Cracòvia, del 2 al 5 de juny de 2017; dia 2: Auschwitz (3 de juny de 2017) (V)

Una altra parada que fem és per veure la forca a on va ser ajusticiat Adolf Höb (https://es.wikipedia.org/wiki/Rudolf_H%C3%B6%C3%9F) , el maleït nazi que va ser al capdavant del camp d’Auschwitz-Birkenau i que tenia una gran casa allí al costat.

I arribem a un lloc que remou l’estómac, la ment, les entranyes, l’ànima; en definitiva, ho remou tot: la càmera de gas, a on encara es veuen els llocs per on s’introduïen les llaunes de zikon B per matar als innocents. Després de 20 minuts, els assassins ventilaven l’estança i els sonderkommandos feien la seva feina... A Auschwitz hi havia una càmera de gas, mentre que a Birkenau, n’hi havia quatre, que van ser destruïdes pels nazis abans de l’arribada de l’exèrcit roig. Després de la càmera, tocava el crematori; els presoners i les presoneres quedaven reduïts a cendres...

Sortint d’aquestes instal·lacions, ja marxem. Retornem a la furgoneta i aquesta ens porta al camp d’extermini de Birkenau, situat a molts pocs kilòmetres. Mentre que Auschwitz va ser concebut com un camp de concentració i més tard d’extermini, Birkenau ja va ser directament concebut com un camp de la mort. També hi va haver un tercer camp, del qual no en queda cap resta.

Un cop a Birkenau, davant dels nostres ulls es veu una grandiosa esplanada. Al mig, les rails del ferrocarril i un vagó, intacte de com va arribar.  Un vagó de fusta, sense ventilar, a on s’hi amuntegaven centenars de persones i moltes hi morien. Un cop arribaven a la plataforma, la tria “mèdica” que et conduïa directament a la mort o a un infern que acabava igual.

A banda i banda del rail , s’hi veuen barracons o el que ho havien estat. En un costat, encara romanen alçats els de maó. I és que per construir Birkenau, es van arribar a derruir fins a set pobles i amb els maons sobrants es van construir els barracons. A  l’altre costat s’hi veuen restes de barracons de fusta, construïts per presoneres d’Auschwitz, i que van ser destrossats pels propis nazis abans de l’arribada de l’exèrcit rus.

Fem a peu el camí que feien els presoners i les presoneres fins que els metges els separaven. Abans d’entrar cap a la zona de la càmera de gas, hi ha un memorial per recordar les víctimes. Hi inscripcions moltes llengües, entre elles en ladino o judeocastellà (https://es.wikipedia.org/wiki/Idioma_judeoespa%C3%B1ol)  (el llenguatge que parlaven els sefardites a les espanyes), i que com s’explica a viquipèdia (https://ca.wikipedia.org/wiki/Judeocastell%C3%A0 ): “El judeocastellà (ג'ודיאו-איספאנייול djudeo-espanyol) és una llengua romànica, derivada del castellà antic i amb influència de l'hebreu. Els parlants són gairebé exclusivament jueus sefardites, encara que històricament hi havia parlants asquenazites a l'Imperi Otomà. La llengua, en judeocastellà, té diversos noms. El principal és ladino, però també se'n diu djudeo-espanyol, sefaradi, djudezmo, djidio, djudio, espanyolit i espanyol; el terme haquitía (de l'àrab /ħakaː/ حكى, «dir»), es refereix al dialecte del judeocastellà parlat al Nord de l'Àfrica, especialment a Marroc. El dialecte de l'àrea d'Oran a Algèria és anomenat tetuani o tetauni, de la ciutat marroquina de Tetuan. En hebreu, la llengua és anomenada spanyolit. Com el castellà antic, el judeocastellà conserva els fonemes palatals [ʃ] i [ʒ], que han evolucionat al so [x] en el castellà contemporani. Tanmateix, a diferència del castellà antic, té el fonema [x], però, com a préstec de l'hebreu. Té característiques úniques, com l'ús de muestro (nostre), en comptes del castellà nuestro. L'estructura està relacionada lingüísticament amb el castellà, amb molts termes afegits de l'hebreu, portuguès, francès, turc, grec i de les llengües eslaves balcàniques (serbi, búlgar, Macedònic), depenent del país on habitaven els parlants exiliats.^[1]

Avui dia, el judeocastellà fa ús de l'alfabet llatí, especialment a Turquia. Històricament, s'utilitzava l'alfabet hebreu (anomenat aljamiado en judeocastellà, "aljamiat" en català), i encara se'n fa ús a Turquia i a Israel. A causa del decrement de la població judeocastellana que habitava als Països Baixos i als Balcans, després de la Segona Guerra Mundial, la major part dels parlants són jueus turcs, i a Turquia es fa servir la variant turca de l'alfabet llatí en les publicacions en judeocastellà. La Autoridad Nasionala del Ladino d'Israel, promou una nova ortografia, però d'altres filòlegs promouen l'adopció de l'ortografia del castellà contemporani

Durant l'Edat mitjana els jueus van tenir un paper molt important en el desenvolupament del castellà. A l'escola de traducció de Toledo els jueus traduïen les obres de l'hebreu i de l'àrab (sovint traduïdes del grec) al castellà de l'època, i els cristians les traduïen després al llatí per a la resta d'Europa. Després de l'edicte d'expulsió del jueus, el 1492, milers de jueus es van establir al Nord de l'Àfrica, als Balcans, a Turquia i a l'Orient Mitjà. La separació d'Espanya i el contacte amb jueus d'altres regions van fer que la llengua s'unifiqués en un dialecte únic, i amb un desenvolupament diferent del castellà que es parlava a Espanya.

La literatura judeocastellana estava originalment limitada a les traduccions de l'hebreu. Però, a finals del segle xvii, l'hebreu començava a decaure com a llengua d'instrucció rabínica. Aquest fet va propiciar una onada d'obres literàries en la llengua popular (judeocastellà). A finals del segle xix els sefardites de l'Imperi Otomà estudiaven a les escoles de l'Alliance Israelite Universelle, ja que el francès s'havia convertit en la llengua dels afers estrangers, i el judeocastellà va adoptar neologismes francesos.

Atès que les comunitats sefardites vivien en aïllament es van començar a formar diferents dialectes del judeocastellà, per la influència de les llengües amb les quals estaven en contacte, com el grec, turc, àrab o les llengües eslaves.

Al començament del segle xx, el nombre de parlants va decréixer ràpidament: comunitats enteres van ser eradicades en l'Holocaust, i la resta dels parlants, que van emigrar a Israel, van adoptar l'hebreu, ja que el govern del nou país va promoure l'educació exclusiva en la llengua oficial, com a mètode d'unificació dels immigrants que provenien de diverses nacions. Avui dia es parla a Israel, Espanya, Mèxic, l'Argentina i el Brasil. 'Qol Yerushalayim a Israel i Radio Nacional de España, a Espanya realitzen transmissions en judeocastellà.”

 Seguidament, veiem ja les càmeres de gas enderrocades. Per la terra que trepitgem, així com pels boscos del voltant, hi ha les cendres dels centenars de milers de persones que van morir allí. De fet, es considera el cementiri més gran d’Europa.

En silenci caminem i de tant en tant la guia ens conta coses, com ara que els barracons eren construïts a imatge i semblança de les corts de cavalls d’Alemanya. I mentre que hi posaven uns vint cavalls per quadra, als barracons hi encabien més de 1000 persones. Els nazis deien que una persona té un espai vital d’un metre quadrat...

Molts barracons estan ja fets malbé, en part per culpa de la baixa qualitat del material amb què foren construïts. Però en podem visitar un; dins s’hi conserven les lliteres de fusta, fetes de qualsevol manera, i amb tres pisos. Dalt, hi dormien els que més bé de salut estaven i a baix, els que gairebé no es podien ni moure. De fet, com que hi havia moltes diarrees, si els del pis superior no podien baixar a temps, empudegaven els de sota...

A més, a l’hivern hi feia molta fred i a l’estiu molta calor. El silenci, els pensaments que em vénen a la ment són realment aterridors...

La nostra visita ja arriba al seu final. M’indigno quan veig que els andalusos pugen a les lliteres a fer-se fotos, sense cap mena de respecte per les víctimes. (Continuarà)

(La fotografia correspon a fotografies que hi ha al camp d'Auschwitz)