Cracòvia, del 2 al 5 de juny de 2017; dia 2: Auschwitz (3 de juny de 2017) (VIII)

Inici de la guerra

Amb l'inici de la guerra, entre el 1940 i 1943, foren construïts vuit camps més: Auschwitz, Bergen-Belsen, Gross-Rosen, Kaiserwald, Majdanek, Natzweiler-Struthof, Neuengamme i Stutthof. El genocidi nazi avançava amb les tropes: des de mitjans del 1941 s'exterminava als jueus de Polònia, Romania i Rússia; després, des d'inicis del 1942 també contra els jueus alemanys i de la resta de l'Europa ocupada. Fins al 1942, a Polònia i a Rússia, es feien les execucions davant les fosses comunes cavades prèviament per les mateixes víctimes; és a dir, l'assassinat sistemàtic de jueus es “limitava” al “sofisticat” mètode dels afusellaments en massa, encara, no eren exterminats emprant les cambres de gas, construïdes amb aquest propòsit i dotades d'enormes crematoris annexes.
Així doncs, amb l'esclat de la guerra i l'avanç del nazisme per Europa, la població jueva dels països ocupats patirà processos idèntics. Les expropiacions a Polònia comencen des del primer moment de l'ocupació, el setembre de 1939. A França a partir de l'octubre de 1940, però els alemanys deixaran les expropiacions en mans del govern francès. Les propietats i béns expropiats són repartits de diverses maneres, però en general entre els membres de l'exèrcit, els excombatents i els alts càrrecs de la jerarquia nazi. En moltes ocasions els beneficiaris d'aquestes expropiacions es procuren els mitjans necessaris per a evitar impugnacions posteriors: factures de compra (fraudulentes o firmades sota coacció) o associacions (com la de "propietaris d'antigues empreses jueves", a França).
El gueto va ser en certa manera una conseqüència de les expropiacions i la política i ideologia nazi en relació als jueus. Aquests, desposseïts de les seves empreses, comerços i professions, així com de les seves propietats, es van situar a les ciutats i van ser concentrats en els anomenats guetos, alguns dels més famosos dels quals són el de Lodz, el de Cracòvia i especialment el de Varsòvia. Amb el temps aquests barris separats i administrats per la comunitat jueva van suposar un cost molt elevat per al govern alemany que va decidir que serien els jueus els que pagarien per la seva exclusió. Les factures i costos que generava el gueto van haver de ser assumides pels jueus. D'altra banda, els nazis van decidir que per tal de reduir-ne els costos, els guetos s'havien de fer rendibles. Conseqüència d'aquesta decisió, des de l'Oficina Nacional de Rendibilitat del Govern es va suggerir la possibilitat d'utilitzar els jueus per a treballs forçats, lògicament no remunerats. Aquesta pràctica es va dur a terme a partir del 1939 i per tal d'aconseguir millors resultats es van instaurar els camps de treball. En un primer moment aquests funcionaven de la següent manera: els treballadors treballaven fora del gueto però cada nit hi tornaven. Després, però, la pràctica va canviar i els treballadors treballaven i vivien als camps de treball sota l'amenaça que suposava el que la seva família es trobés al gueto en condició, en certa manera, d'ostatge. En principi les feines consistien principalment en accions destinades a la construcció de ferrocarrils, condicionaments hidràulics, etc. Ben aviat, però, la mà d'obra jueva va ser requerida per indústries de caràcter privat, especialment de caràcter militar.Paral·lelament al sorgiment dels camps de treball, els mateixos guetos es van anar constituint en centres de producció d'articles destinats especialment a l'exèrcit: uniformes, calçat, caixes de munició, etc.

L'exterminació pel treball (1942-1945)

La solució final a la qüestió jueva per a tot Europa es va organitzar a la Conferència de Wannsee el 20 de gener de 1942, dirigida per Reinhard Heydrich i Adolf Eichmann. Poc després de la contraofensiva russa a les portes de Moscou (5 de desembre del 1941) és quan Hitler es va convèncer que no es podia guanyar la guerra. I a més, la declaració de guerra amb els Estats Units segellava la derrota. Aquestes dates, segons Sebastian Haffner, mantenen una relació evident: mentre Hitler va creure possible una ràpida victòria contra Rússia semblant a la d'un any abans a França, va mantenir l'esperança que Anglaterra es rendiria quan hagués quedat sola a Europa. Per aquest motiu no es volia presentar com un genocida i esperava mantenir en secret els assassinats massius de Rússia i Polònia, almenys mentre durés la guerra. En aquestes circumstàncies no podia aplicar un genocidi a França, Holanda, Bèlgica, Dinamarca, Noruega o la mateixa Alemanya perquè per força ràpidament se sabria a Anglaterra. A la fi del 1941, Hitler és conscient que la victòria contra Rússia no serà possible; en la lògica de Hitler, si no podia guanyar a Rússia, aleshores tampoc no era possible la pau amb Anglaterra. Així doncs podia declarar la guerra als Estats Units i donar-se la més gran satisfacció: la de poder decretar per fi la solució final de la qüestió jueva a tot Europa. En resum, el desembre del 1941, en pocs dies, Hitler va decidir-se definitivament entre aquells dos objectius incompatibles que havia perseguit des del principi: que Alemanya dominés el món i l'extermini dels jueus. El primer el va donar per inabastable i es va concentrar completament en el segon. I encara més: acceptava la derrota total d'Alemanya, amb totes les seves possibles conseqüències, per poder dur a terme el desig de veure l'extermini dels jueus europeus. El desembre del 1941 el Hitler polític abdicava definitivament a favor del Hitler genocida.
Així doncs, a partir de l'any 1942 amb un curs de la guerra canviant a favor dels aliats, el Tercer Reich canvia l'organització dels camps: calia anar a l'exterminació dels enemics mitjançant el treball. Aleshores. Faltava mà d'obra, car el front rus estava engolint molts joves alemanys. Otto Thierack, ministre de justícia nazi, havia trobat la fórmula per aprofitar fins al darrer alè els presoners deportats: Vernichtung durch Arbeit. I això significava, exactament, l'exterminació pel treball. Aquesta fórmula seria precisada, el 30 d'abril de 1942, pel cap de la WVHA (Oficina Central Econòmica i Administrativa de la SS):
«
Guardar els detinguts per les úniques raons de seguretat, redreçament o prevenció, ja no és la idea principal. El centre de gravetat ha estat desplaçat vers el costat econòmic. Cal mobilitzar la mà d'obra detinguda per a les tasques de la guerra.
»
Reinhard Heydrich, cap de l'oficina central de seguretat del Reich, va dividir el 1941 els camps en tres tipus: Dachau i Sachsenhausen foren considerats de primera categoria; Buchenwald i Flossenburg, de segona; Mauthausen, de tercera, el camp dels elements irrecuperables per al règim nazi. D'aquesta manera els buròcrates de la seguretat del Reich passaren, amb tota naturalitat, de la idea de prevenció o redreçament a la idea d'extermini. Des de 1941 enviar a una mort segura a éssers humans ja era un fet natural. Himmler covava ja la solució final per als jueus. El 8 de juliol dóna l'ordre d'executar tots els gitanos d'Europa. El 9 de setembre de 1941 és emprat per primera vegada el gas Zyklon B al camp d'Auschwitz.
El 12 de desembre de 1941, el comandant superem de la Wehrmacht, mariscal Wilhelm Keitel, dóna l'ordre Nacht und Nebel (Nit i boira):

«
Les persones que als territoris ocupats cometin accions contra les forces armades han d'ésser transferides al Reich per tal de ser jutjades per un tribunal especial. Si per qualsevol raó no fos possible de processar-les, seran enviades a un camp de concentració amb una ordre de reclusió vàlida, en termes generals, fins al final de la guerra.
Parents, amics i coneguts han de romandre ignorants de la sort dels detinguts; així, aquests darrers no han de tenir cap mena de contacte amb el món exterior. No podran escriure ni rebre paquets ni visites. No han d'ésser transmeses a cap organisme estranger informacions sobre la vida dels detinguts. En cas de mort, la família no n'ha d'ésser informada fins a nova ordre. Manca encara una reglamentació definitiva d'aquest aspecte de la qüestió.
Les disposicions anteriors són vàlides per a tots els detinguts en què, a les diligències de la reclusió per raons de seguretat realitzades per l'Oficina Central de Seguretat del Reich, hi hagi l'anotació Nacht und Nebel.
Els nazis no van deixar mai de banda la poesia per referir-se als seus crims: els deportats eren destinats a esboirar-se dins la nit i la boira. Himmler va manllevar aquesta expressió del llibret de l'òpera de Wagner Das Rheingold, quan Fafner diu als nans del bosc que han de desaparèixer: Seid Nacht und Nebel gleich!, sigueu com la nit i la boira. És a dir, desapareixeu!. (Continuarà)
(La fotografia correspon a un dels vagons dels trens que arribaven a Auschwitz)

»

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

“Jo soc aquell que va matar Franco”, de Joan-Lluís Lluís

"Hivern", un poema de Miquel Martí i Pol

Una rondalla popular valenciana: el jove que volia córrer món i fer fortuna