Jordània, dia 7: visita a Amman i Jarash ( 3 de gener de 2018) (II)


Dins de la mesquita hi ha també una mena d’altar, anomenat minbar, a on l’imam (https://ca.wikipedia.org/wiki/Imam; https://es.wikipedia.org/wiki/Im%C3%A1n_(religi%C3%B3n) ) llegeix versos de l’Alcorà durant les oracions. De fet, per tal de ser imam cal conèixer i saber recitar coma mínim  una part del llibre sagrat dels musulmans. La resta cal que sàpiga recitar diversos versos. Durant els oracions,  en poden dir de diferents. També dins de la mesquita hi ha una mena de tauler electrònic a on s’anuncien els horaris de resar de cada dia, que poden variar uns minuts en funció de com estigui el sol (http://usitep.es/apf/reli/mezquita_2/mezquita_partes/mezquita_partes.htm ).  En una mesquita sempre s’hi troben 5 parts, com a mínim: 1) el haram, la sala d’oracions, orientada a La Meca; 2) la font de les ablucions, situada a l’entrada de les mesquites i serveix perquè els fidels es puguin rentar; 3) el minbar, que és el lloc a on se situa l’imam els divendres durant la prèdica dels divendres; 4) el mihrab, una mena de nínxl construït per indicar la direcció de La Meca, i 5) el minaret, que serveix per cridar a oració.
Els musulmans resen cinc vegades al dia; la primera, a trenc d’alba, i la resta, distribuïdes durant la resta del dia. A la primera, es crida tres vegades: una per dir que cal llevar-se; una segona per anunciar que en 15-20 minuts s’iniciarà el res, i la darrera per comunicar que en breu comença l’oració. Així doncs, la gent té temps per preparar-se per anar-hi. En les altres oracions del dia, només s’hi crida dues vegades.
En Mohamed ens conta que el temps de resar no és gaire llarg i que està ben acceptat a tot arreu que la gent plegui un moment per fer les seves oracions.
Un cop finida l’explicació, les dones anem la  mesquita de les dones. De fet, és més petita que la dels homes. L’explicació que ens dóna en Mohamed és que les dones poden resar arreu, deixen de fer el que fan i resen, mentre que els homes s’ajunten per fer-ho a la mesquita.
Allí hi ha un monitor de televisió que permet seguir les oracions de l’imam. Acabada la visita, ens traiem la túnica i anem a la zona a on hi ha una mica de botiga. Ens ofereixen un te i  galetes i la noia ens conta que si comprem, el que gastem va destinat a gent pobre. Acabem comprant algunes coses i fent conversa abans de tornar a pujar al bus.
A fora, quan ja marxem contemplo la cúpula de la mesquita, de color blau. I a davant, també s’hi pot contemplar una església bizantina del segle sVI.
En Mohamed ens va explicant coses. Per exemple, que a Amman se la coneix com la ciutat dels 22 turons. Hi ha una llei urbanística que diu que hi ha quatre categories d’edificis: A, B,C i D. Segons cada categoria, es construeix més o menys zona i hi ha més o menys jardí. El que sí que cal és construir-ho tot amb pedra blanca. De fet, és una condició del govern.
També ens fa notar que hi ha un turó, conegut com a turó dels Palaus, a on hi havia el lloc a on vivia el rei Hussein. L’actual, viu en una zona rica de la ciutat.  També ens fa adonar que hi ha un gran pal, que fa 126m d’alçada; allí s’hi penja, si no plou, una bandera de 30x60m. I també ens explica que hi havia uns jardins privats del rei que anaven des de Palau fins al pal,  una distància molt llarga!
Sobre Amman, a viquipèdia es conta el següent (https://ca.wikipedia.org/wiki/Amman; https://en.wikipedia.org/wiki/Amman):” Amman (en àrab, عمان) és la capital del Regne de Jordània i el seu centre comercial, industrial i administratiu. De les diverses civilitzacions que han poblat Amman, la primera que ha quedat registrada ho va fer en el període neolític, uns 6500 anys abans de Crist. Els descobriments arqueològics d'Ain Gazal, a l'est de la ciutat mostren també l'evidència del creixement de la producció artística, convertint-la en una de les més avançades de l'època.
En el segle XIII aC Amman va ser anomenada Rabbath ‘Ammôn pels amonites (hebreu רבת עמוןRabat Amón). Vers el 1200 aC fou atacada pels israelites sense èxit però finalment conquerida pel rei David al segle XI aC, si bé es va perdre sota el rei Salomó i fou part del regne independent ammonita fins que el territori va esdevenir vassall dels assiris (segles VIII i VII aC) per recuperar la independència sota els neobabilònics que només ocasionalment hi van percebre tribut.
Als segles VI, V i IV aC, d'hegemonia dels perses, i més tard dels grecs macedònia, es parla molt poc de la zona que mantingué la independència fins a la conquesta grega sota el rei egipci Ptolemeu II Filadelf (284-246 aC); el rei la va anomenar Filadèlfia (en grec Φιλαδελφια, Philadelphia). El 218 aC va passar als selèucides (Antíoc III el Gran). En el segle I dC Filadèlfia va caure sota control romà i va ser agrupada a la Decàpolis - una lliga de deu ciutats de cultura grecoromana al Mig Orient. Temporalment fou ocupada pels nabateus però el 30 aC en foren expulsats per Herodes el Gran del regne del qual fou part. Després el territori va tornar als romans (segle I) que hi van fer moltes construccions (vil·les, teatres, temples, fòrum, nimfeu, i un carrer principal amb columnes a cada costat. El 324, el cristianisme va ser imposat com a religió imperial i Filadèlfia va ser seu episcopal i formà part de la província de Palestina Tercera amb capital a Bosra. Més tard, ja en època bizantina, el bisbat s'esmenta com de Filadèlfia i Petra.
El seu nom actual procedeix de l'època del regne dels Ghassànides (regne àrab cristià, aliat de Bizanci). Encara era una ciutat prospera el 635 quan fou conquerida pel general Yazid ben Abi Sufyan, després de la conquesta de Damasc. La decadència es va iniciar quan el centre del califat va passar de Damasc a Bagdaddesprés del 750. El 903 segons Ibn al-Fakih, depenia de Damasc. El 985 al-Makdisi la situa al districte de Filastin i era capital del subdistricte de Balka. Yakut el 1225 l'esmenta com Dakiyanus (la ciutat de l'emperador Deci) i reitera que era capital del districte de Balka. Al-Dimashki que escrivia el 1300 diu que era part del regne de Karak i diu que estava en ruïnes, i Abu l-Fida ho confirma el 1320.
Al segle XIX alguns viatgers l'assenyalen com un petit llogaret. El 1878 els turcs hi van instal·lar una colònia de circassians. El 1881 el major Conder hi va iniciar excavacions i van trobar les restes de la mesquita i el minaret; el 1907 Butler la va examinar més àmpliament i va posar en relleu la muralla que pensava era bizantina o romana (fou destruïda uns anys després).
En el 1921 el rei Abdullah I de Transjordània la va fer seu del seu nou govern i més tard capital del regne.
Amman va seguir sent una ciutat petita fins a 1948. Des de llavors, la població ha anat creixent en forma sostinguda com a resultat de l'arribada de refugiats palestins. Les àrees residencials s'han anat expandint cap als pujols circumdants.
Avui és una ciutat moderna, albergant a musulmans i cristians on hi conviuen edificis d'estil modern en les noves urbanitzacions a l'oest de la ciutat amb el tradicional soc en el centre d'Amman.
A 45 minuts per carretera es troba el lloc on, segons la creença, Jesús va ser batejat en les aigües del Riu Jordà.”
(Continuarà)
(La imatge és de l'interior de la mesquita de Hussein)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna