Jordània, dia 7: visita a Amman i Jarash ( 3 de gener de 2018) (V)


Jordan gained its independence in 1946 and Amman was designated the country's capital. Amman received many refugees during wartime events in nearby countries, beginning with the 1948 Arab–Israeli War. A second wave arrived after the Six-Day War in 1967, and a third wave of Palestinian and Jordanian refugees arrived in Amman from Kuwait after the 1991 Gulf War. The first wave of Iraqi refugees settled in the city after the 1991 Gulf War, with a second wave occurring in the aftermath of the 2003 invasion of Iraq. Most recently a wave of Syrian refugees have arrived in the city during the ongoing Syrian Civil War which began in 2011. Amman was a principal destination for refugees for the security and prosperity it offered.
In 1970, Amman was a battlefield during the conflict between the Palestine Liberation Organization (PLO) and the Jordanian Army known as Black September. The Jordanian Army defeated the PLO in 1971, and the latter were expelled to Lebanon. On 9 November 2005, Al-Qaeda under Abu Musab al-Zarqawi's leadership launched coordinated explosions in three hotel lobbies in Amman, resulting in 60 deaths and 115 injured. The bombings, which targeted civilians, caused widespread outrage among Jordanians. Jordan's security as a whole was dramatically improved after the attack, and no major terrorist attacks have been reported since then.
During the last ten years the city has experienced an economic, cultural and urban boom. The large growth in population has significantly increased the need for new accommodation, and new districts of the city were established at a quick pace. This strained Jordan's scarce water supply and exposed Amman to the dangers of quick expansion without careful municipal planning. Today, Amman is known as a modern, liberal and westernized Arab city, with major mega projects such as the Abdali Urban Regeneration Project and the Jordan Gate Towers. The city contains several high-end hotel franchises including the Four Seasons Hotel AmmanSheraton Hotel AmmanFairmont AmmanSt. Regis Hotel AmmanLe Royal Hotel and others.”
De seguida ja entrem cap a la zona de la ciutadella. Allí s’hi poden veure vestigis de totes les èpoques i civilitzacions que hi ha habitat, i com que no seguim cap itinerari concret, ho anem veient sense ordre cronològic. El primer amb el que ens topem és amb una cisterna, de 18 metres de diàmetres x 7 de profunditat, de l’època dels romans.
Tot seguit ens trobem amb un palau dels omeies (https://en.wikipedia.org/wiki/Umayyad_Palace ), ben curiós, ja que a la part de baix té reminiscències romanes i bizantines, mentre que a la part superior hi ha elements musulmans. El Palau és ben curiós, ja que sembla que no té habitacions, però en realitat sí que n’hi ha.
Respecte a la civilització dels omeies (https://en.wikipedia.org/wiki/Umayyad_Caliphate; https://ca.wikipedia.org/wiki/Omeies  ), a viquipèdia es conta que “Els Banu Umayya o omeies (en àrab بنو أميةBanū Umayya) van ser un llinatge àrab que va exercir el poder califal primer a Orient, amb capital a Damasc, i després a Al-Àndalus, amb capital a Còrdova.
Orígens i genealogia
Els omeies són els descendents d'Umayya ibn Abd-Xams, i van ser el principal dels clans quraixites. A l'inici de l'islam, la tribu estava dividida en dues branques principals: els Ayas i els Anabisa. Els Anabisa estaven representats per Harb, Abu-Harb Sufyan, Abu-Sufyan i altres; la branca sufyanida (d'Abu-Sufyan ibn Harb) es va extingir amb Muàwiya II, fill de Yazid IYazid ibn Abi-Sufyan va tenir el comandament de l'exèrcit de Síria sota Úmar ibn al-Khattab però no va deixar descendents; Abu-Sufyan va tenir altres fills: Utba, Anbasa, Yazid, Muhàmmad i Amr, dels quals els dos primers van deixar descendència. Dels Ayas descendien els califes omeies a partir de Marwan I i els omeies de l'Àndalus (després de la massacre de prínceps omeies del 750 a més de la línia de l'Àndalus van subsistir línies secundàries que no van governar a Pèrsia i Egipte). El califa Uthman ibn Affan fou també membre d'aquesta branca. La branca d'Abu-Arm va donar també algun personatge notable, especialment Al-Walid ibn Uqba, governador de Kufa sota Uthman ibn Affan. A continuació es mostra la relació de parentiu dels primers omeies fins a la vinguda de Mahoma.
Fundació de la dinsatia dirigent
Els quatre primers califes no van seguir una línia successòria predefinida. Aquesta etapa es caracteritza per una ràpida expansió de signe anàrquic, i pels primers intents de centralització. La victòria de Muàwiya ibn Abi-Sufyan, del clan dels omeies, suposa la seva aclamació com a califa i en fa el fundador de la dinastia omeia, que representa la total pèrdua de poder par part de les elits de Medina i la Meca, i el canvi de capital de l'imperi, que passa a Damasc. L'exèrcit de Síria passa a ser el responsable del control de l'imperi.
Es trenca la línia dels califes raixidun i l'estricta observació de l'Alcorà, per la qual cosa els omeies són rebutjats com a califes legítims per una part del sunnisme. El xiisme, òbviament, només reconeix a Alí ibn Abi-Tàlib. La fidelitat religiosa és substituïda per l'obediència monàrquica (mulk).
Ascensió
Amb l'ajut de les tropes síries, Muàwiya I acabà l'anarquia inherent als sistemes d'organització tribal, posant les bases d'un autèntic Estat islàmic. Per aconseguir això, s'hagué d'enfrontar a nombroses revoltes, continuació de la guerra civil iniciada en temps d'Alí ibn Abi-Tàlib. Una vegada superada, es reprengué l'expansió de l'imperi, arribant a assetjar Constantinoble l'any 668. Es conquereixen Rodes (672) i Creta (674), al mateix temps que es crea una base naval a la mar de Màrmara, des d'on, entre 674 i 680, any en què va morir Muàwiya, es llençaren atacs anuals contra la capital de l'imperi bizantí.
Però el seu règim encara era precari, i l'arribada al poder del seu fill Yazid I va desencadenar noves revoltes. La xiïta, liderada per Hussayn, fill menor d'Alí, fou reprimida fàcilment, i Hussayn, mort a Karbala per l'octubre de 680. Més gran fou la revolta quraixita, liderada per Abd-Al·lah ibn az-Zubayr, nét d'Abu-Bakr as-Siddiq, i de caràcter tradicionalista. Aquesta coincidí amb la mort de Yazid (683) i, quaranta dies després, del seu successor Muàwiya II (684), cosa que convertí la revolta en una autèntica amenaça pel règim omeia.
Decadència
La pau obtinguda per la família marwaní després de la segona guerra civil fou molt fràgil. Tot i la solidesa de l'aparell administratiu creat, les revoltes eren constants. Ja no per governadors que es volguessin independitzar, i cada vegada menys pels afers dels immigrants àrabs, sinó més aviat sobre qüestions com l'expansionisme i el militarisme del règim.
L'estabilitat de l'imperi depenia de l'exèrcit de Síria, vist per les altres províncies com a una força hostil, mentre que els ingressos del tresor públic ho feien d'un insostenible expansionisme, ja que li corresponia una cinquena part del botí. Aquest expansionisme era utilitzat, a més, com a una eina per reduir l'amenaça de revoltes militars, ja que els mantenia ocupats, reduïa la seva quantitat i suposava una font d'ingressos extraordinària per a ells.
(Continuarà)
(La fotografia és també de la ciutadella d'Amman)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna