Sud est asiàtic, del 9 al 30 d’agost de 2016: descobrint Hanoi, Vietnam (dia 12, 20 d’agost de 2016) (III)

L'exèrcit sud-vietnamita es denominava ARVN (d'Army of the Republic of Vietnam, Exèrcit de la República del Vietnam); mentre que l'exèrcit nord-vietnamita s'abreuja amb l'acrònim EVN (Exèrcit del Vietnam del Nord). A la guerrilla comunista que lluitava al sud se la catalogava com el Viet Cong (vietnamita comunista). El Viet Minh era l'exèrcit nacionalista que lluitava contra el colonialisme francès a Indoxina. Durant la Segona Guerra Mundial, els japonesos expulsaren als francesos per a ocupar la península, tot i que van retenir als administradors francesos perquè mantinguessin l'engranatge de la colònia. Després de la guerra, França volia restablir el seu mandat colonial, però el "Viet Minh", fundat per Ho Chi Minh, per lluitar en forma de guerrilla per la independència del Vietnam contra els francesos, va fer fracassar l'intent. La Conferència de Ginebra separà el país en dues meitats a partir del paral·lel 17 (Vietnam del Nord (comunista) i el Vietnam del Sud (anticomunista) amb la promesa de què el 1956 se celebrarien eleccions democràtiques per a reunificar el país, eleccions que no es van arribar a fer mai. Tot i que alguns autors comencen a tractar la guerra profundament des del 8 de març de 1965, data en què els Marines estatunidencsvan desembarcar a la base Đà Nẵng, d'altres autors (com Peter Arnett) la uneixen amb la Guerra d'Indoxina en un únic conflicte. Arnett directament l'anomena "La Guerra dels 10.000 dies".A la Guerra d'Indoxina, els comunistes del Viet Minh van lluitar contra els colonialistes francesos. Però no s'ha de considerar que els francesos lluitessin en solitari contra tot el poble vietnamita; sinó que els nacionalistes vietnamites van donar suport durant tot el conflicte als francesos, arribant a l'extrem en què en la desesperada batalla de Dien Bien Phu, on els francesos van quedar assejats i es considerava impossible superar el setge, sempre sortien voluntaris vietnamites disposats a saltar en paracaigudes sobre la posició.A l'inici d'aquell conflicte, els Estats Units van donar suport a França aportant un 20% de les despeses, aproximadament. En finalitzar ja contribuïa amb el 80% de l'esforç bèl·lic i arribà a oferir als francesos dues armes nuclears, que aquests rebutjaren per no considerar-les útils. Tot i no atorgar-los tot el suport demanat pels francesos, el President dels Estats Units Eisenhower envià assessors militars i ajut, especialment aèria. Així, un terç del material portat a Dien Bien Phu formava part de l'ajut nord-americà. Després de la derrota francesa i els acords obtinguts en la Conferència de Ginebra de 1954, el suport estatunidenc al règim de Ngo Dinh Diem al Vietnam del Sud continuà, igual que l'oposició gairebé total de l'administració estatunidenca a la unió de les dues nacions anomenades Vietnam. Per la seva part, Vietnam del Nord continuà rebent assistència de Xina i, en molta menor mesura, de la Unió Soviètica. En un principi, l'ajut militar requeia principalment en el primer, especialment amb armes lleugeres i portàtils; però al mateix temps, amb aquesta mena d'enviaments, el govern de Pequín tractava de marcar les línies mestres que havien de seguir els vietnamites.

Tot i que als acords de Ginebra donaven suport a la independència de Cambodja, Laos, Vietnam del Nord i Vietnam del Sud, es va incloure una clàusula per la qual l'any 1958se celebraria un referèndum per decidir si els dos Vietnams seguien separats o es reunificaven. Abans que es portés a terme aquest referèndum, Ngo Ding Diem va donar un cop d'estat, anul·lant els comicis. Al mateix temps, l'escassa entitat del Vietnam del Sud com a país i l'enorme corrupció existent dins del govern provocà que el règim fos enormement impopular. Davant d'aquesta situació succeïren dues accions paral·leles, però complementàries:

·         El Vietnam del Nord començà a pressionar al govern del Sud, lliurant armes i subministraments als opositors al règim pro-occidental.

·         Lentament es creà un moviment de resistència contra el règim dictatorial del president Diem denominat Front Nacional d'Alliberament del Vietnam, més conegut com a Viet Cong. El Vietcong començà la lluita el 1960 amb l'objectiu de provocar la caiguda del règim de Saigon i la reunificació del país. La tàctica seguia sent la guerra de guerrilles, que tants èxits els havia portat en el conflicte anterior contra els francesos.

Al Vietcong li resultava molt fàcil aconseguir voluntaris per posar punt final a un govern incompetent, repressiu i corrupte. Un camperol que se'ls uní declarà que quan arribava el cobrador d'impostos exigia als habitants els impostos i quan marxava gairebé no els quedava res.  A més, el Vietcong comptava amb un bon nombre de veterans del Viet Minh que havien derrotat als francesos una dècada abans, tot i que la majoria d'aquells veterans van ser repatriats al nord després de la guerra d'Indoxina. (continuarà)

(La imatge correspon a la presó de Hanoi)