Perquè l'olor de l'aufàbrega impregni de llibertat tots els Països Catalans! Joan Maragall, 1897, L'aufàbrega Aquesta mata olorosa de la nit de Sant Joan llença flaira, silenciosa, entremig de la bravada de la nit incendiada per tants focs que s van alçant. Entremig dels nuvols roigs, el cel blau i les estrelles; entremig dels crits de goig, remoreig de fontanelles, i entre l baf esbojarrant, una flaira s va escampant fresca, suau i candorosa: les aufabregues la fan: són les mates oloroses de la nit de Sant Joan. Donzelles enamorades d'un nuvi esdevenidor, escabelleu les aufabregues perquè facin més olor. L'aufabrega escabellada és un encenser violent que al llençar la flaira enlaire augmenta l'encantament. Quina olor més fresca i forta, ara que ls focs ja sen van! Sant Joan, obriu la porta pe
En un partit de bàsquet, uns seguidors d’un equip del Maresme van dir a l’àrbitre, com a insult, que era de poble. I em vaig sufocar! Ser de poble no és cap insult, ans el contrari, és un orgull. Orgull rural. Per mi ser de poble és una manera de viure. Les cares conegudes de la gent, la familiaritat; no ser un/a més dins del formiguer en el qual es converteix sovint la gran ciutat. Ser de ciutat no és cap mal, també té els seves coses bones, però no per ser de poble has de ser menys educat ni menys persona. Tot el contrari: sovint la gent de poble és més educada que la ciutat. Abans ser una pagesa que una habitant de ciutat maleducada com els seguidors d’aquest partit! Un país el forment tant gent de poble com gent de ciutat, però amb veu ben viva crido: visca el poble! Visca l’orgull rural!
Comentaris