Sud est asiàtic, del 9 al 30 d’agost de 2016: descobrint Hanoi, Vietnam (dia 12, 20 d’agost de 2016) (XVIII)

L'1 de març de 1975, l'EVN tallà els enclavaments terrestres amb Ban Me Thuot, i la ciutat caigué el dia 13 de març. L'atac va comportar que el president Thieu prengués dues decisions errònies i que en aquells moments esdevingueren tràgiques:
·         Treure les seves forces de Pleiku i Kontum per a concentrar-les a Ban Me Thuot, encara que aquesta acabava de caure.
·         Abandonar la zona desmilitaritzada, replegant tots els efectius de la ciutat de Quang Tri cap a Hue i Da Nang.
La retirada es convertí en una desbandada. La pressió de l'exèrcit enemic, el pànic dels civils que fugien atemorits i la ineptitud del comandament que no pogué fer una retirada ordenada (una de les missions considerades més difícils) minaren per complet la cohesió i l'esperit de lluita dels soldats que, en comptes de defensar les ciutats esmentades, fugiren entre la multitud. En un intent d'evitar una derrota catastròfica, Theiu ordenà la mobilització general per tractar de contenir una ofensiva imparable. L'esforç va ser inútil, Hue caigué el 25 de març i el dia 30, Da Nang. A les Terres Altes també regnà el pànic i només dos dies després el territori caigué en poder del Nord.
Com posteriorment reconeixeria el general Van Tieng Dung, aquell va ser un cop de sort amb el qual no hi comptaven. Davant totes aquestes notícies, el politburó de Le Duc Tho i la junta militar de Giap enviaren cables aprovant la mobilització demanada per Dung. Aquest general comenta les discussions que hi havia hagut per quin seria el camp de batalla triat. Finalment es decidí que fos la regió deTay Nguyen, ja que el Sud només tenia dues divisions per defensar-la, a més d'escampades. Quan el nord atacà, aquestes no van poder oferir gran resistència, ja que tot el país era un caos.
Al govern de Saigon només li quedava la carta de combatre a les províncies del sud (les més riques), a l'espera que les pluges del monsó ho aturaria tot. Mentrestant, el Viet-Cong assentava les seves bases i organitzava un Govern Revolucionari Provisional. Alhora, si bé els contactes amb els Estats Units per aconseguir suport aeri no es van deixar, en aquesta ocasió només van rebre bones paraules d'un país que volia oblidar com més aviat millor tot aquell conflicte.
Aquell ensorrament al nord del país i a les Terres Altes Centrals modificà la percepció que tenien els dirigents d'una victòria per a l'any següent. També canvià tot a Saigon, que tractà d'establir negociacions amb els comunistes. Aquests exigiren la desaparició de Thieu de l'escena política, abandonant finalment el poder el 21 d'abril i sent substituït pel general Duong Van Minh. A finals de març, el politburó es tornà a reunir i es decidí a llançar l'Ofensiva. Dung recordà el discurs pronunciat després de la reunió:
«
La nostra ofensiva general començà a la campanya de Tay Nguyen. Ara ha arribat una nova oportunitat estratègica i les condicions permeten un ràpid final per a la nostra resolució d'alliberar el Sud. Vam decidir concentrar ràpidament les nostres forces, armes i material per alliberar Saigon abans de l'estació de les pluges.
»
El 22 d'abril, diversos avions A-37 capturats a l'enemic van volar fins a Tan Son Nhut, i valent-se de la seva aparença, van atacar la torre de control i destruïren nombrosos caces. El fum es va poder veure des de Saigon, amb el pànic conseqüent.
El general Cao Van Vien ordenà als seus homes defensar les posicions fins al final, i poc després va fugir. El President Thieu va fer el mateix. El 28 d'abril Duong Van Minh va ocupar el seu càrrec. Unitats senceres de Saigon es rendien al pas dels comunistes, que avançaven capturant una ciutat rere l'altra sota el lema "En el millor moment, amb la major rapidesa, la major gosadia i la major sorpresa, i segurs de la victòria".
A les 00:00 del 29 d'abril, Saigon va ser atacada des de totes les direccions, excepte el mar. Per la Zona Desmilitaritzada penetraren més unitats, així com des de Laos i des del centre nord de Cambodja.
A un bosc de cautxú proper a Dau Giay estava situada una unitat d'atac en profunditat formada per una brigada de carros de combat, un regiment d'infanteria i algunes unitats més. Portaven els vehicles camuflats amb branques, els braços amb cintes vermelles per distingir-se i els uniformes impecables per capturar la capital.
El general Cao Van Vien signà l'ordre de resistir amb la frase defensar fins a la mort, fins al final, la porció de terra que ens queda... desertant poc després del seu lloc i fugint del país.

A les 15:00 del 29 d'abril, els transports, blindats i carros de combat de la unitat d'atac en profunditat sortiren del bosc i arribaren a la capital esclafant tota resistència que van trobar. L'endemà van arribar a Saigon, mentre que la gent tractava de fugir per qualsevol mitjà, ocupant els carrers de la capital i avançant cap al quarter general de l'estat major, el Palau de la Independència, el quarter general de la Zona Capital Especial, el Directori General de la Policia i l'aeròdrom de Tan Son Nhut amb gran rapidesa. Fins i tot els periodistes es quedaren bocabadats quan reberen la notícia que havien penetrat al Palau Presidencial (els tanquistes vietnamites van tenir la cortesia de repetir l'acte poc després perquè ho poguessin fotografiar). Era la caiguda de Saigon. (continuarà)
(La imatge és de l'entrada del mausoleu de Ho Chi Minh)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

LA VISITA TURÍSTICA (un conte)

Colòmbia, del 4 al 14 de setembre de 2016, dia 11: el dia del biòleg i retorn cap a terres catalanes(14 de setembre de 2016) (VII)