Jordània, dia 3: de la mar Morta a Petra passant per la Petita Petra (30 de desembre de 2017) (VII)

Dates

La data de la festa del sacrifici s'escau setanta dies després de l'id al-fitr, la celebració del final del sawm (dejuni del mes de ramadà). Com que el calendari islàmic és lunar, aquesta data avança cada any d'uns deu o onze dies en relació amb el calendari gregorià, que és solar.

Així les properes dates (aproximades) en què s'escaurà l'id al-ad·ha són:

·         12 de setembre de 2016

·         1 de setembre de 2017

·         21 d'agost de 2018

·         11 d'agost de 2019

·         31 de juliol de 2020”

També ens explica alguna cosa dels xiïtes: segons ells no són musulmans, ja que no creuen en tots els profetes ni en els arcàngels, com sí que hi creuen els musulmans. Segons els xiïtes, hi ha els califes, un títol que s’hereta dins de la família. Segons aquesta branca, el darrer profeta no és Mahoma, sinó que hauria de ser Ali. Ali era nebot de Mahoma i quan tenia 10 anys, se’n va anar a viure amb ell i aquest el va cuidar com un fill. Segons els xiïtes, quan l’arcàngel Gabriel va baixar i va tocar amb la seva ala a Mahoma, es va equivocar, ja que el do de profeta anava per Ali...

Avui en dia el país a on el xiisme és majoritari és Iran. I també per això, hi ha molts conflictes polítics. Del xiisme, s’explica el següent a viquipèdia (https://ca.wikipedia.org/wiki/Xiisme ):” El xiisme (en àrab الشيعة, ax-xīʿa, etimològicament de l'expressió "شيعة علي", "xī'at 'Alī", "partit d'Alí" o "facció d'Alí") és la segona variant més important de la fe islàmica després de la sunnita i abans del kharigisme, tot i que només representa entre un 10% i un 15% dels musulmans, la gran majoria iranians.

Com els altres corrents de l'islam, es basa en els ensenyaments de l'Alcorà i en el missatge del profeta Muhàmmad. Però en contrast amb altres escoles de pensament, només accepta com a guies religiosos els qui es consideren descendents de la família del Profeta (Ahl al-Bayt) a partir de la seva filla Fàtima az-Zahra i del seu cosí Alí ibn Abi-Tàlib.Aquests descendents són els imams, als quals s'atribueix una autoritat política i espiritual especial sobre la comunitat.

Pels xiïtes, Alí va ser el primer imam i hauria d'haver estat el primer successor per dret de Muhàmmad,per la qual cosa rebutgen la legitimitat dels primers tres califes (https://ca.wikipedia.org/wiki/Califa ). Alí és així la segona figura més important rere el Profeta i és percebut com "l'home perfecte" (al-insan al-kamil), com Muhàmmad. Se'l considera lliure d'error i de pecat i triat per Déu per a ser el primer imam. Segons el xiisme, el Profeta hauria suggerit diverses voltes que Alí fóra el cap dels musulmans després de la seua mort i aquest no només hauria dirigit la justícia en la comunitat sinó que també hauria interpretat el significat esotèric que pels xiïtes recela l'Alcorà. En conseqüència, els xiïtes fan servir exclusivament els sermons atribuïts a Alí, en contrast amb els sunnites, la tradició dels quals es basa també en les narracions dels altres "companys de Muhàmmad" (sahaba).

Història

Quan Muhàmmad va morir l'any 632 no s'havia habilitat cap manera de decidir qui l'havia de succeir; per aquest motiu, finalment es va recórrer a un sistema tradicional d'elecció entre notables. Els qui van prendre partit per Alí ibn Abi-Tàlib –cosí i gendre de Muhàmmad, ja que s'havia casat amb la seva filla Fàtima–,consideraven que era l'únic successor legítim, ja que havia estat la persona més propera a Muhàmmad, i es van negar a reconèixer els tres primers notables elegits per exercir el paper de califes o "successors del Profeta": Abu Bakr as-Siddiq, Úmar ibn al-Khattab i Uthman ibn Affan. Finalment, després de la mort d'Uthman, Alí va ser elegit califa.

Tanmateix, Alí va ser acusat d'haver instigat la mort del seu predecessor, i el seu poder va ser qüestionat per Muàwiya ibn Abi-Sufyan, governador de Síria i membre de la família dels omeies, iniciant-se així una guerra civil entre ambdues faccions. Quan, en el camp de batalla de Siffín, els dos líders van acceptar sotmetre les seves diferències al dictamen d'un àrbitre independent, sorgí una tercera facció de les mateixes files d'Alí: la dels kharigites, que no acceptaven l'arbitratge. Aquesta facció assassinà Alí l'any 661, i el mateix dia van tractar d'acabar també amb Muàwiya i l'àrbitre, sense aconseguir-ho. Els partidaris d'Alí van posar llavors les seves esperances en el seu fill, Hàssan, que renuncià al poder, i després en un altre fill, Hussayn. Aquest instigà una revolta contra el poder omeia. La seva terrible mort durant la batalla de Karbala (Iraq), el 680, marcarà el principi del cisma entre els "seguidors d'Alí" i aquells qui, més tard, s'anomenaran "sunnites", o "seguidors de la tradició".

El destí tràgic de Hussayn va sacsejar una part dels musulmans provocant-los la determinació de combatre fins al final per un ideal de poder considerat just i respectuós amb els fonaments autèntics de l'islam. El que s'anomenarà el "martiri de Hussayn" ha esdevingut una fita fonamental del xiisme, que ho commemora cada any amb processons de penitents, convertint-se en símbol de la lluita contra la injustícia.

Però els descendents de Hussayn, dirigents o imams de la comunitat, atès el caràcter hereditari atribuït per a la successió també van patir tots una fi tràgica. El poder temporal plantejava doncs un problema, que es va solucionar gràcies al fenomen de l'"ocultació" o gayba: el setè imam Ismaïl ibn Jàfar, va "desaparèixer" i una part de la comunitat va considerar que s'havia "ocultat" per mitjans sobrenaturals però que seguiria viu fins a la seva tornada al final dels temps, i per això no el podia succeir ningú. Així van posar fi a la qüestió, cosa que va permetre un acatament formal del poder polític imperant. Els xiïtes que van creure en aquesta ocultació foren anomenats a partir d'aleshores "septimams" (pel número de l'imam desaparegut) o ismaïlites (pel nom de l'imam, Ismaïl).

La majoria de la comunitat, però, va considerar que Ismaïl era simplement mort i va seguir reconeixent com a imams als seus descendents, raó per la qual van ser anomenats imamites. No obstant això, van acabar reconeixent el seu propi fenomen d'ocultació: segons la creença d'aquest grup, Muhàmmad al-Mahdí, el dotzè imam, es va escapar de la presó per mitjans sobrenaturals i va desaparèixer l'any 874, i als imamites se'ls va anomenar, a partir d'aquell moment, "duodecimams". Així, l'existència de l'Imam Ocult dóna una forta dimensió esotèrica al xiisme.

Les escissions

Els xiisme ha patit diverses escissions al llarg de la història, però en l'actualitat només n'hi ha tres que tinguin un nombre significatiu de seguidors: els imamites, els ismaïlites i els zaidites. El 680 es dividiren en alides, hassanites i husseinites. Es reagruparen el 681, però el 683 es tornaren a dividir en alides i penitents, divisió que només durà un any, ja que es tornaren a dividir en alides i hanafites o mukhtarites. D'aquests últims se n'escamparen dues branques el 687, una que tornà a l'ortodòxia i una que formà el grups dels haiximites, que després originaren els abbàssides en començar el segle VIII. Els alides i part dels hanifites es reagruparen el 687. El 740 se'n van separar els zaidites, que després van originar els hassanites (762) i els ibrahimites (prop del 765), els quals es van dividir entre hadites i sakites cap al 768/770. Dels hadites van sorgir els dailemites i els idrissites. De la branca principal dels xiïtes se'n van separar, cap a l'any 800, els jafarites.

Particularitats doctrinals

Quan Muhàmmad va morir l'any 632 no s'havia habilitat cap manera de decidir qui l'havia de succeir; per aquest motiu, finalment es va recórrer a un sistema tradicional d'elecció entre notables. Els qui van prendre partit per Alí ibn Abi-Tàlib –cosí i gendre de Muhàmmad, ja que s'havia casat amb la seva filla Fàtima–,consideraven que era l'únic successor legítim, ja que havia estat la persona més propera a Muhàmmad, i es van negar a reconèixer els tres primers notables elegits per exercir el paper de califes o "successors del Profeta": Abu Bakr as-Siddiq, Úmar ibn al-Khattab i Uthman ibn Affan. Finalment, després de la mort d'Uthman, Alí va ser elegit califa.

Tanmateix, Alí va ser acusat d'haver instigat la mort del seu predecessor, i el seu poder va ser qüestionat per Muàwiya ibn Abi-Sufyan, governador de Síria i membre de la família dels omeies, iniciant-se així una guerra civil entre ambdues faccions. Quan, en el camp de batalla de Siffín, els dos líders van acceptar sotmetre les seves diferències al dictamen d'un àrbitre independent,sorgí una tercera facció de les mateixes files d'Alí: la dels kharigites, que no acceptaven l'arbitratge. Aquesta facció assassinà Alí l'any 661, i el mateix dia van tractar d'acabar també amb Muàwiya i l'àrbitre, sense aconseguir-ho. Els partidaris d'Alí van posar llavors les seves esperances en el seu fill, Hàssan, que renuncià al poder, i després en un altre fill, Hussayn. Aquest instigà una revolta contra el poder omeia. La seva terrible mort durant la batalla de Karbala (Iraq), el 680, marcarà el principi del cisma entre els "seguidors d'Alí" i aquells qui, més tard, s'anomenaran "sunnites", o "seguidors de la tradició".

(Continuarà)