Jordània, dia 3: de la mar Morta a Petra passant per la Petita Petra (30 de desembre de 2017) (XXI)
L'ajuda als
necessitats
Com que el propòsit de l'existència de l'home, igual com el de
qualsevol altra criatura, és la submissió a la voluntat divina, la relació de
Déu amb l'home és la de comandament.
Mentre que la naturalesa obeeix Déu automàticament, l'home és
l'únic que té l'opció d'obeir o de desobeir; admesa l'existència del Diable,
l'existència de l'home esdevé una lluita moral. Reconèixer la unitat de Déu no
es limita pas a l'àmbit intel·lectual sinó que també té conseqüències en la
lluita moral que és l'existència humana, que consisteix principalment a
alliberar-se un mateix de l'estretor mental i de la duresa de cor. Hom ha d'anar
més enllà de si mateix i dedicar els seus béns al profit d'altri.
El deure d'alleujar el sofriment dels altres i de socórrer els
necessitats constitueix una part essencial de la doctrina islàmica. Dur a terme
les pregàries i postrar-se davant Déu no serveix per a res si no s'és
caritatiu.
El Dimoni sempre tempta els homes dient-los que si practiquen la
caritat perdran els seus béns i s'arruïnaran mentre que Déu promet la
prosperitat a canvi d'ajudar el proïsme; amb la caritat s'obtindran uns
beneficis molt més substanciosos que amb els diners invertits en la usura. Acumular riqueses sense preocupar-se de les necessitats dels
pobres és castigat amb els suplicis més durs a l'altra vida; l'ambició per
l'enriquiment personal es considera una de les principals causes de decadència
de les societats al món. La usura, és a dir el préstec de diners a qualsevol
tipus d'interès per baix que sigui, està completament prohibida.
Aquesta doctrina social, que esdevé un dels punts bàsics de la fe,
dóna origen a la idea de l'umma, és a dir, del conjunt dels creients com una comunitat sòlidament
unida en què tots són germans els uns dels altres; així, els musulmans es
descriuen com la comunitat que dóna exemple a la humanitat, l'umma és la millor comunitat de
totes les del món que té com a funció fomentar el Bé i prohibir el Mal. Aquell
qui perjudiqui la comunitat ha de rebre un càstig exemplar; aquells que, des de
dins, s'oposin als interessos de la comunitat han de ser reduïts per la força
militar si el problema no pot resoldre's per la persuasió o per l'arbitratge.
Els deures de caritat es tenen només envers els altres musulmans,
no pas envers els infidels.
El gihad
Com que la missió de l'umma és fomentar el Bé i prohibir el Mal
perquè ja no hi hagi més maldat ni corrupció al món, s'arriba a la idea
del gihad.
Literalment, significa 'esforç', la realització d'un esforç per a l'islam.
Aquest abastaria des de la superació personal de totes les temptacions fins
al martiri.
El gihad és una lluita activa usant els mitjans de la força i la
violència sempre que calgui; no es proposa pas de convertir les persones
individualment a l'islam, sinó prendre el poder en una societat per regir-la
segons els principis de l'islam, la qual cosa porta, com a conseqüència lògica,
a les conversions individuals.
Aquell musulmà que refusi anar al combat en la Guerra Santa
(gihad) serà condemnat per Déu.
Els musulmans consideren que el terme gihad també té un significat
pacífic: vèncer les temptacions i mantenir-se fidels a la llei de Déu per ser
així uns bons musulmans. Ara bé, aquest significat pacífic no exclou pas el
significat de gihad com a guerra santa.
En temps de guerra, el 'gihad' ha estat utilitzat com a element
propagandístic, per la qual cosa avui en dia es tradueix majoritàriament
per Guerra Santa.
Els no creients
L'univers sencer és ple de senyals de Déu, l'ànima humana mateixa
és testimoni de la Unitat de Déu. Els missatgers (profetes) s'han dedicat
sempre a fer tornar els homes cap a Déu, tanmateix ha estat pocs els homes que
han acceptat la veritat, la majoria l'han rebutjat i han esdevingut no
creients, és a dir, kãffir (plural kuffar), paraula que en àrab vol dir
desagraït. Avui dia, molts musulmans encara designen els no musulmans amb la
paraula kãffir.
La relació dels musulmans amb els no creients sempre té un caire
negatiu i violent. L'Alcorà prescriu que el musulmà sempre ha de lluitar contra
els no creients (els infidels) i que mai no ha d'intentar fer-hi amistat perquè
són enemics i, per tant, cal terroritzar-los fins que se sotmetin i paguin el
tribut imposat pels musulmans, acceptant, doncs, la condició de dhimnins. Un
musulmà ha de trencar tota relació amb infidels encara que aquests siguin els
seus pares o germans. Els infidels són impurs; per això no se'ls ha de permetre
entrar en una mesquita
Òbviament, en l'altra vida, tots els infidels aniran a l'Infern,
ja que Déu no els estima; per això no val la pena pregar pels Infidels o
intentar ajudar-los. Un musulmà mai no ha d'obeir les ordres d'un infidel.
Als creients d'altres confessions monoteistes, als quals es permet
viure dins del món musulmà sota el règim de dhimmins. Això suposa acceptar
l'autoritat musulmana i el pagament d'un tribut especifc "en compensació
per la protecció oferta".
El motiu d'aquest règim especial és que els musulmans consideren
les altres confessions monoteistes com a versions antigues (i per tant
imperfectes) de l'Islam. Per tant, se suposa que han acceptat una part de la
doctrina, especialment pel que fa a la unicitat de Déu.
L'actitud cap a religions politeistes, animistes, etc. té
tendència a ser bel·ligerant i hostil. Existeixen nombrosos versicles incitant
al total extermini d'aquestes confessions, ja sigui via genocidi o via
conversió. Però cal destacar la presència d'altres que relativitzen aquest ús
de la violència, ja que es recomana perdonar a aquells que deixin de temptar
als musulmans i de lluitar contra l'Islam.
Les dones
L'Alcorà estableix clarament que els homes s'han de fer càrrec de
les dones perquè, jeràrquicament, els homes estan per sobre de les dones. Les
bones musulmanes són aquelles dones submises i obedients, si mostren cap mena
de rebel·lia contra els seus marits, aquests tenen dret a castigar-les fent-les
dormir soles o, fins i tot, estomacant-les.
La majoria de les dones acabaran a l'infern; una dona que refusi
accedir a les peticions sexuals del seu marit serà maleïda pels àngels; una
dona ingrata amb el seu marit anirà a l'infern. Una dona no és pas una bona
musulmana si emprèn un viatge de tres o més dies de durada sense la companyia
del seu marit, fill, pare o germà.
Una dona té prohibit ser vista per altres homes a part del seu
marit quan va maquillada o ben arreglada. Una dona ha de cobrir-se amb vels
fins i tot en presència del seu sogre, cunyat o d'altres parents masculins
En un judici, el testimoni d'un home val igual que el de dues
dones; en qüestions d'herència, una dona sempre hereta la meitat del que li
correspondria a un home.
Una dona no pot gastar diners sense permís del seu marit, fins i
tot si es tracta de fer caritat als necessitats o d'organitzar una festa amb
els amics. També necessita el permís del marit per dur a terme pregàries extra
o per practicar dejunis a part del del Ramadan. Fins i tot la llet materna
pertany al marit de la dona.
Si fos legítim prostrar-se davant d'algú altre que no sigui Déu;
les dones s'haurien de prostrar davant dels seus marits.
(Continuarà)(La fotografia és de la vida a la carretera per Jordània)
Comentaris