Sud est asiàtic, del 9 al 30 d’agost de 2016: descobrint Hanoi, Vietnam (dia 12, 20 d’agost de 2016) (XVI)

Tot i el que els successos demostraren després, el 1972 i 1973 la derrota del Sud no estava gens clara per a cap de les dues parts. Per un costat estaven combatent sols, però per l'altre estaven recuperant territori i els Estats Units els havia lliurat 2.500 milions de dòlars en armes i municions, suficients per resistir durant diversos anys; i tampoc les circumstàncies internacionals facilitaven les coses a cap bàndol:
Tot i la generosa càrrega de l'arsenal que havien deixat els estatunidencs, la sortida de la guerra reduí en dues ocasions els ajuts econòmics al règim de Saigon (primer per Nixon i després pel Congrés), fins a deixar-les en 700 milions de dòlars anuals. Aquesta retallada als ajuts augmentà el 1975, la qual cosa obligà a deixar a terra a més de 200 avions, la meitat de la força aèria vietnamita.
La Crisi del petroli va fer que augmentessin el preu dels aliments i d'altres productes de primera necessitat a tot el Sud, la qual cosa obligà a molts soldats a realitzar treballs extres fora de les files o a deixar el seu lloc per poder guanyar el suficient per mantenir a les seves famílies, a costa de reduir el temps disponible per a entrenaments i operacions.
Per al Nord les coses no anaven pas millor: la política d'apropament de Nixon a la Xina (la famosa Diplomàcia del Ping Pong de 1971 i la visita de Nixon a Pekin el 1972)  feia pensar en una disminució de l'ajut militar del gegant asiàtic al Vietnam del Nord. A més, l'URSS també disminuí les seves generoses aportacions de fons i armes a l'haver de preocupar-se per la seguretat de la seva frontera amb Xina, on esporàdicament hi havia efrontaments.
El 8 de maig de 1972, Richard Nixon suspengué les negociacions de París pels continuats atacs de l'EVN i ordenà la campanya de bombardeigs Operació Linebacker per minar els ports, els objectius militars, les vies ferroviàries, les instal·lacions petrolieres, els aeròdroms i els molls de tot el Vietnam del Nord. Segons les fonts estatunidenques, el President estava indignat per les contínues incursions del Nord sobre el Sud, i digué que aquells vietnamites patirien un bombardeig com abans no havien patit mai. Nixon tenia present que l'Operació Rolling Thunder havia desgastat molt a Johnson, i que una campanya encara més dura faria el mateix amb ell, però era un home enèrgic i no dubtà en ordenar la sortida dels Boeing B-52 Stratofortress.
En aquesta ocasió, els F-4 Phantom II i els B-52 anaven equipats amb bombes intel·ligents, que tan famoses es farien en conflictes posteriors, i que segons l'Administració Nixon, només atacarien objectius militars o econòmics, però mai zones habitades per civils. Així, la ferocitat de les bombes es veia compensada per la seva precisió; però els vietnamites ho veien diferent:
«
Els estatunidencs diuen que bombardejaven objectius militars o econòmics i declararen que nosaltres ens posàvem al costat de les nostres escoles i hospitals. Això només són excuses per a la temible quantitat de víctimes que ocasionaren entre la població civil. Les escoles i hospitals van ser construïdes durant l'època dels francesos, abans de les hostilitats, i nosaltres no eren tan ximples com per atraure el foc sobre els nostres fills i els nostres malalts situant objectius potencials al seu costat. La seva definició de "bombes de precisió" no es pot mantenir davant illes de veïns totalment destruïdes, com la zona de Kham Thien, que estava densament poblada; o l'hospital de Bac Mai, de 1.000 llits, ambdós destruïts per bombes.
»
Aquesta campanya va ser encara més temible que Rolling Thunder, i l'eficàcia d'aquestes armes superà en molt a les anteriors: en aquesta ocasió es llançaren 155.548 tones de bombes en 41.000 missions. Així, les fàbriques van ser pràcticament destruïdes per complet, igual que les comunicacions ferroviàries (incloent el famós pont de Thanh Hoa, que va rebre l'impacte de 15 bombes guiades per làser i es desplomà), i les ciutats de Hanoi i Haiphong, encara intactes, també va ser atacades.
Segons les fonts occidentals, els bombardeigs no perseguien portar al Vietnam del Nord de nou a la taula de negociacions, sinó demostrar al Vietnam del Sud que els seguirien donant suport encara que retiressin als seus soldats. Però Nixon perseguia una sortida honorable per a la que seria la primera derrota militar pel seu país, i aquesta circumstància també influí en la decisió de llançar els bombardeigs.

Des del punt de vista estatunidenc, les operacions Linebaker van minvar la moral vietnamita, i el govern de Hanoi començà a pensar a tornar a la taula de negociacions. Realment, els avions estatunidencs complicaren molt les coses al poble vietnamita. (continuarà)
(La imatge correspon a un dels llacs de Hanoi)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna

LA VISITA TURÍSTICA (un conte)

Colòmbia, del 4 al 14 de setembre de 2016, dia 11: el dia del biòleg i retorn cap a terres catalanes(14 de setembre de 2016) (VII)