Sud est asiàtic, del 9 al 30 d’agost de 2016: descobrint Hanoi, Vietnam (dia 12, 20 d’agost de 2016) (IV)

El president Diem va morir el 1963 durant un cop d'estat, amb el suport de l'administració estatunidenca de Kennedy, a qui no li convenia donar suport a un general catòlic en un país amb una majoria religiosa budista. Escenes com la que donà la volta al món, del monjo budistaThích Qung Đc assegut a un carrer i cobert per flames seguint el ritualbonzo, que protestava contra la guerra, marcaven les diferències religioses entre els dirigents i el seu poble. Diem, tot i la seva mà dura, era l'únic cap d'estat capaç de controlar l'agressió de les guerrilles. Diem va ser substituït pel feble i mancat de voluntat Nguyen Van Thieu.
Mentrestant, al Vietnam del Nord la cancel·lació del referèndum no va constituir un escull insalvable. El seu president, Ho Chi Minh, Vo Nguyen Giap, ministre de defensa i el Politburó, van considerar la independència de França com un nou pas en la seva estratègia a llarg termini. Segons aquesta estratègia, la reunificació del país seria el següent pas, fos per votació o per conquesta; i encara més amb la posterior dominació de tota la Indoxina (el vell somni vietnamita des de l'edat mitjana).
Els combats per part dels guerrillers del Vietcong van començar aviat, amb el suport dels comunistes del nord en forma d'enviaments de munició, armament, menjar i d'altres estris per via marítima. També es realitzaren alguns enviaments per terra, en el que posteriorment seria anomenada la Ruta Ho Chi Minh; però inicialment els homes del sud portaren la iniciativa ajudats per mar.
Per la seva part, l'ARVN, l'Exèrcit del Vietnam del Sud, resultava molt ineficaç lluitant al seu propi país. L'armament era poc adequat, els escassos pilots d'helicòpters nadius i especialment la gran corrupció i ineptitud dels seus comandaments (la majoria dels quals col·locats per compromisos polítics entre famílies amb una qualificació militar escassa i encara menys valor) feia que els soldats s'arrisquessin el mínim imprescindible; arribant al punt en què veient lluitar als seus companys a desenes de metres, no tinguessin confiança en els seus comandaments i no seguissin les obligacions mínimes d'un soldat. Com a exemple, val el testimoni d'un soldat estatunidenc que quedà bocabadat al veure'ls fer guàrdia amb un aparell de ràdio a tot volumen.
Tot i els punts a favor dels insurgents, les victòries i la dominació massiva del territori es donaren quan arribaren els homes del nord (com s'ha anomenat de vegades als soldats de l'EVN), perquè tot i el que pugui semblar, no tots els sud-vietnamites veien amb bons ulls als comunistes. Tampoc el Vietcong veia amb bons ulls als seus aliats, i aquest no acabaven de vèncer la seva resistència a obeir les ordres que arribaven des de Hanoi.
Per tots aquests motius, el règim del Sud no s'ensorrà, però cada cop més cedia més i més territori. El 1965, any de l'inici de la intervenció directa dels Estats Units, aproximadament un 60% del país estava en mans del Vietcong, i no hi havia expectatives d'un canvi en la tendència perquè la iniciativa en els combats estava en mans dels guerrillers i els soldats del Nord.
L'avanç del comunisme preocupava als Estats Units dels del final de la Segona Guerra Mundial. Països com Malàisia, Indonèsia oFilipines havien estat molt a prop de caure en mans del bàndol comunista (ja ho havien fet Xina, Birmània, Vietnam del Nord, Cuba i totes les nacions de l'Europa Oriental, que es trobaven sota l'ocupació soviètica.
Així doncs, els Estats Units temien quedar envoltats d'una constel·lació comunista en la qual el Vietnam podia ser una peça més de la cadena de països que anirien caient: era el que s'anomenava la teoria del dòmino.
Als motius geoestratègics s'uniren els interessos econòmics de les empreses estatunidenques a la regió. Ja durant la presidència d'Eisenhower es va ajudar dels francesos per mantenir així sota control les exportacions del cautxú, el tungstè, l'estany (totes elles matèries primeres estratègiques), més de l'arròs i l'opi vietnamita, pels que Vietnam era considerat la Joia d'Àsia.
Aquest va ser el motiu pel qual John F. Kennedy seguí amb el suport al règim del Sud i l'enviament "d'assessors" (fins a arribar a 60.000). Durant la dècada dels 50, els Estats Units ja havien donat suport econòmic a altres nacions i havia començat la Cursa de l'Espai per aconseguir que països com Indonèsia no canviessin de bàndol. El cas indonesi es va saldar en triomf, i la possibilitat que es repetís es considerava probable.
En un inici, els assessors estatunidencs estaven allà per instruir a l'ARVN en tàctiques, manteniment d'avions i helicòpters, formació d'una defensa irregular a les Terres Altes Centrals i d'altres funcions auxiliars; però no podien intervenir en combat ni de bon tros preparar accions contra els guerrillers (encara que es rumoreja que en més d'una ocasió se saltaren la prohibició en la que seria, potser, la primera d'una llarga llista de violacions jurídiques i il·legalitats que farien famosa aquesta guerra).  El juliol de 1959, el major Dale Buis i el sergent Chester Ovnard van ser els primers estatunidencs morts al Vietnam durant els atacs a la base de Bien Hoa.

Durant la dècada dels 60, els assessors estatunidencs havien estat atacats en diverses ocasions, i fins i tot existeixen rumors de què participaren en operacions de recerca i destrucció juntament amb els vietnamites o de forma individual; però no va ser fins a l'agost de1964 que succeí l'anomenat incident del Golf de Tonquín. Dos destructors que navegaven pel golf de Tonquín informaren que havien estat atacats en dues ocasions per llanxes vietnamites. S'arribà a dir que durant el segon atac els varen llançar desenes de torpedes; aquest fet posteriorment fou desmentit. El president Lyndon B. Johnson decidí actuar amb tot el poder de què disposava.

Després de l'incident, el mateix president Johnson comentà que els tripulants de les naus havien confós als vietnamites amb un estol de peixos voladors, i actualment és difícil, per no dir impossible, trobar experts que no considerin l'afer de Tonquín un error provocat per les condicions meteorològiques; però resultà l'excusa definitiva de Johnson per sol·licitar al Congrés l'aprovació de la resolució del Golf de Tonquín. Aquesta resolució conferia poders plens als assessors presents al Vietnam perquè realitzessin operacions fora dels recintes de les seves bases, a més de poder incrementar la presència militar en aquell país. A aquests factors calia afegir el fet de ser campanya electoral als Estats Units i que Johnson li calia mostrar una imatge de força davant el comunisme que li permetés guanyar vots, fins al punt que el seu rival hagué de donar suport a la petició. (continuarà)
(La imatge correspon a un dels parcs de Hanoi)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

LA VISITA TURÍSTICA (un conte)

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol