Sud est asiàtic, del 9 al 30 d’agost de 2016: descobrint Hanoi, Vietnam (dia 12, 20 d’agost de 2016) (XVII)

«

La sirena sonava de vegades fins a 20 vegades al dia. Les incursions continuaven de nit, obligant-nos a sortir del llit enmig del fred hivernal i ficar-nos a uns refugis humits

»

El 23 d'octubre els bombardeigs s'aturaren i es reprengueren les negociacions. Però uns mesos després, els líders nord-vietnamites no veieren satisfetes les seves demandes per començar a negociar i es retiraren de nou. En aquella època havien rebut míssils SAM (terra-aire) soviètics i confiaven a poder resistir els nous atacs; però a més coneixien la resistència del seu poble i la situació als Estats Units, per la qual cosa l'amenaça de nous bombardeigs no els impressionà massa.

Nixon, habitualment ferm en les seves decisions i enèrgic en la seva aplicació, reinicià els bombardeigs (campanya coneguda extraoficialment com a Operació Linebacker II) entre el 18 i el 29 de desembre de 1972 (aturant-se només el dia de Nadal).

En aquesta segona fase de la campanya caigueren 20.370 tones de bombes, matant a unes 1.000 persones, aturant les comunicacions internes, malmentent la xarxa elèctrica i destruint la totalitat de la força aèria vietnamita. Però el preu va ser alt: els vietnamites van abatre 26 avions (15 d'ells B-52) i capturaren a diversos pilots, la qual cosa feia augmentar el seu marge de negociació a París i constituint una de les majors preocupacions que el conflicte deixà en anys posteriors: on estan els pilots desapareguts en combat?

Per a Nixon s'haven aconseguit gairebé tots els objectius: demostrar al seu aliat del sud que el seu suport seguiria tot i la retirada, i reprendre les conversacions. Per a molts vietnamites, la conclusió era una altra:

«

El 30 de desembre Nixon va suspendre els bombardeigs, i 9 dies després es tornaren a prendre les converses a París. Le Duc Tho, el nostre negociador en cap, no s'apartà de la posició que havia mantingut des d'abans dels bombardeigs. No s'acceptaren els canvis estatunidencs. Nixon claudicà i se signaren els Acords de Pau entre el Vietnam del Nord i els Estats Units el 27 de gener, majorment en els mateixos termes plantejats l'octubre anterior. La voluntat de ferro del nostre poble i la seva creença en el destí havien donat els seus fruits. Havíem sobreviscut al poder dels Estats Units.

El 27 de gener de 1973 la delegació del Vietnam del Sud, la del Nord, l'estatunidenca i la del Govern Provisional de la República del Vietnam del Sud (el Viet Cong) signaren els Acords de Pau de París. El document presentava 23 articles amb les missions de cadascun dels bàndols, i va ser preparat fins als mínims detalls, però el Vietnam del Sud en quedà exclòs. Els estatunidencs tenien presa per tancar aquest capítol de la seva història. Els acords suposaven l'alto el foc, la retirada dels estatunidencs en 60 dies i, a canvi, la celebració d'eleccions al sud i l'intercanvi de presoners. El 29 de març surt l'últim soldat estatunidenc del Vietnam del Sud, quedant només els marines que guardaven l'ambaixada a Saigon.

Per als Estats Units, aquests acords representaven un respir: amb el final de la seva participació en la guerra s'estalviava uns 800 milions de dòlars, a més d'alleugerir la gran tensió que es vivia al país. Però pels vietnamites només representava una pausa a la lluita. Pel seu costat, el govern del sud anuncià que no celebraria eleccions al seu territori.

Davant l'arribada de l'alto el foc els combats es tornaren més violents per tal de guanyar el màxim territori possible. Però el govern de Saigon acollí la notícia amb indiferència i decidí afrontar l'atac del Nord. Els Estats Units havien promès seguir donant suport econòmicament al Sud, però ben aviat reduïren les partides econòmiques fins a pràcticament suspendre-les en temps del President Gerald Ford.

Encara que la victòria no es veia a curt termini i que els homes de Giap estaven retrocedint davant de l'ARVN, havien indicis que els territoris capturats durant l'Ofensiva de Pasqua i assegurats als Acords de París constituïen una base sòlida per a l'atac final:

·         a finals de 1974, Hanoi havia doblat el nombre de combatents (de 150.000 a 300.000)

·         havia construït una xarxa de carreteres des de la província de Quang Tri fins al Mekong per permetre la marxa d'homes i màquines

·         l'aeròdrom de Khe Sanh tornava a estar operatiu i en poder seu

·         quedà obert l'oleoducte fins a Loc Ninh per enviar combustible fins al sud

·         la Ruta Ho Chi Minh, lliure ja de bombardeigs, era transitada per tota mena de vehicles

A inicis de 1974 les zones de Quang Nam i Quang Ngai van ser atacades, mentre que al maig es registraren intensos combats a Ben Cat i Thuong Duc va ser recuperat per l'ARNV amb molta dificultat. Però a la primavera de 1974, l'EVN havia recuperat tot el territori perdut al delta del Mecong.

En un inici, la gran derrota patida a l'ofensiva de Pasqua feia dubtar al politburó d'aconseguir una ràpida victòria. Més aviat, el que tractaven d'aconseguir era una posició més forta, a ser possible partint el país en dos, preparant-se per a l'atac final que tindria lloc el 1976.

Mentre, al Sud, el general nord-vietnamita Trần Văn Trà demanava la realització d'una gran acció a uns 10 kilòmetres de la capital. Insistia en que, d'aquesta manera, es podria aconseguir una victòria ràpida. El pla consistia a dividir les Terres Altes Centrals fins a la ciutat de Pleiku i tallar la seva connexió amb Ban Me Thuot. Inicialment, la petició es posposà; però, finalment, Hanoi decidí iniciar l'ofensiva i el general Van Tieng Dung va ser enviat al sud per preparar totes les accions. (continuarà)

(La fotografia és del mausoleu de Ho Chi Minh)