Sud est asiàtic, del 9 al 30 d’agost de 2016: descobrint Hanoi, Vietnam (dia 12, 20 d’agost de 2016) (XIV)

La incursió a L'Esquer trobà alguna resistència de grups esporàdics que, com era habitual, desapareixien a la seva després d'un breu tiroteig. Encara que la resistència va anar incrementant-se una mica per part de l'EVN, ni tan sols al poble de Snuol l'oposició va intentar resistir la potència de foc dels M40 Patton. Ben aviat els emplaçaments d'artilleria de l'EVN van ser capturats i s'enviaren 100 carros d'exploració Sheridan, els quals van trobar resistència. Usant tota la potència de foc van vèncer la resistència, van arrasar el poblat i, mentre que interrogaven als camperols, van saquejar tot el que van poder.

Els cambodjans informaren que hi havia tota una ciutat guerrillera a la jungla. Poc després, un helicòpter Lonch trobà una casa ben camuflada i començà el bombardeig d'artilleria i aviació. Quan els infants aconseguien entrar a, el que ells mateixos anomenarien, "La Ciutat" trobarien 400 cabanes de palla i 180 amagatalls on hi havia subministraments mèdics, aliments, roba, a més de 480 fusells i 120.000 projectils. Entre les dues incursions van trobar 4.793 armes individuals, 730 morters, 7.285 coets, 124 camions, 3 milions de projectils de fusell i 9 milions de kilos d'arròs, a més de molta documentació. La cavalleria aerotransportada realitzà 6.436 sortides per portar al Vietnam del Sud les 25.000 tones capturades; i el 30 de juny, tots els soldats tornaren a les seves bases.

En tota la incursió van morir 354 estatunidencs, i 1.689 van resultar ferits. L'ARNV va dir haver perdut 866 homes i tenir 3.274 ferits. A més, el President va dir haver capturat armes i subministraments per a tot un any, a més d'haver mort a 11.349 enemics, encara que la pròpia CIA qualificà aquest recompte com a altament sospitós.

Per a Nixon, això era com un regal de Nadal, i ordenà l'enviament de 31.000 soldats més a Cambodja per destruir tot el que no s'havia pogut transportar. No obstant, la famosa "caserna general de l'EVN" per al Vietnam (el COSVN) no va aparèixer, mentre que les manifestacions augmentaven als Estats Units, sent la de Kent State la més dura de totes.

Però aquests atacs i bombardeigs estatunidencs van animar la població en contra del seu govern, que no podia o no volia defendre'ls, i van animar als sanguinaris Khmers rojos, que ja combatien des de feia anys i havien aconseguit consolidar una base d'operacions al nord del país. Amb aquesta base i un poble que volia acabar amb un govern corrupte, el terreny estava adobat perquè els camperols de la mort llauressin aquells camps.

Autoritzada el 18 de gener de 1971, i anomenada en honor a la famosa victòria vietnamita sobre els xinesos el 1427, l'operació Lan Som 719 tenia com a objectius desmuntar qualsevol possible ofensiva comunista sobre Vietnam del Sud durant tot un any. Laos era considerada com la frontera més utilitzada per al subministrament de material i armament a les guerrilles, i havia de ser colpejada amb contundència per dos motius:

·         donar més temps a l'ARVN per a culminar una preparació que el permetés derrotar a l'EVN

·         advertir als nord-vietnamites que Nixon estava disposat, com ja havia fet a Cambodja, a emprar tots els mitjans al seu abast per forçar la pau.

Sota aquestes premisses es preparà i autoritzà l'Operació Lan Som 719. L'objectiu militar de Lan Som era obrir un corredor de 25 km d'ample per 35 de llarg entre la frontera del Vietnam del Sud i la ciutat laosiana de Tchepone. Això tallaria la Ruta Ho Chi Minh i aturaria les operacions dels guerrillers al sud.

Desgraciadament per al general Xuam Lam i els seus homes, l'EVN oposà molta més resistència i amb armes molt millors que un any abans a Cambodja i, a mitjan camí, les nombroses baixes patides a la carretera 9 i als turons al nord d'aquestes obligaren a aturar l'avanç i a començar l'evacuació en helicòpters. Les imatges de centenars d'helicòpters entrant al Vietnam del Sud plens de soldats ferits i atemorits va llençar per terra qualsevol esperança que amb l'ARVN hi hauria prou per defensar Vietnam del Sud.

El desastre de Lan Som 719 costà gairebé 10.000 homes a l'exèrcit del Vietnam del Sud, poc menys de la meitat dels efectius de què disposava, així com una derrota que feia témer per l'operativitat d'aquest exèrcit al futur.

Però dos anys després, els sud-vietnamites demostraren que encara els quedaven cartes per jugar davant el mateix enemic que tan durament els havia derrotat.

Com en qualsevol conflicte lluitat entre un país gran i un altre de petit, sobre la Guerra del Vietnam existeixen diversos tòpics que no són certs per més repetits que siguin. Un d'aquests tòpics és l'afirmació que els vietnamites lluitaven amb unes armes rudimentàries contra la més avançada tecnologia. Veritablement, diversos informes d'intel·ligència mostraven que el Viet-Cong obtenia la major part del seu material de l'exèrcit del Sud i de les mines i altres artefactes sense esclatar llançats pels Estats Units.^[14] Es té constància que el Vietcong i l'EVN preparaven trampes gairebé artesanes com les estaques punji cobertes d'excrements per accelerar la gangrena al soldat que les trepitjava. Pel seu costat, els Estats Units empraven les bombes lazy dogs, carregades amb milers de punxes per generar una mort lenta a les víctimes.

Encara que sí que és veritat que els Estats Units van usar al Vietnam els productes electrònic més sofisticats que disposava (detectors de moviment, bombes intel·ligents guiades per làser, helicòpters artillats...), no és menys cert que el Vietnam del Nord i el Viet-Cong (encara que menys) disposaven del millor que produïa l'arsenal soviètic, especialment en la segona i tercera part de la guerra.

Així, la reconquesta dels turons de Laos es va deure, en bona mesura, a la intervenció dels carros de combat enviats per la Unió Soviètica. A més, molts veterans estatunidencs es queixaven sovint d'haver de combatre amb armes que no funcionaven, pel mal començament del fusell M16 davant de l'AK-47 (per la seva fiabilitat i senzillesa).

Durant les incursions aèries sobre el Vietnam del Nord durant els anys 60 i 70, el govern de Hanoi llançà els seus MiG-17. Al món occidental en un inici es creia que el MiG 17 no era més que una simple millora d'un aparell anterior emprat a la Guerra de Corea, a la dècada anterior.  Però els pilots vietnamites demostraren que disposaven d'un aparell completament diferent, molt més manejable i encara més certer. Encara més sofisticats eren els mundialment famosos MiG-21, un aparell concebut en només 18 mesos i desenvolupat a finals dels anys 50 que abaté nombrosos avions estatunidencs (inclosos els F-4 Phantom llançats en contra seva). Encara millors eren els MiG-23, però entraren en servei quan el conflicte ja s'acabava.

En diverses publicacions s'han destacat les proeses aèries com les realitzades pel tinent Randall Cunningham als comandaments del seu Panthom, però el que és cert és que els pilots vietnamites abateren nombrosos caces i bombarders tant amb els MiG-17 com els MiG-21, tot i que tenien un manteniment menor i, sobretot, menys entrenament que els americans.ç

(continuarà)

(La fotografia correspon al mausoleu de Ho Chi Minh)