento res. Només silenci. Absolut. Em concentro en el blau per a passar al vermell, d’aquest al taronja, al verd, al lila. M’embolcallen i dansem en el silenci, que ja no és sepulcral. El nostre ball, mica en mica, posa banda sonora, cada color m’indica un nou camí, un nou jo, un nou aprendre, un nou demà. I em deixo seduir pels instants, senzillament per la vida... 
Comentaris