Sud est asiàtic, del 9 al 30 d’agost de 2016: descobrint Hanoi, Vietnam (dia 12, 20 d’agost de 2016) (VIII)

«
Els nostres oficials d'intel·ligència ens deien que els estatunidencs tenien filets, cervesa i gelats a les seves bases; i que la guerra només els ocupava part del seu temps. Nosaltres portàvem la guerra sobre les nostres espatlles allà on fóssim, armats o no. A diferència d'ells, teníem pocs medicaments i cap hospital quan ens ferien
»
A més, la seva adaptació al terreny els permetis viure amagats o treballant durant el dia i, per la nit, realitzar tota mena d'atacs emprant el terreny i la vegetació per assetjat a l'enemic. Així doncs, la nit els pertanyia realment, ja que durant aquelles hores de foscor eren ells qui dominaven el terreny.
El seu contacte proper amb la població local els permetia tenir accés a aliment i informació. Abans de triar un objectiu, els comandants de regiment enviaven un explorador que establís contacte amb la població local i preparessin l'entrada, l'atac i la retirada. Si les 3 accions es consideraven possibles, llavors s'emprenia l'atac. Aquests en moltes ocasions consistien en onades humanes; però sí que es tenia cura en no malaguanyar vides humanes, a més de netejar el terreny de cadàvers per a poder honrar-los amb una cerimònia fúnebre quan l'operació finalitzés.
La cadena de comandament del Vietcong funcionava com la de qualsevol exèrcit o potser millor. Tant és així que van arribar a sorprendre els estatunidencs organitzant atacs a nivell de divisió. Una unitat atacava a una inferior en nombre, i quan aquesta sol·licitava reforços per a rebutjar l'agressió, les forces enviades eren atacades per una unitat encara major que la primera. Així s'aconseguia augmentar la impaciència tant en auxiliars com en auxiliadors, contribuint a la victòria i a la caiguda de la moral (aquesta va ser una de les causes per les que fracassà el 1966 l'Operació Attleboro). Si els reforços eren massa nombrosos, el Vietcong sempre podia desaparèixer a la selva, llevat d'una unitat: els pijames negres. Aquesta unitat, formada pels homes més motivats, vestien la clàssica roba dels camperols, portant un fusell o un subfusell, un forrellat i una cadena per lligar-se a un arbre a fi de lluitar sense retirada ni rendició, per ferir amb força a l'enemic o permetre la retirada dels seus companys
Els guerrillers no eren comunistes en la seva majoria, i ni tan sols eren tot homes: quan alguna unitat estava mancada d'efectius reclutaven dones, que combatien tan ferotgement com els homes. Aquesta ferocitat, determinació i renúncies va sorprendre molt els estatunidencs, que sovint arribaven al sud-est asiàtic per una lleva. Fins i tot temps després els antics membres d'aquells cossos guerrillers també se sorprenen per la seva abnegació:
«
Realment no sé com vam poder aguantar tots aquells anys. No hi havia res a fer excepte lluitar i seguir lluitant. Els soldats estatunidencs tenien sort. Tornarien a les seves llars, a milers de kilòmetres, un cop finalitzada la seva tasca. Nosaltres no teníem res, excepte la terra, la nostra terra. Si ens rendíem, no tindríem res. Possiblement, en el fons dels nostres cors, els odiàvem
Des de llavors, aquells homes menuts i generalment prims han sorprès a tothom per la seva tenacitat i voluntat en vèncer a quants enemics se'ls hagin posat al davant. Aquesta motivació, de vegades confosa pels nord-americans per fanatisme o per exemples dels menyspreu dels líders comunistes i dictatorials cap al seu poble. Encara que sigui veritat que ambdós Vietnams eren dictadures i que van ser molt comuns els casos d'execucions sumàries per part dels oficials de l'EVN, els nord-vietnamites tenien un gran desig de vèncer i una fe de ferro en els seus sacrificis. Com a exemple pot servir el testimoni de Duong Thi Xuan Quy en travessar l'Autopista 9 al final de la Ruta 9:
«
Se m'està caient la pell i estic extenuada... Vaig arribar coixa i eren les 6 en punt quan vaig travessar l'Autopista 9. La carretera no era ample, però vam haver d'accelerar el pas per no cridar l'atenció dels avions enemics. Va aparèixer de cop davant meu, una corba difuminada pel sol de l'estiu i plena de pedres. No obstant això, semblava suficientment intacte. Així vaig travessar l'Autopista 9, una via el record de la qual es perpetuarà a la història del nostre poble heroic.
»
Un altre exemple de la laboriositat sense desesperança el van adonar els habitants del Vietnam del Nord després dels bombardeigs. Un membre de la comunitat relatava que:

«
Des que van començar els bombardeigs de l'Operació “Rolling Thunder”, tot el nord, llevat de Hanoi i Haiphong, havien patit bombardeigs aeris de tota mena: napalm, fòsfor blanc, mines anti-persona, alt explosiu, defoliants... Tots els ponts, tots els nexes de camins, totes les estacions ferroviàries, totes les fàbriques havien estat atacades, reconstruïdes, camuflats, de nou atacats, traslladats i de nou reconstruïts.
(continuarà)
(La imatge és del tràfic infernal de Hanoi)

»

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

LA VISITA TURÍSTICA (un conte)

Colòmbia, del 4 al 14 de setembre de 2016, dia 11: el dia del biòleg i retorn cap a terres catalanes(14 de setembre de 2016) (VII)