Jordània, dia 3: de la mar Morta a Petra passant per la Petita Petra (30 de desembre de 2017) (IX)

Per entendre una mica o més (o per embolicar-se un xic més, mai se sap), hi ha diferents informacions a la xarxa.

Comencem per l’islam (https://es.wikipedia.org/wiki/Islam ; https://ca.wikipedia.org/wiki/Islam ):”L'islam (en àrab الإسلام, al-islām , 'submissió [a Déu]') és una religió monoteista abrahàmica, fundada al segle VII a la península Aràbiga. Els seus fidels (musulmans) creuen que Déu (en àrab: Al·là) va revelar el seu missatge al profeta Mahoma (Muhàmmad) mitjançant l'arcàngel Gabriel (Jibril).  (https://es.wikipedia.org/wiki/Arc%C3%A1ngel_Gabriel ).

Aquest missatge va quedar plasmat en l'Alcorà, el llibre sagrat d'aquesta religió. El contingut fonamental d'aquesta revelació és que Déu és un i que tot és obra de Déu, així que la finalitat de la vida és sotmetre's a la seva voluntat per tal de viure-hi en acord i obtenir la salvació.

Els musulmans consideren la seva religió com la versió final i universal d'una fe primordial monoteista revelada en diverses èpoques i en diversos indrets mitjançant els profetes, en especial Abraham (en àrab: Ibrahim), Moisès (Mussa) i Jesús (Issa). La tradició majoritària sosté que els missatges i revelacions anteriors han estat alterats i que Muhàmmad és el darrer profeta, l'home perfecte que aporta el missatge definitiu i que tanca així el cicle profètic iniciat per Adam. Per això, les dites i fetes del profeta constitueixen un model a seguir per a tots els musulmans. Estan recollides en uns texts anomenats hadits, que es consideren gairebé tan sagrats com el mateix Alcorà. El conjunt dels hadits constitueix la sunna, o tradició (del profeta).

Les pràctiques bàsiques de l'islam consisteixen a respectar els anomenats pilars de la religió, que són cinc actes de devoció obligatoris si es vol obtenir la salvació, i la creença en els sis articles de fe. D'altra banda, aquesta religió es caracteritza per no tenir litúrgia ni classe sacerdotal (excepte en algunes variants minoritàries), considerant que no ha d'haver-hi cap interlocutor entre el fidel i Déu.

Per tal de codificar el comportament dels humans explicat en les fonts documentals, que per la seva naturalesa de missatge revelat permeten diverses interpretacions, s'ha desenvolupat la llei islàmica o xaria, que regeix tots els aspectes de la vida humana, sense que es consideri cap divisió entre vida religiosa, personal, social o política.

Avui dia, els musulmans es divideixen bàsicament entre sunnites i xiïtes. Els primers, anomenats també ortodoxos, constitueixen una majoria aclaparadora (al voltant del 90%), mentre que els segons, situats principalment a l'Iran i a l'Iraq, formen poc més d'un 10% del conjunt de fidels. N'existeixen, però, altres corrents minoritaris així com nombroses escoles de pensament dins dels corrents principals.

L'islam és la segona religió més gran del món, i inclou prop de 1.570 milions de fidels, és a dir, aproximadament el 23% de la població mundial. Al voltant d'un 13% viuen a Indonèsia, el major país musulmà, 31% al subcontinent Indi, 20% a l'Orient Pròxim i 15% a l'Àfrica subsahariana. També n'hi ha comunitats importants a la Xina i a Rússia, així com en zones del Carib. Tanmateix, es poden trobar comunitats estables de musulmans gairebé arreu del món.

Sovint, aquesta religió es representa amb un creixent lunar, present en moltes banderes dels països musulmans, a vegades al costat d'una estrella. Igualment, s'hi sol associar el color verd.

Etimologia i significat

La paraula islam, de l'arrel s-l-m, deriva del verb àrab aslam, que significa literalment 'acceptar, rendir-se' o 'sotmetre's'. Així, l'islam representa l'acceptació i submissió davant Déu. Tot i així, l'arabista Pedro Martínez Montávez precisa: "Es diu habitualment que islam significa submissió total a Déu, cosa que és indubtablement certa, encara que no és menys cert que això correspon a la traducció de només una part de la paraula. Resta una segona part per traduir, atenent a l'arrel lingüística de la qual deriva, que cobreix el camp semàntic del benestar, de la salvaguarda, de la salut, de la pau. Això vol dir, simplement i profundament, que el creient se sotmet a Déu, es posa a les seves mans, perquè té la seguretat que així es posa fora de perill. Noti's també que islam i salam -que és com en llengua àrab es diu pau- són termes germans, en derivar tots dos de la mateixa arrel."

En el mateix Alcorà, la paraula ja té diversos significats: en alguns versicles (aleia) s'emfasitza la qualitat de l'islam com una "convicció interna": "A tot aquell que Déu vulgui guiar, li eixamplarà el pit a l'islam" (sura 6:125). Altres versos relacionen la paraula islam amb din (traduït normalment com a 'religió' o 'fe'): "Avui he perfeccionat la vostra religió (Din) per a vosaltres, he completat la meva benedicció sobre vosaltres, he aprovat l'islam per a la vostra religió" (sura 5:3). Encara d'altres descriuen l'islam com una acció de "tornar a Déu", més que només una afirmació verbal de fe.

El mot muslim significa 'sotmès' en sentit original i 'musulmà' en sentit teològic; és a dir, hi ha un salt semàntic en el temps i en la cultura. Per exemple, també és significatiu que en àrab, en començar la frase pel verb, que és l’essència, es vol dir que Déu és el principi de tot; en canvi, les llengües que comencen pel subjecte indiquen que anteposen l’existència, és a dir la humanitat, a l’essència, o sia la divinitat. Usant termes aristotèlics, en àrab es comença per l’essència i en les llengües occidentals es comença per l’existència.

Altres especificacions

·         La paraula "islam", en minúscula, defineix la religió predicada per Muhàmmad; "Islam" amb majúscula es fa servir per a parlar del món islàmic, el conjunt de pobles musulmans.

·         L'adjectiu "islàmic" qualifica tot el que es relaciona amb l'islam, en tant que religió o civilització.

·         "Islamisme" és, en principi, sinònim de "religió islàmica", però aquest mot se sol utilitzar més sovint per a designar "l'islamisme polític" o el "fonamentalisme islàmic".

·         En català també s'utilitzen els mots "mahometisme" i "mahometà", però el seu ús és desaconsellat pels musulmans ja que impliquen que es tracta d'una religió creada per Muhàmmad (Mahoma), quan per als seus creients l'islam és "paraula de Déu" i el Profeta només n'ha estat el transmissor.

·         El mot "musulmà" (en àrab: مسلم, muslim) designa l'adepte a l'islam; té el mateix origen que "islam" (s-l-m) i significa "el qui se sotmet a Déu".

Creences i pràctiques

El significat religiós del mot "islam" correspon, doncs, a "seguir la voluntat o a la llei de Déu." Segons l'Alcorà, la mateixa natura és musulmana, ja que obeeix a les lleis a què Déu l'ha sotmesa. Pel que fa als éssers humans, que tenen una voluntat pròpia, la pràctica de l'islam no implica necessàriament una obligació, sinó la lliure acceptació dels manaments de Déu; el musulmà creu en la revelació de l'Alcorà i forma així part de la comunitat islàmica, l'Umma.

Es considera que Déu va crear l'ésser humà i la natura en un acte de misericòrdia primordial, oferint a cada element de la seva creació una naturalesa pròpia i unes lleis que el regeixen. El món és un tot ordenat, harmònic, un cosmos en què tot té un lloc i uns límits. El buit no existeix, per tant la natura no presenta cap ruptura ni fractura.

Articles de fe

La religió islàmica té tres dimensions (ad-din) constituïdes per les nocions de:

·        islam (submissió a les lleis divines),

·        iman (tenir fe en aquestes lleis),

·        ihsan (harmonitzar-s'hi amb excel·lència).

El segon punt, la fe o iman, es tradueix per la creença (aqida) en sis articles de fe (arkan al-iman):

·        La unitat i la unicitat de Déu (tawhid): la creença en un Déu únic i omnipotent és el fonament de l'islam; l'essència de l'Alcorà gira al voltant del tawhid o principi de la unitat absoluta de l'existència, que queda condensat en la fórmula Lā 'ilāha 'illā Llāhu, "No hi ha més divinitat que Déu". Aquest és el nucli de la cosmovisió islàmica, del qual es desprèn una concepció holística de l'existència com a un tot integrat. Segons l'islam, Déu presenta quatre funcions particulars: la creació, els mitjans de subsistència, el consell i el judici. Déu, que va crear l'univers per pura pietat, està condemnat a continuar. Déu ha creat la natura per afavorir la humanitat, però l'objectiu final de la humanitat és "servir a Déu", cosa que significa només adorar-lo i construir un ordre ètic i social a la seva imatge, és a dir, sense "corrupció".

(Continuarà)
(La fotografia és de la fortalesa de Shawbak)